ELS TESTAMENTS

El 2020 va ser l'any del Conte de la serventa. La visualització de la sèrie, i més tard, la lectura del llibre de la Margaret Atwood van convertir-se, a nivell cultural, en un dels fets més destacables de l'any passat. Comentava a l'entrada sobre el llibre, que tot i agradar-me, l'adaptació televisiva era tan bona, que supera les pàgines escrites originals.

Els testaments, la segona part, ha estat el primer llibre sencer del 2021 (ja que M'explico, està a cavall dels dos anys). I renoi... brutal. Esplèndid. Corprenedor. Intens. Neguitejador. Genial. No podia deixar-lo. Havia de seguir llegint què passava, necessitava saber més i més. ja està tot dit. Per mi, donat el què va passar amb la primera part, aquest el supera, per emocionant.

La trama té lloc quinze anys després dels fets del primer llibre. I tenen de bo que com que l'autora està darrere dels guions de la sèrie, no passa per sobre, sinó que la complementa i la completa. No ha volgut que res del què escrivís posés en falsa qualsevol escena de l'adaptació de la tele. Això és un punta favir molt gran. Ja veurem si George R.R.Martin té el mateix detall en el seu final de Joc de trons. Ho dubto. Però anem al nostre llibre.

Combina el relat de tres dones. Una, viu al Canadà i mira de lluny el què passa a Galaad. A mesura que avancin les pàgines, descobrirem que hi té més a veure del què ella sap. una segona dona, viu a Galaad i és la filla d'un "senyor" i la seva muller. Acabarà també descobrint que no és qui s'imagina, i les obligacions galaadianes la posaran enmig dels dubtes. I en tercer lloc, una tercera dona que forma part del sistema, una "tia" que ha ajudat a mantenir el terror i que vol acabar els seus dies intentant destruir tot allò que ha ajudat a crear. A final. la vida de les tres noies es veurà lligat i interactuaran, donant lloc a la catarsi de la trama. I no vull dir res, perquè aquí sí que el millor és descobrir-ho per un sol.

Ha estat una lectura trepidant, de les que marquen època. I què voleu que us digui? Ja em va passar mentre veia la sèrie o llegia el llibre. I ara, amb els fets ocorreguts als USA és inevitable establir paral·lelismes. Quan els feixistes de Trump van envair el Capitoli, i aquest pallasso psicòpata animava a la seva gent a rebel·lar-se contra el frau electoral (segons ell), no podia evitar veure el cop d'estat que dona lloc a la creació de Galaad. Els trumpistes realment són gent que encaixen perfectament amb els ideals galaadians, i quan van fer l'assalt, i se'ls veu tan rabiosos i amb ganes de trencar-ho tot, ostres... quina por que ho aconsegueixin. realment, hi ha molta gent sonada que voldria per a la seva societat les mateixes idees fatxes de l'estat imaginari de la novel·la... Fan fàstic, fan por, però realment estan allà (i estan aquí, a ultradreta masclista feixista de tota la vida), esperant el seu moment... tan de bo es podreixin a l'infern, ells i els seus ideals!

ESPERPÈNTIC ÉS POC

La imatge donada pels nostres governants aquests últims dies és nefasta. Em pregunto si realment se n'adonen de com de malament ho estan fent. Crec que ho saben, i que ho fan expressament, perquè si no és així, realment serien una colla de psicòpates perillosos.

Enmig de la tercera onada de la pandèmia, amb uns números de contagis, infectats, uci's i morts molt pitjors que la segona, seguim amb les mateixes restriccions de sempre. Confinament municipal, restauració només hores establertes, comerç tres quarts del mateix... És a dir, tothom disgustat perquè no té el què vol, mentre que evidentment, els números segueixen alarmants. Es frena la corba, però no es doblega. I evidentment, no baixa igual com ha pujat. A Anglaterra, amb un tancament brutal, han doblegat gairebé 180 graus. Aquí, volen que es doblegui fent el paripè.

I la darrera jugada, té lloc quan el ministre espanyol de sanitat, en plena crisi, ho deixa estar per ser el líder de l'oposició a Catalunya. S'ha de ser imbècil per pensar que guanyarà. Doncs sí. El dia 14 de febrer, torna a haver-hi eleccions al Parlament. Aquest cop, manades pels jutges donat que van inhabilitar el president Torra. El govern les va voler posposar, però, oh quina cosa més estranya, ho van fer malament en les formes, i els jutges han decidit que no es podien ajornar, i que per tant, tots a votar enmig de la pandèmia. quins collons!

ERC les vol fer perquè es pensa que guanyarà. El PSOE les vol fer per seguir malgastant Catalunya, i tractant-la de colònia oprimida. Ells, com a bons espanyols, odien el país i el volen destrossar, que quedi fet miques i que es converteixi en unes escorrialles al seu servei. Per tant, a votar. I em pregunto, qui pot haver tan imbècil com per votar l'exministre? Ells s'ho creuen. Parlen de l'efecte Illa, de la popularitat que té per sortir cada dia a la tele com el gestor de la pandèmia. Però si ho ha fet com el cul! Si ha estat una gestió nefasta i gairebé criminal! Però clar, com que la gent que el vota tenen un coeficient intel·lectual diguem-ne... de policia nacional... i els que el tenen més alt, com els peperos, ciudadanos i feixistes diversos volen la destrucció de tot el què sona a català, doncs au... Aquell "a por ellos" encara ressona, no s'ha acabat pas.

Doncs vinga, tant se val la covid, a votar tots. Uns diuen: "Voteu per correu". I una merda! Ens fiarem en una entitat com Correos, al servei d'Ecspaña. Quina manera de deixar-se manipular el vot. Sembla mentida que no es vegi. Els ha de sortir el tir per la culata! Sí clar, que no pot ser que es manipuli, que si la democràcia, blablabla... Però si van ser capaços de fer el què van fer el 2017 (d'agost a setembre) creieu que tenen cap escrúpol per manipular paperets? Colla d'il·lusos!

Així que en aquest cas, la covid ens l'ha de bufar, perquè no podem permetre que avancin ni una sola passa cap a l'unionisme. No podem deixar que guanyin un sol vot. Que els nostres són ineptes? Sí que ho són, i molt!! Però que molt, molt, molt! Però almenys no volen la nostra aniquilació com a poble!

I avui se sap que el confinament municipal es podrà saltar si vas a un míting electoral. És que mare de déu... no ho poden fer més malament perquè no poden, de veritat. Amb totes les necessitats bàsiques que hi ha, amb la crisi econòmica provocada, l'ensorrament del comerç, etc. I el confinament municipal es pot saltar per escoltar-los a ells. És que són uns narcisistes de cavall! Fan vomitar, tal com sona.

DUES BEN DIFERENTS

No em considero un boig per les sèries. Aquesta darrera malaltia televisiva que ha portat a molta gent lluça a afiliar-se a tots els canals de sèries possibles i que es passen els dies parlant del què veuen. Sempre m'ha sobtat perquè no entenia d'on treien el temps per veure'n tantes.

Jo no en veig tantes. Podria fer, això sí, una bona llista, però la gran majoria les veig temps després de la seva estrena, quan ja ningú en parla. En poques he anat al dia, però he de reconèixer que ara hi vaig més que abans perquè les que m'interessaven ja les he vist. Justament, aquesta darrera setmana he iniciat el seguiment de dues ben diferents entre elles, però que prometen, cada una per motius contraposats, clar. Quan les acabi, ja en faré l'entrada corresponent valorant-les, però he cregut que, després de veure'n els primer episodi, valia la pena fer-ne un comentari positiu donades les bones vibracions transmeses.

La primera es tracta de Wandavision, la primera de les sèries Marvel que Disney té preparades per inundar les televisions de tot el món. Tot i la importància que té Visió en la trama final de la història entrecreuada dels Avengers, podem considerar que són dos superherois secundaris dins la galàxia Marvel mostrada fins ara. Els ideòlegs de la sèrie han demostrat ser molt encertats traient-los del context pel qual són coneguts i crear una cosa totalment diferent. Fer un homenatge a les comèdies televisives dels anys 50-60-70 utilitzant aquests personatges. És un invent totalment allunyat dels blockbusters d'acció on els havíem vist abans i el xoc és important. A més, és molt però que molt divertida. Realment, ara mateix he de dir que és un encert i una estona molt desconnectadora de la realitat. veurem si segueix així, i com aconsegueixen la unió amb la vessant més d'acció com sembla que acabarà passant pels tràilers vists. La veritat és que tinc ganes de veure més.

La segona sèrie es tracta d'Altsasu, la recreació dels fets ocorreguts en aquest poble de Navarra quan uns joves van protagonitzar una baralla de bar amb dos guàrdies civils, i com la maquinària feixista espanyola ho va convertir en terrorisme. Per ara hem vist només l'inici de tot plegat, i en els capítols que venen a continuació veurem el tracte que eben els joves, la injustícia ecspanyola i el calvari de les famílies. Les mentides orquestrades per la Guàrdia Civil, fiscals i companyia queden ben retratades en aquesta sèrie, i com no podia ser d'altra manera, els partits polítics feixistes ja en demanen a seva retirada. No ho vana aconseguir al País basc, i tampoc ho aconseguiran aquí. Malauradament el que sí han aconseguit és que el doblatge acabi prenent més importància que la trama. Han fet un doblatge penós (es veu que van escollir els baratets), i a més, així com a la versió original, els bascos parlen basc i els guàrdies civils castellà, aquí tothom parla català, i evidentment, li treuen molta credibilitat. A veure, que pots fer com jo, veure-la en V.O, subtitulada i ja està.

El rotllo de veure les sèries al mateix moment que s'emeten és que has d'esperar set dies a veure com segueix. No hi estic acostumat, però això em fa marcar amb una creueta el calendari esperant el dia d'emissió.

ADÉU INJUST A LA PRIMERA

No soc dels especialment catastrofistes. Avui llegia que ja està sobre la taula el relleu de Koeman a la banqueta del Barça. La veritat és que la premsa s'ha convertit en la darrera dècada en un cau de paràsits. Hi ha els periodistes vocacionals, els que fan la seva feina amb passió i dignitat. Però clar, al multiplicar-se els diaris, webs d'informació, aplicacions esportives, canals de televisió... s'ha hagut de tirar d'ineptes al davant i que per tal d'aconseguir clics i audiència, han de mentir com a bèsties. Però bé, no volia parlar de pseudoperiodistes.

La setmana passada vam perdre les dues supercopes, la femenina dimecres i la masculina diumenge. Els crítics diuen que així o es pot anar enlloc, que no juguem a res, que quina merda tot plegat... A veure, potser algú els ha d'explicar  que no es pot repetir el Barça de Guardiola-Tito-Luis Enrique. Aquell equip comptava amb Xavi-Iniesta-Messi pletòrics i una colla de molt bons jugadors en la seva plenitud (edat òptima per jugar a futbol). Aquells jugadors, o bé no hi són o s'han fet grans. ja no podem jugar com llavors, aquell futbol no pot copiar-se perquè aquells jugadors en aquella època van ser únics. Assimilem-ho d'una vegada. Ara toca jugar els partits, si pot ser fent bon joc, d'atac, etc. i sobretot guanyar. D'això es tractava ahir. Una final. Evidentment que si has d'escollir entre jugar bé i perdre-la o bé jugar malament i guanyar-la, s'ha de triar la segona opció. Sempre.

Llavors, ahir, que tampoc va ser tan horrorós, s'hauria d'haver guanyat. I no va poder ser. Per què? Primer perquè sobretot la primera part va ser terrible, sense ocasions. Segon, perquè defensaven com el cul les pilotes parades dels lleons. I tercer, per l'àrbitre. Sí, i s'ha de dir alt i clar. Abans, els àrbitres també eren dolents, però com que el Barça era infinitament superior, es guanyava i au, cap a casa. Com que ara no és així, es perd. I si acceptem que el barça no pot jugar com abans, aquest factor és crucial. 

Al minut 10treu targeta groga al Lenglet, i això et fa pensar que el llistó està alt, i que hi haurà moltes targetes si no baixes les revolucions. I què va passar? Que el Bilbao va estar TOT el partit fent faltes al mig del camp. No violentes, d'acord, però faltes. Cada vegada que sortíem de la pressió i atacàvem, pam, agafada, empenta, copet, i ja està. Joc parat i bascos recol·locats. S'ha acabat l'atac del Barça. Sense aquelles faltes, hauríem tingut el doble d'ocasions i haurien vingut els gols. Però l'Atlètic va dedicar-se tot el partit a no jugar-lo amb les faltes tàctiques. I a veure, d'agafades, en van haver quatre de clamoroses, i no va treure cap targeta!!!! Llavors, la primera a Lenglet... per què? En De Jong el van fregir a patades, i ell aguantant. Va ser dels que més es va empipar amb l'àrbitre. Els bascos haurien d'haver acabat el partit amb deu o nou jugadors. I en canvi, ho va fer el Barça perquè la ràbia de Messi va donar un clatellot a un dels que feia més faltes. Va ser el clatellot de la impotència, vermella merescuda, però clar, injust que els altres seguissin com si res. 

Va tornar a guanyar l'anti-futbol. Així doncs, cal esperar que de mica en ica el Barça vagi millorant per poder competir contra aquestes injustícies. Ara bé, calen retocs, està clar. I potser que donin minuts a Konrad que no pas a Trincao, que pobre noi, si hi hagués públic a l'estadi, sortiria plorant cada partit. És que no és que no hagi fet ca gol, això és anecdòtic. Simplement és que no ha fet encara res de res.

GAIREBÉ IDÈNTICS

Feia temps que un partit de futbol no em provocava la sensació que vaig tenir ahir al vespre. Tot pintava en una tarda-nit culer i de celebració, i justament el què tenies per segur, és on t'equivoques. Bé, anem a pams.

Ahir es disputaven les semifinals masculina i femenina de la Supercopa d''Ecspanya. Primer, el femení jugava contra l'Atlètic de Madrid, i més tard, el masculí amb la Reial Societat. L'equip de les noies, que compta els partits per victòries i que té una mitjana de 5 gols per partit, va i s'estavellen una vegada i una altra contra la defensa i la portera matalassera. Com bé va dir el seu entrenador, era una repetició de la semifinal de Champions contra el Wolfsburg: domini absolut, però si no fas gol, no passes. Així, tampoc podem fer culpable l'àrbitra i el VAR, que no van xiular DOS penals claríssims a favor del barça, mentre que sí ho va fer a favor de les espanyoles (que en tot el partit van fer dos miserables xuts). Al final, l'Alèxia ens empata el partit al minut 90, i cap a la pròrroga i els penals. I la sort va ser esquiva amb les nostres, xuts al pal i errades ens van fer fora de la final. Sense haver perdut cap partit en tota la temporada, empates un i perd el primer títol. Increïble, això és el futbol, injustícia poètica. Vaig quedar bastant tocat, d'aquells dies que no tens ganes de sopar.

La tanda de penals del femení va impedir veure en directe el gol de De Jong a la semifinal dels nois. El partit dels masculins va ser el típic partit del Barça actual, combinant moments bons amb altres de "no poden més". Coma la semifinal femenina, els rivals aconsegueixen el seu gol de penal, s'acaba 1 a 1 i es va a penals. Fins i tot comencem fallant, com les noies. Però aquesta vegada la sort sí s'alinea amb nosaltres i entre ella i Ter Stegen ens classifiquem. Diumenge, qui ho diria, el Barça pot guanyar una copa.

Així, la tarda-nit de futbol va tenir cara i creu. Tot i la satisfacció per la classificació dels nois, la derrota de les noies em va emprenyar molt, i llença per terra totes les bones estadístiques que havien aconseguit fins ara. Perquè, encara que sigui suficient per guanyar la lliga, quan sigui el moment d'enfrontar-se als equips potent d'Europa, no podem fer el mateix que ahir (o contra el Wolfsburg). Cal demostrar que a més de ser boníssimes, de controlar la pilota, de dominar el partit, de no concedir ocasions a les rivals i de tenir-ne desenes pròpies, sabem guanyar els partits contra rivals fortes.

A veure com continuen els dos equips des d'aquí. Esperem que ens portin alegries (o alguna, ni que sigui). Però si us plau, ara que els nois ja ha quedat clar que no poden jugar amb l'equipació rosa, les noies tampoc, perquè no porta bona sort. Blaugranes o grogues. Punt.

M'EXPLICO

Em costa trobar paraules per parlar d'aquest llibre. El periodista Xevi Xirgo, de comú acord amb el president Puigdemont, pacten des del moment en què és proposat com a 130è president de la Generalitat, anar mantenint trobades per tal de poder documentar tots els fets viscuts des d'aquell dia.

Algú ja saltarà dient que si és un llibre només per creients, que si està pe de mentides, que si només és pels de Junts, blablabla... I un cop acabat, el primer que em ve al cap és l'adjectiu destrempant. Acabes el llibre i la sensació que et queda després de llegir, almenys en el meu cas, no és diferenciar entre els bons i els dolents del procés, no és lamentar-se del què va passar, ni engrescar-se de nou amb el què està per venir, no. A mi m'ha deixat aixafat. En cap cas desmotivat ni desenganyat no rendit, això no. El meu objectiu de país continua intacte i amb la fermesa de sempre, amb la intenció de sortir quan calgui i fer el què toqui a cada moment. Però el llibre... aquestes línies et deixen amb un sentiment arrugat. Com és possible tanta desconfiança? Com són possibles tantes mentides, enganys, putes i ramonetes? És que ni que només fos veritat un 50%, ja seria escandalós!

Ja a la contraportada el President avisa que el què trobarem escrit en el llibre no deixa bé a ningú. Ni a ERC, ni la CUP, ni PdeCat, ni ell. És cert, però sí que trobo a faltar més autocrítica amb ell i els del seu partit. Hi ha canya, contra ells, en força moments deixa clar que els "seus" també el deixen sol, diuen coses a les esquenes i altres de cara, etc. La Marta Pascal surt escaldada unes quantes vegades. Però tot i això, crec que segur que podria haver posat més exemples en aquest sentit. La mateixa claredat amb la què parla de la CUP (molt fàcil reclamar la independència des de l'oposició i no acabar de mullar-s'hi), però car, sobretot d'ERC i les seves estratègies. No sé tu... És que si el què hi diu és veritat, ens trobem davant d'una colla de personatges molt falsos, no? I que no mereixen ni una mica de confiança. I si és mentida, caram, no acabo de veure clara aquesta manera d'actuar del President, no el faig tan mentider. Penso que no seria tan clar i directe com ho és en aquestes pàgines. No sé, a mi em suggereixen sinceritat les paraules que hi he trobat. Possiblement alguns dels retrets són també malentesos entre ells, i segur que cal que seguin i parlin. Però clar, això ja explica que ho havien intentat força vegades, i que no funcionava: silenci d'uns, acotaments de cap d'altres... 

Segurament cal llegir el què pensen els altres del què van viure des de dins aquells dies, però evidentment, hi ha coses que costaran més de creure ara que abans, i la veritat sigui dita, abans de llegir el llibre, ja s'han vist molts moviments i gestos que no ajuden a pensar ara que el què explica el President en el llibre sigui massa diferent de la realitat. I sap greu. Perquè la independència només s'aconseguirà quan anem junts de veritat. Oblidar per un temps les dretes i les esquerres, els de sempre i els renovadors, els moderats i els radicals... tots junts amb un únic objectiu. Després de tot el què hem viscut com a poble, i algunes persones pateixen la repressió, de veritat encara quan s'acosten unes noves eleccions, hem de sentir a parlar d'aglutinar les esquerres? Què vol dir ser d'esquerres? Perquè ara a Ecspanya hi ha un gobierno d'esquerres i continuen les desigualtats, es continua afavorint els rics i les empreses multinacionals i els banca. Que no em venguin la moto amb el conte aquest de les esquerres, per favor... Quina fal·làcia!

Apart és clar, de tota la tristesa que t'agafa quan llegeixes tot això al llibre, també hi ha moment pel record de l'èpica d'aquells dies, que sorties de casa sense saber si tornaries, sempre amb l'estelada a la bossa per quan calgués treure-la... els dies previs a l'1 d'octubre, el dia abans, el diumenge, el 3-O, la detenció dels Jordis, la declaració d'independència suspesa en 8 segons, el 27-O, la manifestació a Brusel·les... tantes i tantes coses que van passar en tan poc temps.

Mai havíem arribat tan lluny. I llibres com aquest ens ho han de recordar, mentre esperem la fase següent, que esperem no sigui d'aquí 300 anys.

SOUL

La que ha estat la meva última pel·lícula d'aquestes vacances de Nadal m'ha deixat una mica desconcertat. Per una banda, crec que és important saber una mica què és el què vas a veure, i així ja tens clar d'entrada que per molt Disney i Pixar que sigui, no ens trobem davant d'una pel·lícula infantil de l'estil pel qual són conegudes aquestes dues companyies. Sí, tenen els seus ninotets i el seu humor clàssic que també ho fa proper als nens i nenes. Però més enllà d'això, el missatge de la peli és d'ús únic i exclusiu per a gent adulta. És bo tenir-ho clar, saber que no vas a veure Frozen o Cars. Però per altra banda, saber que els crítics la col·loquen en el rànquing de les deu millors pel·lícules del 2020, no ajuda gens, ja que et crea unes expectatives que provoquen una sensació agredolça quan acaba la peli. És veritat que el gust dels crítics de cinema és molt peculiar. Les altres nou pel·lícules dels seus rànquings són ben bé desconegudes pel gran públic. Per això aquest fet s'ha d'agafar una mica en pinces.

Llavors, la peli, què? La peli sorprèn des de l'inici. Es pot parlar del primer protagonista negre en una pel·lícula Disney-Pixar o es pot parlar del fet que al cap de pocs minuts de començar, es mor. home, no crec que sigui cap spòiler, ja que està en qualsevol argument que llegeixis. Però si algú no en vol saber més, que no segueixi llegint. Ens trobem doncs, amb l'anima d'en Joe, que no accepta que s'hagi mort just hores abans d'aconseguir el somni de la seva vida, tocar en directe en un club de jazz amb una estrella d'aquesta música. Intenta fugir del seu destí i ho mig-aconsegueix, arribant al territori on hi ha totes les ànimes abans de néixer, on van forjant el què serà la seva personalitat i esperen un mentor que els trobi la guspira del què hauria de ser la seva vida. Allà, es fa mentor d'una ànima que porta tota l'existència allà perquè no aconsegueix trobar la seva guspira. A partir d'aquí, els equívocs que es produeixen i els diàlegs que et fan plantejar coses de la teva vida.

Mentre veia la pel·lícula, anava combinant moments de "oh, que interessant", "oh, que ben plantejat", amb altres de "ostres, i això per què" "si ara anàvem tan bé, com és que ara surten amb això'". I crec que aquest és el problema principal de la pel·lícula: té un missatge molt potent, ens conviden a una reflexió sobre el sentit de la vida, però ho acaben diluint per tal de fer-ho més entenedor i abocar-nos al final feliç, deixant massa preguntes a l'aire. 

Crec que es tracta d'una pel·lícula que s'ha de veure tres vegades: la primera per fer-te una idea general; la segona per tenir clar quins són els temes clau, i una tercera per descobrir quines frases són les que donen lloc a la reflexió. Una mica com a Inside-out. La primera vegada que la vaig veure em va deixar igual, però a mesura que la tornava a veure, anava descobrint detalls i moments molt especials que et fan pensar en alguna cosa més que en passar una bona estona.

La nostra vida està escrita? El nostre destí està fixat? Què hi ha més enllà? Val la pena tot el què vivim patint? Hem de gaudir de cada oment de la vida? Tants dies per aconseguir un objectiu i et mors, ha valgut la pena? NO hauria estat millor gaudir de cada moment? Per si de cas? I això només per començar.

Per cert, l'escena del més enllà, quan vas  capa la llum, i que quan arribes, fa el soroll de quan els mosquits peten en aquells aparells elèctrics... és de les millors ocurrències còmiques que he vist en els últims anys.

VIKINGS SE'N VA AL VALHALLA

Gairebé un any després de l'emissió dels deu primers capítols de la darrera temporada, Víkings arriba al seu final. Han estat deu capítols més, ena marató de set vikinga que ens han posat el punt i final a aquesta sèrie que ha aconseguit fer-se un lloc dins l'univers de la televisió. En quant a fama, ha anat de més a menys. Quan va sorgir, es va convertir en un fenomen del qual molta gent en parlava (tot i que encara no era habitual el consum de sèries de televisió), però a mesura que s'han multiplicat per mil, les següents temporades han perdut seguidors, no pas perquè la qualitat de la sèrie baixés, sinó perquè el ventall per triar és tan gran, que és impossible arribar a tothom. I ja sabem com és la gent. El més important és ser el primer en veure el més nou, en estar sempre a l'última moda. Jo en canvi, soc més fidel. Si la vaig començar i em va agradar, doncs la veig fins el final. I com que tampoc és que sigui cap consumidor de sèries com les que ens envolten, vaig fent. I no, no tinc Netflix ni falta que em fa. Soc feliç així.

Però què hem de dir doncs del final de Vikings? Doncs que ha estat una mica amunt i avall. L'han estructurat molt bé per donar final a les trames, però sense acabar amb tothom. Les històries es van col·locant al seu lloc, ho van empastant tot fins que als dos últims capítols veiem com es tanca de manera ben resolta. Que podria haver estat diferent? Sense dubte, ja se sap que no plou mai al gust de tothom. Però si els d'Star wars van ser capaços de fer el final d'aquella manera, no podem queixar-nos molt de com han acabat Vikings. 

S'ha donat resposta a algunes preguntes, hem vist com plantegen l'arribada a Amèrica, la colonització de Groenlàndia, i hem vist el retorn als inicis amb l'atac a Anglaterra, recordant com van ser les primeres temporades. Gairebé havien aconseguit que empatitzéssim amb un dels personatges més sonats, Ivar sense ossos. El seu retorn a casa el torna a dur, tot i que menys, als seus deliris. Èrik el roig, que personalment, i no sé perquè, el tenia com un dels víkings més famosos i exploradors, aquí no segueix el mateix camí que se'n coneix. I és que una de les coses que se li pot criticar a Vikings és que tot i partir de personatges reals i de fets històrics, en alguns caos s'han pres més o menys llicències de ficció inventiva. En el cas d'Èrik el Roig moltes, i en altres casos no tantes. Alguns fets que va protagonitzar algun víkings, a la sèrie l'han fet viure a un altre.

Però crec que la intenció és bona, i que hem vist en sis temporades les característiques principals d'aquesta cultura (com vivien, com s'organitzaven, els seus ritus, les seves creences...), juntament amb els seus descobriments i aventures més importants (els atacs a Anglaterra, l'arribada a Islàndia, Groenlàndia i Amèrica, la relació amb Rússia, els atacs pel mediterrani, l'arribada a París...) Quan la vaig començar a veure, que va ser a les acaballes de quan justament a l'escola érem la classe dels víkings, descobria moltes similituds amb tot allò que havíem investigat.

A més, no es pot negar que no han escatimat recursos, i que està molt ben filmada, que hi ha qualitat en el treball. Així que, desitgem un bon viatge fins el Valhalla a aquesta sèrie que realment ha aportat més coneixement a aquesta cultura del que teníem abans, acompanyant-lo de gaudi en les seves aventures i trifulques.

FA 10 ANYS... 2011

Tanquem la ruta pels anys antics relacionats amb el què acabem de començar. després de passar pel 1981, 1991 i 2001, arriba al torn a l'any que vam viure fa una dècada, el 2011.

Si l'any anterior, el 2010, no va tenir molta xitxa (m'acabo d'inventar com s'escriu aquest barbarisme), el què ara ens ocupa va tenir molts altibaixos emocionals que evidentment, no venen al cas. Podem destacar d'aquell any que va ser el primer en què no vaig realitzar personalment les dues obres de teatre de les classes de tercer. Amb la nova paral·lela, amb empenta i decisió, cadascú es va encarregar de la seva. La seva classe va fer El màgic d'Oz i la meva, Les aventures de Tintín, que és sense dubte, una de les millors que hem realitzat.

La colla de castellers de la Vila de Gràcia, aprofitaven l'empenta de la descarregada del 3 de 8 a finals de l'any passat per aconseguir la millor temporada fins aquell moment. Els castells de 8 bàsics s'assoleixen repetidament iens comencem a barallar amb el dos de vuit amb folre, arribant-ne a carregar 3, i convertint-se ja en un castell maleït.

I vaig fent més passes per anar sortint del món del lleure, en aquest cas de Món Jove. La direcció general passa a altres mans i arriba el primer estiu que no pujo a veure'ls ni un dia durant les colònies. Dins l'escola, cada vegada més se senten les veus del canvi, de projectes i de no fer les coses de la mateixa manera. Deu anys després, s'ha avançat molt, però seguim sense tenir una línia ben consolidada, i semblem més una colla de tastaolletes que no es casa amb ningú.

Per sort, dins els desequilibris que es van viure aquell any, el Barça va complir com calia, guanyant lliga, Champions i Mundial de clubs. És l'any en què els tres finalistes a la Pilota d'or són Messi, Xavi i Iniesta, tots del Barça. A nivell de Catalunya, s'acaben les consultes per la independència que van iniciar a Arenys de Munt, i que serien el preludi del 9-N, a la vegada que aquesta data ho és del primer d'octubre.

I mentrestant, a la resta del món tenia lloc la dissolució total d'ETA, el terretrèmol+tsunami+desastre nuclear de Fukushima (al Japó), i el famós moviment del 15-M que dona lloc a la formació política de Podemos, que alguns es pensaven que seria el futur modernitzat de l'estat espanyol, però que poca cosa té a fer davant el feixisme institucional i imperial.

COMENÇÀVEM AVUI

En un calendari i època normal, avui, 8 de gener, després del tradicional dia de "jugar amb les joguines de Reis", hauríem començat el segon trimestre a l'escola. Però no. Ja es va comunicar abans d'acabar el primer tram del curs, que per precaució covid, posposaven l'inici tres dies per prevenir possibles contagis. 

Uau... tres dies... quina passada... Durant les des últimes setmanes, però sobretot aquesta darrera hem presenciat la batalla dialèctica entre Ensenyament i els seus assessors mèdics i la resta de la comunitat científica. Els primers, defensant el terme "escoles segures", i posant sobre la taula el què realment ha estat una evidència, el poc impacte que han tingut les escoles en la pandèmia els primers mesos del curs. I els altres, proclamant que en una situació com l'actual, obrir escoles és un risc que no cal córrer. Cada bàndol té raó. És cert que al setembre ningú no donava un duro per la fita aconseguida que ha estat mantenir les escoles obertes i molts alumnes, la gran majoria (4 de cada 5) han pogut anar a escola presencialment cada dia. I Educació s'agafa a aquesta dada. Però clar: 1- La situació de contagis actual (sense tenir en compte encara la soca britànica) és molt superior a la de setembre-octubre. 2- Venim d'un període de festes que molta gent s'ha passat les restriccions pel folre, i en conseqüència, també els seus fills i filles han estat més exposats. 3- Que personalment considero com a factor crucial, durant el primer trimestre, excepte algun dia concret, les finestres han estat sempre obertes totes les hores del dia. Això, la setmana que ve i properes, serà impossible. I que no em vinguin els puritans dient que anem amb jaqueta, gorro i guants a la classe. hi ha una cosa que se'n diu BENESTAR, en aquest cas dels alumnes (i també dels mestres, clar). I de la mateixa manera que no es pot treballar bé i a gust quan estem a 30 graus, tampoc es pot fer si tens les mans glaçades i calfreds al cos. Tots sabem que el fred se't fica dins, i si ho fa, és difícil treure'l, per moltes capes de roba portis.

No, no tindrem les finestres obertes tot el sant dia, i això pot ser de vital importància a les escoles. També és evident i un error que 'està cometent, que seria molt convenient diferenciar entre ensenyament obligatori i no-obligatori a l'hora de tancar o no escoles. I sí, evidentment no és el mateix el no-obligatori de l'etapa d'infantil, que el no-obligatori de batxillerats, universitats i cicles formatius. De la mateixa manera que en els ensenyaments obligatoris, no és el mateix fer classe online a secundària que a primària. Són mil i un factors que Ensenyament no té en compte a l'hora de prendre decisions. sembla que allò que tan critiquem d'Ecspaña, el "café para todos" només el veiem en els veïns i quan ho fem nosaltres no ens adonem. Però clar, què es pot esperar dels nostres governants?

Així que dilluns tornem a escola, amb tèrmiques, això sí. I creuem els dits.

Per altra banda, la situació segueix empitjorant a ritme vertiginós. Les restriccions que es van posant, segueixen sent insuficient per frenar els contagis, i no fan altra cosa que emprenyar la gent. Gent que encara es queixen de que els tanquin. A veure, aneu a prendre pel sac, de debò. Les queixes han d'anar encaminades a exigir les ajudes econòmiques per no haver de tancar la paradeta. lluiteu per les ajudes, exigiu que no es donin els diners a la Casa reial espanyola, o l'exèrcit, que aquests cada vegada reben més. Accepteu tancar i lluiteu pels vostres drets. Però no podeu exigir obrir a canvi de res. O és que un jersei o una coca-cola al bar val és que qualsevol dels mort per covid que hi ha cada dia? Quina manera de no entendre el què passa i no encertar el veritable problema.

Catalunya no ho fa bé. Però España no té remei. Aquests dies amb les eliminatòries de la copa de Borbó de futbol, s'han vist imatges que no s'entenen. La lliga l'organitza una associació amb uns normes estrictes, tant pels equips com pels camps, on no es permeten aficionats. Però la Copa l'organitza una altra associació, i aquest sí que permeten (si les autoritats donen l'ok) que hi hagi públic. I s'ha vist grades plenes sense respectar distàncies, jugadors passant per on estan els aficionats... bé, un desgavell. I tothom es pregunta... potser ara el virus distingeix entre competicions esportives? I aquí també entra el joc el de sempre, el famós seny. Si a tu et diuen que hi pots anar, hi vas? No tens criteri propi? Per això estem com estem, idiotes governats per idiotes.

FA 20 ANYS... 2001

2001, una odissea a l'espai. La mítica pel·lícula d'Stanley Kubrik, que és una adaptació del llibre d'Arthur C. Clarke passa a ser una antiguitat anecdòtica quan arribem a l'any en qüestió i la veritat és que encara ens assemblem més als micos del començament de la peli que no pas a la ficció astronàutica posterior. I ens assemblem als micos perquè aquell any va tenir lloc un dels atemptats terroristes més bèsties que han tingut lloc sobre el planeta: l'atac a les tores bessones de Nova York. La concepció del terrorisme radical ca canviar com qui gira un mitjó perquè van tocar allà on fa més mal als ianquis. No va ser l'inici, però sí que va representar un abans i un després, sobretot perquè veies en directe com queien les torres. És d'aquells fets que recordes perfectament què feies i on eres quan te n'assabentes. En aquest cas, l'aperitiu després de l'actuació castellera del Camp d'en Grassot, seguit de l'estar davant la tele mirant les notícies, la proposta de participar a l'obra de teatre dels 5 anys de la colla i la posterior manifestació de la Diada Nacional. Va ser un dia intens.

Parlant de castells, després d'un any de casteller ras, entro com a cap de pinyes a la tècnica. Vaig sumant castells i aconsegueixo descarregar com a segon (gràcies a tota la colla, és clar) el 3 de 7 aixecat per sota, que es convertiria en el meu sostre com a casteller de tronc (en quant a castell descarregat). 

A l'escola, és una any de canvis organitzatius, també neix la revista "L'hora del pati", i també serà recordat per les obres de teatre, les segones, que de mica en mica, els anys senars, es convertirien en un dels moments més esperats de el curs. Aquesta vegada les obres van ser les de Robin Hood (el meu grup) i El flautista de Hamelin (l'altra classe). Món Jove segueix endavant, creixent, i amb unes segones colònies a Planoles, recordades sobretot per un gos que es deia "Puntocom", gos que vam deixar de veure el mateix dia que hi havia mandonguilles per sopar...

Les vacances aquell any ja tenien una altra pinta: una setmana santa a Menorca, on entre altres coses, i no ho digueu a ningú, ens vam colar dins un poblat talaiòtic que volíem visitar però estava tancat. A l'estiu, un dies a Cadaqués uns dies i uns altres a Espot. Estrenàvem la tenda de campanya i anàvem de càmping una mica tirats, la veritat sigui dita. Una tenda iglú al costat de les macro-tendes que ja començaven a proliferar. Va ser mentre estàvem a Espot, que vam fer una activitat de les que així per pròpia iniciativa mai hauria fet: ràfting. Fins i tot avui encara riem recordant les anècdotes d'aquella baixada, com l'ordre de "sobretot, mai deixeu de remar"... Ja us podeu imaginar què va passar, no? Sí, vam deixar de remar i vam sortir tots volant a l'aigua... 🙈

I un últim apunt que té a veure amb el cinema. Aquell desembre s'estrena la versió de Peter Jackson de "El senyor dels anells". No fa falta dir res més.

REIS 2021

Ara feia quatre anys que no escrivia res sobre la nit més màgica de l'any, la nit de Reis. I en fa set que ho vaig fer en aquest blog per primera vegada. Entremig, també en vaig parlar el 2016. I avui ho torno a fer. No podia ser menys en aquests temps de pandèmies i restriccions. Per sort pels nens i nenes, els reis han pogut passar a deixar els regals. Diguem que el dia 6 ha anat com es preveia. Però evidentment, el vespre del 5 de gener no podia ser com els anteriors anys, com explicava a les diferents entrades. 

Aquest any, per motius obvis, no hi havia cavalcada. Cada poble i ciutat se les ha hagut d'empescar amb més gràcia com fer arribar aquesta màgia als nens i nenes. En el cas de la capital del país, com que de diners no els falten, han pogut muntar una mena de campament reial (que no he vist en directe) on es podia veure una mostra de les diferents comparses que acompanyen els reis cada any. TV3 ho va voler retransmetre en "plan" espectacle, i la veritat ´s que va quedar força bé. Podies veure els diferents números musicals que fan els artistes que hi ha a la cavalcada, i per primera vegada a la història, podies sentir i escoltar la lletra i música de les cançons que sonen i entendre-les! Només per això ja valia la pena! La cançó de la "il·lusió" o la mítica del carbó, es van sentir i seguir perfectament, cosa que quan ets a la cavalcada, ni que se't pari davant la carrossa, s'entén massa el què es diu. Crec que l'esforç va estar reeixit. A la xarxa dels insults (Twitter) no paraven d'arribar tuits dient que què dimonis era tot allò, tanta música, que on eren els reis... Clar, els de Barcelona ja estem acostumats a aquesta cavalcada més teatral, per nosaltres era veure el què ja coneixíem. Per la gent de fora, els sobtava molt.

El què no va estar tan bé, va ser la parella de presentadors i alguns dels seus comentaris. En Llucià Ferrer encara se'n va sortir, tot i algunes ficades de pota. Però la noia que co-presentava... mare de déu senyor... Una "yotuber-tiktokera" i no sé quines merdes més. Primer factor que diu que anem fatal: molts nens i nenes la coneixen. genial. Segon factor: una pija tremenda, amb unes frases tan poc encertades que denotaven un coeficient intel·lectual semblant al d'una granota. "A mi m'agrada el rei Gaspar perquè és el més tecnològic". Què dimonis volia dir amb això. Després ho vam saber quan apareix el Gaspar fent un xou estil "Minority report". Si aquesta noia ha de ser un model pels nostres infants, estem condemnats a la ignorància més absoluta. 

El més preocupant, bastant lligat a això, és que en un moment donat, pregunten a una colla de nens que tenen allà connectats en videotrucada si han demanat una bicicleta (poquets), un patinet (uns quants més)... Com que tenien micros silenciats, per dir que sí, tapaven la càmera. I llavors la noia diu que ja veuràs, ja... "Quants heu demanat aparells relacionats ambla tecnologia?" Van quedar gairebé totes les càmeres tapades. Si n'hi havia 40, més de 30 es van tapar. I ella ben contenta, els nens també, els pares, mentre que el nostre futur es va esmicolant. cal dir que el nen més gran deuria tenir 10 anys, 11 com a molt. Per tant, els nens segueixen demanant pantalles, cada vegada més aviat, i molts ho acaben tenint. Vull pensar que molts dels reis d'aquests nens i nenes, encara que ho demanin, no ho porten. No és tan difícil, jo ho he practicat i no passa res. I sé que al final hi cauré, però segurament serà a l'ESO, no a Preescolar. Es confirma que quanta més informació hi ha sobre els perills de la tecnologia en infants, més malament ho fan els pares i mares, empesos pel consumisme capitalista de la nostra societat i la nostra incapacitat com a persones adultes de posar seny i mostrar-se coherent i centrat. Quina llàstima... I no es pot dir que l'escola sigui una illa en aquest món, que vagi contracorrent, perquè hi ha molts mestres i professors que tampoc s'adonen del què estem provocant. ja no hi ha lluita, no hi ha rebel·lió contra el sistema. L'escola és cada vegada més la continuació de la ignorància. 

La veritat és que entre polítics, virus i nosaltres mateixos, estem deixant un món de pena, que ni els reis mags podran arreglar.

FA 30 ANYS... 1991

L'any 1991, és el dels meus 18 anys, ja que els vaig acabar de fer a les acaballes de l'anterior. Va ser un any interessant, on cada vegada anava fent més coses sol i prenent decisions sobre tot allò que feia.

Potser la més important justament va ser arreglar la decisió que havia pres en acabar COU, quan vaig decidir entrar a fer física. Mai em vaig acabar de sentir a gust, de manera que abans d'arribar als exàmens de febrer, ja vaig plegar del tot. Algunes persones deien que podia haver seguit, acabar el primer any... però va ser una altra de les meves decisions que regeixen una mica la meva manera de fer. Si sabia que de cap de les maneres anava a seguir amb la carrera, per què dimonis havia d'acabar primer? Què m'aportaria? Res de res. 

Aquell mig any sabàtic em va permetre dedicar-me gairebé en horari sencer a Foc Nou (creant una revista de monitors, el Vulcà, una cosa que seguiria fent allà on anés), i a l'Esplai del Carme. Als dos llocs hi anava cada dos per tres a preparar, crear... En el cas de l'esplai, es crea el grup de menuts (3 a 5 anys), tot i que les colònies d'aquell estiu no van ser tan guais com les primeres. Aquell juny vam fer una sortida al Tibidabo on vaig fer una foto en una piscina de boles que seria portada de la revista Estris en un dels seus números.

Encara relacionat amb el lleure, aquell estiu també amb uns companys de l'esplai, per aconseguir diners, vam fer de monitors en uns campaments que organitzava l'empresa Nissan pels fills i filles dels seus treballadors. Jo vaig estar a l'equip de Petits, amb altres monitores que ens vam conèixer allà i de les que mai n'he sabut res més, però aquells campaments van ser molt especials. Tenir cura d'aquell grup de nens, que per cert fou un grup accidentat perquè alguns es van posar malalts, vaig estar a l'hospital amb un d'ells (va ser el primer, després he repetit força vegades). En tinc un record molt, molt gran, bo i present, i sempre el poso d'exemple per refermar la decisió sobre el meu futur: començar magisteri el setembre. Sí, a Blanquerna, ho sé... però era la manera més fàcil i menys econòmica. De Blanquerna, però, en parlaré a l'entrada del 1992, d'aquí un any, tot i que podem recuperar una entrada dedicada a aquell primer curs.

Aquell any soc declarat oficialment objector de consciència, en un any en què a la Diada de l'11 de setembre vaig començar a practicar les corredisses. Es començava a perfilar molt el meu tarannà indepe. També és l'any del mític concert de Rock català al Palau Sant Jordi amb Sau, Els Pets, Sopa de Cabra i Sangtraït. Brutal. I també recordo el concert de l'Sting. Alternava doncs, concerts amb grups catalans amb altres més internacionals.

Un any, doncs, amb força novetats que tindrien molta importància pel què seria el meu esdevenir posterior. De mica en mica, m'anava construint com a persona. Ja era hora...

MILITARY WIVES

La primera pel·lícula de l'any és la que l'espavilat de torn va traduir al castellà amb el títol "Que suene la música". No fa falta ser un expert en anglès per notar que qualsevol semblança amb el títol original és pura coincidència. Sembla ser que avui en dia, la seva traducció portaria a mals entesos en la societat que vivim, i bé, la veritat és que segur que sí. Qui aniria a veure una pel·lícula que es titulés "Esposes de militars"? Fatxes masclistes i para de comptar...

La pel·lícula l'he vist perquè venia acompanyada de bones crítiques. El director, famós bàsicament per una peli que va fer fa 30 anys, Full monty, ha volgut tornar a recrear aquella temàtica des d'una perspectiva diferent. Basada en una història real, ens explica com les dones dels militars d'una guarnició, busquen distraccions mentre tenen els marits fent el soldat a Afganistan. Decideixen muntar un cor, i a partir d'aquí, tenim l'habitual començament desafinat i com de mica en mica van millorant fins aconseguir una actuació de renom i cert èxit al seu país. A partir d'aquí, aquest exemple fa que altres dones de militars d'altres regiments fessin el mateix segons ens expliquen els crèdits al fina de la pel·lícula.

Ara bé, ja us dic, ara que fa poc que he fet el rànquing de pel·lícules del 2020, que aquesta no hi serà en el del 2021. L'he trobat molt fluixeta. He remirat les crítiques i realment la tenen ben considerada, però la veritat és que a mi m'ha avorrit força. Per molt fets reals que siguin, a mi m'ha sonat no la música sinó a més del mateix. Les monges de Sister Act, els alumnes de la segona part... i altres exemples que ens ensenyen el mateix. Aquí la gràcia entre cometes la té el grup que forma el cor, però és evident que en una cultura antimilitarista i feminista, aquesta història no té massa més recorregut més enllà del fet cabdal: que la música uneix. la música fa que la gent s'animi o s'emocioni, sigui la manera que sigui com es produeixi (a no ser que sigui la merda del regueton, clar).

Res més que una peli de dissabte tarda, que esperem que no creï tendència en la resta de pel·lícules que han de venir.

FA 40 ANYS... 1981

Per tercer any consecutiu, juguem a recordar com van ser alguns dels anys viscuts prenent de referència el que es comença. Així, comencem el viatge tirant 40 anys enrere, col·locant-nos al 1981.

És l'any dels 8. Com a alumne (i és que aquests anys se centren forçosament en l'escola, ja que poca cosa més feia), acabo tercer i començo quart d'EGB. Allà em trobo el senyor Gervilla. Ja està tot dit. Un professos de la vella escola, dels que semblaven ancorats encara a l'antic règim. D'aquella època bàsicament recordo dos fets: un l'aprenentatge de la geografia espanyola (mare de déu...). El senyor Gervilla dibuixava a la pissarra el mapa de la península (no ho feia massa bé i l'anomenava "el mapa de las rayotas), i també un debat infantil que va tenir lloc quan els nens de la classe (4tC) li vam dir que "mimava les nenes". Es va sentir atacat i es va defensar, diria que hi va haver un debat llarg. Desconec res més, com va anar, si era veritat o no... Sigui com sigui és cert que a l'escola érem la primera generació mixta, de manera que era la primera vegada que els professors tenien nenes a la classe, acostumats sempre a tenir nens.

Però la primera cosa que m'ha vingut al cap quan he pensat en el 1981, ha estat el què seria la llavor del meu futur. Aquell juliol va ser la primera vegada que marxava de colònies d'estiu. On? A la vall de Pineta. No cal dir res més. Ja sabem què vol dir Pineta per mi. I aquell any va ser el primer de la meva relació. Tampoc recordo massa anècdotes, llàstima. No sé si va ser aquestes colònies o les del juliol següent quan apareixia una bruixa malvada en el centre d'interès. Bruixa que al final de la tanda, la jutjàvem i... la cremàvem a la foguera... Sí, sí, tal com sona... No m'ho imagino en unes colònies actuals. En aquell temps, hi havia el dia de pares, quan pujaven a passar un dia amb nosaltres. Gràcies a això en tinc fotos de record. Per cert, era la tanda de Pineta II. Fins el 1983 no vaig passar a Pineta I i viure aquesta lluita entre quina de les dues tandes era millor. Pineta I, clar.

Dos fets que van tenir lloc aquell any: va ser el 23-F del Tejero i tots els feixistes pares dels actuals. Molts ho vivim com una simple anècdota, però pels adults de l'època, va ser un ensurt dels grossos. I també aquell maig va tenir lloc un atemptat contra el Papa de Roma. No seria massa destacable (amb la d'atemptats que hi havia), però ho recordo especialment perquè jo estava jugant a la meva habitació quan entra ma germana dient "Han disparat al papa!!". Ja us podeu imaginar que als meu 8 anys, aquella frase no era molt encertada, ja que papa només em portava a pensar en una persona.

EL COL·LAPSE

Quina manera d'acabar televisivament l'any 2020! El col·lapse (L'effondrament) és una minisèrie  francesa, de 8 capítols d'una durada al voltant dels 20 minuts cada un. Durant el confinament, algunes de les persones que tenen plataformes per internet ja en van parlar, donada les possibles semblances amb el què estàvem vivint. La van fer el 2019, però semblava actual actual.

I és que la sèrie explica que la societat ha patit alguna mena de col·lapse en què tot se'n va a la merda (no sabem perquè). Però tot ha deixat de funcionar, els governs han desaparegut i la gent s'ha d'espavilar com pot. Cada capítol ens apareix una situació concreta en un temps determinat. Podríem dir que hi ha tes grups d'episodis.

Així, el primer capítol té lloc en un supermercat on cada vegada queden menys articles, dos dies després del col·lapse. El segon, en una gasolinera, cinc dies després, amb llargues cues per aconseguir una mica de gasolina i sense fer servir els diners (ja no serveixen per res). El quart capítol, 25 dies després ja ens mostra una comunitat vivint en una masia, autogestionant els recursos i rebent de cop un grup de 30 persones que els fa plantejar si els acullen o no. El cinquè capítol, 45 dies després, ens trobem en una central nuclear, on estan intentant refrigerar el nucli per tal que no peti. I el sisè capítol té lloc en una residència d'avis, 50 dies després, on queda un sol infermer enfrontant-se a la dura realitat.

Després tenim els capítols tercer i setè, on ens trobem en dos moments diferents (sisè dia després del col·lapse versus 170è dia) on apareixen dues persones vip, que tenien emparaulat amb el govern la seva supervivència en el cas que hi hagués algun desastre. El primer intenta fugir per l'aire i la segona per mar.

I el darrer capítol ens porta a cinc dies abans del col·lapse on un escamot ecologista interromp una emissió de la televisió per advertir del què estava a unt de passar i els prenen per bojos, ja que això no passarà mai.

La sèrie és brutal. Independentment de paral3lelismes amb la pandèmia (que per sort no hem arribat a aquests extrems), ens planteja una situació que, a veure, tampoc és tan improbable veient com ens estem portant entre nosaltres i amb el planeta. La lluita per la supervivència és un dels temes preferits quan veig tv o cinema, i realment aquesta aporta una dosi de realisme que fa por. Els capítols dels exemples de supervivència (el primer grup) aconsegueixen posar-te molt nerviós, et fiques molta la seva pell i t'arribes a angoixar en força moments. Els capítols dels privilegiats et porten més ràbia que altra cosa.

I és que realment, què passaria si ens trobéssim en una situació com la que es descriu? No està tan lluny de The walking dead però sense els zombis que se't mengen, la veritat. I fa llàstima acceptar-ho, però la humanitat és com és, i la lluita seria cruel i despietada. Hi hauria saqueigs, violència... la maldat apareixeria com mai. Les crisis treuen el pitjor de cadascú (també el millor en alguns casos), però malauradament, guanya el pitjor. Què estaries disposat a fer per sobreviure i per la teva família? Creuem els dits perquè això no passi mai. Mentrestant, benvingudes sèries com aquesta per servir d'entrenament mental.