La pel·lícula l'he vist perquè venia acompanyada de bones crítiques. El director, famós bàsicament per una peli que va fer fa 30 anys, Full monty, ha volgut tornar a recrear aquella temàtica des d'una perspectiva diferent. Basada en una història real, ens explica com les dones dels militars d'una guarnició, busquen distraccions mentre tenen els marits fent el soldat a Afganistan. Decideixen muntar un cor, i a partir d'aquí, tenim l'habitual començament desafinat i com de mica en mica van millorant fins aconseguir una actuació de renom i cert èxit al seu país. A partir d'aquí, aquest exemple fa que altres dones de militars d'altres regiments fessin el mateix segons ens expliquen els crèdits al fina de la pel·lícula.
Ara bé, ja us dic, ara que fa poc que he fet el rànquing de pel·lícules del 2020, que aquesta no hi serà en el del 2021. L'he trobat molt fluixeta. He remirat les crítiques i realment la tenen ben considerada, però la veritat és que a mi m'ha avorrit força. Per molt fets reals que siguin, a mi m'ha sonat no la música sinó a més del mateix. Les monges de Sister Act, els alumnes de la segona part... i altres exemples que ens ensenyen el mateix. Aquí la gràcia entre cometes la té el grup que forma el cor, però és evident que en una cultura antimilitarista i feminista, aquesta història no té massa més recorregut més enllà del fet cabdal: que la música uneix. la música fa que la gent s'animi o s'emocioni, sigui la manera que sigui com es produeixi (a no ser que sigui la merda del regueton, clar).
Res més que una peli de dissabte tarda, que esperem que no creï tendència en la resta de pel·lícules que han de venir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada