Encara que l'alçada no tingui res a veure entre les dues muntanyes, cal dir que el cansament de la segona va ser important, perquè justament vaig fer el què no s'ha de fer, però les circumstàncies diferents que tocava en aquest moment així ho portaven a fer. M'explico. A l'hora que sortia de casa, ja feia deu minuts que estava al Puigmal. Així, un cop a Aiguafreda, la caminada començava a les dotze, la millor hora, com tots sabem. La setmana anterior, a l'hora de començar a caminar, ja feia gairebé tres quarts d'hora que baixava. Per tant, circumstàncies moooolt diferents.
La calor era important, i el camí, el que té és que és tota l'estona pujada. No hi ha massa minuts de terreny pla. És amunt, amunt, fins arribar a dalt. He de dir que va arribar un moment que maleïa una mica el caminet i les mosques que el protegeixen. Però finalment, gairebé dues hores després (comptant mini-aturades), arribàvem a dalt. Clar, no és u cim pròpiament dit. Tenim l'ermita que ocupa tot el terreny, tancada i barrada, però no tens la sensació de ser a dalt de tot. Les vistes, això sí, molt boniques, però llàstima d'aquesta boirina que ens està acompanyant tot aquest mes i impedeix veure més enllà.
Vam decidir que anul·làvem l'excursió de la propera setmana si havia de ser en les mateixes condicions (començar a caminar al migdia). Està clar que així no es poden fer a l'estiu. Si s'ha de tornar a fer cap cim, caldrà fer com a Núria, anar-hi el dia abans i sortir d'hora. Potser no cal les set del matí, però les nou sí, no pas les dotze...
Sigui com sigui, en una setmana dues excursions, dos cims... no està malament. A veure si arriba el dia que puc fer que això no sigui tan esporàdic i ho faci més sovint. Hauré d'esperar que baixin una mica les temperatures, això sí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada