BAIXANT EL PUIGMAL

Un cop reposat de la pujada i gaudint durant mitja hora de les vistes, el dia, la satisfacció per la fita aconseguida, toca baixar i tornar al Santuari. No dubto massa del camí a seguir. Si torno per on he vingut, m'esperen quasi tres hores i la veritat, el tros del Pic del Segre em fa molta mandra. Així que agafarem el camí que baixa directe al Santuari, el que ve marcat des de baix.

En menys de mitja hora soc conscient del gran encert que ha estat pujar per Finestrelles. És una baixada salvatge, trenca-cames i trenca-genolls. Les possibilitats de relliscada són grans, però només visc tres intents ben resolts. No em puc imaginar pujar al Puigmal per aquest camí, però mentre baixo, em vaig creuant contínuament amb gent que puja. Quan porto ja una hora de baixada gairebé en línia recta (tot i les esses habituals d'aquests trams), he maleït deu mil vegades la baixada. Tot i el cansament que produeix pujar un cim, en aquells moments ho prefereixo a la baixada. La pujada va acompanyada de trams més plans i més estables, però és que aquest camí és baixada contínua, sense descans, no hi ha repòs, només canvia el grau d'inclinació. Els dits dels peus ja fa estona que es queixen perquè estan xocant tota l'estona amb la vora de les botes. Apareix el dolor als dits dels peus, amb els quals hauré de conviure tota la baixada i uns quants dies posteriors a l'excursió.

Ja són quarts d'una i no veig el final per enlloc. En canvi, segueixo creuant-me amb gent que puja al cim, per aquest camí i a les dotze! Estan sonats! Si volen pujar a a questa hora, allà ells, però per aquí, que és com pujar pel dret...no sé, ho trobo fora de lloc. Això sí, tots amb les seves samarretes esportistes, però no sé, crec que no és molt intel·ligent pujar a aquesta hora, i més sabent que la meteorologia aquests dies, es complica just a partir d'aquella hora.

De cop i volta, sento unes campanes darrer meu i un soroll estrany. Un ramat de vaques està caminant de pressa, algunes molt de pressa, totes en la meva direcció. Algunes d'elles tenen unes banyes que fan por. Sembla que no els ha agradat que passés pel camí. Em sento el doctor Grant a Jurassic Park quan amb els dos nens es veuen enmig d'una estampida de dinosaures. Busco alguna roca per amagar-me darrere i deixar que passin, però unes són massa petites que no em cobriran i les altres estan massa lluny. L'estat dels meus peus no em permet anar més de pressa. Finalment, arribo al canvi de rasant i les vaques, una vintena, es queden allà. Els dedico alguns improperis i senyals manuals perquè ha estat una experiència que no m'ha agradat massa.

I seguim baixant. No s'acaba mai. Arribo a un desviament que diu cap a 'esquerre 30 minuts i cap a la dreta 25. No m'ho penso dues vegades. Cinc minuts menys poden ser preciosos. Una part de gespa em convida a treure'm les botes i caminar amb els mitjons. Els meus peus ho agraeixen molt i respiro en comprovar que no hi ha ferides. Malauradament, l'herba amb el mitjó fa que rellisqui molt i m'he de calçar de nou. 

Finalment, arribo al Santuari, i vaig a dinar al bar, per on camino de nou sense les botes. És un descans molt gran. El dolor als dits m'acompanyarà encara uns quants dies, i apareixeran també unes agulletes als quàdriceps de campionat. Però la conclusió és que això s'ha de repetir. Anant al gimnàs podré reduir aquests efectes secundaris i potser caldrà comprar unes botes un número més gran, però fer aquestes excursions, a mi m'omplen, d'oxigen, d'energia i de satisfacció per viure aquests moments.