LA CERDANYA DESPERTA PASSIONS

Aquest any els dies de San Joan a la Cerdanya han estat diferents. Per una banda, va coincidir amb la revetlla de Sant Joan, i per altre banda, els horaris dels partits van impedir tenir aquella estona en què ens perdíem per algun caminet i fèiem una mica d'excursioneta enmig de la natura.

L'any passat, per parlar d'aquests dies, vaig utilitzar el tíitol de "El cuquet is here", perquè havia deixat les excursions mensuals (havia començat prou bé), però l'escapada a la Cerdanya, aquelles vistes em van fer despertar de nou el cuquet, però en això es va quedar... quin desastre...

En canvi, aquest any, justament ha estat al revés: no vaig poder fer cap excursió en aquelles 48 hores, però el cuquet va tornar i la veritat, he de dir que en dos dies m'hi poso, plantejant-me una caminada per la muntanya que ja comentaré un cop feta.

Així doncs, podem dir que la Cerdanya desperta passions. En alguns, la passió per les excursions per la muntanya, però en altres aquesta passió és el hooliganisme exagerat. Vam assistir a cinc partits de l'equip i és cert que com a afició, potser de vegades cridem massa, però normalment és per tal què ens senti a prop, que no vegin que els seus pares i mares estan xerrant i no mirant el partit. La qüestió és que vam assistir a la segona part de dos equips de categoria inferior en edat, que corresponia a nois i noies de 11 i 12 anys. L'afició local, que he de dir que era Vedruna Puigcerdà eren la gran majoria una colla de maleducats i maleducades, però que mai havia vist en tots aquests anys. I això que he vist famílies molt tensionades... Però com això dels de Puigcerdà, mai. Insults molt forts, crits, celebracions per joc brut, provocacions a l'afició contrària... Només cal dir que membres de l'organització (de la mateixa escola que els cridaners) els van demanar que es calmessin. I al final, l'equip local, que va guanyar, enlloc del ritual de saludar-se amb l'altre equip, se'n van anar al vestidor. Molt bèstia tot plegat.

Res, que per molt que es digui i es treballi i es debati sobre els valors de l'esport i del comportament exemplar que han de tenir les famílies, un cop més, he de dir que sembla que anem enrere. Quina educació poden rebre aquests noies i noies. I quina imatge més penosa davant d'ells. Penós. Vergonya de ser Vedruna en aquells moments. No sé si a Santa Joaquima li agradaria veure aquelles actituds.