ROGUE ONE

Més d'un mes després de l'estrena, finalment, Rogue One ha caigut al sac. Dues hores i mitja més d'immersió en l'univers de la guerra de les Galàxies. Segurament, per persones com un servidor, que van viure l'explosió de la saga a la seva infància, tornar a a quest món és sempre un plaer. També és cert que des del punt de vista romàntic, aquesta progressiu bombardeig de noves pel·lícules anualment, pot ser una mica embafador, i trencar tota la màgia que tenien. És possible que deixi de ser una sèrie especial per passa r a ser només una sèrie espacial. Mirarem de recordar sempre l'experiència viscuda als anys 80 i entomar bé tot el què ha vingut i està per venir.
Dit això, Rogue One és diversió pura, i segurament, apart de gaudir d'una bona estona d'aventures galàctiques amb malvats coneguts i altres no tant, pels puristes segur que ens agrada pel fet de ser coherent amb l'episodi inicial (el IV). Així, no ens fiquen en calçador cap dels mítics (ni Chewbacca, ni els androides (encara que surten 5 segons), i cap altre). És fidel al què s'explica en aquella primera pel·lícula, i, ATENCIÓ SPOILER, si comenten que molts havien perdut la vida per aconseguir els plànols de l'Estrella de la mort, confirmem, en veure Rogue One, que és veritat. Molt interessant i ben pensat tota la trama, no la part inicial i del mig, que és una història d'aventures més, sinó la part final, per tal de fer-la lligar a la perfecció amb les pel·lícules originals.
La noia protagonista, té uns aires de Rey i de Leia, com si fos una barreja de les dues o bé una còpia. Són detalls que fan pensar que això ja ho hem vist abans. És aquest risc que comentava al principi que té el fet d'estar programant una nova història galàctica cada any. Però també com deia, les anirem consumint una a una, amb el sospir corresponent de nostàlgia per una màgia que en el fons, és irrepetible, i que les noves generacions, encara que vagin plenes de merchandising, no entendran ni viuran mai.