L'obra ens presenta una família en què la mare té un trastorn bipolar important, i la relació que s'estableix amb el seu marit, la seva filla i el seu fill. No dic res perquè seria un espóiler brutal. Però el moment en què descobreixes què està passant, és brutal, un xoc total que et manté atrapat a la trama. També apareixen la parella de la filla i el personatge a través d la pantalla que fa de psiquiatra de la mare.
L'obra es representa en anglès. Bàsic i imprescindible. A les parets apareixen subtítols, però entre que van tard, que de vegades no apareixen, millor obviar-los. a més, si mires els subtítols, perds el què està passant allà al mig. S'han de mirar de reüll per no perdre't, però si segueixes la història, més val estar pendent de la representació.
La història és brutal i afecta als teus sentiments directament. Entra l'argument, les seves veus, la força del muntatge... les llàgrimes van aparèixer més d'una vegada, i al final, de l'emoció pel què estava veient. De fet, buscant per youtube algun vídeo per acompanyar aquesta entrada, he trobat un fet allà mateix amb els minuts dels aplaudiments finals, i m'he tornat a emocionar. Renoi, com n'arribo a ser de sensible, però m'encanta ser així i no pas fred com un glaçó sense sentiments.
Els actors i actrius molt i molt bé. la mare, l'Alice Ripley, ja va guanyar un premi Tony l'any 2009 per la seva interpretació. Els dos fills ho fan esplèndidament. La parella de la filla la interpreta un actor català. Ja és curiós.
Total una gran experiència, que si l'ajuntéssim amb cinema, sèries i teatres, estaria sense cap mena de dubte al top three. Ja està tot dit. Quan un espectacle et toca l'emoció d'aquesta manera i et fa plorar, és que hi ha alguna cosa. I això que vaig estar a punt de perdre-m'ho. Tenia al cap que era a les 21,30h, i vaig arribar amb la calma quan ja havien tocat les 21h, que era l'hora inicial. Per sort, em van deixar entrar. Quina pèrdua tan gran que hauria estat!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada