91.553 + 1

El partit d'ahir té tantes coses a dir-ne, que no sé per on començar. Deixo clar que no ho faré per ordre d'importància, i així em trec pressió de sobre.

- RÈCORD MUNDIAL: mai tanta gent havia anat a veure en directe un partit de futbol femení. 91.553 persones. L'anterior rècord el tenia la final del mundial de l'any 1999 entre Estats Units i la Xina, amb 90.185 espectadors. Parlem de la final d'un mundial, no d'uns quarts de final d'un club. Dels USA, capdavanters en l'esport femení, no com l'estat al que estem lligats, que tenen un masclista de merda coma entrenador del Rayo femení. Increïble. Per tota la gent que està anys darrere aquest equip, que han jugat davant 100 persones en un cap d'entrenament no fa massa temps, ha de ser brutal.

- CLASSIFICACIÓ PER LES SEMIFINALS DE LA CHAMPIONS: Doncs ja ho tenim, una altra vegada a semifinals, i no cal negar-ho, que pinta bé, davant l'Arsenal o el Wolfsburg (que ja no és el què era). Així que com a mínim, podem somiar ja amb una nova final de Champions, encara que aquesta sí que serà més difícil. 

- CONTRA EL MADRID: Primer es van proclamar campiones contra el Madrid fa deu dies, i ara les eliminem de la Champions. Oooooh... Ara bé, això també cal dir-ho, com han millorat les blanques en dos anys, la veritat. Van lluitar fins el final, sense Aslani (clar que nosaltres no tenim ni Martens, Mariona, Oshoala, Bruna, Jana...)

- ALERTA: Ens poc dies, hem començat perdent o hem anat perdent tres partits (els dos de Champions i el de lliga contra l'altre Madrid). Es comença a notar que pesen les cames, però clar, amb tantes lesionades, poc es podia fer descansar... I mira que ja han entrat les Maria, Esther, Ona... però clar, hem jugat molt amb 13-14 jugadores habituals, i en partits de molta exigència. Caldrà dosificar molt bé, perquè el què queda no és pas fàcil.

- DESGRÀCIA: Partit de rècord mundial, el femení al Camp Nou, Champions, Madrid... i jo a casa. Tres mesos esperant aquest partit, amb les entrades a les dents, i el p*** covid em deixa sense poder viure-ho en directe. Sé que en el fons és banal i poc important comparat amb les desgràcies que ha portat la pandèmia, però ostres, s'ha de tenir mala sort...

COVENANT

Quan fa un any vaig tornar a veure Prometheus, la continuació de la saga Alien per part de Ridley Scott, em vaig quedar satisfet i amb ganes de veure com seguia aquesta revisió. He trigat, però finalment ho he fet.

Covenant explica com una nau amb colons de la Terra estan viatjant cap a un nou planeta per colonitzar. Com a la primera part, la tripulació és despertada per una avaria i descobreixen un missatge provinent d'un planeta. I cap a allà van. Troben les restes d'una civilització, i tan sols una forma de vida (que no ho és, ja que es tracta d'en David, l'androide supervivent de la Prometheus). A partir d'aquí, tot va com és habitual a les pelis d'Alien. T'enganxa, t'explota, et persegueix... i la qüestió és saber qui se salva, o més aviat quants se'n salven.

Ridley Scott, tot i que segueix estirant el filó, intenta oferir-nos algunes coses noves. En aquest cas, cal triar bé qui és l'enemic, tot i que es veu força clar des de que arriben al planeta en qüestió. Bé, qui és l'enemic, sense comptar l'alien, clar. Bé, alien o aliens, perquè tot i que no es són molts (apareixen 4, em sembla, o cinc com a molt), cada un d'ells apareix en moments separats del film. Se'n carreguen un, apareix l'altre, i així successivament. A més, cada un d'ells, amb un aspecte diferent. Un recorda l'alien final de la quarta part amb Sigourney Weaver, i l'últim de tots, és el de l'aspecte més tradicional. El final és de les parts més interessants, com sempre, i tot i que ja te l'esperes, no deixa de ser un "ostres tu, la mare que els va...", donant peu de sortida a una nova pel·lícula, tot i que pel què he llegit, no sembla que s'estigui fent.

En definitiva, tot i que és la sisena pel·lícula (4+2) que he vist de la saga Alien (perquè evidentment, ni em plantejo de coptar aquí les pelis de Predator vs Alien), he de dir que prou bé. Cada una, tot i repetir esquema, mira de donar-li un toc diferencial a la història, i això s'agraeix. Es vulgui o no es vulgui, aquest bitxo serà sempre una icona en el món del terror i la ciència-ficció.

ÒSCARS 2022

Fa deu anys que el diari ARA organitza la porra dels òscars. Justament la setmana passada vaig rebre un correu que m'ho explicava i em feia saber les meves estadístiques. Resulta que hi he participat 7 vegades (o si compto la d'aquest any), i els meus resultats estan per sobre de la mitjana (tampoc ens emocionem, és una mitjana d'encerts del 50%, mentre que la general està al 41%). El millor resultat va ser el 2020, amb un encert del 62'5%. Aquest correu em va recordar que ja feia tard per fer la porra d'aquest any, però vaig arribar a temps. M'ha anat prou bé, amb 16 encerts de 23, que vol dir un 69'6%. Està força bé, no? Però com va anar tot plegat? Han estat premis justos o hi ha hagut sorpreses?

Doncs sí que n'hi ha hagut. La gran favorita, el western "El poder del gos", només ha aconseguit la de millor directora, i s'ha quedat sense els altres premis, que han anat a parar a "Coda", que contra pronòstic s'ha endut les tres estatuetes a les que estava nominada (100%): pel·lícula, actor de repartiment i guió adaptat. Vet aquí tres dels meus errors. Els altres tres premis individuals (Will Smith, Jessica Chastain i Arianna deBose), previstos. De totes aquestes, per ara només he vist West Side Story, però en breu veuré Els ulls de Tammy Faye, a veure què tal. Previsibles tots els premis tècnics de Dune, que em recorda l'emprenyada que encara tinc per no haver-la vist en pantalla gran (i ara ni en petita). I després tenim el tema "Encanto". Claríssim òscar a pel·lícula d'animació, però incomprensiblement no a la millor banda sonora, que també se l'ha emportat Dune. I un dels temes de debat més destacats és que el millor número musical va ser el de "We don't talk about Bruno" d'Encanto, quan justament, no estava pas nominada!! Però s'ha convertit en una cançó de molt èxit i molt coneguda, amb qui ja comparen amb Let it go, tot i que són de registres molt diferents. Segurament, si aquesta hagués estat la nominada enlloc de "Dos oruguitas", hauria guanyat.

Malauradament, tots els premis, premiades i premiats estan ara eclipsats per l'incident protagonitzat per en Will Smith, que li ha fotut un mastegot al presentador per haver fet un acudit amb la seva dona. Ha estat força rocambolesc, i no es parla de res més, però per sort, un cop passi la sorpresa, es tornarà a parlar només de cinema.

CATALÀ A L'ATAC

Ja està. Acabat el termini per fer complir a les escoles el 25% en castellà. Dimecres va haver la vaga centrada en només aquest aspecte, i just l'endemà, apareixen quatre pepinos de quatre partits (Junts, ERC, PSOE i PODEMOS) anunciant que han arribat a un acord per fer un decret per assegurar que tot continua igual. I clar, el que és, és l'enèsima baixada de pantalons i traïció al país, i ja en portem...

Mireu si era un acord denigrant, que els que ho anuncien no són pas els màxims representants, ni els segons, ni els tercers. Són quatre diputats desconeguts pels ciutadans, per tal que entomin ells i elles les garrotades d'una tracte infame, sobretot per la part independentista, pels altres dos partits espanyolistes, ja els sembla bé. I tenen la cara de seguir dient que han salvat les escoles del mal tràngol del 25%, quina barra!

Amb la lletra petita, deixen la porta oberta per tal que les escoles decideixin la llengua mb la què s'expressen, aconseguint que el castellà sigui encara més present.

El què esperem del govern de la majoria independentista, és que sortís i digués: En castellà només es faran les classes de llengua castellana, i s'obligarà a tots els mestres i professors a fer les seves classes en llengua catalana perquè són les escoles de Catalunya. Això és el què cal per defensar la llengua. L'escola en català i qui no ho compleixi al carrer, carai! Són o no són el govern de l'1 d'octubre? Res, que s'han venut per 33 monedes, com sempre ha passat a la història de la humanitat, no en som pas una excepció. Però clar, fa mal igual. 

Però si la gent de carrer digués prou i sortíssim al carrer com ho vam fer en aquells anys, es veurien forçats de nou a posar-se al davant i fer veure que ens guien. Però no, seguim acotant el cap i rebent cops, no només per part d'Ecspanya sinó també pels que estaven amb nosaltres a les manifestacions. La veritat és que estan aconseguint que em sàpiga greu haver-los defensat quan els van empresonar. Ja et dic jo que si ara empresonessin, no sé, en Rufian, en Sergi Sol, en Torrent, per posar uns noms a l'atzar, llançaria les claus al mar.

I com ja vaig dir i deixar ben clar en una entrada, aquí us espero!

ETERNALS 1 - VÍDUA 0

Aquest nou confinament em portarà a buidar la llista de pel·lícules pendents de veure en una setmana. Entre altres coses, amb tot el temps que tindré, seria escandalós no posar-me al dia de tot el què he anat guardant i continua allà esperant a ser vist. 

I en dos dies, ja hem enllestit un parell, totes dues de l'univers Marvel. Primer va ser la "Vídua Negra", que portava mesos en espera, i la segona ha estat Eternals, que no duia tant temps a la llista, però que el meu instint em duia a no deixar-la en l'oblit, com estava passant a la de l'Scarlett Johansonn. I l'instint en aquest cas, no m'enganyava.

Eternals ha estat un bon entreteniment. Malauradament, veure-la en pantalla petita no l'afavoreix gens, però he passat una bona estona descobrint nous personatges de còmic traslladats al cinema, mostrant -nos un nou grup de superherois i superheroïnes que, mirant de fer-los casar amb la resta de Venjadors, es pot dir que els ha sortit prou bé. Els eterns, immortals, estan a la terra per protegir-los d'uns monstres ben lletjos, sense intervenir en l'esdevenir de la humanitat. Això els provoca més d'un debat ètic quan veuen les animalades que fan els humans. I al final a sobre, la trama els porta a descobrir que la seva estada al planeta no és del tot com ells creien. Ha estat força bé, potser una mica llarga en alguns moments. Estaríem parlant que amb 20 menys ho tindríem més passable. Els personatges es fan propers, tot i ser la majoria poc coneguts, aconsegueixen arribar a l'espectador i connectar. Tenint com té Marvel el filó dels Avengers força tancat, i sense Capità Amèrica, Iron Man, la seva recerca de nous personatges sembla que l'estan explotant, encara que potser una mica massa. Donen sortida a la continuació, però de manera exagerada, ja que obren en l'últim minut i en les ja pesades escenes post-crèdits, fins a tres possibles vies de continuació. Potser una mica massa.

I amb Vídua Negra ha passat que, tot i que la volia veure, no em veia pas pressionat per fer-ho. M'imaginava una pel·lícula que parlés del passat de la Natasha, i el què és en realitat és el què li passa just després de Civil War i abans d'Infinity War. Una història que està bé, però que no aporta massa res, per això saber de qui era abans ella hauria estat més interessant. Apareix també la seva germana, i justament als post-crèdits hi ha l'escena que la lligarà amb la sèrie de l'Ull de Falcó. Els guionistes ho segueixen teixint tot amb totes les connexions possibles ben lligades, i sense deixar res a l'atzar. Ha estat bé, però fins i tot un pèl avorrida en segons quin moment. Per això de les dues, em quedo amb Eternals. Per molt que sigui una altra peli de superherois, veus coses noves.

CONFINATS XIV

Una merda. Una total i immensa santa merda. Quan just acabem de complir els dos anys del confinament total al país... quan tot i els contagis, sembla que de mica en mica tot va tornant a la normalitat... quan els altres problemes del món van eclipsant el virus que ens ha tingut capficats durant tant temps... PATAPAM. Positiu. 

I ja hi tornem a ser. Tancat dins d'aquelles mateixes quatre parets que l'aïllament de l'abril del 2020, o el més lleuger confinament del maig de 2021. Ara mateix, quan fa escasses hores de la notícia, encara tinc dins meu un embolic de desenes de sensacions i emocions diverses. Perquè darrere el posat de "tranquils, no passa res", el meu cap va a mil. Com pot ser que se l'hagi perdut el respecte al virus? Amb quina facilitat ens hem anat traient la mascareta a l'aire lliure, com hem tornat als bars i restaurants a plena ocupació, o a les manifestacions i aglomeracions diverses. Que potser s'havia acabat la pandèmia? No, clar que no. Però fèiem veure que sí, que ja s'havia acabat. Que els números de contagis eren assumibles, així com la quantitat de greus o morts, ja eren una quantitat que no impedia el bon funcionament dels agents de la salut.

Doncs res. El què semblava el típic refredat de cada any, i que se solucionava amb quatre dies de Frenadol, gràcies al test d'antígens s'ha convertit en un cas més de covid, d'aquests que la sanitat pot assumir. Però clar, això vol dir set dies d'aïllament, un altre cop. I és clar, després de la ràbia, arriba la tristesa. I seguidament, o tot junt, la preocupació pel contagi a la gent del voltant, familiars o companys de fenia i és clar, canalla. I penses en si ho podries haver evitat d'alguna manera (quan saps que no), penses en si podries haver estat més curós (quan saps que sí) i clar, si no tens mal de cap per la malaltia, l'acabes tenint per les preocupacions.

I és que després arriba el neguit per tot el què s'havia de fer els propers dies i no podré fer... Algunes de banals, d'altres de més importants, però clar, ho sento molt, perquè per molts serà una xorrada, però després de mesos esperant el moment, no podré anar al Camp Nou a veure el Barça-Madrid de la Champions... És que és mala sort... Però clar, això no té importància al costat de la possibilitat d'haver encomanat a algú o fer anar malament, evidentment. Però no ho puc negar, em fot. Em fot això i totes les altres coses que em comportaran aquest nou confinament. Una merda. Una total i immensa merda.

EL BRÈTOL

Galifardeu, brètol. Tots dos adjectius són sinònims d'un tercer que ja deixa clar el to d'aquesta entrada: rufià. No sabia que la traducció de "rufián" era tan semblant. M'imaginava altres paraules més d'un altre estil. La veritat és que rufià sona fatal, i galifardeu sona simpàtic. Brètol potser seria el meu preferit dels tres. 

Però si el què busquem són adjectius per descriure el portaveu d'ERC al congrés ecspanyol, aniria al diccionari a buscar altres paraules més gruixudes. Les seves declaracions, relacionant al president Puigdemont amb Rússia, però sobretot el to emprat de xulo de merda han estat desafortunades com a mal menor, perquè en veritat són un clar exemple de filldeputisme elevat a la infinita potència.

Ja comença tornant a referir-se als de Junts com l'antiga Convergència. Quan fa això, ja deixa clar que no estan al seu bàndol, no són els seus companys de viatge. Quan estàs a Madrit defensant la causa independentista, i no has volgut llista conjunta, ha de ser lògic pensar que són un únic ens. Però no, quan els diu d'aquella manera, ja deixa clar que de junts en aquest camí, res de res. Clar que hi ha convergents a Junts! Com també hi ha ronya incrustada a ERC, com a tots els partits.

Després continua amb el joc de "señoritos que se creen James Bond". I ell, qui es pensa que és? Un merda, això és el què és. És clar que quan feia servir aquest to amb el PP o el PSOE ens feia gràcia, clar, perquè érem catalans contra espanyols. Però si ho utilitza contra catalans, això només té un nom, traïció i mala idea. Ja està, i no al donar-hi més voltes. Igual que amb el tardà, que era un orgull per nosaltres, i quan va atacar els CDR's que ESTAVEN LLUITANT PELS SEUS COMPANYS I AMICS DE PARTIT, va demostrar allò que es diu la doble cara dels polítics.

No sé tu, si ser polític vol dir aconseguir un càrrec i no tenir valors, ni coherència, ni criteri, ni honradesa... Si ser polític vol dir mentir, ser fals, hipòcrita i menyspreable... Doncs no sé, potser que aquest país (planeta) no necessita polítics, igual que un peix no necessita pulmons. 

El senyor Rufian deixa anar totes aquelles declaracions, alguns diuen que prèviament pactades, perquè ja té nassos que qui faci la pregunta sigui un periodista fatxa dels que més. Que tingui lloc en plena mobilització de milers de docents reclamant la dimissió del conseller d'educació que, oh sorpresa! és d'ERC. La veritat és que se'm refot. El silenci dels del seu partit també deixa clar que estan al seu costat, i això és molt greu. El desastre és tan gran que cada vegada se'm fa més difícil entendre com ERC pot tenir tan suport electoral, i les seves bases acceptar la deriva autonomista del seu partit.

Sempre que ERC ha estat al govern (als tripartits, per exemple), ho ha fet com el cul. Ara que a sobre tenen la presidència, ja es veu. Tornant a la conferència de presidents d'autonomia, al sopar del Mobile amb el Rei d'Ecspanya... Maregen la perdiu amb el diàleg... i la gent se'ls creu! Però quin diàleg? Si no n'hi haurà mai! Perquè Ecspanya no el vol, però ells segueixen mentint sobre aquest, mentre els lliristes, que ara són ells, van menjant merda. Doncs a mi, em fa fàstic.

BIG SKY (2)

Una de les sèries més interessants de l'any passat va ser Big Sky. Va arribar a queda segona en el rànquing de Les millors de l'any (en la seva primera i única edició fins ara). I tot i que tenia moments de tot, i potser es va allargar massa, no vaig dubtar ni un moment quan vaig tenir l'ocasió de veure la segona temporada.

Ara, un cop acabada la temporada (o la primera part de la segona temporada, perquè ara també s'ha posat de moda això de partir en dos les temporades), només hi ha una cosa que em preocupa: els rumors de que no seguirà. Apart de l'emprenyada que agafaria per deixar-me sense la continuació de la trama i per tant, sense saber com acaba, el fet de que em torni a passar en poc temps (recordem The gifted d'aquest octubre passat), encara em fa empipar més. I quan a més a més, ets conscient de la gran quantitat de sèries nefastes i horroroses que es fan i que segueixen, una temporada, i una altra, i una altra... em fa incomprendre més aquesta lamentable decisió i deixa clar que el nivell cultural i d'entreteniment del món està ja a l'alçada del paleolític inferior. Les crítiques dels experts o són bones, però a qui li importen quan la sèrie aconsegueix mantenir l'atenció constantment? Crec que els crítics són una espècie sobrevalorada en què el sentit comú i el gust no hi tenen cabuda.

Però anem a la sèrie. A mi no m'ha decebut. Segueix la recerca del dolent que es va escapar al final de la primera temporada, i encara que és cert que no s'acaba d'entendre com ha aparegut al lloc on està, això no és motiu com per enviar-ho tot a la paperera. Els infiltrats que apareixen també al final d'aquell primer tram queden totalment diluïts. Però apart dels desajustaments de guió sobre aquest aspecte, la nova trama està prou interessant i distreu força- Potser sí que són tot una col·lecció de bolets, però, encara que no sàpiga exactament el motiu, a mi m'ha enganxat. Potser els personatges han fet bé la seva feina i aconsegueixen cridar l'atenció del públic. Sigui el què sigui, ha estat prou bé i em sabrà greu que no continuï.

Aquesta vegada la trama se centra més en el tràfic de drogues, i entren en escena l'habitual grup de ois i noies adolescents que no paren d'espifiar-la amb les decisions que prenen. Potser sí que ara que ho estic escrivint, tot el què passa és massa rocambolesc o irreal, però tampoc és tan diferent de la resta de sèries que es fan. Potser no estarà al capdamunt del rànquing d'aquest 2022, però jo m'ho he passat molt bé mirant-la.

EL LLOP ÉS MORT

Ja fa una setmana que es va acabar el programa "El llop" a TV3. En ell, l'Àngel Llàcer havia fet un
càsting per trobar els actors i actrius amateurs per representar el clàssic Terra baixa d'Àngel Guimerà. En la primera entrada sobre aquest programa, ja el considerava prou digne per ocupar un espai d'entreteniment interessant i autèntic.

Ara, un cop acabat, he de dir que he gaudit força. Anar veient com anaven creant la representació, com li anaven donant forma, com de mica en mica anaven encaixant tots els detalls (atrezzo, vestuari...) a mesura que anaven assajant i assajant. Com s'anaven adaptat als personatges i els personatges a ells i elles. I clar, per qüestions d'ofici, mirava algunes de les tècniques o activitats diverses que els preparaven perquè em servia per imaginar projectes nous per poder tirar endavant a l'escola.

Un dels factors clau ha estat la humilitat dels actors i actrius que preparaven l'espectacle. Eren (són) gent ben normal, com tu o cm jo, que tenen la seva feina diària, i troben una estona per reunir-se i assajar una obra de teatre. No havien de fingir res, no calia que, apart del personatge de l'obra, interpretessin un altre d'ells mateixos davant les càmeres. Estem tips de veure programes on els participants fingeixen qui són en realitat i mostren actituds que no tenen res a veure amb ells amb l'únic objectiu de crear espectacle. Aquí, es mostren com són i treballant per assolir el seu objectiu. l'únic espectacle és la representació teatral que no vam veure per tal de fer que la gent ho vagi a viure als teatres on la representin els propers mesos. Suposo que quan acabin la gira la passaran per la tele, i segur que la veurem, perquè paga la pena veure com els esforços dedicats voluntàriament aconsegueixen arribar a bon port. I encara que l'obra no quedés bé, els participants han guanyat segur. I això també és meravellós veure-ho a la tele. Guanyen tots i totes, era un projecte de grup. Animo a l'Àngel Llàcer i a gent com ell que segueixin explorant aquesta via de programes televisius.

PAPER TOWNS

Fa força anys un tràiler d'una pel·lícula d'adolescents em va cridar l'atenció. No sé quin era el motiu. Potser en aquell moment alguna cosa em deia que podia ser divertida, entretinguda... ves a saber. La qüestió és que em vaig quedar amb el seu títol al cap, esperant la seva oportunitat. Fins que va arribar aquest cap de setmana.

Primera cosa a dir: no té res en especial. No hi ha cap aspecte concret que em faci dir "uau, que interessant això". Però per altra banda, tampoc és cap desastre absolut, no és una "txabacaneria". Així doncs, m'he trobat en una d'aquestes pel·lícules en què uns joves que es troben a punt d'arribar al final de la seva etapa d'institut, amb el cap ple de pardals, amb tots els sentits, es veuen arrossegats a una mini-aventura a la recerca d'una noia d'esperit lliure. 

Salvant totes les distàncies, que n'hi ha, i moltes, m'ha recordat l'essència de la mítica "Stand by me". Aquí són més grans, tot és més modern, però presenciem el viatge d'un grup de nois i noies buscant una aventura que els alegri el final de l'adolescència. És cert que el viatge ocupa menys espai a la pel·lícula que no pas tots els passos previs, però en part, aquests passos són del tot necessaris per tal de conèixer qui és el personatge clau de la història. una noia que és misteriosa, popular, però sobretot, trenca esquemes. no es vol sentir lligada a res, i per això fa una mica el què vol. Després tenim el noi enamorat que la busca, que està enlluernat des de fa anys d'ella, i aconsegueix arrossegar els seus dos amics a l'aventura, un d'ells amb la seva parella. I crec que el tercer personatge més important, i que no fa justícia a la seva presència al film, ´s l'amiga de la noia que també farà el viatge. Una amiga que ha rebut el menyspreu de l'altra perquè es pensava que l'havia traït, i en canvi, no és cert, i vol buscar-la per explicar-li. A més, respon al prototip classista de la bellesa femenina, i tot i que vol trencar l'estereotip, no acaba de fer net del tot. Per mi és un personatge clau totalment desaprofitat pel què podria aportar com a canvi de paradigma. Ja que en el fons, la pel·lícula (basada en un llibre de Jon Green), està plena d'estereotips masclistes. 

Justament la figura de la noia protagonista, també és una llança trencada en favor del canvi de la visió que e té de les noies d'institut. I d'aquí la importància del final de la pel·lícula. Ho sento, però cal espòiler. En un film convencional, la noia esperaria que el noi la trobés, i tornen junts per viure la seva relació plegats amb normalitat. i en canvi, la nia li diu que què ha vingut a fer, i que ella vol fe la seva vida. Que moltes gràcies però adeu.  Després tornem a veure el noi que torna i refà la seva vida segons els cànons establerts quan el veritable motor de la història és ella. I és a ella a qui hauríem de seguir. Tot i que el misteri que l'envolta també forma part de la trama, i així la volen deixar. Així doncs, posem un notable. 

VAGUES

Ha quedat un mes de març ben bonic. El dia 8, vaga feminista pel dia internacional de la dona. Els 15 i 16 de març, vagues contra Educació (per mil i un motius) a la concertada, mentre que a la pública, són aquests dos dies i tres més. El dia 23, vaga contra la sentència del 25% en castellà. I el divendres 25, vaga per l'emergència climàtica (a nivell d'estudiants). Totes justificades del tot, totes dignes de fer-se. Totes importants. Però clar, de debò cal tenir-ho tot concentrat en disset dies? És evident que si cal fer força i ser contundents, justament que siguin tan seguides és el què pot ser més efectiu, que no pas una al mes. Però per altra banda, i siguem realistes, poques persones es poden plantejar seriosament fer-les totes amb tot el què comporta. Sembla incoherent amb aquella crida a aturar-ho tot i per setmanes que caldrà fer quan sigui necessari per la independència. Però clar, justament per això, cal saber trobar el com i el quan. També és mala sort que, justament la vaga per la llengua caigui quan estem de convivències i la veritat, es fa gairebé impossible, logísticament, fer-la. La vaga feminista, per molt que el tema és de tots, també és cert que compten amb nosaltres per tal que les dones la pugin fer. La d'estudiants pel clima ja agafa els algunes més grans. I llavors queden les d'educació en general. Avui i demà.

Encara sort que al final, els sindicats també l'han convocat per la concertada, perquè si alguna cosa tenen d'útil els sindicats... bé... no sé... en tenen alguna? Perquè al meu parer, són part del sistema injust i classista de la nostra societat, que fan veure una altra cosa però a l'hora de la veritat, suquen com els polítics. I defensar l'escola concertada, com que no estan per això, la veritat. Ells mateixos són els que carreguen contra nostra i afavoreixen la divisió amb la pública. Per això jo no necessito que em convoqui cap sindicat concret. Quan hi ha una convocatòria, si m'hi adhereixo, ho faré independentment del què digui qualsevol sindicat.

Sobre la vaga d'avui, veurem si hi ha seguiment important o no. D'entrada sembla que sí. I no m'estranya, perquè realment, el departament d'Educació fa les coses, com les acostuma a fer quan mana ERC. Amb el cul. Per desgràcia, el tema del calendari ha eclipsat molt el debat, i la societat es pensa que ens queixem de les nostres vacances. Què pesats i curts de vista que són. Comencem a treballar el dia 1, i per tant, els nostres dies de descans no es retallen pas, com volen que ens queixem d'això? Justament, si s'avança el curs escolar, la preparació del setembre es veurà bestialment perjudicada, és un fet. Però bé, de tot això ja en vaig parlar en una altra entrada.

Després tenim el tema del castellà, és clar, i el del nou currículum. Després del desgast dels últims dos anys, ara ens tornen a canviar el currículum, l'avaluació. No hi ha manera que estiguem més de quatre-cinc anys estables. I així ens tenen entretinguts amb paperassa, perquè això és el què comporta sobretot, que haguem d'estar fent papers enlloc del què és realment important. I després ja tindríem altre temes (ràtios, inclusions, etc) que és el pa de cada dia en qüestió de reivindicacions al govern. Però clar, és que a sobre aquests d'ara tiren pel dret i fan i desfan sense consultar res més que els gurús de la innovació. Penós.

Hi ha alguns dels temes de queixa que ja són més específics, però n'hi ha un que em treu la son perquè o està mal explicat o realment tenim un problema i fa vergonya que ho justifiquin. Es veu que ara demanaran al professorat que tinguin el nivell C2 de català. Jo entenc que la queixa deu ser perquè la manera d'assolir aquest nivell està mal planificada i estructurada en el temps. No entendria que la queixa sigui perquè els mestres no hem de dominar la nostra llengua. Seria incoherent i poc responsable queixar-se per això. Per tant, o estan explicant malament (i el problema és la manera d'implementar-ho) o realment som el reflex d'una societat cada vegada més ignorant.

Així que res, a veure si les vagues serveixen d'alguna cosa... Ehem... de debò?

CAMPIONES, ÉS CLAR

Vint-i-quatre partits jugats. Vint-i-quatre victòries. Cent trenta-sis gols a favor (5'7, quasi 6 gols per partit). Sis gols en contra (n'encaixen un cada quatre partits, o el què és el mateix, cada 23 gols marcats, en reben un).

A sis partits d'acabar el campionat de lliga, l'equip del Barça femení s'han proclamat campiones de lliga, amb els números que he comentat al principi. Incontestable, indiscutible, impepinable. No hi ha discussió. No hi ha rival a l'estat espanyol que li faci ni mica 'ombra. Poden tenir un ,al dia i empatar o perdre un partit, però almenys aquesta temporada, encara no ha passat. Si fa un mes i mig aconseguien la Supercopa, l'únic títol que l'any passat se'ls va escapar, ara ja ha caigut la lliga. Busquen el campionat perfecte. No tinc cap dubte que tot i ja tenir el campionat guanyat, sortiran a cada partit a guanyar-lo fent el màxim de gols possibles. La fam de victòria d'aquestes jugadores és insaciable. I que duri, si us plau, que duri el màxim.

A més a més, el títol es va aconseguir a l'estadi, davant l'afició. Calia guanyar el partit, i així ho van fer. Per 5 a 0. Però és que a més, el rival a batre era el Reial Madrid. Tota la taula parada per tal que la festa fos ben sonada. I això que l'àrbitra i les seves assistents ho van mira d'evitar anul·lant dos gols claríssims, (un més que l'altre) i que els van aula perfora de joc. Però no hi ha res a fer. Elles van doblegar-les, i la veritat és que esperava més resistència per part seva. O potser van fer el numeret per tal que ens confiem a la Champions.

I és que la setmana que ve tenim els quarts justament contra elles. amb la tornada al Camp Nou, amb un camp ple per veure el partit. És evident que la il·lusió ara mateix és tornar a guanyar la Champions. I tot i que el camí cap a la final sembla fàcil, el darrer partit serà una prova duríssima, segurament contra un PSG o un Lyon fortíssims, i on caldrà demostrar que realment són les millors d'Europa. Per molt que guanyin els30partits de lliga, els de la Copa de la reina i la Supercopa, si al final perden la Champions serà un cop molt dur, del qual ens aixecarem perquè passi el què passi, ningú juga com elles. Ningú.

I LES BRUIXES HO VAN DESCOBRIR

En poc més d'un any he vist les tres temporades de la sèrie de tv "El descobriment de les bruixes",  adaptació televisiva d'una trilogia de llibres de la Deborah Harkness. No faré cap resum del què vaig opinar sobre el llibre, ni sobre la primera ni segona temporada. Només recordaré que la primera temporada la vaig valorar molt bé i la segona no tant, força per sota.

En el cas d'aquesta temporada final, l'emoció, intriga i interès han pujat uns quants graons respecte l'anterior, i puc concloure que en general, hem vist una bona sèrie. Feta amb recursos, amb bones interpretacions, i tot i que les trames pateixen algun altibaix de tant en tant, ha sabut mantenir un bon nivell general. Sense ser les reunions típiques de superherois, era interessant com s'acaben reunint tots els protagonistes de les races màgiques i no-màgiques sota el mateix sostre per tal d'enfrontar-se a la congregació de criatures i veure com els antagonistes van acabant el seu destí de manera més o menys vistosa. Potser aquest ha estat un dels punt més fluixos. Després de tanta maldat, els dolents tenen un final diguem-ne, poc sonat. S'acaba resolent tot a l'últim capítol, i tot i que no dona sensació d'anar molt de pressa, sorprèn la rapidesa amb que les amenaces són salvades. És a dir, estem tres temporades veient el gran poder dels dolents, el què són capaços de fer, i arriba el moment clau, i en un plis plas són eliminats, gairebé sense baixar de l'autobús. Això sí, d'una manera brillant, del millor de la sèrie.

Se segueixen combinant les trames al llarg de la temporada, que només té set capítols. Podria ser possible pensar que la pandèmia ha afectat la gravació, i per aquest motiu han hagut de fer-ho tot en menys temps i menys capítols. Això podria explicar com tot va succeint anant força per feina (al contrari de la segona temporada).

Sigui com sigui, aquesta ficció sobre el món de vampirs, bruixes i dimonis, encara que pugi considerar-se un nou exemplar de la ficció fantàstica, té detalls interessants i ben pensats, que li donen aquest toc diferencial de la resta, i que fa que al final, valori positivament el resultat. Desconec si acabaré llegint els dos llibres que em falten, però la porta no la tanco, això segur que no.

BELFAST

L'oportunitat de trobar un parell d'hores enmig d'una setmana és extremadament difícil. Un cúmul de casualitats i, evidentment, la necessitat de tenir temps per mi en una època que es preveu amb molta feina, em va fer decidir aprofitar aquella oportunitat i tornar a una sala de cinema.

En un altre moment, i donades les circumstàncies, hauria aprofitat per veure un d'aquells blockbusters d'efectes especials que omplen la pantalla (tipus Moonfall, que no he arribat a temps). Però en canvi, tenia molt interès en veure la darrera pel·lícula d'en Kenneth Brannagh, no pas per ell (i tampoc és la de Mort en el Nil), sinó pel tema que tracta i és clar, els elogis rebuts.

Belfast explica les vivències d'una família protestant en un barri de la ciutat irlandesa quan esclaten els aldarulls i violència entre catòlics i protestants. El nom de l'IRA no apareix en cap moment, però la seva ombra plana durant tots els minuts. No analitza la situació política, no fa com moltes altres pel·lícules sobre el tema, que se centra en la violència i les injustícies entre els bàndols. En aquest cas, en Brannagh se centra directament en com va canviant la vida d'aquesta família, que té els seus problemes quotidians, i com, sense voler prendre'n part, es veu ficada enmig del conflicte. Com va evolucionant la situació, i les decisions que han d'anar prenent són la trama de la història. El conflicte és l'actor secundari de la pel·lícula, però que clar, sense ell, no tindria cap lògica. De fet, el què es pretén és homenatjar les famílies que van viure aquella època, i com bé diu als crèdits del final, el film està dedicat a la gent que es va quedar a Belfast, als que van marxar, i als que van morir.

Justament no s'ha volgut entrar en aquests detalls. En més d'un moment es parla dels morts que estan havent-hi, però no apareix cap escena violenta tret d'un cop de puny i un parell d'atacs a cases i botigues. Com deia, es volia mantenir la visió de la família protagonista, molt ben interpretada per tots els què apareixen. Així que, tot i que potser esperava més concreció en el conflicte, també es "gaudeix" (no seria la paraula adequada) de l'enfocament que hi dona.

ENCANTO

Feia bona pinta i les crítiques eren molt bones. Estava cantat que tard o d'hora veuria una de les darreres creacions Disney, Encanto, en un nou intent de trencar estereotips occidentals i diversificar el col·lectiu de personatges Disney, centrant aquesta història en terres colombianes. Ja fa uns anys que està ficat de ple en el tema (Coco, Raya...) i encara que els seus detractors seguiran donant la tabarra amb el tema, ells ho seguiran intentant. i ben fet que fan.

Encanto ens explica la història d'una família que després d'una desgràcia, troben una espelma màgica que farà que els descendents tinguin certs poders màgics que utilitzen per ajudar el poble. La gran majoria, dones (la forta, l'esplèndida que domina les plantes, la que domina el temps, la que cura mals, la que ho sent tot...) De fet, d'homes de la família amb poders només hi ha un que canvia d'imatge i un altre que tenia visions estranyes i va desaparèixer. La història se centra en la noia de la família que no té cap poder. Sense voler demostrar la seva tristesa i decepció, la trama de la peli ve per aquest fet, i el més interessant de l'hora i mitja que dura, és sense cap mena de dubte, el rebuig que sent per part d'algunes parts de la família pel fet de no tenir cap poder. 

Tot és molt interesant, però per mi el defecte el té el toc Disney. Podria ser un drama familiar molt potent, però ja se sap, Disney vol donar-li la volta i convertir aquesta anti-heroïna en la salvadora de tots. I sí, clar que està bé, perquè en el fons, el missatge ha de ser que poder molt diferent que siguis, tens el teu poder, i has de lluitar pels teus somnis, etc i blablabla. Però és que les discussions entre ella i l'àvia són escenes d'aquelles que interpretades per personatges reals, les farien segurament dignes de premis d'interpretació.

Segur que no descobreixo cap secret si dic que a peli acaba bé, no és cap sorpresa, però arreglant el problema es perd la força de la història.

És possible que em passi com amb algunes de les darreres pelis Disney "amb missatge gros", e què he necessitat veure-les més d'un cop per anar copsant detalls importants. El millor exemple és "In and out" (Del revés) que cada cop que la veig m'agrada més que abans, i la primera vegada em vaig quedar igual. Amb Soul em passaria el mateix, només que encara no l'he tornat a veure. Amb Encanto, segurament passaria que un segon cop m'ajudaria a entendre el desenllaç, ja que el primer cop no l'he acabat de trobar ben lligat, sinó molt fals i de tararí ximpum, s'arregla tot i ja està. Així que per ara, bé i prou. O especifico millor: la primera hora i quart, és de 8-9, però el final baixa al 7. 

HAN TORNAT

Ara crec que ja es pot dir. Després de 3 partits seguits a un nivell gairebé excel·lent, i fent 4 gols a cada un d'ells, penso que ja podem començar a anunciar que han tornat. El Barça de futbol masculí ja dona senyal inequívocs que ha trobat de nou el bon joc, la pressió, precisió i màgia a la què ens havíem mal acostumats i que els darrers anys havia desaparegut. La mà d'en Xavi es fa notar en un equip que estava sense ànima, que perdia o empatava partits perquè senzillament no podien fer més. "És el què hi ha" era la frase més repetida quan acabava cada partit.

Xavi va arribar i de mica en mica ha anat posant a to els seus jugadors, fer-los entendre quin ha de ser el seu estil i fer-los adonar que el nivell el tenen, que només calia treballar creient en allò que feien. Segurament que perdem algun partit, o l'empatarem. Fins i tot segurament no guanyarem res aquest any. Però que comencem a il·lusionar-nos i que veiem la llum a final del túnel és un fet ben real. Aquest mes de febrer s'acaba amb 4 victòries i dos empats. Primer, es va guanyar a l'Atlètic de Madrid (4 gols però patint), i va ser clau per passar davant seu; va ser un punt d'inflexió, tot i que llavors va venir l'empat in extremis contra els pericos i l'empat contra el Nàpols a casa, Després les 3 victòries seguides, fent 4 gols a cada un i amb bon joc. Creuem els dits.

I comentem alguns noms propis, a part del d'en Xavi. Els 4 fitxatges de l'hivern, Dani Alves, Ferran, Adama i Aubumeyang. D'entrada, es podria considerar que es van fitxar jugadors que no apuntaven a fer res més que engrandir la banqueta, i res més allunyat d'això. Titulars indiscutibles, són els artífexs de que per fi tornem a fer gols. Quins encerts de fitxatges, realment han tingut un ull exquisit, ho han clavat! Al pobre Ferran només li falta encertar la rematada. Auba és un 9 dels d'abans, Adama és una màquina i Alves és esperit.

Dels que ja hi eren, cal parlar de Pedri, que després de la lesió i el descans, està sent un mag amb la pilota, el segon Iniesta de la història. Gavi és també impressionant veure'l jugar i com lluita, Piqué i la resta de veterans han trobat en Xavi l'espurna que els faltava per tornar a reivindicar-se com a integrants del millor equip del món que van arribar a ser; fins i tot el Luke de Jong està sent aclamat pel públic, passant de Luke de Tronc a Luke de Gol; i el cas Dembélé... fa molta ràbia. Un jugador explosiu, imprescindible si no es lesiona, que hagi protagonitzat aquest espectacle amb la seva renovació. M'ha recordat a Ilaix, que sense demostrar res, volia cobrar com un xeic. El francès ha fet més perquè porta més anys al club, però sincerament, les lesions no han permès que demostrés merèixer més sou. El tema xiulades, ja està, tu... Quan toqui jugar, cal animar i engrescar. I quan no ens hi juguem res, llavors ja podem tornar a expressar la decepció amb ell.

I mentre tot va tornant al seu lloc, anem a seguir gaudint amb el joc retrobat de l'equip, i a veure fins on podem arribar. Ara, l'Europa league ja no sembla tanta utopia.