THE BANSHEES OF INISHERIN

Veient aquesta pel·lícula he passat per diferents fases. Primer, molt de temps a la llista de favorites però no arribava mai el moment, sempre hi havia alguna altra peli o sèrie per veure abans. Després, quan li va arribar el moment, va començar com a pel·lícula de planxa. Però la relació entre aquests dos amics que de fet, deixen de ser-ho m'anava captivant. Tot l'entorn irlandès, la manera de ser de cada un dels personatges que surten, no només els dos protagonistes sinó la resta de membres del poble (la germana sola, el ximplet, el policia maltractador, la vella boja, la xafardera, els del bar...) tots tenen el seu paper i composen un conjunt molt divers i curiós, a la vegada de ben caracteritzat, de manera que veien realment i entenies com era la vida en aquella època en una illa irlandesa.

Així, quan un dels protagonistes decideix que no vol seguir sent amic de l'altre, que és una mica justet, com que no ho entén, la trama ens porta a veure com afronten cada un d'ells la situació. S'ha de dir que encara que el motiu s'entengui i sigui respectable, la seva tossuderia que el porta a fer actes absolutament irracionals, fa que al meu parer grinyoli una mica. I el fet que al cap d'una hora estiguem donant voltes al mateix, al final acaba sent cansat. Per això, va passar de peli de planxa a peli de sofà, però va tornar a ser en el seu últim tros a peli de planxa, deixant-me amb un regust agredolç. Semblava que sí, però al final, aquests detalls i la conclusió em deixen força igual i amb cara de "no sé perquè ha anat així".

Això no treu que les interpretacions dels dos actors sigui molt bones, però per mi és molt millor la d'en Colin Farrell que no pas la d'en Brendan Gleeson. De fet, als oscars, el primer estava nominat a la categoria de principal, mentre que el segon a la de secundari, tot i que cap dels dos va guanyar. Podria haver donat més de si.

ECHO

UN personatge secundari (Maia Lopez) d'una sèrie secundària (Hawkeye) d'un superheroi secundari (el propi Hawkeye). Què pot sortir malament, es deurien preguntar els guionistes de la Marvel. I és que dins dels Avengers, la fama és per l'Iron Man, el Capità Amèrica, Thor, Hulk... El pobre Ull de Falcó... clar, és que en realitat no té superpoders, només que és molt bo en allò que fa. Llavors, en aquesta dèria de fer sèries i més sèrie per l'streaming, en van fer una amb ell. Allà, ja parlava de que l'aparició del dolent, en Fisk a l'últim capítol, executat per una de les dolentes que s'assabenta que el seu mentor era qui havia fet matar el seu pare, semblava donar peu a la segona temporada. Però enlloc d'això, s'han empescat una sèrie amb aquest personatge i la mà que el dispara en aquell darrer capítol, la Maia Lopez.

I què n'ha sortit de tot plegat? Doncs renoi, aquest cop sí que he d'aplaudir els de Marvel, ara que ja feia temps que comentava que anaven una mica perduts a la deriva. Cinc capítols... sí, cinc! que t'atrapen. Sembla tot molt forçat, però ja estic acostumat que no estan inventant res. Els personatges ja existien als còmics, amb les seves pors i traumes. Els guionistes l'únic que fan és fer-los lloc i enllaçar peces. 

M'ha agradat molt. M'ha fet buscar moments per anar veient els capítols. És curiós. La protagonista no és precisament simpàtica. És una assassina una organització criminal, que després de suposadament matar el seu cap, fuig de la ciutat mentre tothom la busca per venjar-se. Es retroba amb la seva família, i allà veiem que és d'ascendència de la tribu choktaw. Les tradicions índies entren en escena, les llegendes i els seus poders que, ara sí, apareixen en la pròpia Maia. És violenta, de les que més (i avisen al principi de cada capítol), però és que ha d'anar així, tampoc hi ha gratuïtat. Els personatges sabent trobar el seu lloc, i la Maia va guanyant interès però no simpaties. 

Ha estat una sorpresa perquè sortia de molts rebots com comento al principi d'aquesta entrada, i ha estat molt interessant. A veure si MArve va remuntant. 

OBJECTIU MONTSERRAT: ETAPA 5

Un mes i poc després de l'últim tram realitzat, seguim amb la posada a punt pel repte d'anar fins a Montserrat, justament d'aquí cinc mesos exactes. Avui es tractava de realitzar l'etapa 5, que va d'Olesa de Montserrat fins l'Aeri. Un tram que semblava no implicar dificultat més enllà del què pot suposar fer-lo amb la resta de trams fets a les cames. Però hi ha hagut sorpreses.

Hem deixat el cotxe al costat de l'estació d'Olesa amb l'objectiu de seguir les indicacions fins l'Aeri i fer el trajecte amb tren per tornar a agafar el cotxe. Però ja abans de començar, la cosa s'ha torçat. Les indicacions parlaven d'un carrer que anava en direcció contrària al què s'havia de seguir i no es veien ni fletxes grogues ni senyals de GR per enlloc. L'aplicació no funcionava massa bé, ja que no em deixava ampliar correctament el tram (cosa que ha anat passant al llarg de tota l'excursió). Finalment, la intuïció i el sentit comú m'ha fet agafar el camí correcte i començar el trajecte. Al cap de poc han aparegut, ara sí, els senyals grocs i els blanc-i-vermells. 

El camí intenta evitar arribar a l'aeri per la carretera principal, cosa que seria força perillosa. Igualment, començar a caminar en direcció contrària a Montserrat feia basarda. Un cop creuat el riu (la primera vegada), s'arriba a través d'una carretera en males condicions pels vorals, a l'antiga colònia Sedó. Sembla un bon lloc per aprendre sobre la història de la indústria a Catalunya. Xocava imaginar com deurien viure en aquella època, tots allà, com si fos un poble en si mateix.

Després es passa per una urbanització, Can Vinyals, però el més destacable és l'absència de senyals. Hi havia força moments de dubtes que he mirat de solucionar com he fet al començament a l'estació, però desesperava una mica el temps perdut. Acostumat a la bona senyalització de tot el camí, sobtava aquesta desaparició de senyals. O bé se'ls acabava la pintura i havien de racionar, o bé els de la urbanització les han esborrat perquè els molestava. Si és així, burros. Al final, és qüestió de seguir tota l'estona la mateixa carretera, que al final porta de nou a la principal, però molt poques, poquíssimes senyals. Interessant trobada en aquest tros amb un parell de mini-carros portats per rucs. Taxis de l'edat moderna.

Després de fer un trosset de carretera en direcció contrària i creuar el riu (segona vegada) agafem per fi un camí de carro per anar fins l'aeri. Hi ha algun senyal més, però res comparat amb la súper-senyalització dels altres trams. A més, sembla que l'home de qui segueixo la ruta, de tant en tant té algun problema de lateralitat, ja que parla de dreta i esquerra i in situ, és al revés. La cosa s'acaba de complicar quan trobem el camí tallat per obres. Primer sembla que l'alternativa va cap al mateix lloc, però tres minuts després, ja es veu que s'allunya moltíssim. Esperant que no hi hagi problemes, passem la tanca i seguim el camí, el correcte perquè tot i poques senyals, hi són. Esperem que les obres s'acabin perquè si un dia passo per allà i estan treballant, no em deixaran passar.

Finalment, amb ja els últims minuts caminant tenint al costat la muntanya de Montserrat, arribo a l'aeri al cap de dues hores i quatre minuts. guai contrastar la foto del principi (a Olesa) amb la d'aquí sota (a l'Aeri). 

Descomptant els dubtes, marxes enrere, consultes, estaríem parlant de quasi dues hores. El total es troba ja en 9 hores si sumem etapes fetes. Quan sigui el moment d'ajuntar etapes seguides, començarem a acotar temps de veritat.

LEGANÉS

El 2022 va ser Torí (Champions) i Madrid (lliga) amb el femení, més València amb el masculí. L'any passat va ser San Siro (Serie A) i no va poder ser Eindhoven pels motius coneguts. Aquest any, hem començat forts, acompanyant el femení a conquerir el primer títol de la temporada (supercopa) a Leganés, i esperem que al maig hi puguem afegir Bilbao.

Doncs sí, va sortir la possibilitat d'anar cap al centre d'Ecspanya un cop més. El club no organitzava res, així que ha estat a través de la penya oficial del Femení, Totes unides fem força, que es podia fer el desplaçament. Confiança absoluta en superar les semifinals per tal de reservar el viatge. I així, a les 10h del matí de dissabte sortíem cap a allà. Al contrari dels viatges anteriors amb el femení, el viatge era de dia, i això podia provocar més cansament, però unes quantes parades ben repartides al llarg del trajecte van permetre evitar encarcaraments. A més, en un dels trams, es van organitzar diverses partides de bingo (format original i altres diferents), que van demostrar el nivell de "gaferia" que hi havia present.

Conscient que faria fred, anava força preparat, però no pensava que en un tram del viatge, a mig camí entre Saragossa i Madrid, estaríem passant per paisatges totalment nevats. Tot estava blanc. Vam parar i tot per fer foto de grup i tocar neu, amb el permís de la tremolor pel fred.

L'organització del viatge era exclusiu pel partit, així que just arribar, ja érem al camp i en pocs minuts hi entràvem. Allà, vam poder gaudir de la final des de la grada d'animació amb la penya i uns quants almogàvers que també s'havien desplaçat (els que van al Johann). Això va donar lloc a que la celebració del títol amb l'equip fos allà amb nosaltres. Molt guai.

I res, un cop acabat el partit, acomiadem l'equip i tornem a pujar a l'autocar. aquest cop el viatge seria de nit, així que es faria més curt. Però una mica més de fred i la incomoditat habitual de dormir assegut i poc còmode, van fer agrair que arribéssim ràpid i poder tornar a casa per estirar-se al llit a la mateixa hora que normalment sortim pels matins per anar a escola. Quin rotllo d'autocar! Però... hi tornarem? Segur que sí!

LA PRIMERA DE QUATRE

Doncs au, ja tenim la primera de les quatre copes que volem guanyar aquest any. La Supercopa ecspanyola ja ha caigut de la nostra banda (queden copa de la reina, lliga i és clar, la difícil, la Champions).

Per tal de guanyar-la, dimecres havíem d'eliminar el Madrid a les semifinals. Una aaaaaaltra vegada contra les blanques... i com bé deien, en aquests partits és on es veu que no hi ha tanta diferència entre els dos equips. PAM! 4 a 0 i cap a casa. I no van ser cinc perquè ens van anular per mil·límetres el cinquè. Al Madrid li passa el què a nosaltres amb el Lió (i per això no me les vull trobar a partit únic).

La final, contra el Llevant, actual segon classificat de la lliga, amb només sis gols en contra. Que només les hi han fet sis gols en 13 partits? PAM, set a zero i cap a casa. He de reconèixer que ahir va ser una mica abusiu, i que, ostres, no sé... falta una mica d'emoció. Guanyar d'aquesta manera, sense patiments i descaradament, comença a ser monòton. I això que va estar a punt de no ser així. La Cata va sortir freda i volent fer el seu dríbling habitual, es va menjar la pilota i sort de l'Engen (quina temporada està fent de central!) que la va treure de sota la línia. I pocs minuts després tornen a tenir una oportunitat claríssima. Ja deia en aquell moment que se'n penedirien de no haver marcat, perquè no tornarien a tenir més oportunitats. I així va ser. La màquina va començar a funcionar, i van anar caient els gols un darrere l'altre. 

Graham, MVP, la millor, amb tres gols. Salma, que té el sant de cara, un parell. Ona, fitxatge brutal de l'any, un altre i és clar, The Best, Aitana, el setè. A la mitja part, amb cinc a zero, ja estava sentenciat, i la segona part va arribar a ser avorrida i tot. Però és que estem davant d'un equip tan superior, que no sé com gestionaran el moment (que tard o d'hora arribarà) d'anar de baixada.

Almenys, es va notar un canvi important. El lliurament de la cop va ser a a gespa, i de les medalles també. Sembla que s'ha acabat veure aquella imatge esperpèntica de les pròpies jugadores agafant les medalles elles mateixes d'una taula de l'Ikea. Ara bé, atenció. El Madrid masculí es va endur 15.000.000 d'euros per la copa. Ahir, l'equip femení, se'n va endur... atenció... 25.000. Espot entendre que no sigui tant com el masculí, però no fotem... Si fos la meitat, set milions, ja seria un escàndol, aquesta xifra és insultant. De mica en mica, diuen... però potser que espavilin... però mentre tinguin excuses (el camp del Leganés no estava ple, ni molt menys) tampoc podrem apretar. Però en una societat tan masclista com l'ecspanyola... aquest tren va conduit per vaques.

SECRETS OF SULPHUR SPRINGS

Quan vols veure una sèrie i la fan en una plataforma que no tens, fa ràbia. O també quan pots veure alguna temporada i després pel canvi de cadena ja no pots. Això darrer és el què ha passat amb Secrets of Sulphur Springs, de les quals n'he vist les dues primeres temporades, però la tercera, ja no he pogut. Però en aquest cas, ràbia, ràbia, no n'he tingut. Sap una mica de greu per no saber el desenllaç final, però no ens enganyem, la sèrie és força simple, i no quedarà en cap imaginari.

Seleccionada per ser vista familiarment, comença captant força l'atenció. Un parell de nanos descobreixen en el soterrani d'un hotel en reformes, un refugi nuclear que amaga una màquina del temps. A més, es diu que l'hotel està embruixat des de la desaparició d'una nena trenta anys enrere. Evidentment, el viatge en el temps els trasllada a aquella època, on volen saber què va passar, i més quan descobreixen els seus pares (de nens) que hi estan embolicats. Sembla emocionant, però en el fons és una sèrie juvenil i tota la trama és tremendament simple, poc engrescadora... i a més, a mesura que avancen van apareixent noves trames que ho compliquen tot, com a les sèries més adultes. El problema és que aquí,, al ser per a tots els públics, acaba sent poc creïble i que no enganxa res ni amb cola.

Si resulta que la solució té lògica, però no és fins la tercera o (diuen) quarta temporada, tampoc és bona idea, ja que et vas desenganxant de la sèrie per trobar-la massa simple i repetitiva, i per tant, no té sentit voler-ho resoldre quan ja no queda ningú mirant-la.

El càsting no està massa aconseguit (capo dels nens protagonistes aconsegueixen fer creïble el seu paper). A cada capítol hi ha un "ensurt" dels que apareix algú de cop i volta. Però és que és a cada capítol! Molta falta d'idees, la veritat. Hi ha escenes del 1933, i la veritat, són poc treballades a nivell històric.

Ha estat entretingut, però poca cosa més. 

TO BE OR NOT TO BE

Hi ha pel·lícules que són immortals. I quan es tracta de comèdia, hi ha qui creu que és difícil trobar-ne alguna que es pugui considerar immemorial, perquè les gràcies que surten, arriba un moment en què ja no et fan riure ni somriure. Diuen que una peli d'un altre estil pot seguir sorprenent (un drama et farà plorar sempre en aquella escena, o l'espectacularitat de l'explosió o d'aquella lluita són brutals). Però sembla que a les comèdies deixes de riure i a les de por, els ensurts ja no tenen lloc perquè ja saps quan surt el monstre. Doncs no hi acabo d'estar d'acord. Segurament no et faran riure com el primer dia, però igual que les llàgrimes del primer dia d'aquell drama són diferents de les altres. Segur.

Per això, hi ha pel·lícules de riure que són eternes, i que sempre que les mires, encara que no t'arrenquin ca p riallada escandalosa, sí que seguiran donant-te plaer veure l'escena o sentir aquella frase. En aquest blog ja vaig parlar d'una d'elles, Arsènic per compassió, quina meravella. En canvi no he parlat per una que, si no és la millor, estaria entre les tres millors: Murder by death (Un cadáver a los postres).

Mentre no arriba aquest moment, l'altre dia vaig recuperar la que formaria el trio meravella amb aquestes dues: To be or not to be. Tot i el so, que se sent ben antic, aquesta obra mestra de la comèdia d'en Lubistch és genial. No hi ha escena que sobri, no hi ha moment que no aporti alguna cosa. Conté alguns dels diàlegs de comèdia més famosos, i alguna de les escenes corals més divertides. Com deia tot i el so deficient (però és que el doblatge és criminal), i que és clar, es veu antiga, va comportar-me moments de relax i satisfacció importants en un moment en què calia tornar a posar-se a treballar.

L'arribada del Fuhrer a l'hotel per recollir la dona de l'actor, les entrevistes de la Gestapo amb el professor, les aixecades durant el monòleg de Hamlet... i és clar, el crit de "Schultz", són fragments que donen a aquesta peli el qualificatiu de clàssica de qualitat.

FAL·LERA LECTORA

El 2023 va ser un any pèssim pel què fa referència la lectura. Aquest any estic decidit a canviar la tendència, tot i que ha desaparegut definitivament el factor metro. Però tinc la sensació que estic trobant bé els moments per anar llegint. Ara bé, potser sí que se m'ha anat l'olla una mica en l'adquisició de llibres per llegir i desitjos nous. 

Ara mateix, tinc un primer llibre acabat i estic pel segon, però és que a la prestatgeria de casa en tinc ni més ni menys que onze a l'espera. Onze! Són molts, la veritat... Teòricament, no és un número que em faci patir, ja que en èpoques lectores, estava al voltant dels vint. Però és que a la llista de llibres per llegir i que encara no tinc als prestatges, són 12 més! És d'il·lusos pensar que podré llegir-me tots aquests llibres durant aquest any. A més, cal tenir en compte que al llarg dels dotze mesos van apareixent llibres que no tinc previstos i que passen per davant dels altres que estan esperant. 

D'aquests llibres, entre els que tinc i els que s'esperen n'hi ha de tot tipus: ficció històrica, ciència ficció, educatius, costumbristes i d'intriga i misteri, essent aquest últim tema el més nombrós, gràcies a la Camilla Läckberg i al retorn d'en Robert Galbraith. Som-hi doncs, a llegir!

Quan s'acabi el 2024 i fem el repàs dels llibres, m'agradarà veure quants me n'he llegit dels que estan a la prestatgeria i dels que estan a la llista d'espera.

LAMENTABLE

Tinc la sensació que gairebé sempre que en els últims temps he de parlar del Barça masculí, és per criticar la llàstima que fan. Si descomptem l'entrada per la victòria a la lliga, és cert que en general les entrades no són gens optimistes. Però és que clar, partint de la premissa que el Barça ha de guanyar sempre, doncs és normal que això sigui així.

Ahir va ser lamentable. Jugant com estàvem jugant darrerament, era poc probable donar la campanada, però sempre tens aquella llavor d 'il·lusió que com l'any passat, els toqui la vareta màgica i facin un gran partit i guanyin. Però no. I ja poden jugar els millors a la defensa, al mig del camp i al davant, que com a equip no som res de res. Als deu minuts el maleducat (perquè és una mala persona, sigui blanc, negre o taronja) del Vinicius ja ens havia fet dos gols. Es posen a córrer a l'esquena dels centrals, que són lents, iens marquen. El golàs d'en Lewandoski (maco)no va servir de res i tan sols fou un miratge perquè l'àrbitre ja va procurar regalar un penal al Madrid. Ho era? Segurament, però llavors, que els pitin tots, per l'amor de Déu!

La imatge de l'equip era penosa. Jugaven caminant, sense pressionar, sense ganes ni cap tipus d'il·lusió per mossegar una mica. Els deixaven fer i els del Madrid feien el què volien. Quan volien atacar, ho feien i xutaven a porteria i quan volien temporitzar doncs au, a controlar pilota i els culers donant voltes com gats perseguint llumetes. Feia plorar. Sobretot perquè els jugadors són bons! Qui posa en dubte de la qualitat de Lewy, De Jong, Gundogan, Araujo, Pedri, etc? Són bons. Llavors, per què fan això?

L'altre dia algú deia que la gent no puja a Montjuïc perquè fa molt fred. Ja us dic jo que si el joc de l'equip fos el de les bones èpoques, el camp estaria ple a vessar. No és un problema de fred, sinó de transmetre il·lusió. I aquest equip, no ho fa. I el proper dia, tornaran a jugar els mateixos. No fos cas que entressin Marc Guiu, Hèctor Fort i companyia i guanyessin, no?

Finalment, el Barça no té diners. Doncs solució fàcil. Cada vegada que facin el ridícul (no que perdin) sinó que facin el ridícul, no cobren aquella setmana d'entrenaments i partits. Ja veuríeu com corren! Perquè e més trist ´s que després de fer el pena com estan fent, a final de mes s'emportaran milers d'euros a la seva butxaca pels seus capricis de ric de merda.

L'ALEGRIA QUE PASSA

Cada any vaig al teatre almenys una vegada... però no compta. No compta gens, ja que es tracta de l'obra anual que anem amb l'escola a veure, normalment, al teatre Regina. Si no comptem aquesta visita, es pot assegurar que tot i que és un gènere que m'agrada i on he xalat molt, no hi vaig gairebé mai. Però un canvi de vent arribat des de ves a saber on, m'ha cridat a fer-me entendre que si vull veure alguna cosa, hi he d'anar. I per aquest motiu en poc més d'un me, s'ha donat la coincidència (perquè tampoc és tan normal)d'anar-hi tes vegades. Vam començar amb l'espina clavada del Petit Príncep, vam continuar amb Oliver pe motius de feina, i ahir va ser l'última producció de Dagoll Dagom, L'alegria que passa. Abans d'això, ens hem de remuntar al juliol de 2022 amb Next to normal.

Doncs sí. Dagoll Dagom plega difinitivament. a l'espera de poder gaudir per última vegada de Mar i Cel, durant el 2023 i aquest gener de 2024 ens han regalat la seva darrera producció musical, basada en un text de Santiago Rusiñol. En ell, veiem com l'arribada d'un grup d'artistes a un poble trist i gris, dominat per la figura gairebé dictatorial del seu alcaldes, capgira alguns dels seus cors i caps, encenent una guspira de revolta que... no explico el final.

Dagoll Dagom s'ha fet seu el text i com ja va fer amb Maremar, ha reinventat el seu format d'espectacle. Mentre encara pensem en grans escenografies, amb música com Per què he plorat, Flor de nit, etc, en aquestes obres opten per un format més auster, on tot recau en la interpretació del grup d'actors i actrius que s'encarreguen de tot, de l'escenografia, la música... Aquest manera de mostrar un altre tipus de musical, allunyat de les grans representacions els ha permès seguir al peu del canó en aquests moments de crisi, ja que és inviable mantenir aquell nivell sense ajuda. Amb aquestes haurien estalviat pro per fer els últims Mar i cel.

El musical està força bé, se segueix amb interès, i té moments coreogràfics de conjunt de molta qualitat. També com a Maremar, alguna figura més coneguda (en aquest cas l'Àngels Gonyalons) es veu rodejada d'un grup d'actors i actrius molt més joves que complementen la representació. Potser vocalment no és el millor muntatge, però compleix amb el què se li demana, ja que el més important és la trama en si. Aquest poble gris que es incapaç de rebel·lar-se encara que se'ls doni l'empenta. Hi ha un moment de l'obra que tinc dubtes de si els mateixos intèrprets esperen que sigui el públic qui cridi i es rebel·li. Ha estat un moment tens i estrany per això. Venien ganes de cantar la cançó revolucionària.

Destacar que el teatre estava ple, i ple ho seguirà estant en totes les funcions fins que baixin el teló a finals de gener. Una abraçada als que diuen que musicals en català no són rendibles. 

FANTASY ISLAND vs NOPE

En pocs dies he pogut veure 3 pel·lícules i, tot i que en un moment he pensat fer una entrada conjunta per les tres, finalment he decidit deixar-ne una a part perquè bé s'ho mereix.

Les dues escollides han seguit camins semblants amb resolucions diferents. Tant Fantasy Island com Nop estan dins de la categoria de ciència ficció/fantasia/terror. Les dues estaven a la llista de favorits des de l'estiu passat i fins ara no les he vist. És cert que una d'elles (Nop) tenia les expectatives molt més altes que Fantasy Island, ja que vaig estar a punt de veure-la al cinema, però l'estrès de l'època ho va fer impossible. Aquestes expectatives van fer que Fantasy Island comencés com a pel·lícula de planxa, mentre que l'altra tenia clar que havia de tenir temps per veure-la sencera. El final ha estat una mica a l'inrevés. La que veia com un divertiment, va estar per sobre, aconseguint que deixés la planxa, i Nop, no va fer el procés a la inversa perquè tampoc és dolenta, però sí que esperava alguna cosa més, tot i que per dins sabia que no (per algun motiu he trigat tant en veure-la, no?)

Anem a pams. Fantasy Island és una mica peli paranoia, ja que es tracta d'una illa que fa que es compleixi la teva fantasia. Tant pot ser que desitgis un cap de setmana de festa com recuperar una persona que s'havia mort. Això obre quatre històries diferents entre els 4 protagonistes, però de mica en mica van convergint totes en un mateix punt, ja que (SPÒILER), tots ells estan allà perquè en el fons, s'està complint la fantasia d'algú altre que ha anat a l'illa abans que ells. I encara hi ha temps per alguna altra sorpresa que tampoc t'imagines. Així, hi ha tensió, hi ha intriga i hi ha interès en veure-la, tot i els seus moments de peli de sèrie B però amb diners. En definitiva, tot i que no estaria en un suposat top-five, m'està agradant descobrir pel·lícules que et donen més del què pensava en un principi.

Nop m'interessava des del primer tràiler, però fins i tot notava en ell un biaix de peli alternativa que em frenava. Al final, ha estat així. És una peli estranya. Molt del meu estil, alien-bitxo raro que ataca, gent que es defensa, el punt diferent perquè aquest alien està totalment allunyat del què havíem vist fins ara... però tota la peli es mou en un vaivé de voler ser tan diferent del què s'havia fet fins ara, que et deixa una mica fora de joc. No està malament, interessant, però té alguna cosa que la fa massa estranya, no per l'argument o imatges, no... és difícil d'explicar, però ha estat així.

Però una cosa no treu l'altra. Sense enlluernar, han estat molt entretingudes, ben escollides i ben vistes.

JA HO DEIA, JO

Encara dura el debat educatiu i polític sobre els resultats de l'informe PISA que es van publicar fa cosa d'un mes i poc. Les darreres proves que s'anaven fent, ja deien que cada vegada s'anava pitjor, és curiós que ara la gent es posi es mans al cap.

Alguns gurús es queixen de que molts opinadors i opinadores aprofiten el moment per les seves causes personals, amb el clàssic "Jo ja ho deia, això!" Puc entendre que els faci ràbia. Però és que... a veure... com ho diria... ÉS QUE JO JA HO DEIA, AIXÒ!

Fa temps que en nota que el tema educatiu (en qüestió de resultats) anava a la baixa. I era especialment preocupant en l'apartat de lectura i comprensió lectora. És evident que no hi ha un sol motiu, sinó que n'hi ha molts: des dels interessos dels nens i nenes a la societat del like; des de la poca lectura que es pot donar a casa amb el malament que es tracta aquest tema en moltes escoles; des del menyspreu als llibres a l'exaltació de tot el que sigui digital... I se me'n refot que hi hagi gent que vagi de moderna i innovadora, però és que el tema addicció a les pantalles és un factor decisiu.

Per altra banda, justament fa 4 anys, el 2020, si recordeu, va tenir lloc un esdeveniment anomenat "confinament". Tots els nens i nenes es van haver de quedar a casa des del març, deixant aquell curs a mitges. I sí, aquell curs es va perdre, bé, podem dir mig curs. Però el següent, tot i ser més presencial, va ser un desastre en molts altres aspectes, així que sí crec que podem parlar d'un curs (no natural) perdut. Total que aquella època, moltes feines que es passaven als alumnes anaven pel classroom. Havien de llegir les instruccions i fer les propostes corresponents. Cada dia, el xat o el correu s'inundava de preguntes dels nens i nenes perquè no llegien bé, no entenien o no se setien segurs amb allò que havien llegit. Total, que en reunions posteriors, jo vaig dir que teníem un problema important en comprensió lectora i que calia treballar en aquest sentit. Però no se'n va fer cas. I suposo que com nosaltres, moltes altres escoles els passà el mateix. Per tant, sí, jo ja ho deia que estàvem malament.

Ara ja està, però no s'ha acabat pas. Aquí deixo escrit que les properes proves PISA, si no es fan trampes o adulteracions, seran pitjors. Segur. Els propers alumnes que les facin portaran més temps vivint aquestes èpoques de llegir menys, de pantalles des dels 6 anys, etc. Per tant, estaran pitjor. Aquest cop ho deixo escrit per poder confirmar sense semblar oportunista que... jo ja ho deia.

FA 10 ANYS, 2014

Arribem al final del grup d'entrades rememorant el passat amb el 2014. Un any més aviat d'impàs en molts dels fronts oberts, que avança a bon ritme, però sense haver res superdestacat com havia passat amb el 84 o el 94.

Entre el més destacat serien les gestes dels CVG. Tot i anar molt, però que molt poc, puc ser present en les actuacions més destacades on assolim tots els castells de gamma alta de vuit, els bàsics de 9 i el pilar de 7 amb folre. Gràcies als nostres mèrits i als demèrits de les altres colles, assolim la cinquena posició al concurs de Tarragona. Una bestiesa!

A nivell escolar, em fa gràcia recordar que fa deu anys que es va començar a gestar la llavors del canvis innovadors de l'escola, que culminarien amb el tema de l'educació emocional que mai va arribar a generalitzar-se i és clar, els projectes. Deu anys fa ja que remem amb això. Justament el dia que hem fet una mica de reflexió de cap a on estem anant, si no ens deixen anar. Es culmina el primer any de la colla de Geganters i Timbalers, amb la nostra participació per primera vegada al cercavila de Santa Eulàlia. Allò va ser eufòria pura.

Foc Nou arriba als 30 anys i es fa una trobada en una casa de colònies. D'aquí un parell de mesos, està previst el 40è aniversari. També destaca aquell any per la febre Cantabile al programa Oh Happy day.

A nivell de país, com a membre de la sectorial d'educació de l'ANC, tenim una trobada amb la consellera Rigau, molt interessant, l'any en què es fa l'enorme V per la Diada amb el ja famós: "President, posi les urnes!". Aquell novembre es faria la consulta popular que serviria d'assaig pel 2017.

THE CLEARING

Bon començament televisiu de l'any amb The clearing, una sèrie australiana de 8 episodis que recrea en pla de ficció uns fets reals que van tenir lloc a Nova Zelanda fa uns quants anys. Ja avisen al principi que, per molt que recordi a aquell cas, es tracta d'una ficció en què no cal buscar paral·lelismes.

Trobem que seguim la història d'una secta anomenada la Família, en què una líder i els seus apòstols més directes volen crear una societat nova partint de l'educació d'uns nens i nenes allunyats de la societat, a qui vesteixen igual i els pinten el color de ros platí. Tot s'espatlla en el moment en què segresten a una nena que no accepta la nova vida i desapareix. A partir d'aquí anem veient els origens de la líder, el passat de la secta i també el present, en què una de les nenes de la família, ja gran, creu que l'estan tornant a muntar.

Bon començament perquè ha estat una bona sèrie, que et manté força en tensió en molts moments. Bon començament perquè el repartiment és excel·lent: tots actor i actriu australianes, començant per la Miranda (Eowyn) Otto, la Teresa Russell (El descobriment de les bruixes) i en Guy Pearce. Molts dels secundaris, sobretot els que pertanyen al nucli dur de la família estan molt ben aconseguits. Bon començament també perquè la trama té alguns girs que tot i que els veus a venir, no deixen de ser sorprenents.

EN contra, podem dir que en alguns moments, els flaixbacs emboliquen una mica, ja que són constants els canvis de moment de la història. Mentre que quan la protagonista és nena, es veuen més clars els salts; però en el moment en què és jove i per tant, ja és la mateixa actriu, hi ha escenes en què no saps si estàs veient el passat o el present. Posar una nota dient on som seria pesat, ja que realment, són salts constants.

Tot i això, no perds l'atenció en cap moment i segueixes amb molt interès la resolució de la història. Quan penses que es basa en fets reals, se't posen els pèls de punta, tot i que, se sap que hi ha sectes encara molt més destructives que aquesta. És sorprenent la manera en què la gent, quan està baixa de defenses i autoestima, es pot deixar influenciar d'una manera tan bèstia per algú que s'aprofita de la seva personalitat.

Per cert, a la plataforma està només en versió original subtitulada. M'ha recorda aquells temps de les sèries del web seriesencatala que tan bons records em porta (excepte pel confinament). S'ha de reconèixer que sempre sentir-ho en la llengua original li dona un plus de qualitat.

FA 20 ANYS, 2004

El 1984 i el 1994 són dos anys amb fets molt importants i amb moltes vivències destacables. Però si algú es pensava que això tenia a veure amb els anys acabats en 4, està totalment equivocat en el moment que ens plantem a 2004. Llàstima, m'havia fet il·lusions per aquest any que acabem de començar.

Així, diem que d'aquell any, segurament el més recordat és el retorn al capdavant dels Castellers de la Vila de Gràcia. Cinc anys després de la nevada, em deixava enredar per agafar les regnes de la colla amb tot un equip, amb l'excusa de que la colla estava fragmentada i la meva persona no estava en cap front. Però clar, el meu equip sí que ho estava, de manera que va ser un any dur, molt dur, amb moltes batalles dins la colla, fins al punt d'acabar fent una mica de neteja forçada. Molta gent que considero que portaven molt mal ambient van marxar, i això va ser la llavor pel ressorgiment de la colla l'any següent. Però el mal del 2004 ja havia calat dins meu i m'havia deixat totalment esgotat mentalment. Dos 4 de 8 carregats i tres torres descarregades no van ser suficients per calmar res. 

Per sort, els altres mons de la meva vida anaven prou bé, tant a escola (grup maco, molt maco), com també a Món Jove, ja que 2004 va ser l'any d'inici de l'època de les vaques grasses. Unes colònies (les cinquenes) magnífiques a Els Arcs van ser la llavor de la millor etapa del grup de lleure. Allà va començar tot.

Com a anècdota d'escola, el 2004 va ser el primer en què vam començar a fer les convivències de tres dies enlloc de només dos. També destaca la primera vegada (la segona va ser fa poc més d'un any) que vaig anar a Madrid, amb l'excusa de veure el musical Cats. Va estar bé, però ja em vaig adonar que els musicals s'han de veure en la llengua en què han estat creats.

Al meu voltant, coses com els atemptats de Madrid de l'11M que van provocar tants canvis ("Ha sido ETA"), l'inefable despropòsit del Fòrum de les cultures, i és clar, el tsunami de l'Índic que va provocar milers de morts. Un desastre que va tancar un any força mediocre.

MIG PLE O MIG BUIT

Un dels jocs més populars entre canalla, joves i no tan joves, és, des de fa molts anys, el FIFA de la Playstation. Cada any va fent alguna modificació, i cada dos-tres se'n fan algunes més destacables. Aquest any, el joc canviava de nom: ja no es podia dir FIFA perquè s'havia acabat el contracte i evidentment, per qüestió de diners, era millor canviar el nom. Ara és EA Sports Fc 24, o sigui, per tothom, el FIFA 24. La veu dels que parlen tampoc són els de sempre, sinó que ara són veus d'altres periodistes, i d'un vividor d'aquest que tan agraden als joves i que no sap què fer amb la seva vida (ai pobre, potser és bon xaval i aquí l'estic lapidant senzillament perquè no el conec i  es fa dir DJ Mario (coses dels prejudicis).

Però bé, el motiu de l'entrada és el salt espectacular que ha fet el joc amb e futbol femení. Han vist que té tirada, i han optat perdonar-li un paper més destacat. Si l'any passat només es podien fer patits de seleccions i gairebé totes les jugadores tenien les mateixes cinc cares, aquest any, ja hi ha els equips, les seves lligues i competicions. El grafisme és més aconseguit, i veus en moltes d'elles, les característiques facials de les jugadores reals. Aquí és on tenim el got mig ple. És un gran avenç en el tema de la igualtat, i gràcies a això, el futbol femení i les seves integrants seran cada vegada més conegudes. És una gra notícia i un gran èxit.

Però hi ha també el got mig buit. Cada jugador té una valoració en punts segons la seva qualitat. Han fet les estadístiques tal com estan valorades, en comparació en cada un dels seus esports. Així, Messi té una valoració de 90, Cancelo 86 i Marc Bartra un 79. Lògica pura. Per la banda femenina, Alexia, Aitana, Kerr... tenen més valoració que Toletti o Hurtig. La qüestió és que la puntuació està feta de la mateixa manera, així que l'Alèxia té un 91 (recordi que Messi 90). Aitana té un 90 (Neymar un 89). Clar. Si mires només jugadors o només jugadores, és lògic. Però si els ajuntes, la cosa grinyola. I per molt que ho expliquis, la gent banal, ignorant, masclista o corrent, això no ho entenen. I s'ho prenen com un insult. No entenen que la Irene Paredes tingui és punts que De Jong o Modric. Una cosa és la igualtat entre els esportistes, però una altra cosa és voler ser més papista que el Papa. I això és tirar-se pedres a la teulada, de manera que hi hagi persones (homes, clar) que s'emprenyin amb la igualtat o el feminisme. I una cosa que havia de ser positiva, en alguns casos està produint l'efecte contrari. Era tan senzill com mantenir-los en dos categories separades. Perquè si es puntués les jugadores amb menys, seria també un daltabaix explosiu. És complicat trobar l'encaix, ser just i políticament correcte a la vegada.

Només un darrer apunt destacat sobre un altre tema. Veure la foto que acompanya el joc. Zero samarretes del Barça per tres samarretes del Madrit. Sense comentaris. I més si ens fixem que apareix en Bellingham amb la blanca quan porta quatre dies allà, i en canvi, apareix l'Alèxia... amb la de la selecció cspanyola. Fàstic feixista un cop més.

FA 30 ANYS, 1994

Si el 1984 va deixar un gran record en la memòria, el 1994 no pot dir el mateix, tot i que déu n'hi do la de fets importantíssims que vaig viure quan ja tenia 21 anys. Per començar, vaig acabar la carrera de magisteri i per tant, ja era mestre (gran final amb el viatge a Menorca en grup petit (B five!) enlloc de les les gregues amb les "pijes") Tot i això, encara no hi vaig treballar. Aquell setembre em convertia en el coordinador del menjador escolar de l'escola Sagrada Família de Sant Andreu. Amb un equip de monitors molt jove però amb ganes, vam convertir aquelles dues hores en una mena d'esplai diari. Els primers mesos van estar força bé. Amb les escoles i alumnes actuals, tinc dubtes de quina hauria estat la resposta a les activitats proposades. 

La del menjador no va ser l'única responsabilitat que vaig agafar aquell any. A l'agost, les primeres colònies com a responsable, i a partir del setembre, responsable també de l'esplai, que justament aquell nou curs es fusionaria amb l'Abiyoyo, una unió que en aquell moment aportava coses molt bones i positives, però que seria en el fons, la llavors del final. Tot plegat em va portar a fer el curset de director de lleure aquell mateix any. I no deixem aquest món encara, perquè el 1994 va suposar el meu retorn a Pineta com a monitor. A través d'una companya de magisteri que era monitora, i buscant-ne per a aquell estiu, vaig anar-hi dins el grups de Petits. Fou simplement meravellós. Tornar a fer 15 dies de colònies a Pineta, amb un grup maquíssim... snif, snif... I encara queda Foc Nou! El juny del 94 tancava la meva relació amb Foc Nou i Balmes. Va ser l'últim any però també el millor de tots, celebrant els deu anys de convivències, gran equip, nens motivats...Però ja se sap la història... Jo, il·lusionat per haver acabat la carrera i buscant feina, i el "senyor director" d'aquell moment (P.S.) va dir que no hi havia vacant, quan després vaig saber de companys meus que van fer entrevistes. Les meves disputes amb el director per temes de Foc Nou em van costar que no treballés com a mestre a l'escola.

Tela marinera doncs, amb el 1994, no? Doncs encara hi ha més. Després de 8 intents, aconseguia el carnet de moto. Sempre recordaré aquells exàmens a Montjuïc, on repartien els carnets aleatòriament, en alguns casos depenent de com anaves vestit. També va ser l'any de l'acampada del 0'7% a la Diagonal. Quines vivències, va ser increïble. Potser estem parlant dels meus millors anys. Llàstima del Barça. Fou l'últim any del Dream team, amb la derrota a la final de la Champions per 4 a 0 amb el Milan, vist al Palau Sant Jordi.

Aquell any es va cremar el Teatre del Liceu, i d'aquí una de les anècdotes més recordades, quan una de les nenes de l'esplai va dir: "No arreglaran el Teatre i donaran els diners a famílies del barri per no ser pobres". Quina esperança als seus ulls, quina desil·lusió de societat.

BLANC LETAL

Dos apunts abans d'entrar en matèria. 

Com m'ha passat amb la primera sèrie del 2024, aquest llibre, Blanc letal, d'en Robert (Rowling) Galbraith, me'l vaig llegir en gran part a finals de l'any passat, però les més de cent pàgines que quedaven fins el final formen part del nou any, així que es converteix en el primer llibre del 2024. 

Segon punt. Deia així el comentari final de l'entrada sobre la tercera part de les aventures d'en Cormoran Strike i la Robin Ellacott: "La qüestió definitiva és que si surt un quart, segur que me'l llegiré, així que tot i no haver eufòria lectora, sí que ha aconseguit guanyar el meu interès i ganes de saber-ne més." Doncs aquest "em llegiré el quart" ha trigat ni més ni menys que cinc anys i mig!!! He de reconèixer que no sé el perquè d'aquest oblit. Encara que a la meva biblioteca hagi entrat amb força la Camilla Läckberg, les aventures creades per l'autora d'en Harry Potter sobre aquesta parella de detectius sempre han estat interessants. No ho sé, la veritat. De fet, va ser l'adquisició del cinquè llibre la que em va fer adonar que m'havia saltat la quarta part.

Sigui com sigui, ja està llegit (i ara sí que serà veritat que no trigaré tant amb el cinquè llibre, ja que està a la meva prestatgeria esperant el seu torn), i ha estat una excel·lent manera de començar l'any lector, i més venint del ridícul de l'any passat. Espero que això m'animi a tirar endavant de nou amb la lectura, a veure si amb l'escola començada, segueixo trobant les estones.

Blanc letal doncs, és el quart lliurament de la saga de misteri d'en Cormoran Strike. Vaig haver de repassar el final de l'anterior per ressituar-me en la part de la relació entre ells dos, perquè si no, em perdia. De seguida m'hi vaig posar. Una trama molt anglesa, amb polítics i ministres del Parlament, cavalls, riquesa... però tot i l'allunyat que estaven les característiques de la història, altra vegada l'autora ha aconseguit captar l'atenció per llegir i devorar la història (acostant-se al nivell de Fjallbacka, però sense igualar-lo, almenys encara no). Els dos protagonistes aconsegueixen ser part important i s'empatitza molt amb ells, es fan molt propers. Els seus problemes personals els converteixen en gent normal, amb les seves dificultats diàries, que miren de mantenir allunyades de la resolució del crim. La combinació de les dues trames (la d'intriga i la personal) s'aconsegueix en un equilibri molt ben portat fins el final. L'únic però el podem trobar en el final, quan es va desvetllant la solució de manera molt ràpida, explicant tot el què ha passat de manera una mica atropellada, de manera que hi ha algun moment que dubtes si ja està tot clar o no del tot. Que hagi acabat de manera ràpida quan portes més de 700 pàgines cuinant la història, m'ha sobtat força i no m'ha encaixat molt. 

Un però important, però que no desmereix la resta de l'obra ni molt menys. Ens veiem a la cinquena part, en algun moment del 2024!

FA 40 ANYS, 1984

Comencem els quatre capítols dedicats a repassar la història dels anys viscuts, amb el 1984, l'any que vam viure ara en farà 40. Ja descartem el 1974 perquè és inviable recordar el viscut fa 50 anys. Veurem si arriba un moment en què ho puguem fer, tenint en compte que aquestes entrades comencen amb el 1979.

La veritat és que tinc molt idealitzat el 84. Tinc records en general molt positius. Tenia 11 anys (els 12 com sempre arriarien al final). Acabava 6è i començaria 7è. La veritat és que els records guais venen a partir de l'estiu. Per una banda, la tanda de Pineta. Aquell any vaig fer Grans, i va ser unes colònies que recordo com les millors. L'excursió a Marboré, la sensació de passar-m'ho molt bé i algun altre interès que es va traduir en un tatuatge a bolígraf al braç. Crec que allà va ser la primera vegada que vaig tenir aquelles pessigolles, que no van portar a enlloc.

Començava setè i allà, apart de l'estrambòtic professor (Txitxi Borilla), en vaig conèixer un altre, en Ferran, que va ser qui va tenir la idea de recuperar les convivències de cap de setmana. L'Eucaria i aquelles convivències es convertirien en la llavor del què després seria Foc Nou i paral·lelament, aniria calant en la meva persona fins fer-me arribar a la meva vocació. Només per això, el 1984 hauria d'estar emmarcat amb lletres d'or. Recordo aquell curs escolar també com un dels millors a nivell de relacions amb els amics, crec que vam fer molta pinya.

També crec que va ser l'any del meu trencament amb Ecspanya. Un trencament que començaria amb el futbol (el desembre del83 fou l'inefable 12 a 1 contra Malta), i a partir d'aquí, aniria obrint els ulls a la realitat. Aquell any arribaven a Barcelona en Terry Venables i en Gary Lineker, que ens durien a aconseguir la primera lliga després de molts anys.

Altres coses que van marcar aquell any: TV3 comença a emetre diàriament (quines tardes de dibuixos...), es publica Thriller i el seu videoclip, i és que a nivell cultural d'aquest que m'agrada, va ser un continu de grans descobriments:

- Cinema: Ghostbusters, Dune, Gremlins, Indiana Jones i el temple maleït, Karate Kid, La història interminable, Terminator... totes icones dels 80 en aquell any.

- Música: I want to break free, Born in the USA, Forever young, Like a virgin...

Suposo que tots aquests fets van contribuir a que fes un canvi al què ara coneixem com preadolescència. No m'estranya que el recordi, amb tants ímputs d'adrenalina!

THE ORVILLE (x3)

La primera sèrie completada de l'any té trampa. La té perquè dels deu episodis, nou van ser vistos el 2023. Però mana l'últim, així que automàticament es converteix en la primera de l'any. La tercera i sembla que definitiva última temporada de The Orville, la segona millor sèrie de l'any passat, tanca de manera brillant les històries d'aquest grup de tripulants de la nau que entremig d'aventures i embolics entre ells acaben salvant els plats de la Unió Planetària. Diria que aquesta tercera temporada en mols moments supera la segona. M'ha retornat a l'essència inicial de comèdia boja amb aventures emocionants i altra vegada, dilemes i temes de debat social importants, introduïts de manera sotil. 

Reapareix el tema del canvi d sexe, donat que el "fill" d'en Bortus sent que alguna cosa dins seu no funciona bé, fins que la reconverteixen en noia. Paral·lelament, apareix també una societat on els homes són totalment secundaris. La immortalitat, el suïcidi, el perdó... hi ha mil i un temes de debat en cada un dels episodis. Segurament un dels que més rau-rau va provocar va ser quan en Gordon queda atrapat en el temps i quan el poden rescatar, anys després, ja no vol tornar perquè ha format una família. El sentit del deure per davant de la moral, el van a buscar anys abans que conegués la noia i torna amb ells. Posar per davant les ordres és una constant en la sèrie, i en capítols implica fer el bé, però en altres... potser no tant. Aquest retorn a fer pensar, juntament amb les bestieses habituals m'ha fet xalar un cop més de la sèrie, i ja veurem si, per només un capítol, torna a estar entre les millors de l'any.

L'únic però que li trobo a aquesta temporada és el capítol final. Es desenvolupen dues trames, la de la noia que recuperen de planeta dels likes (primera temporada) i que posa en perill la seva existència perquè vol portar la tecnologia abans d'hora, juntament amb el casament de la doctora amb l'Isaac. La primera trama es desenvolupa massa lentament, i la segona és un llacet carrincló i massa endolcit, la veritat. Tot i que l'arribada dels keilonians per la boda, en Bortus fent d'Elvis Preseley i el retorn per uns minuts de l'Alara Kitan mereixen ser recordats.

En Seth McFarlane ha fet molt bona feina, tot i que ja es veu que el fet de voler fer-ho tot (actor, guionista i director) potser ha estat determinant perquè la sèrie no continuï. Per cert, al seu costat, la mà d'en Jon Kassar, artífex de la gran 24. Ara s'entén també que sigui tan interessant. Trobarem a faltar la tripulació de la Orville.

OLIVER

Fa només dos dies que en el resum d'entrades de l'any deia que em sorprenia el número tan mínim que hi havia sobre música, però que això no em faria esforçar-me en ella especialment. I va i la primera entrada del nou any, hi té relació directa. I n només amb ella, sinó també amb el teatre, que va fent, però està lluny dels altres temes del blog.

I és que justament el dia que feia aquella entrada, el dia 30, em dirigia al teatre que hi ha a la cúpula de l'Arenas, on resulta que la companyia de l'escola Coco Comín hi representa Oliver Twist. El motiu per anar a veure-la és que justament és aquesta obra la que farem a final de curs amb la classe. Ja és casualitat... Però no podia perdre l'oportunitat d'anar-la a veure per anotar com la plantejaven, què era destacables dins la trama, idees de coreografia... anava més a treballar que no pas a gaudir de l'espectacle.

Que quedi clar que la sensació no és només meva, sinó que una altra persona que l'ha vist em va comentar el mateix: que tampoc ho fem tan malament. Em sap greu per l'esforç que hi ha al darrere, però a mi em va decebre una mica. A nivell de ball, molt bé (a això es dediquen i li donen especial la importància), però a nivell d'estructura de la trama i també interpretatiu, no vaig veure la mateixa qualitat.

M'ha ajusta a tenir clar les cançons que incorporaré a la nostra obra, i alguna altra idea, però... la vaig trobar força simple. L'eliminació del dolent, en Bill Sikes, em va sorprendre. I el final, una resolució atropellada i poc reeixida. El cavaller després de buscar-lo per tot Londres, se'l troba i se l'emporta. Ja no tornen a sortir. No hi ha escena de llagrimeta. Retornen al cau d'en Fagin i repeteixen una cançó ja feta anteriorment (prèviament n'havien repetit una altra). Caram, amb la de cançons que hi ha, fer-ne poques i repetir-ne dues... El tema dansa està bé, però ja es veu que la part vocal no té el mateix estatus.

LA nostra representació serà més rebuscada i complicada (d'entrada, seran força més intèrprets, i això dona molt més joc a la història). És molt fàcil criticar des de fora, ho sé, però què voleu que us digui... no vaig xalar. Segurament si no l'hagués idealitzat per anar a buscar idees, no m'hauria passat. JO em veia sortint d'allà amb una llibreta de notes plena, i no ha estat així. Però bé, endavant amb Oliver i les seves cançons que farem: Food, Consider yourself, Om-pah-pah tenen el lloc assegurat, apart d'haver ja estat utilitzades en altres obres de teatre. La qüestió és quines seran les altres dues entre Pick a pocket or two, I'd do anything, Be back soon i Who will buy.