QUANTUMANIA

De mica en mica tot va ornant a la normalitat. Un exemple més, és la possibilitat de veure ja pel·lícules senceres, ja que es té el temps per fer-ho. A l'espera de l'anada al cinema a veure la 5ª part d'Indiana (cosa que passarà en poquetes hores), he recuperat les sessions de sofà amb una que també volia veure al cinema però va ser impossible. Un cop vista, estic tranquil pel fet de no haver-hi anat.

Parlo de la tercera pel·lícula d'Ant Man, Quantumania. Amb aquest personatge tinc una relació afectuosa. Va ser gràcies a la seva primera pel·lícula que vaig decidir anar entrant de manera més decidida a l'univers Marvel. Aquella barreja d'acció amb humor va ser una alenada d'aire fresc. Això va ser 2l 2016, i dos anys després, en veia la segona part, que confirmava l'estil de les pelis protagonitzades per l'home formiga. És als crèdits d'aquesta segona part que comença a entrar en joc descaradament el lapse que encara no es coneixia però els guionistes ja tenien al cap.

Sembla que aquest tercer lliurament va camí d'això. Apareix un dolent que havia aparegut a Loki la sèrie. Comença a muntar-se la taula pel què ha de venir. En aquest cas, els personatges principals d'Ant Man van tots al món quàntic, on descobreixen (quan una d'elles ja ho sabia però no n'havia dit res, o bàsicament en aquell moment els guionistes no tenien encara la idea), que és un món amb criatures, espais, i vida de molts tipus. S'afegeix en poquetes dosi però hi són, el tema del multivers, que si no es fa ben fet, és un embolic de mil dimonis. De fet, si agafes les escenes post crèdits de les últimes (Spiderman, Strange, Wandavision, Black Panther, Eternals...) totes se'n van cap a llocs diferents, i segur que tard o d'hora convergiran.

Sobre Quantumania, ha esta bé, però suposo que buscant aquesta connexió, utilitzant la pel·lícula per construir aquest univers, cal anar fent passes petites. Aquesta peli n'és una. Compleix amb la directriu bàsica de la distracció espectacular, però no aporta massa cosa més a part de ser una peça més del trencaclosques. L'humor hi és, però en gotes més poc freqüents que a les parts anteriors (es troba a faltar l'amic d'en Lang). La filla en un tres i no res s'ha convertit en una científica capça de connectar amb el món quàntic (així per art de màgia resulta que és set-ciències... pedaç), el retorn del dolent de la primera convertit en una mena de cap gegant assassí, vol formar part de l'humor, però clar, no encaixa amb la maldat d'en Kang. Hi ha coses que grinyolen, i és una llàstima. Per això estic content d'haver-la vist al sofà i o al cine. Evidentment, seguirem veient-les totes perquè si han d'acabar com Infinity War i Endgame, valdrà la pena. I si no, pe què m'han agafat ganes de reveure Loki per descobrir més sobre en Kang?