THE MANDALORIAN (x3)

Enmig de dies atrafegats, he anat trobant les estones per anar consumint la tercera temporada de la sèrie del mandalorià. Després del final de la segona part, acompanyada amb un capítol sencer a la sèrie de Bobba Fett, esperava sense saber-ne res, quin camí seguiria. I davant d'aquesta incertesa, una mica de tot. Sempre segons el meu parer, la sèrie comença bé, normal, resituant la trama, perquè com deia, la segona temporada acaba d'una manera, i en un episodi d'una altra sèrie, apareixen aquests personatges i li donen un tomb de 180 graus (de manera que si no ho saps, és com si no s'entengués què ha passat). Això és perquè la segona tongada s'acaba amb el petit Ioda en mans d'en Luke Skywalker. I la tercera temporada comença en que el petit verdet està de nou amb el mandalorià.

Sembla ser que volen fer amb aquestes sèries una mica com a l'univers Marvel, on sembla que van per camins diferents, però formen part d'un tot global que tard o d'hora es conjuntarà en un mateix escenari. Ara, encara estan fent les prèvies. les properes sèries i pel·lícules anunciades començaran a tancar el cercle.

Però com deia, la tercera temporada comença simplement bé, però baixa l'interès en un parell d'episodis del mig, per fer una pujada bestial en els dos últims. És a dir, una campana de Gauss totalment invertida. La valoració final és però, positiva, gràcies a aquests episodis finals on veiem les restes de l'imperi treballant fort per recuperar poder, i com els mandalorians es van unint per recuperar el seu planeta. Apareixen alguns d'aquells secundaris anteriors en comptagotes mentre altres assoleixen més protagonisme (com la Bo-Katan, l'heroïna femenina ja que no torna a sortir la Cara Dune). En un dels episodis intranscendents apareix en Christopher Lloyd; fa gràcia, si més no.

Ara toca esperar les noves sèries i com es va construint aquest univers d'Satr Wars més enllà de les icones inicials, francament insuperables. Mentrestant, seguirem, perquè ja se sap... aquest és el camí.

TEMPS DE JOC

Completat el primer trimestre del 2023, anem a fer una repassada de com van les estadístiques dels jocs que vaig fent de distracció, una cosa tan necessària sempre, però que aquest any és imprescindible.

Oblidat totalment el paraulògic, va ser substituït sàviament pel wordle. Com explicava a la primera entrada de l'any, el canvi de mòbil va provocar la pèrdua de les ratxes assolides, i després d'un primer intent de controlar-les fent sumes imaginàries, més val partir de zero. Cal dir que en alguns casos, m'he oblidat jugar, però només en el cas del wordle català i anglès, t'ho compten i et fan començar de nou. Això afavoreix, evidentment, els altes (els castellans i el de l'ARA). I com van les coses? 

El català està ara al 99% d'encerts, amb una ratxa màxima de 34 que estic allargant cada dia (no és molt, ho sé, però cal tenir en compte el què he dit dels dies oblidats); en el de l'ARA, fa res vaig perdre i la ratxa s'ha quedat en 86 (ara estic recomençant, al 3), amb un 98%; el wordle anglès, estic allargant la ratxa de 25, amb un 98% (aquesta és l'única que recordo perfectament el rècord total, que és de 41); i finalment, les wordles en castellà: el normal, amb un 98%, una ratxa de 91 que estic allargant; el d'accents, un 100% d'encerts, amb una ratxa allargant-se des del 65 (de 121 jugades, així que no entenc el 100%, deuen arrodonir); i el científic, que teòricament és el més difícil juntament amb l'anglès, està amb una ratxa de 117 allargant-se, i un 100% d'encerts de veritat. Així, en tots estic a màxims (excepte a l'ARA). Veurem la propera vegada que en parlem, si tot segueix pujant o quins serien els rècords a batre.

I què se n'ha fet dels sudokus? Doncs vaig acabar el llibret que comentava a l'entrada anterior, amb un rècord de 78 seguits encertats. Amb el canvi de llibret vaig arribar a 24, i ara aquests dies de vacances estic retornant. Aquests rècords tampoc es poden comparar amb els anteriors, ja que abans el llibret contenia 6 nivells de dificultat, mentre que aquest en té només dos, però que serien entre nivell 5 i6 d'aquells antics. Per tant, aquests tenen més mèrit.

He deixat el Trivial (Cuestionados) pel final. Al gener explicava que era el nou joc al qual m'havia incorporat. No em puc queixar. En aquests tres mesos, he anat progressant contínuament. Després del primer mes sencer, vaig acabar en la posició 1787 (de 15000), al segon mes a la posició 818, el tercer a la 577, i actualment, que portem deu dies del tercer mes, estic a la posició 275. En qüestió de punt, ara en tinc 1144(el màxim assolit és 1213),però és un número que segurament pujarà una mica més. En total, partides úniques han estat 371, amb 219 victòries (59%). M'agradaria millorar, però és que hi ha cada crack jugant, que flipa... I sobre premis, de 32 lliguetes públiques, he aconseguit 23 medalles (3-13-7), el què vol dir que quedo entre els tres primers en un 72%, gairebé 3 de cada 4. En les lligues privades, la cosa és més difícil (només una medalla, de plata, en 13 competicions). Seguirem superant-nos!

FIRESTARTER

Un tràiler interessant va fer que posés aquesta pel·lícula a la llista de possibles films per veure. I així com n'hi ha algunes en què els astres no s'alineen fins al cap de molt temps, aquesta no ha hagut d'esperar massa mesos (mig any segurament).

Es tracta de Firestarter, traduïda al castellà amb el nom de "Ojos de fuego". És una adaptació d'una novel·la de l'Stephen King, la qual, la veritat sigui dita, no n'havia sentit a parlar. I a més a més, resultat que als anys 80 ja se'n va fer una primera versió cinematogràfica, que buscant-la, resulta que és una peli amb pocs mitjans però amb un repartiment de luxe, cosa que em sorprèn més de no haver sentit mai a parlar. Suposo que per la qualitat final, però en aquella època, tenia ja interès en seguir es novetats de cinema, que tampoc eren tantes. En aquell film, la nena era ni més ni menys quela Drew Barrymore, just sortida d'ET. Pobra, és un cas de nena de Hollywood. També hi apareixien en George C. Scott i en Martin Seen.

En aquesta versió del 2022, també hi ha algun reclam, com el pare de la nena, en Zac Efron, i alguns secundaris de luxe, però no tenen tant reclam com els dels anys80. Tot i així, en aquest cas, es giren les tornes perquè la peli és més convincent. Uns laboratoris que experimenten amb joves, que al cap d'uns anys tenen una filla amb poders, entre ells, controlar (o de fet, no controlar) el foc. Els laboratoris volen recuperar la nen, ja que havien fugit els pares ja feia un temps, i anaven canviant de vida per no ser trobats, fins que els poder es comencen a descontrolar. 

No hi ha acció gratuïta, els moments tensos estan ben col·locats i no és tampoc una successió d'explosions. Amb un final una mica d'aquells que sí però no, és una adaptació prou respectuosa amb la idea original (no exacta perquè s'havia de modernitzar), però no està malament, sense ser res brutal. Però entreté força de manera interessant i sense sensació de perdre el temps. Li posarem un notable.

NI MESSI NI PUNYETES

Quan va començar el partit, ja vaig dir-me que volia fer una entrada al blog sobre el tema del retorn de Messi a can Barça. Després de jugar-se, he de parlar d'un altre tema abans que res.

I és que el Madrit ens ha fet fora de la copa del Titot d'una manera que ens recorda als grans fracassos europeus dels últims anys. Veníem havent guanyat al Bernabeu per 0 a 1, jugant al seu joc (tancats i a córrer de tant en tant). Però quedava el partit de tornada. Feia pocs dies que es va jugar el partit de lliga, guanyar-lo per 2 a 1, per tant, tot i que sempre juguem amb el Madrid amb precaució, la sensació general era de que passaríem a la final on ens trobaríem, amb tot el respecte del món, a l'Osasuna. Teníem baixes importants, sobretot al mig del camp (Frenkie i Pedri), la de davant de sempre (Dembelé) i a la defensa (Christensen). Però érem optimistes. La primera part és un domini clar blaugrana, però no n'entra cap i ells, a l'últim minut, tenen un xurro de gol. Eliminatòria empatada. Però quedava la segona part, no? Marededéusenyor! Van sortir totalment tímids, regalant pilotes i jugant a res. Per tant, al final, 0 a 4 i au, cap a casa a dormir. Costa de creure que aquest equip que vam veure als segons 45 minuts tingui dotze punts d'avantatge sobre el segon classificat! La veritat és que fa molta ràbia veure'ls jugar sense esma, sense cap mena d'ambició... és depriment. Sort d'aquests dotze punts que faran que (toquem fusta) la lliga no s'escapi. Però un cop més estem lluny de tot.

I llavors tenim el tema Messi. Que si al PSG no està bé, que no és feliç, que el xiulen, que tampoc ha guanyat la Champions... I que s'està mirant que torni la temporada que ve. Fins aquí, els rumors habituals. Però clar, és que al partit contra el Madrid, jugant-nos passar a la final i amb un resultat just, al minut deu, la gent cridant Messi, Messi". Doncs no. No toca. Ahir era un partit per animar l'equip que tens ara, amb un repte majúscul davant. No crec que ajudi mentalment, sentint que el públic coreja el nom d'un jugador que no hi és, com si no confiés en els que hi ha ara. Jo crec que ahir l'afició va fer el primer gol del Madrid. Les coses, quan toquen. I aquest dimecres no era el moment.

A més, de debò ha de tornar? Aquesta és l'aposta de futur del Barça? Fer tornar Messi és apostar per la sang jove, perfer un equip nou? Que sí, que Messi és el millor i ho devem tot (99%) a ell, però hem de construir un equip que guanyi molt en el futur, i no salvar els mobles de temporada en temporada. A més, tenir Messi segur que fa que no es pugui fitxar gent important d'equip i de futur, per tant, estarem tornat enrere enlloc d'endavant. Messi ha de tornar, se li ha de fer els homenatges que calgui, però no ha de ser l'emblema de l'equip dels pròxims anys, ni molt menys. I és clar, no s'ha de corejar el seu nom en un partit on et jugues passar a una final.

SOM-HI QUE FEM TARD

Això d'avui té mèrit. Porto uns quants anys proposant-me el repte de fer una caminada mensual. Quan vaig arribar més lluny vas ser l'any passat, tot i que es va aturar a l'estiu i de fet, mai vaig arribar a fer res seriós. Però és que aquest 2023... és que ni em vaig fer la proposta! Evident. Venia d'un final d'any en què el fet d'estar per les nits a Gràcia, dificultava el poder començar com feia abans, que a cap de 5minuts ja estava a Collserola.

Per tant té mèrit per partida triple. Primer perquè tinc un peu que fa tres setmanes que em diu que no està bé; segon perquè amb la voràgine d'aquests primers mesos de l'any, s'agraeix haver trobat el moment; i tercer perquè ha sigut amb el MEC. Com deia, triple mèrit.

Ara bé, res de l'altre món. La clàssica, Barcelona - Sant Cugat. Un altre cop però, des del Velòdrom d'Horta, ara que des del 2020 la feia des de casa, a Roquetes. Aquest trajecte no el feia des del 2019, i tot continua al seu lloc. La pujada criminal del principi, la solana a continuació, el camí a Sant Medir i la passejada fins Sant Cugat. No he calculat tempos exactes com feia darrerament, però calculo que hem estat un parell d'hores i pocs minuts. No està malament tenint en compte com estic de desentrenat, i com ho he notat a les meves cuixes. En cap cas és la bestiesa que feia últimament des de casa, acostant-me a l'hora de camí! Quin animal!

Ara ve allò de sempre... que s'ha de continuar, que he de fer-ho més sovint, etc. De fet, possiblement aquest cap de setmana faré la de Torre Baró a Velòdrom que és la que dijous que ve hem de fer amb l'escola, i vull repassar el tros final per no perdre'ns. Així que en vuit dies, tres caminades importants... Però penso en altres fites. Qui sap si algun any ho aconseguiré. La intenció hi és, però es queda en això. Fins quan?

EUFÒRI-O

Ja fa unes quantes setmanes que està en marxa la segona temporada d'Eufòria, un dels programes revelació de tv3 de l'any passat i que va donar molt a parlar pel fet que tornés a acostar el jovent a la televisió pública catalana i amb ídols i ídoles que cantaven en català.

Amb aquesta pressió, s'han atrevit a fer la segona temporada, sabent que normalment, segones parts mai són bones. Ara per ara, es compleix perfectament la frase feta, ja que ja sabem què hi trobarem, i als nous i noes els costa sorprendre i assolir el carisma que van tenir els primers concursants, bàsicament per l'efecte sorpresa.

Ara mateix, estan també en el punt de mira perquè els de La Trinca han denunciat el programa perquè ho consideren una còpia del seu "Operación triunfo". Sí clar, és un concurs de cant, però té les seves evident diferències. No sé, són ganes de tocar els nassos, crec.

Una de les polèmiques i que m'han animat a fer la primera entrada sobre el programa d'aquest any, és el què es va fer palès al programa de la setmana passada. Van quedar eliminades dues concursants, la Natàlia i l'Emi, que sense ser les pitjors, els va tocar el rebre pel fet que nomines si t'equivoques en les segones veus. És a dir, pots fe runa actuació brillant, però com desafinis en una segona veu, pringues. De fet, aquesta setmana va tornar a passar el mateix. Però la polèmica grossa va ser la diferència en l'exigència entre el què es demana a les concursants femenines i als mascles. Elles han de cantar, però també ballen, salten, es mouen... En canvi en gairebé tots els nois, els moviments són gairebé inexistents. Fins i tot algun surt cantant en una cadira, o com aquest divendres, lligat. Les xarxes i també alguns crítics i crítiques televisives ho van denunciar, perquè realment la diferència era estratosfèrica. Aquesta setmana ho han maquillat una miqueta. Alguns dels nois es van haver de moure més (un d'ells, després de tres programes, era el primer cop que treballava amb el coreògraf!). I algunes de les noies van cantar més estàtiques. Sigui com sigui, caldrà veure com evoluciona aquest tema, perquè un cop més, a nivell vocal hi ha molta diferència entre ells i elles.

Si analitzem la part musical, ja em puc llençar per fer un primer pronòstic sobre qui pot arribar a la final d'aquí unes setmanes. Ara mateix, poso la mà al foc per la Jim. Si no hi ha cap daltabaix, seria la gran favorita. A partir d'aquí, jo entraria la Sofia, però hi ha com una predilecció sobre la mallorquina Elena, que sí, té bona veu, té un aire així diferent. Ara mateix, a mi no em diu massa. Prefereixo la Sofia. I com que segurament per quota hi haurà d'haver un noi entre els tres finalistes, m'inclino pel Carlos. perquè el altres dos que queden, en Jan i el Tomàs, no tenen més futur que el que l'ofereixi la direcció del programa, que els aguantarà el màxim per interessos que no tenen res a veure amb la música. El temps dirà. Aposta actual: Jim-Sofia-Carlos.

AU-REVOIRE

Moltes vegades hi ha gent que diu que els agradaria veure una final de Champions entre Barça i Madrid i guanyar-la. A veure, sí, seria meravellós, el somni de tot culer. Però jo soc dels que penso que el Madrid, com abans estigui eliminat, molt millor. Si cau a vuitens, o a quarts.. és igual, però que el fotin fora. No tinc un especial interès en aquella final. Si alguna vegada passa, doncs caldrà afrontar-la i pregar per tal que acabi bé.

Doncs bé, a la Champions femenina, tres quarts del mateix. El Chelsea ha eliminat el tot poderós i vanitós Lyon, de manera que a semifinals ens trobarem les angleses, amb ganes de revenja per la final de fa dos anys. Surten aquelles veus que diuen com de fantàstic hauria estat jugar semis contra les franceses i eliminar-les al Camp Nou. Mmmmmm... sí, segur... però què vols que et digui... si estan eliminades abans, doncs molt millor. Perquè la qüestió és ser campiones, i per tant, si eliminen les favorites, millor per nosaltres! No cal que anem de sobrats i dir que volem jugar contra elles per guanyar-les. Sí, evidentment. I tard o d'hora passarà. Però si fins que no arribi aquest moment, ens les treuen del davant, molt millor.

Tenim un problema de col·lapse mental amb el Lyon. Ja ho vam veure a la final de l'any passat. Érem molt més bones, però davant d'elles, tenim un trauma d'inferioritat no superat que ens fa jugar amb por. I passa el què passa. Per tant, no seria estrany pensar que podríem venir a juga la tornada amb un 3 a 0 en contra perquè ens vam empetitir al seu camp.

Així que juguem semifinals contra el Chelsea. No badem pas. Serà molt important jugar molt concentrades a Londres per portar un resultat bo pel partit de tornada. Al Camp Nou, hem de guanyar fàcilment. Iens plantarem a la final per segon any consecutiu. I la jugarem contra el guanyador de l'Arsenal-Wolfsburg. És evident que el Barça són les favorites, i que sense cap equip francès (el PSG de la Lieke també el van eliminar) el camí està força aplanat. Però cal jugar els dos-tres partits i guanyar-los. Així que som-hi !!!!

THE HELP

Ara que fa uns dies parlàvem de pelis dels òscars que veig abans o després, han hagut de passar 12 anys per tal de veure una de les pel·lícules premiades del 2011. En castellà, "Criadas y señoras". En anglès, "The help". Algun dia algú m'haurà d'explicar quin criteri segueixen els que tradueixen els títols de les pel·lícules, perquè, tela marinera...

Bé, aquesta és una peli d'aquelles "corals", on un bon grup d'actrius i actors (però en aquest cas, bàsicament actrius), t'expliquen una història. Una noia de classe bona de l'estat de Mississippí, que anhela ser escriptora, reportera... vol escriure un llibre sobre la visió que tenen les criades negres de la seva feina a les cases dels blancs en ple anys 60. És ben curiós o trist, que després d la guerra de secessió, amb el debat de l'esclavatge pel mig, encara hi hagués aquest racisme que de fet, encara dura en molts indrets dels Estats Units. Però bé, centrant-nos en la peli, veiem les injustícies que vivien aquestes senyores que treballaven pels blancs, cuidant els seus fills, netejant, fent els àpats... tot, i com les tractaven de malament, com les menyspreaven, no les deixaven ni anar al mateix lavabo, i moltes aberracions més. 

La vaig començar a veure quan feia dos dies havia deixat a mitges la guanyadora d'aquest any "Everything every where all at once", i només en vint minuts ja tenia prou interès i m'estava dient tantes coses que l'allunyava de la paranoia de la peli premiada d'aquest any. Les crítiques (com no) es queixen de la dolçor del tractament de la trama a "The help", que la fa molt simple, però no sé, si a veus i la vius amb una mica de dignitat, et fa treure les urpes contra qualsevol indici de racisme al teu voltant.

A més, el treball de les actius és molt bo. L'òscar se'l va endur una de les actrius negres, l'Octavia Spencer. A mi personalment em va encanta el paper de la Jessica Chastain (que guanyaria anys després el premi daurat), interpretant a una dona rebutjada per les "pijes" del barri. El paper de la Bryce Dallas Howard, fent d'odiosa mestressa, també és molt bo. I de l'Octavia i la Viola Davis, és clar, que no sigui que em diguin racista perquè valoro més el paper de les actrius blanques... mare de déu...