DAGOLL DAGOM 50 ANYS

Posar-se a parlar de la importància de Dagoll Dagom per la cultura catalana és com dir que existeix el dia i la nit. Són coses evidents. Es podrien comptar amb els dits d'una mà les companyies que han fet tant per la cultura i el teatre en el nostre país. Dagoll Dagom seria un d'aquests dits, i sense cap mena de dubte, el gros. Havent complert 50 anys, han decidit jubilar-se, i merescudament. Per tal de celebrar-ho, s'ha programat la darrera reposició de Mar i cel, el seu musical emblema, i en el marc del Grec Festival, tres nits amb el què han anomenat: La nit de Dagoll Dagom, un repàs a algunes de les seves obres i cançons més emblemàtiques, amb alguns del seus intèrprets originals. Però d'això en parlem després.

Primer, un breu repàs per les meves pròpies vivències. Ara que s'han repassat totes les obres de la companyia, m'adono que en el fons, tampoc n'he vist tantes al teatre en directe. Algunes perquè encara era petit, altres perquè no em cridaven l'atenció, i altres que me les deixava perdre. Així, la meva llista personal seria, per ordre cronològic: T'odio amor meu, Els pirates, Poe, Mar i cel (2), Boscos endins, Mar i cel (3), Maremar i L'alegria que passa. Tancaré de nou amb Mar i cel (4) el proper desembre. Per televisió he gaudit de El Mikado, Mar i cel (1) i Flor de nit. Crec que Historietes també, però no ho tinc clar. Les tres darreres, ja tenen una entrada pròpia en aquest blog. Boscos endins en té mitja, ja que en vaig parlar quan vaig veure la pel·lícula del musical, i que cada vegada que sento el "Jo vull", em venen ganes de tornar-la a veure. I de les altres tres (no compto el segon Mar  cel), és just i necessari destacar Els pirates, l'obra amb en Carles Sabater de protagonista. És un musical divertit no, el següent. Les cançons són meravelloses, els personatges icònics... bé, és que després de Mar i cel, per mi és la millor.

I l'espectacle dels 50 anys va estar molt bé, molt emotiu. Retrobar-se amb alguns dels actors i actrius de les primeres obres sempre és un al·licient. A més, les grades eren plenes de més actors i actrius, i al final molts d'ells van pujar a a cantar l'últim tros de l'Himne dels pirates, que ja és un segon himne de Catalunya. La primera part, amb les cançons de les obres menys valorades o més antigues va estar bé, però clar, no deixava arrencar. Però després de l'impàs d'una petita escena de Glups (crec), va començar la successió d'èxits i més èxits. Van començar amb Cop de rock i T'odio amor meu, una de Poe, algunes de Boscos endins, Els pirates, Maremar, el Mikado, L'alegria que passa i Flor de nit (es va colar Aloma), abans d'acabar amb les de Mar i cel per donar punt i final a la vetllada. Aquesta part va ser un seguit de cançons emblemàtiques a quina millor. 

També l'aparició del gran Carlos Gramaje (hi va ser en moltes, però sentint-lo de Saïd és veure'l sobre el vaixell), l'Àngels Gonyalons, l'Elena Gadel, en Pep Cruz, en Ferran Rañé, la Isabel Soriano, l'Ivan Labanda... Sentir el "Per què he plorat" cantat per totes les Blanques i Saïds va ser brutal. Llavors van aparèixer els que l'interpretaran en la quarta reposició. Ostres, es van veure (sentir) diferències, ja poden donar-ho tot quan ho representin. 

Difícil triar el millor moment, la veritat. Però sí que vull destacar la part de dansa i coreografia que van acompanyar alguns dels números i sobretot Maremar i L'alegria que passa, on la incorporació d'aquesta disciplina els ha donat un plus important. Quina meravella de coreografies.

Ara només queda esperar l'estrena de Mar i cel, i gaudir-la per última vegada el proper desembre. El compte enrere ha començat.

MAREMAR

Maremar és el nom de l'última producció de Dagoll Dagom, que s'estarà uns mesos al Poliorama.
Adapten per primera vegada un text de Shakespeare, "Pèricles, rei de Tir", mostrant un paral·lelisme entre les seves desventures i les que pateixen els milers de refugiats que es juguen la vida creuant el Mediterrani. Una altra de les novetats és que els actors canten a capel·la, acompanyats alguna vegada per la percussió d'una caixa i algun altre tambor. I el darrer apunt a tenir en compte és que les cançons só totes d'en LLuís Llach, que per la temàtica  o sonoritat han anat encaixant el el muntatge com peces d'un trencaclosques.
El resultat és molt potent. Potentíssim. El primer que impressiona és la força de les veus del grup d'actors i actrius. Com amb només les seves veus omplen l'escenari i tot el teatre, i quan fan algun silenci sobtat, la força d'aquest silenci és encara més gran que el so. Encara que alguna de les cançons d'en Llach no les coneguis, de seguida t'arriba la seva força dins la història que et presenten.
No sé si és més gran encara o com a mínim, està a la mateixa alçada, la coreografia. Quantes hores i hores d'assaig deuen haver utilitzat per tal de sincronitzar tots els seus moviment al so de la percussió... Es mouen com un de sol en molts moments, i quan van per lliure, la compenetració i bellesa visual que es crea és molt intensa.
La història, com a shakesperiana, es pot seguir bé, tot i que al principi, la successió molt ràpida dels ets t'embolica una mica i et dóna la sensació d'anar massa de pressa i no entendre res. El text, en la línia del seu autor original, hi ha diàlegs que cal sentir dues vegades per copsar el què s'està dient. Però quan arriba la calma i obre les boques per cantar, tanques els ulls i gaudeixes. Així que tots aquests entrebancs queden en un petit segon pla.
Seria injust destacar cap dels actors, perquè és una obra molt conjunta, però és evident que la Mercè Martínez, però sobretot l'Elena Tarrats (que n'és de jove i que bé que ho fa) estan impecables.
Així doncs, dues hores de gaudi musical molt gran, d'incredulitat davant aquesta perfecció de veus i moviments en una execució perfecta.
Com a anècdota, el dia que hi vam anar, entre el públic hi havia el mateix Lluís Llach, quatre files davant nostre, i va pujar al final a rebre els aplaudiments (molt aplaudiments, molta estona, i drets) amb la resta de la companyia.

L'ALEGRIA QUE PASSA

Cada any vaig al teatre almenys una vegada... però no compta. No compta gens, ja que es tracta de l'obra anual que anem amb l'escola a veure, normalment, al teatre Regina. Si no comptem aquesta visita, es pot assegurar que tot i que és un gènere que m'agrada i on he xalat molt, no hi vaig gairebé mai. Però un canvi de vent arribat des de ves a saber on, m'ha cridat a fer-me entendre que si vull veure alguna cosa, hi he d'anar. I per aquest motiu en poc més d'un me, s'ha donat la coincidència (perquè tampoc és tan normal)d'anar-hi tes vegades. Vam començar amb l'espina clavada del Petit Príncep, vam continuar amb Oliver pe motius de feina, i ahir va ser l'última producció de Dagoll Dagom, L'alegria que passa. Abans d'això, ens hem de remuntar al juliol de 2022 amb Next to normal.

Doncs sí. Dagoll Dagom plega difinitivament. a l'espera de poder gaudir per última vegada de Mar i Cel, durant el 2023 i aquest gener de 2024 ens han regalat la seva darrera producció musical, basada en un text de Santiago Rusiñol. En ell, veiem com l'arribada d'un grup d'artistes a un poble trist i gris, dominat per la figura gairebé dictatorial del seu alcaldes, capgira alguns dels seus cors i caps, encenent una guspira de revolta que... no explico el final.

Dagoll Dagom s'ha fet seu el text i com ja va fer amb Maremar, ha reinventat el seu format d'espectacle. Mentre encara pensem en grans escenografies, amb música com Per què he plorat, Flor de nit, etc, en aquestes obres opten per un format més auster, on tot recau en la interpretació del grup d'actors i actrius que s'encarreguen de tot, de l'escenografia, la música... Aquest manera de mostrar un altre tipus de musical, allunyat de les grans representacions els ha permès seguir al peu del canó en aquests moments de crisi, ja que és inviable mantenir aquell nivell sense ajuda. Amb aquestes haurien estalviat pro per fer els últims Mar i cel.

El musical està força bé, se segueix amb interès, i té moments coreogràfics de conjunt de molta qualitat. També com a Maremar, alguna figura més coneguda (en aquest cas l'Àngels Gonyalons) es veu rodejada d'un grup d'actors i actrius molt més joves que complementen la representació. Potser vocalment no és el millor muntatge, però compleix amb el què se li demana, ja que el més important és la trama en si. Aquest poble gris que es incapaç de rebel·lar-se encara que se'ls doni l'empenta. Hi ha un moment de l'obra que tinc dubtes de si els mateixos intèrprets esperen que sigui el públic qui cridi i es rebel·li. Ha estat un moment tens i estrany per això. Venien ganes de cantar la cançó revolucionària.

Destacar que el teatre estava ple, i ple ho seguirà estant en totes les funcions fins que baixin el teló a finals de gener. Una abraçada als que diuen que musicals en català no són rendibles.