QUAN LA NEU ES FON

Un dels principals damnificats per aquests mesos neguitosos ha estat la dedicació a la lectura És cert que si seguíssim a Roquetes, almenys amb les estones de metro hauríem fet alguna cosa més, però en no ser així, el temps per llegir havia de sortir de les estones lliures. I la veritat, les estones lliures d'aquests mesos han estat poques i destinades a altres maneres d'evadir-se de la realitat.

Han hagut de passar quatre mesos per poder acabar doncs un nou llibre; quatre mesos des de l'última entrada dedicada a la lectura, amb aquell Zoo City que ens va deixar amb cara de pòquer. Cal dir ja que, potser si el llibre que tenia entre mans m'hagués enganxat com ho fan alguns, tampoc hauria passat tant temps. Però això no ho sabrem mai.

Anem a per ell doncs. Després de La noia del vestit blau, llegida el passat estiu, no vaig dubtar massa en agafar aquest segon llibre de la Laia Vilaseca. D'entrada dir que ha estat bé, però no ha reeixit. No enganxa des del principi. Justament, amb la dificultat per trobar les estones de lectura, passava tant temps entre aquests moments, que vaig haver de començar-lo dues vegades perquè havia passat massa temps i no recordava res. Tot aquest temps ja feia veure que no m'havia atrapat. Després he estat més constant, però sense l'efecte crida que tenen altres llibres.

En aquesta novel·la, seguim les indagacions d'un ranger del Parc de Yosemite (quin canvi d'escenari respecte l'altre llibre...), que és l'encarregat de buscar una noia que ha desaparegut. Uns anys més tard, una altra noia s'assabenta que aquell ranger era el seu pare i que havia mort misteriosament investigant la desaparició. A partir d'aquí es van entrellaçant les trames del ranger buscant la noia, i de la filla buscant son pare. Al final tot acaba encaixant, té un final, però l'embolic ha estat important.

Penso que el principal problema (apart de la llargada del llibre, cosa que justament a "La noia del vestit blau", el fet que no fos llarg era vital per tenir èxit), és que dins de cada capítol hi havia tres o quatre trames i podien ser de persones diferents i en anys diferents. Hi ha moments que fins que no diu algun nm, no saps quina història estàs seguint ni qui és el protagonista de la narració. Això embolica molt el poder seguir bé el fil. Suposo que no ha volgut fer com aquestes novel·les que han posat de moda que cada capítol té el títol de qui parla o el moment, fent-ho més ordenat. Penso que aquesta diferència li ha jugat en contra, perquè es barregen molts personatges de diferents trames, i hi ha estones que no saps qui és ni què passa. 

Com deia, al final tot lliga i està ben conjuntat, però l'embolic està servit, i crec que no ha ajudat a devorar el llibre com m'hauria agradat.

Així, ha passat mig any i em trobo amb quatre llibres llegits. És un ritme deplorable, per molt que justificat. Suposo que la tornada a la normalitat ajudarà a recuperar ritme, tot i que cal dir que els llibres que tinc a la prestatgeria esperant el seu torn són tots (n'hi ha quatre) molt llargs. A veure com evoluicona.