SOUL

La que ha estat la meva última pel·lícula d'aquestes vacances de Nadal m'ha deixat una mica desconcertat. Per una banda, crec que és important saber una mica què és el què vas a veure, i així ja tens clar d'entrada que per molt Disney i Pixar que sigui, no ens trobem davant d'una pel·lícula infantil de l'estil pel qual són conegudes aquestes dues companyies. Sí, tenen els seus ninotets i el seu humor clàssic que també ho fa proper als nens i nenes. Però més enllà d'això, el missatge de la peli és d'ús únic i exclusiu per a gent adulta. És bo tenir-ho clar, saber que no vas a veure Frozen o Cars. Però per altra banda, saber que els crítics la col·loquen en el rànquing de les deu millors pel·lícules del 2020, no ajuda gens, ja que et crea unes expectatives que provoquen una sensació agredolça quan acaba la peli. És veritat que el gust dels crítics de cinema és molt peculiar. Les altres nou pel·lícules dels seus rànquings són ben bé desconegudes pel gran públic. Per això aquest fet s'ha d'agafar una mica en pinces.

Llavors, la peli, què? La peli sorprèn des de l'inici. Es pot parlar del primer protagonista negre en una pel·lícula Disney-Pixar o es pot parlar del fet que al cap de pocs minuts de començar, es mor. home, no crec que sigui cap spòiler, ja que està en qualsevol argument que llegeixis. Però si algú no en vol saber més, que no segueixi llegint. Ens trobem doncs, amb l'anima d'en Joe, que no accepta que s'hagi mort just hores abans d'aconseguir el somni de la seva vida, tocar en directe en un club de jazz amb una estrella d'aquesta música. Intenta fugir del seu destí i ho mig-aconsegueix, arribant al territori on hi ha totes les ànimes abans de néixer, on van forjant el què serà la seva personalitat i esperen un mentor que els trobi la guspira del què hauria de ser la seva vida. Allà, es fa mentor d'una ànima que porta tota l'existència allà perquè no aconsegueix trobar la seva guspira. A partir d'aquí, els equívocs que es produeixen i els diàlegs que et fan plantejar coses de la teva vida.

Mentre veia la pel·lícula, anava combinant moments de "oh, que interessant", "oh, que ben plantejat", amb altres de "ostres, i això per què" "si ara anàvem tan bé, com és que ara surten amb això'". I crec que aquest és el problema principal de la pel·lícula: té un missatge molt potent, ens conviden a una reflexió sobre el sentit de la vida, però ho acaben diluint per tal de fer-ho més entenedor i abocar-nos al final feliç, deixant massa preguntes a l'aire. 

Crec que es tracta d'una pel·lícula que s'ha de veure tres vegades: la primera per fer-te una idea general; la segona per tenir clar quins són els temes clau, i una tercera per descobrir quines frases són les que donen lloc a la reflexió. Una mica com a Inside-out. La primera vegada que la vaig veure em va deixar igual, però a mesura que la tornava a veure, anava descobrint detalls i moments molt especials que et fan pensar en alguna cosa més que en passar una bona estona.

La nostra vida està escrita? El nostre destí està fixat? Què hi ha més enllà? Val la pena tot el què vivim patint? Hem de gaudir de cada oment de la vida? Tants dies per aconseguir un objectiu i et mors, ha valgut la pena? NO hauria estat millor gaudir de cada moment? Per si de cas? I això només per començar.

Per cert, l'escena del més enllà, quan vas  capa la llum, i que quan arribes, fa el soroll de quan els mosquits peten en aquells aparells elèctrics... és de les millors ocurrències còmiques que he vist en els últims anys.