31 D'AGOST DE 2023

Dijous 31 d'agost. He volgut especificar l'any perquè justament en fa sis, el 31 d'agost de 2017, també era dijous i vaig publicar una entrada amb el mateix títol del dia. Des de llavors, cada 31 d'agost (excepte el 2018), m'ha vingut de gust deixar constància de les sensacions que em provoquen aquest dia. M'ha sorprès llegir moltes sensacions positives. En pocs anys, potser ja per l'edat o segurament per altres motius, se'm fa tota una muntanya. Segurament, el curs passat, que ja va començar amb mal peu per l'avançament de l'inici de les classes va ser l'avantsala d'un dels cursos més complicats de la meva carrera.

Ara, a les portes d'un nou curs, hi ha força incertesa en el què em depararà. Per primer cop en gairebé tots els anys de mestre, aquesta serà la meva única prioritat, les classes amb els nens i nenes. Descansar de responsabilitats d'equips, comissions i altres mandangues és el resultat de una munió de coses que evidentment, no deixaré per escrit aquí. 

Així que per una banda, sí que tinc ganes de tornar a estar dins les quatre parets de l'aula i intentar fer el millor possible pels nois i noies que estaran aquest curs amb mi. Per l'altra banda, massa  incògnites del camí que seguirem a nivell general. Espero gaudir de la meva feina com sempre, poder inventar, poder provar... sense interferències. És que si als mestres i les mestres ens deixessin fer la nostra feina, exclusivament la nostra feina, segurament l'educació dels infants seria molt millor. Llàstima de tots els que manen per sobre nostre i no ens ho deixen fer.

Així que tres matins de preparació, i apa, a començar abans d'hora de nou, amb la preparació del curs a mitges i sense estones per posar les coses a lloc. Esperem prendre'ns-ho millor que el curs passat i no arribar al novembre ja esgotats per un nou inici caòtic.

GUARDIANS DE LA GALÀXIA 3

No volia començar el nou curs o estirant una mica, les classes del dia 6, sense haver passat revista a algunes pel·lícules pendents per veure. Ahir va caure la primera. Tot i les no massa bones crítiques, vaig veure la tercera part de Guardians de la galàxia, que recull les aventures d'una colla d'arreplegats de la factoria Marvel i que amb traça van incorporar en el què s'anomena el MCU de manera interessant i brillant alhora.

És curiós veure com la segona part (després de reveure la primera per recordar-la) va tenir lloc a finals d'agost de 2020, fa justament tres anys. Sembla que el final de les vacances va llogat a aquesta saga de pelis. No ha estat fins ara que he revisitat les escenes post-crèdits d'aquella segona per veure que algunes coses de la tercera hi estan lligades. 

Bé, sigui com sigui, és just dir que aquestes pelis no són res meravellós, però el grupets que formen els guardians és una de les colles més carismàtiques que he vist en molts altres films. Starlord, amb la seva barreja d'intrèpid i gamberro, Gamora, bestial i estranya, Nebula, estranya i bestial; Rocket, esplèndid, Groot (la bomba quan s'enfada), Trax, l'assassí tendre i ximple més graciós, i Mantis, entranyable. Tots junts formen un equip d'allò més flipant i anat de l'olla que acaben convertint-se en icones. Si aquesta tercera part és la darrera de l'equip, serà una llàstima per ells. No tant per les trames, que són històries normals i corrents, ben lligades, és clar, amb aventura, rauxa i humor, però sense massa cosa més. 

La primera va ser força bona (per la sorpresa), la segona va baixar el llistí i la tercera, si no fos per la durada, l'hauria pujat. Però dura massa i en alguns moments tens la sensació de veure massa vegades el mateix. Sembla que es mori en Rocket, però no. Es mor en Trax, però no. també l'StarLord, però tampoc. Abusen una mica d'aquests girs en un mateix film, penso jo. Però sigui com sigui, l'estona veient-la ha estat entretinguda i les escenes humorístiques són d'allò més divertides, principalment protagonitzades pels comentaris d'en Trax. Veurem si Marvel aguanta sense reunir-los de nou.

TEMPESTA APESTADA

Fa poc més d'una setmana feia referència al

final del mundial femení de futbol, on Ecspanya es va proclamar campiona. En el moment de fer aquella entrada, només parlava bàsicament de futbol, aliè encara a les imatges de la celebració i a la tempesta que es produiria a continuació.

Ara però, ja ho sap tothom, tot el món. Fa ben poquet, fins i tot la ONU (la ONU!!!) s'ha pronunciat al respecte, exigint responsabilitats i donant suport a la Jenni Hermoso, jugadora que va rebre un petó a la boca per part de l'impresentable del Rubiales.

Primer va ser el petó, amb unes declaracions del fastigós dient que tot havia estat consentit. Després unes declaracions escrites de la Jenni confirmant-ho. I a partir d'aquí, el tsunami. Les imatges del Rubiales tocant-se els ous a la llotja presidencial, com si es tractés del mascle-alfa de tota les femelles de l'estat. Després, oh sorpresa, les "declaracions" de la Jenni no eren seves sinó de la federació, falses. La gent per xarxes comença a demanar que rodin caps, i finalment, la declaració de veritat de la Jenni dient que s'havia sentit maltractada i qüestionada davant d'una agressió masclista.

Però el millor estava per venir. Divendres, quan tothom esperava la dimissió d'en Rubiales, fa un sermó fatxa, masclista i d'orgull ibèric, aplaudit pels seus acòlits, dient que res de dimissió, que la Jenni menteix, que és víctima del feminisme... blablabla. I llavors encara es desferma més la situació. Automàticament, les jugadores es neguen a tornar a la selecció (acaben de ser campiones del món!!) si no hi ha canvis. Les rebels que diuen: "Ho veieu??" Equips, organitzacions, polítics... tots comencen a dir la seva, fins la ONU avui mateix.

I mentre, la mare del Rubiales fa una vaga de fam dins una església per la injustícia que pateix el seu fill, i una altra familiar parla del linxament que estan rebent tota la família per les mentides de la Jenni. Com molt bé diuen uns analistes, aquesta part és digna de les pelis de l'Ecspanya profunda dels anys 60 i 70. Un espectacle penós que no fa res més que mostrar que Ecspanya encara viu pensant que estan al segle del seu imperi i que són els amos del món.

Tot plegat, doncs, fa un fàstic enorme. Crec que encara se'n fa poc ressò, sobretot perquè la premsa ecspanyola ja ho comença a difuminar. Però ho tenen difícil. Ho ha vist tot el món, i tot el món s'està pronunciant i implicant. Fa pena veure com els teòricament grans esportistes ecspanyols romanen callats com a rates. Només es coneix públicament l'opinió d'uns pocs. Però això no es podrà acabar de solucionar si no es mulla tothom, i això vol dir els esportistes homes. Són ells també qui han de fer sentir la seva veu en aquest tema i prendre decisions. Però per ara, ja es veu que són una colla de cagats, d'aprofitats i que només miren pels seus interessos, sense que els preocupi els drets de ningú.

Com molt bé se sap, davant d'una injustícia, els que callen estan a favor de l'opressor.

#marcaEcspanya

FESTA MAJOR COM LES "D'ANTES"

Que en feia d'anys que no vivíem una festa major com aquesta... I no només parlo pel tema casteller, sinó per totes les hores passades a plaça, condicionades en bona part per la introducció del MEC a la colla. Justament fa un any, gaudíem d'una festa major "normalitzada" després dels dos anys de pandèmia. Allà, com abans, ja participava de les activitats castelleres tradicionals, i amb més o menys sort, gaudíem de bons castells. Aquest any, hi hem afegit les matinades, ajudes a guarnir, torns de barra i punt lila, cercavila del 15 al matí, dinar de colla, lliurament de premis, concerts a plaça fins altres hores de la matinada... ostres, gairebé me n'havia oblidat del què és viure la festa major de Gràcia a plaça amb aquesta intensitat. He pogut gaudir-la, però també m'he adonat que els anys no passen en va, i que el cos ja no aguanta tan bé com abans aquest ritme. Veurem com evoluciona el tema casteller per veure si aquesta ha estat la primera de moltes més després de l'aturada.

A nivell casteller, cal dir que no està sent un any fàcil, però ganes n'hi ha moltes. Tot i això, els castells no han acabat d'arribar del tot per fer-se segures, i el sostre s'ha quedat en el 4 de 8, que és el castell que ja hem estat portant per les places aquest darrer tram de temporada. Esperem que l'assaig ens porti a descarregar tant el dos de set com el tres de vuit aquest setembre, perquè el temps apreta, i són castells que no podem perdre si volem tornar a ser colla gran i folrada. Personalment, estic content. L'assiduïtat en els assaigs s'ha vist recompensat amb diverses posicions importants en alguns castells, destacant l'assaig d'agulla del 3 de 8, fer d'agulla en el carro gros de la diada de Festa major perquè calia un canvi de l'agulla titular, alguns primes laterals de castells de set i és clar, porta-crossa a la soca de les proves del 2 de 8 i del 3 de 9. Després de la primera prova pensava que no podria tornar-ho a fer, però mira, he anat fent. Cal dir però, que a l'últim assaig vaig demanar descansar, perquè tenia dos dits de la mà esquerra que no s'havien recuperat del tot. I pel què fa a l'agulla del 4, ostres... potser feia deu anys que no en feia cap, i ho vaig notar força. A veure si al final hauré d'anar al gimnàs...

Altres temes de festa major podria ser la quantitat de gent, la massificació de turistes per tot arreu, i una cosa que em sap greu, que és no haver vist massa carrers. Ara que vivim més a prop, que hi hem estat gairebé tots els dies i que he estat fora de casa tantes hores, és justament quan n'he vist menys. Bona part de culpa la tenen els horaris (matins inservibles i tardes castelleres), però sigui com sigui, si l'any que ve hi tornem, cal fer la passejada obligada.

DECEPCIÓ

Ha estat una tremenda decepció. Aquest mundial de futbol femení ha esdevingut un seguit de males vibracions, mal rotllo i sentiments de tristesa a mesura que anaven passant els partits. Ja comentava en altres entrades que els partits no eren massa enlluernadors, de manera que no es pot fer callar als detractors de merda del futbol femení. Oportunitat perduda per aquesta banda.

Però per l'altra, veure com les que teòricament són les millors seleccions oferien un joc força pobre i anaven quedant eliminades, feia posar nerviós a qualsevol persona assenyada que desitgés l'eliminació ràpida del combinat ecspanyol. Per què finalment, aquesta ha estat la gran desgràcia. Davant del joc mediocre dels equips potents, les ecspanyoles han anat tirant endavant, i han aconseguit el què no volia, ser campiones.

I estic decebut, trist i emprenyat bàsicament per dos motius. El primer perquè evidentment, el més important és sempre la derrota d'Ecspanya en qualsevol context, i com més humiliada, millor. En segon lloc, perquè després de la demanda de 15 jugadores de millores en el tracte i en la gestió, mantenint-se algunes d'elles fidels als seus principis i renunciant a anar a la selecció si no hi havia canvis. Que tres d'elles s'hagin fet enrere em dol, i que dues de les capitanes, que tot i no ser de les 15, les hi van donar suport i també hi eren, em sap greu. Això reforça el tarannà ecspanyol de merda de la federació ecspayola i els fatxes masclistes dels seus integrants, començant pel president i seguin per l'entrenador. un entrenador que és incapaç de dir "campeonas", sinó que les noies són "campeones". Un president que fa quatre dies feia que les medalles de la supercopa ecspanyola se les haguessin d'agafar elles mateixes, amb un menyspreu absolut. Entenc que per futbolistes professionals els ha de ser difícil renunciar un mundial per reivindicar els seus drets, però llepant el cul als homes que manen no sé si estan ajudant massa. A normalitzar l'esport femení potser sí, però ajudar a que arribi a ser considerat igual que el masculí, ja us dic jo que no.

Total, que ha guanyat Ecspanya. Anglaterra, la finalista, ha estat incapaç de fer un gol a les suplents del Barça (Cata i Laia). Igual que Suècia, no han demostrat el seu potencial superior i han fet més pena que altra cosa. Almenys les angleses han estat més dignes contrincants, i això que tenien baixes molt importants. Però han arribat a la final, sense sort. Les sueques s'han quedat amb el tercer lloc, superant Austràlia.

I ara, toca aguantar uns dies de "febre roja", però sent com és l'estat ecspanyol, se n'oblidaran ràpidament, i la propera supercopa, s'hauran de seguir agafant elles les medalles. Aitana, camí de la pilota d'or, ja la té gairebé assegurada.

Per cert, espero que aviat sentim anunciar un fitxatge per la davantera culer després de la venda de la Geyse. Ens segueix faltant una "killer" a l'àrea. El mundial no ha servit per descobrir-ne cap. A veure amb què ens sortiran...

THE ORVILLE

Finalment em decideixo a començar a veure la sèrie que feia més temps a la llista de favorits però no em decidia a començar-la. The Orville és una sèrie de ciència ficció que explica les aventures de la tripulació d'una nau espacial (la Orville), a la recerca del desconegut.

Aquestes paraules semblen una còpia del què representa Star Trek, i és que fins i tot jo em pensava, gràcies a la meva ignorància, que aquesta sèrie era de la marca trekkie. Doncs no. Senzillament un fan que ha creat aquesta versió moderna, però amb un toc d'humor punyent molt més destacat, i amb uns guions ben normals, però que fins i tot en alguns episodis són francament genials. Evidentment, els trekkies i els crítics oficials diran de tot, però per al populatxo, o bàsicament per mi, ha estat una alenada d'aire fresc i un descobriment molt amè que no m'esperava.

Els personatges es fan estimar ràpidament, són molt humans (els que no ho són també9, i exposen des del minut zero les seves virtuts i els seus defectes, cosa que fa que la trama flueixi per senzillesa i naturalitat. I insisteixo, hi ha alguns capítols que són molt interessants per les trames que exposen i pels seus finals. Toca espòilers. L'episodi del canvi de gènere del nadó moclià és molt actual, i amés, quan et penses que és una sèrie de sucre, et regalen el final inesperat. Que acabi políticament incorrecte és una declaració d'intencions que fa que canviïs la manera de veure i entendre la resta d'episodis. La crítica a la societat moderna dels likes és brutal, i la de la divinitat tres quarts del mateix. Són episodis amb trames que parlen de la nostra societat, i ho fan de manera clara, i és una llàstima que no sigui una sèrie molt coneguda i se'n pugui fer debat, seria molt interessant.

L'episodi de les pors o el de la nau que va ala deriva amb una societat a dins que no saben que van dins d'una nau, també és molt destacable. Com deia, una sèrie per gaudir-la i esperar amb ganes amb quina idea et sorprendran. Molt bona troballa, i mira que feia temps que hi era. I a més, les dosis d'humor són genials, molt anglès en alguns moments i mol destroyer en altres, però no hi ha capítol que no tingui alguna escena o escenes que busquen la complicitat de l'espectador amb frases i situacions humorístiques de debò. Amb ganes de seguir veient-la, no crec que es faci pregar tant.

COMENCEM BÉ

No tenia pensat fer cap entrada sobre l'inici de la lliga de futbol, però la necessitat apreta. Tot just fa un any, el Barça començava la lliga amb un empat a zero contra el Rayo. Ahir la va començar amb el mateix resultat, sense gols, a casa del Getafe. La temporada passada, començant així, van acabar guanyant a lliga, així que ja firmo perquè sigui igual.

A l'entrada de l'any passat, parlava del partit insuls que es va viure, i cal dir que les sensacions d'ahir tampoc són les mateixes. No es va veure un Barça cansat i desganat, encara que tampoc es veia cap súper-equip per enlloc. El tema que ens ocupa és l'equip rival, el Getafe. Remenant anteriors entrades, es tracta d'uns enfrontaments que sovint em porten a parlar. Alguns dels partits més avorrits o desastrosos de l'equip han tingut lloc contra els madrilenys. Però és que del què toca parlar és de l'antifutbol, perfectament representat per aquest equip blavós. Són la perfecta imatge del què és la relació entre Catalunya i Ecspanya. Ells donant-nos cops, empentes, estirades... no en van lesionar cap, però no ens van deixar viure. Ho veieu? Com Ecspanya, que ens va fotent i fotent, sense aniquilar-nos del tot (encara que justament estem a les portes d'un 17A), mentre nosaltres anem posant el clatell perquè ens segueixin picant, i després encara ens traurem els ulls entre nosaltres (el què serien les crítiques i els xiulets a l'equip).

Després de desenes de faltes, moltes ni xiulades, expulsió a Raphinha, que ho és, però clar, és que ja n'estava tip (i només portàvem mitja hora). L'exemple més evident d'antifutbol, que és el jugador Damian, va veure la groga... al minut 82!!! Quan ja estava en Xavi també expulsat, per fer molt menys que el què feia el Bordalás. Els jugadors ecspanyols havien d'haver vist vint targetes grogues, però els àrbitres no es van atrevir, com tampoc es van atrevir a xiular el claríssim penal al darrer minut, degut a unes mans involuntàries d'en Gavi, que de fet la toca amb l'espatlla perquè el defensa l'estava arrossegant amb ell. Total, un desastre i un començament de lliga que ja et fa petar dels nervis i tement que no ens deixaran tornar a guanyar la lliga, a no ser que juguem com els àngels i sigui impossible anular tots els gols que fem. Una utopia ara mateix.

Com molt bé deia un tuiter, almenys ja no hem de tornar a Getafe fins d'aquí més d'un any. Jo hi afegiria que amb sort, ni així, perquè van a fer companyia a l'Español a segona divisió. I que es fotin la seva manera de jugar per allà on els càpiga.

EN SOBRA UNA

Les semifinals del mundial femení ja estan establertes. Independentment de si són les que jo hauria volgut, o les que tinc a la porra, etc, el resum seria el títol de l'entrada: en sobra una. I és que Ecspanya sobra. Sempre sobra en qualsevol escenari, però en aquest més que mai, degut a la polèmica de les 15 jugadores que van reclamar millores i se les van passar pel folre. malauradament algunes d'elles van tornar, i ara estan a semis, després d'eliminar a Holanda, que va fer un partit penós quan podien haver guanyat. Decepció holandesa un cop més.

D'ençà l'entrada que vaig fer quan va acabar la fase de grups, vaig encertar totes les seleccions que passarien la ronda de vuitens i arribarien a quarts. Però el meu pronòstic per semifinals no ha estat el mateix. Ha caigut França, cosa que també m'alegra, és clar, perquè representen el Lyon i la seva prepotència. És Austràlia la que s'ha colat a semis guanyant-les als penals, i ara s'enfrontaran a Anglaterra, que tot i venir amb baixes, són les que han estat fins ara més regulars i possibles guanyadores. Ara bé, el meu cor s'inclina per Austràlia. Això sí, sempre que sigui Suècia la finalista. Si per desgràcia fos Ecspanya, llavors, Anglaterra a la final, per si de cas.

Les sueques, que també estaven sent regulars, van eliminar els USA a penals, les poderoses estatunidenques que ja no renoven títol i que han passat pel torneig sense destacar gens, com una més. S'ha acabat definitivament el seu domini. Suècia és la selecció que voldria que guanyés el títol, Austràlia la segona i Anglaterra les terceres. 

A més, això m'ajudaria a la porra, ja que anava primer, fins que Colòmbia va fer un gol i m'ha enviat al segon lloc de la classificació. Un gol. I ara toca esperar a que els resultats que queden m'acompanyin i pugui acabar primer. Evidentment, quedar segon i fins i tot tercer estaria molt bé, no és pas fàcil, tampoc. Però ja que tenim possibilitats, doncs, a veure si sona la flauta.

La propera entrada sobre el mundial ja serà la que parlarà de qui és la campiona i com haurà acabat tot plegat. Queda una setmana. Esperem que siguin bones notícies, i que aquest 25% en contra no arribi a bon port.

3D

Alguna vegada he justificat amb el MEC algunes de les visites a cinemes realitzades aquests últims anys. Evidentment, tot té un límit, i no cauré tan baix com anar a veure una ecspanyolada, però de tant en tant en cau alguna que en una situació normal, no aniria  a veure.

El cas que ens ocupa és el de Megalodon (al sofà) i la segona part, tres setmanes després, al cinema. Es tracta d'una versió moderna del què va ser la pel·lícula Jaws de l'Spielberg al finals dels 70, però com que tot ha de ser sempre més gros, ara, el tauró és un megalodó d'aquests prehistòrics que són més grossos que no te'ls pots acabar. les pel·lícules en sí no tenen res d'especial. Són blockbusters creats per ser consumits d'una tirada i oblidats al cap de poques hores. És evident però, que veure un tràiler d'aquesta segona pel·lícula al cinema, amb tota la grandiositat de la pantalla, impressiona. I si a més, et diuen que la fan en 3D, doncs mira, l'al·licient final.

La trama poca cosa a dir, excepte que almenys, és més distreta que la presentació del Barça de l'altra dia al Gamper. El tema del3D fa certa gràcia, però tampoc acaba de fer el pes. No és una pel·lícula filmada per ser vista en 3D, on tots els detalls estan fets per tal de sorprendre a l'espectador/a i anar fent-lo viure les escenes tal com si hi fossis dins. Senzillament és la mateixa peli, però que es pot veure d'aquesta manera. Hi ha alguns moments on el 3D es destaca, però que si la veus en versió normal, també tens la mateixa sensació, ja que com deia, no està filmada expressament. Crec que de fet, només hi ha dos moments en que sí notes que ve capa tut, però tenint en compte que el primer cop és un mosquit i no pas el tauró gegant.

Així que distracció sense cap altre al·licient que passar l'estona i emportar-se algun ensurt de tant en tant.

REDESCOBRINT CATALUNYA (2)

Les circumstàncies han fet que aquest estiu sigui un pèl diferent als anteriors. Després de molts anys, hem deixat el Pallars Sobirà i l'Empordà (entre "pitos" i flautes, ha estat Palamós (2012-2016), Lagunen (2017-2022) i Guingueta (2017-2018 i 2020-2021)). Les nostres destinacions han estat diferents i ens han dur a altres indrets del país menys coneguts. Si primer va ser un petit tast de cap de setmana a la part alta del Solsonès, ara la tradicional setmana de càmping ha estat a l'altra punta de Catalunya, canviant el nord pel sud. El nostre destí ha estat el Delta de l'Ebre, gairebé a la punta del tot. De fet, en cinc minuts caminant ens trobem al final del GR-99, que va des del naixement del riu a gairebé 1.000 km de distància fins la desembocadura.

Per no perdre tampoc el costum, vam trobar un càmping de la cadena de Les Mimoses, quan vam ser a prop de Narbonne, el 2019. Teníem molt bon record de la zona aquàtica d'aquell càmping, i assegurant el tema aire condicionat, i donat que tampoc teníem molt marge per triar, ens vam anar cap a allà. També tenia un pes important el fet de redescobrir aquella zona, després d'unes mini-vacances d'una revetlla de Sant Joan, l'any 1 abans del MEC. Després d'aquella experiència, calia tornar a treure's l'espineta, i es l'hem treta. En quinze anys la cosa ha millorat.

Tornant al càmping, si a Castelló d'Empúries teníem el Lagunen per la màxima presència d'holandesos/es (al ser els propietaris d'allà), en aquest cas, la marca és francesa, així que sense ser tants, sí que podem dir que ben bé eren un 60%. Fa una mica de cosa, sentir-se tan estranger a casa teva, però clar, si anéssim a Noruega, i hi hagués un càmping on t'atenguessin en català i que s'hi parlés... no hi aniria? Doncs ja està tot dit. El càmping bé per la part aquàtica doncs, les instal·lacions correctes, però com a França, passen coses. Aquest cop va ser 'avaria de l'aigua que ens va deixar un dia sense. El pitjor de tot era que no fluïa la comunicació i no et deien mai la veritat del què passava. Per la resta bé. Ah, i mosquits, ni una picada! De tant en tant en veies algun, però res comparat al què ens pensàvem, després de la vivència anterior. Ara que i anàvem preparats, ara no n'hem fet "gasto". L'explicació la trobem en la quantitat de libèl·lules que hi havia. Vet aquí qui s'encarrega de mantenir la zona neta de mosquits. Quin mètode més natural i eficaç!

Postes de sol magnífiques i entorn maquíssim han conviscut amb una ratxa molt forta de vent que ha fet tancar el parc natural dels Ports i ens va deixar sense poder fe les sortides previstes. ja és mala sot, caratxus! Això ens va fer torna r a visitar Peníscola, que ho teníem pendent de la tornada de València l'any passat, quan hi vam parar en el moment que queia el diluvi universal. Si ja dic jo, que la sort ens acompanya arreu on anem. Allà, era com estar en una altre país (quin greu, però és així). La visita del castell des de la platja és molt maca, i de la platja des del castell també. Un record per l'escenari on es va filmar Game of thrones (foto, foto!) i una paella que... bé... a tot li diuen paella, ara... 

Bona setmana doncs, que ha aconseguit fer-me oblidar de tots els maldecaps viscuts els últims mesos, a veure si continua la ratxa i segueixo gaudint de l'estiu, -toca dir-ho en veu molt baixa-, ara que ja s'acaba.

BARÇA 23-24 MÉS O MENYS

Crec que fa molts anys vaig anar a algun Gamper a veure la presentació i partit (o partits, que abans eren 4 equips en dos dies). Però no ha estat mai un dels clàssics per veure, per dates, per mandres o per motius de preus exorbitants quan van decidir convertir-ho en un espectacle de fira pels turistes i recaptar diners.

Per aquest motiu té cert aire d'excepcionalitat el tornar a viure en directe el trofeu d'estiu de l'equip. La pretemporada ja fa dies que roda, amb el típic i avorrit torneig als USA que t'impedeix veure a una hora decent com comença a rodar la pilota. El fet que la lliga comenci a mitjans d'estiu fa que es juguin tres partits sense tenis clar encara quins són els jugadors de veritat de la temporada. I aquest any no n'és una excepció.

Per ara portem tres incorporacions: l'Iñigo Martínez (un altre central, que sembla portat per enviar definitivament en Kounde al lateral dret), l'Oriol Romeu (que torna per suplir en Busquets), i el més mediàtic, en Gundogan, acabat de fer-se campió d'Europa. Veurem com van, juntament amb els joves del filial que venen forts. Pot ser que vingui algú més, però la veritat, amb els diners que hi ha, si no marxa algú, serà difícil.

Le sortides estan més animades. Apart de les conegudes d'en Busquets i Jordi Alba (que han ant a Miami amb el Messi), Kessié a Aràbia i Dembélé (marededéusenyor) al PSG si no hi ha canvi d'última hora. Una cosa està clara, que no torni.

Com tenim l'equip a cinc dies de començar la lliga? Bueeeeeeenu... una mica amb preocupació sí que es veu, la cosa... Juguen com l'any passat, alguns oments bons, i uns altres de desconnexió i que el rival ens domina. Va passar als tres partits dels USA i al Gamper d'ahir, que va començar força bé, però després l'equip va desaparèixer. No va ser fins els minuts finals, que van entrar els joves i suplents, que la cosa es va animar. Ansu i Ferran es reivindiquen per ser protagonistes (i més marxant l'Ousmane); i els joves, Abde, Lamine i Fermín), van "a tope", i a excepció del primer, els altres dos estan en aquell moment en què desequilibren, però que si els poses a jugar, es cremaran com li va passar a l'Ansu i a tants més, fet que fa que alguns els costi tornar a recuperar.se, i altres no tornen mai més. El millor del partit doncs, els últims deu minuts, amb la remuntada brutal amb tres gols que ens va donar el trofeu.

I Montjuïc, què? Doncs fres, molt fred. La distància amb el camp és molt gran, el públic queda molt lluny dels jugadors, i al ser tan obert, el so es perd molt. Ja tindran feina els de la grada d'animació, si és que hi van, perquè la veritat, han venut molt pocs abonaments. Em sorprèn una mica, perquè a veure, sí, no és el Camp Nou, però tampoc estem parlant de l'Everest. Els socis i sòcies en són molts com per haver venut tant pocs abonaments. això pot provocar que la majoria siguin turistes o cadires buides, cosa que farà que l'ambient sigui fred com el d'ahir. La presentació de l'equip, per cert, un nyap. Poc vistós, poc emotiu, cutre salsitxero... En definitiva, fred com l'estadi i l'ambient. Tindran feina per motivar la gent, o ha de ser al revés? No ho sé, però diumenge, els tres primers punts del campionat. I alerta, que tres punts pot ser la diferència entre ser campions o no, així que, som-hi i no badem!

KINDRED

Vet aquí una sèrie que em pot portar a llegir un llibre. Kindred, traduït al castellà com a "Parentesco" és una sèrie sobre viatges en el temps. Uiiiii... que original, no? Doncs clar, evidentment, cal treballar-s'ho per donar el punt que la faci diferent de totes les altres. Es pot dir que el punt l'ha trobat. El què no està tan clar és si és suficient com per mantenir l'interès per veure els capítols i seguir la trama.

Podem dir que aquest objectiu l'aconsegueix en un 70%, que no està malament. Té moments bons, altres més plans, però el crescendo del final és evident, amb uns molt bons últims capítols que corregeixen la muntanya russa que han anat sent els anteriors episodis. Què veiem? Doncs una noia afroamericana que de cop i volta sense saber com es veu traslladada als Estats Units esclavistes. Torna de seguida, sembla que ha estat un somni, però torna a passar i cada vegada més estona. A més, ve en aquest passat a la seva mare que va morir en un suposat accident quan era molt petita. Un noi a qui coneix en un bar i amb qui s'embolica descobreix que això que li passa és real i viatgen tots dos al passat, d'on van i tornen un parell de vegades.

Es va entrellaçant el què passa a l'actualitat (diferències amb la família, veïns tafaners...) amb el suc de la història, que és com encaixen dues persones del segle XXI en una època on els blancs esclavitzaven els negres i els feien treballar a les seves plantacions. El xoc és brutal, i tot i que en moments es perd l'interès, el va recuperant de tant en tant fins com deia, els capítols finals que donen lloc a la segona temporada, encara que com deia es tracta de l'adaptació d'una novel·la que potser l'arribaré a llegir encuriosit com estic.

Les curiositats més grans són dues però ben diferents. Per una banda, com un noi que acaba de conèixer la segueix en aquesta aventura quan el més fàcil és dir-li "Ja t'ho faràs". És de ser molt bona persona, que per una banda ja està bé, però que evidentment, per l'altra banda, sorprèn.

I la segona curiositat és si l'esclavatge es veu endolcit a la petita pantalla. Els esclaus de la plantació no són lliures, treballen molt i no tenen bona vida, però la seva desgràcia no es veu acompanyada d'aquell salvatgisme que tenien els feixistes dels amos. Fins a 'últim capítol no es veu brutalitat, tot i que sí que s'intueixen i es coneixen abusos. Però no hi posen molt èmfasi. No és que ho vulgui, evidentment, però tot el què serveixi per fer-nos conscients de la merda que va ser aquella societat i el racisme, és bo per no repetir errors (tot i que veient com va la societat actualment, d'esperança d'anar a millor ben poca). És veritat que la injustícia que apareix a la sèrie ja és suficient, i potser per aquest motiu no han volgut afegir dramatisme. 

Per tant, ha estat bé, i amb ganes de veure com continua.

LA SECTA

Gairebé com l'any passat l'estiu em porta a la lectura d'un nou llibre de la Camilla Läckberg, però no de la seva sèrie de Fjallbacka, sinó dels nous personatges creats conjuntament amb en Henrick Fexeus. Si el juliol del 2022 em llegia el primer, El mentalista, aquest mes li ha tocat el torn a La secta, el segon llibre de la sèrie (i no últim, visca!). Aquell va arribar al segon lloc del rànquing de l'any, i en espera de com acabarà aquest any lector, pronostico que La secta arribarà al top five (i possiblement top three si no hi ha cap descobriment, cosa que també m'agradaria).

Sigui com sigui, excel·lent llibre que m'ha amenitzat les vacances i han participat en la ja per fi desconnexió de la vida escolar. La trama té lloc dos anys després dels fets explicats al primer llibre. Els dos protagonistes, la Mina i en Vincent, no s'han retrobat des de llavors. Però uns crims que semblen duts a terme per gent diferent i organitzada (i que per això es creu que formen part d'una secta) els ajuntarà de nou. L'equip de policies que investiguen el cas agafen cada cop més protagonisme (estil similar als casos de l'Erika i en Patrick), de manera que els secundaris van assolint una importància cada vegada més gran i omplen de sentit la resta de moments que van acompanyant la trama, a més de tenir els seus moments estel·lars a l'hora de resoldre el cas. Es fan tan propers, que al final del llibre, el desenllaç, sense afectar de manera seriosa els dos protagonistes, sí que afecta a un membre de l'equip i aconsegueix entristir l'ambient i fins i tot emocionar el lector que s'ha deixat seduir per les pàgines.

Així com la vida d'en Vincent era important a "El mentalista" , aquest cop és la família de la Mina la que intervé i participa de manera decisiva en la trama. La manera com de mica en mica l'autor i l'autora van construint tot l'univers d'aquests personatges és pausada però arriba ben endins. 

Els crims que s'investiguen no deixen tampoc indiferent, i la manera de funcionar d'una secta també aconsegueix posar nerviós a qui llegeix el llibre des de fora. Total tot floretes per aquest nou llibre d'aquest duet que van venir a Barcelona per Sant Jordi però que m'ho vaig muntar fatal per poder arribar a ells. Estaré més atent el proper abril. Perquè m'imagino que almenys la Camilla vindrà, ja que ha publicat també el nou llibre de Fjallbacka. No sé si dorm, aquesta noia... A veure si em poso al dia amb els seus llibres i per Sant Jordi li puc fer signar aquest ( a no ser que vingui el tercer de la sèrie del mentalista...)

HO DEIXEM EN 34

Fa molt poquet comentava la bogeria de més d'un mes natural amb entrada diària al blog. Allà explicava que havia estat una publicació ininterrompuda des del 2 de juliol al 2 d'agost. Això ja fulminava l'anterior rècord que estava en 25 entrades seguides. 

Durant aquests dies de vacances, amb les publicacions programades ha anat doncs seguint. I amb les que tinc pendents, podria omplir el forat del dia d'ahir per allargar la ratxa. Però davant de l'ordinador m'he dit: "Potser no cal, no? Potser que deixis de fer el panoli i tirar endavant sense estar pendent d'això de manera forçada." Així que tot i tenir entre tres o quatre entrades ja al cap, tanco la ratxa d'entrades seguides en un total de 34.

Desconec si aquest rècord es podrà superar algun dia. Ho veig complicat, però mai se sap, potser l'estiu que ve dono de nou la campanada! Però sigui com sigui no vull tampoc que sigui un rècord artificial. Celebrem doncs aquesta nova fita, i seguim amb l'agost i les vacances, ara que ja estic força desconnectat. Per fi...

MUNDIAL DECEBEDOR

Avui comencen els vuitens de final del mundial femení de futbol. Després de dues setmanes amb la fase de grups, crec que a hores d'ara el titular seria decebedor. El futbol femení tenia una nova oportunitat per reivindicar-se, després del ja reconegut mundial de fa 4 anys i l'Eurocopa de l'any passat. Les jugadores tenien a les seves mans la possibilitat d'enlluernar el món amb el seu futbol. Però he de dir que per ara no ho han aprofitat gens. Partits amb pocs gols, empats a zero o solucionats per penals, i cap selecció dominant que deixi a tothom bocabadat amb el seu joc.

Només tres equips han guanyat els tres partits de la primera fase: Suècia, Anglaterra i Japó. Cap però, demostrant res. Anglaterra uns minuts bons com algunes altres, però cap domini espatarrant. Més decepcions que animacions. Els Estats Units, classificades de xurro perquè un xut a l'últim minut va anar al pal. França guanyant també als darrers minuts. Ecspanya es classifica tot i fer el ridícul contra Japó 4 a 0, Noruega fregant de nou el ridícula de l'Eurocopa, amb jugadores rebel·lant-se contra l'entrenadora (em sona), però s'han refet, ja veurem fins quan. Suïssa es classifica havent empatat a zero dos dels tres partits. Dinamarca, amb una Harder que no demostra res de res. Holanda pot ser l'única beneficiada d'aquest desgavell. Les altres, totes sorpresa: Marroc, Jamaica, Colòmbia, Sud-Àfrica i potser podríem afegir Nigèria.

I si hi ha sorpreses per dalt, n'hi ha per baix. Alemanya, Canadà, Brasil, Itàlia i Argentina eliminades. A les dues primeres se les esperava a les fases finals. A la tercera, s'esperava que fos el seu any. Les altres dues, es volia veure el seu potencial. Res de res. Bluf.

Davant de tot això, he hagut de refer la porra, però sense massa convicció de tenir res clar. Si no hi ha cap selecció que comenci a demostrar un gran joc i un gran nivell, el mundial se l'endurà qui falli menys o qui se sàpiga aprofitar dels errors de les altres. A veure si al final Anglaterra, amb totes les baixes que té, serà campionat també del món. O ha arribat el dia de les sueques, però clar, han d'eliminar les ianquis a vuitens, toma castanya! França no, si us plau... i Holanda, són bona gent, però clar, la Martens ens va deixar. I evidentment, Ecspanya, que plegui ja!

EL TRIANGLE DE LES IL·LUSIONS

Com el triangle de les Bermudes, aquest estiu hem completat el triangle dels museus barcelonins que fan dels jocs òptics el seu estendard. Primer va ser el Museu de les il·lusions, el 2028, completat amb la resta de sales del Big Fun Museum de les Rambles. Tot un descobriment, amb unes fotos molt divertides i originals. L'any passat (o en fa dos) va ser el Magic World al carrer Casp, que bé, està bé, però ja no té l'espectacularitat del primer. Té algunes fotos que són molt divertides, però en el fons tens la sensació de més del mateix.

I finalment, completant aquest tercet, aquests dies hem descobert el museu de les paradoxes, Paradox Museum, a la plaça Urquinaona. Aquest té algun joc també de fotos divertides, d'aquestes que veus coses del revés, et fas gran o petit, altres que surts volant... però no juguen tant amb el dibuix a la paret sinó que juguen més amb les lleis de la física. És a dir, sempre hi ha un perquè veus la imatge d'aquella manera. D'aquestes fotos impossibles n'hi ha unes quantes, i la resta (gran part) del museu són experiments o jocs on veus una cosa que en realitat no existeix, jugant com deia amb la física i sobretot amb el joc de miralls. 

Tot i tenir en algun moment aquesta sensació de les fotos típiques com als altres museus, en aquest cas, la ciència té més pes i li dona un punt educatiu interessant que els altres, on es tracta només de col·locar-te davant el dibuix i fer la foto. Aquest fet diferencial fa que aquest museu hagi estat una millor experiència que el Magic World. No pot però, superar el primer perquè aquell té l'efecte sorpresa de ser el primer i fer la gràcia del moment. De fet, la visita al Paradox em va recordar més al ja no existent Museu dels Invents que no pas als de les il·lusions. Com aquell, hi ha tot de coses curioses però amb un motiu darrere que en alguns moments, pensava com poder-ho utilitzar a l'escola. Justament la visita el 2015 al museu dels invents em va portar a fer tot un projecte amb els de llavors 4t, just abans que es fessin els projectes a l'escola. No sé si podré utilitzar el Paradox també al cole, on està cada vegada tot més limitat. Per poc que pugui, alguna cosa colaré. 

Bona visita doncs, fins i tot aprovada pel MEC, que ja és molt dir. Només un però: el preu. De debò cal?

DE 2 A 2

Mai havia passat això. Han passat 1.500 entrades, gairebé 17 anys escrivint-hi de tant en tant, però mai havia passat això. Un mes ininterromput d'entrades diàries. Avui és 2 d'agost, i des del 2 de juliol que he aconseguit escriure una entrada al dia. És una llàstima perquè per un sol dia, si hagués començat el dia 1, hauria fet no només un mes natural sinó exacte. Suposo que aquell dia no vaig pensar que podria arribar a passar, perquè si no, ho hauria ajustat. 

Però el primer rècord ja el tenim, el d'un mes sencer, Portem 32 entrades seguides, quan el rècord el teníem en 25. Hem fet una setmana més! I encara no hem acabat, tot i que ja queda ben poquet per tancar la ratxa. L'anterior ratxa ja va superar amb escreix la marca, passant de les 20 seguides (maig 2020-confinament) a les 25 del desembre'21-gener'22. Ha hagut de passar un any i mig per superar-ho, i havia de ser, com no podia ser d'altra manera en el mes prolífic, el juliol.

I té algun motiu, a part de les vacances d'estiu aquest nou rècord? Doncs sí. Tot comença a finals de juny, quan després de mesos molt poc intensos en el blog, reprenc el fil. A partir de llavors, es barregen les entrades de les coses diàries que van passant i cal comentar, amb tots els temes pendents de les setmanes anteriors que no havia pogut dir-ne res. Així, de mica en mica, anava omplint cada dia amb una entrada, fins, com qui no vol la cosa, completar un mes sencer. Els números d'aquest any parlen per sí sols; en aquests set mesos (agost encara no compta), les estrades han estat: 8-6-10-8-3-4-30!!!

Ara ja només queda saber en quant es quedarà el rècord de dies seguits, si en seran 33, 34 o 35. Però sigui com sigui, crec que serà un rècord definitiu i improbable de superar.

SECRET INVASION

Quan veia el tràiler de Secret Invasion, no despertava en mi massa interès. Em semblava veure dins seu una trama ben complicada que obria moltes portes que era incapaç de pair. Però ara fa unes setmanes, coincidint amb l'inici de l'estiu i tornada a la normalitat, vaig decidir veure-la, aprofitant que eren només sis capítols, i per tant, semblava que almenys, l'agonia no s'allargaria.

A Secret Invasion al final he descobert una bona sèrie d'acció, i tots els embolics possibles estan prou ben organitzats, de manera que no et perds molt. És cert que alguns personatges han aparegut en altres pelis o sèries com a molt secundaris, i això és el què costa més de centrar, però es pot seguir bé.

A la sèrie, en Nick Fury torna de la seva missió a l'espai perquè a la terra, els skrull que hi viuen s'han dividit entre els que porten una vida normal amagats i els que n'estan tips i volen acabar, com no, amb la raça humana. Com que tenen la capacitat de transformar-se en persones, mai saps si qui estàs veient és de veritat o és un skrull. De mica en mica van reorganitzant de nou l'univers Marvel per tal d'arribar a alguna finalitat que tenen al cap. El què veiem ara és que tenim una skrull amb molts poders, que era el què volia el dolent, i veurem què en farà de tot això. En definitiva, m'ha agradat prou ja que anava amb les expectatives molt baixes, i al veure-la en temps real, esperava que arribés el dimecres per veure el nou capítol. Per cert, misteriosament, no hi ha escena post-crèdits que lligui res!

Per altra banda, la visió de Secret Invasion i els personatges que hi surten m'han portat a recuperar la pel·lícula de la Capitana Marvel, que a l'entrada que en vaig fer quan la vaig veure, no la lloava massa que diguem. En canvi, en veure-la per segona vegada, i havent vist la sèrie que ens ocupa, la pel·lícula l'he entès millor i m'ha agradat força més que la primera vegada. Realment, s'entenen més coses de la sèrie amb aquesta peli, però en canvi a peli s'entén menys sense la sèrie (des del meu punt de vista, és clar).

Serà interessant a final d'any veure com lliguen la Capitana amb la Mònica Rambeau (Wanda-vision i justament fila de l'amiga de la capitana a la peli) i Miss Marvel. Començarem a tancar el cercle o a fer-lo més gran. Ara també em toca recuperar Loki perquè la peli de Quantumania m'ha fet entendre que cal reveure-la per seguir entenent què és el què està a punt de passar, i més quan a l'octubre començarà la segona temporada.