DESESPERANT

Algú podria dir que és injust estar criticant el Barça quan l'equip és líder amb 7 punts d'avantatge, SET, sobre el segon classificat. Quants de nosaltres al setembre hauríem signat arribar al maç en aquestes condicions... Però penso que una cosa no treu l'altra. Sí, està molt bé, estem en una posició fantàstica, amb opcions reals de victòria a la lliga... però...

Veure un partit del Barça per la tele és desesperant, avorrit, posa dels nervis, indigna... de tot. I clar, quan en poc més d'una setmana empates a casa amb el ManU, guanyes demanant l'hora contra el Cadis, quedes eliminat d'Europa pel ManU que et guanya i perds amb l'Almeria que estava en descens... doncs la veritat és que no t'entren massa ganes d'eufòria per anar primers ni res de res.

L'equip se'l veu desganat, sense mantenir la il·lusió i constància que hauria de tenir a cada partit. Tenim moments en què alguns jugadors brillen, però és molt esporàdic, molt a ràfegues. A sobre perds els millors jugadors que es van lesionant o són sancionats (Pedri, Demeblé, Gavi, Araujo, Lewandovski...) L'eliminació de l'Europa league, tot i que entrava dins dels plans, donat que teníem davant el millor equip de la competició, no per això deixa de ser una tocada de nassos. Sobretot perquè sabem que podríem haver guanyat si haguessin jugat com saben. Almenys no vam fer el ridícul, diuen alguns. Cert, el ridícul el van deixar per perdre contra l'Almeria, quan ens podríem haver posat a deu punts del Madrid! Quina manera de perdre confiança, seguretat i punts, clar.

No és el millor moment per jugar contra el Madrid la semifinal de la copa del Bribó. Però caldrà fer-ho. I els blancs ja ensumen la sang. Esperem que els astres es conjurin de nou com ho van fer per la Supercopa i no en sortim escaldats. Per sort, després de quinze dies, torna la competició femenina. Almenys elles van guanyant, tot i que tampoc enlluernen com abans... ja veurem què faran a la Champions!

WILD

Com qui no vol la cosa, he vist una pel·lícula de fa gairebé deu anys, que explica la història d'una noia que necessita fer un canvi radical a la seva vida, ja que després de la mort de la seva mare cau al costat fosc de les drogues i altres addiccions. Per fer aquest gir brusc, es fixa una fita, fer el sender del Pacífic que creua els Estats Units per la seva zona oest, des de Califòrnia fins Canadà. La peli es titula Wild (traduïda com Alma salvaje) i la Reese Whiterspoon s'enfronta a aquesta gesta amb una motxilla que segurament per ella té aquest títol de salvatge, ja que és més gran la motxilla que no pas ella.

La història està basada en fets reals, va passar de veritat, i la noia que ho va viure està darrere el guió i la pel·lícula, fent-la el màxim de coherent i real amb el què va passar i va viure. No s'està de res. Es veu reflectit el seu descens als inferns i l'enfrontament a totes les seves pors al llarg de la gran caminada. Els continus flaixbacs emboliquen una mica massa. És evident que sense veure el què va passar abans, no es poden entendre els motius pels qual es posa a caminar, però hi ha moments en què 'anar amunt i avall en el temps és una mica carregós. Tot i això, la peli no deixa de ser interessant en cap moment, i més d'un cop empatitzes amb el dolor de la noia, la soledat o la indefensió.

En el meu cas, que m'agrada sortir a caminar (i sol de vegades), he entès molt, no pas pel seu passat sinó per com és de catàrtic fer una caminada en solitari. En algunes de les entrades d'aquest blog sobre aquestes excursions ja ho comento. Són moments d'introspecció que trobo molt necessaris, així que entenc perfectament què va moure a la protagonista a fer aquesta bestiesa. En el meu cas, jo faria alguna cosa més curta, més senzilla, i parant en hostals, no pas acampant, jajajajaja... Sigui com sigui, no descarto res, m'agradaria fer alguna caminada d'aquest estil però amb les característiques que deia. Són moments per un mateix de gran qualitat emocional.

La Reese fa un bon treball a la peli, i ja en van unes quantes on apareix aquesta actriu, que no em deixen indiferent, destacant per sobre de tot, Big little lies. Seguim doncs, amb el poques pelis però bones eleccions.

TREVOR

A la llista de favorits des de l'any passat, finalment vaig començar a veure Trevor, un musical gravat en un teatre de Nova York, que no et deixa indiferent. Per sort, en ser poc conegut, no han fet l'horror de traduir-la en castellà, de manera que es veu en versió original subtitulada, i com passa en la gran majoria de casos, sentir-ho amb les seves veus és imprescindible per viure l'emoció.

En Trevor és un noi que va a l'institut (som al segle XX), i la seva especial manera d'expressar-se, les seves aficions, el porten a ser considerat un nen raret. Quan es descobreix que a més, és gai, la situació es complica enormement donat que si ara no es especialment ben vist, llavors encara menys. És impossible no emocionar-se en uns quants passatges de la història, però sobretot al final. Quan vas a començar, ja sobta trobar l'advertència que es veuen imatges que poden ser polèmiques ja que s'hi reflecteixen conductes suïcides. En una gravació de nois i noies, i a Disney+. Després de veure Dear Evan Hansen, és com seguir en aquesta línia.

La història no té molt d'original, d'acord, però hi ha una cosa que no és fàcil d'aconseguir, que és trobar un càsting que estigui a l'alçada, i sobretot, un protagonista tan bo com l'actor que interpreta en Trevor. Realment, sembla viure allò que explica, plora i s'emociona, s'alegra i s'indigna, d'una manera tan realista, a més de cantar molt bé. És un encert, és més del 50% de l'obra.

Total, que tot i anar-la veient a trossets, ha estat un encert, i com ja deia, si aquest any sembla que hi haurà poca quantitat de visionats, més val encertar-la. I per ara, anem bé, molt bé. 

ANDOR

La primera sèrie del 2023 és de l'any passat. Andor, una sèrie d'Star Wars, finalment ha passat per davant meu. EL fet que estigués enmig d'altres sèries la va anar deixant enrere en el seu visionat, fins que finalment, no hi havia excuses per un seguidor de la saga de Geroge Lucas com un servidor. Quan es va estrenar, vaig revisar un bon dia la pel·lícula de la qual beu, Rogue one. I he de dir que continua sent, per mi, una de les millors de totes les que han sortit de l'univers d'Star Wars. Però les bones sensacions de la peli no van fer que la veiés de seguida.

Ara, un cop vista, he de dir que sí, però que, bueeeenu... emmmm, potser no... Aix, la veritat és que estic una mica en terreny de ningú. El resum seria que m'ha agradat, sí, però que tinc dubtes que estigui a la llista de les millors quan acabi l'any. Potser entre les deu sí, però no entre les cinc. A no ser, clar, que el que vingui a continuació siguin xurros.

La trama ens presenta en Cassian Andor, un dels protagonistes de Rogue One (abans dels fets de la peli, és clar), i veiem el seu procés de conversió de simple personatge mig lladregot mig oportunista a com de mica en mica va entrant a les xarxes de la rebel·lió. Com a personatges mítics, només apareix la senadora Mon Mothma, fent la seva feina al senat abans que l'emperador l'anul·li. Cal dir que la sèrie podia passar com a independent de qualsevol franquícia. Es tracta d'una trama e què canvies l'imperi per qualsevol altre govern i elimines els uniformes de les tropes d'assalt imperials, i tens una sèrie d'aventures i prou. Ara bé, el context és el que és, i miren d'encaixar-ho tot amb l'univers ja existent.

Al final els queda un experiment entretingut, però poca cosa més. És la sèrie menys Star Wars de totes les que han fet fins ara (Mandalorian i Obi Wan Kenobi), però passa bé. Cal dir però, que de tots els capítols, n'hi ha tres que superen de llarg els altres. Els tres capítols on hi ha una sola trama perquè són moments de situacions importants (l'assalt a Aldhani, la fugida de Narkina-5 i el desenllaç a Ferris) són molt i molt bons. Mantenen l'atenció, l'emoció durant tot el metratge. Aquests sí que són Star Wars de veritat. Els altres, van desenvolupant la trama i poca cosa més, mostrant diferents personatges en diferents situacions. Necessari pel conjunt però poc emocionant. Si no hi haguessin aquells tres capítols, Andor quedaria a la paperera de la història televisiva.

EMPREMTES QUE MAI S'ESBORREN

El primer llibre de l'any ha estat Empremtes que mai s'esborren, que cronològicament es tracta del 5è volum de la sèrie de crims de Fjaällbacka, de l'escriptora Camilla Lackberg. Ja fa uns quants anys que els misteris d'aquest poble suec protagonitzats per l'Erica Falk i en Patick Heldstroom són companys de viatge. 

Vam començar l'estiu de 2020 amb La bruixa, on vaig descobrir l'autora i els personatges. Va quedar primer en el rànquing de 2020. L'any següent, vaig començar la sèrie amb el primer i el segon llibre, i l'any passat vaig seguir amb el tercer i el quart. Aquest any, comença ja amb el cinquè, així que podria ser que no em limités a fer-ne dos. Però bé, no fem més auguris, que darrerament no em surten massa encertats.

Aquest cinquè llibre parteix d'un fet secundari que té lloc al final del 4t, quan l'Erica es proposa saber perquè la seva mare no era especialment amorosa amb ell i sa germana i troba a les golfes uns diaris, i una creu nazi embolicada. Aquesta creu ens porta a descobrir el passat de la mare de l'Erica i el què van viure durant la segona guerra mundial, al mateix moment en què en Patrick està vivint el permís de paternitat i no pot fer massa en la investigació dels crims que es van succeint al poble i que guarden relació amb aquest passat.

Un cop més, les pàgines dels llibres de la Camila Lackberg ens introdueixen en un seguit de pistes, situacions, misteris i intrigues que ens captiven des del minut zero, sobretot quan ja fa temps que hem empatitzat amb els protagonistes de la sèrie, tant els principals com els secundaris, que són també força importants.

Com comentàvem a l'entrada anterior, no sembla que aquest any ens prometi massa lectures, així que més ens valdrà jugar cartes segures per gaudir del poc temps que potser tindré. I prou conjectures, caratxus!

AQUEST 2023 PROMET...

Portem cinc anys seguits superant les cent entrades anuals en aquest blog.

Portem una bona temporada buscant el rècord de superar les deu entrades mensuals de manera consecutiva.

Portem temps elucubrant sobre quan serà l'entrada 1.500, ja que al ritme que anava, s'escurçava el termini previst.

I llavors comença el 2023, amb les entrades habituals de principi d'any, i quan s'acaben les vacances de nadal... silenci. I enmig del no-res, apareix una entrada sobre el Barça, una entrada que gairebé em forço a fer quan duia dues setmanes sense publicar res. una mica com aquesta mateixa, tres setmanes després, per deixar en evidència que aquest any no és normal.

Amb les successives ratxes que anava marcant, aquest any està resultant poc prolífic, i no serà pas perquè no hi ha coses a dir. De fet, a esborranys en tinc una pendent des de festes. És veritat que no està sent un bon any lector, cinèfil ni televisiu; tot està anant a un ritme especialment lent. Però dues o tres entrades segur que les podríem trobar. Però no apareixen. No hi ha res. El silenci. La buidor. 

El 2023 està sent un any poc relaxat. A nivell de feina, és brutal com absorbeix, ja no només el dia a dia, sinó les mil i una coses que vana apareixent com bolets i que s'han de fer, o com no, incendis que al anar apagant. Quan arriba l'hora de plegar, de l'únic que tens ganes és de descansar, aïllar-te de tot, però justament un procés en el que estem immersos no afavoreix gens ni mica la tranquil·litat.

És veritat que són fets puntuals i que tot i que segurament alguns han d'arribar al seu clímax, tard o d'hora passaran i tornarem a viure en un estat més calmat. Mentre això no arribi, caldrà compaginar bé els temps per trobar moments de serenor. Ni que sigui per arribar al 2024! O com a mínim trobar estonetes per anar seguint engreixant les entrades del blog i aparenta certa normalitat que, pel què sigui, ara mateix no existeix.