INDIANA JONES I EL DIAL DEL DESTÍ

L'Indiana Jones és un símbol de la meva infància i adolescència. Per un nen de 9 anys, veure "A la recerca de l'arca perduda" i poc després "El temple maleït", va ser com l'entrada a un món de ficció on les aventures i també una mica de por es donaven de la mà per fer-me volar a altres mons imaginaris que anaven desenvolupant el meu cervellet. L'última croada ja em va agafar adolescent, però encara va representar molt perquè era a més, divertida.

Quan el 2008 van fer la quarta part, amb l'Indy ja gastadet, i donant entrada al seu fill, vam seguir anant en massa als cinemes buscant aquella màgia que ens havia atrapat de nens. Vam trobar una peli d'aventures, amb gent coneguda, però evidentment, ja no tenia aquella aureola de màgia i il·lusió de les primeres, i a les noves generacions ja no els feia tampoc pessigolles, en un món ja dominat per les xarxes. Pr altra banda, l'alternativa extraterrestre no ajudava a donar-li el mínim de credibilitat. Semblava un pegot en les seves aventures. L'Indy sempre ha mirat al passat i no a l'espai.

I oh sorpresa, quinze anys després, amb en Harrison Ford amb 80 anys, ens regalen una cinquena part. Segurament, si Lucasfilm no formés part de Disney, segurament no l'hauríem vist mai. Però el gegant del cinema frisa en seguir exprimint franquícies de manera potser una mica malaltissa. Ara, això no treu que haguem anat al cinema a veure la peli, només faltaria! I en català, a una hora decent (m'arribo a espera una setmana més i ja me'n puc oblidar).

Si la quarta ja entrava amb calçador, aquesta no arriba a entrar. Més de dues hores de persecucions, cops, explosions, trets... els esquelets tradicionals i les anguiles (enlloc de serps). I els nazis encara buscant relíquies, tant en els temps de la guerra com anys més tard reencarnats en un dels científics que la NASA va utilitza per la conquesta de la lluna. Costa molt entendre com un Indiana que no es pot ni aixecar del llit, en poques hores està trotant a cavall dins el metro i repartint mastegots, saltant per les finestres, etc. Enlloc del fill, apareix la fillola. L'esquema de la peli és com totes les anteriors, però cal dir que arriba un moment que aquest continu de persecucions es fa llarga (amb un parell menys ja fèiem, escurçant així la durada). I si el tema extraterrestre de la quarta ja era poc reeixit, barrejar ara L'Indiana amb els viatges en el temps... aix... no sé. M'hauria agradat més una trama tipus Jungle Cruise, aquesta sí que fa per l'Indy. Voler posar aquestes tendències actuals a embolicar la troca, a aquestes alçades, tampoc cal.

Ara bé, si vols veure aventures trepidants, viatjar per tot el món, lluitar contra dolents, patir, etc... com sempre, les pelis de l'Indiana Jones t'aportaran tot això. No busquis res més en aquesta, però si creieu que me'n penedeixo d'haver-la vist, no us ho penseu pas. El record de les seves aventures vistes per ulls d'infant continua ben viu, i és així com s'han d'anar a veure aquestes pelis.