CONFINATS XIV

Una merda. Una total i immensa santa merda. Quan just acabem de complir els dos anys del confinament total al país... quan tot i els contagis, sembla que de mica en mica tot va tornant a la normalitat... quan els altres problemes del món van eclipsant el virus que ens ha tingut capficats durant tant temps... PATAPAM. Positiu. 

I ja hi tornem a ser. Tancat dins d'aquelles mateixes quatre parets que l'aïllament de l'abril del 2020, o el més lleuger confinament del maig de 2021. Ara mateix, quan fa escasses hores de la notícia, encara tinc dins meu un embolic de desenes de sensacions i emocions diverses. Perquè darrere el posat de "tranquils, no passa res", el meu cap va a mil. Com pot ser que se l'hagi perdut el respecte al virus? Amb quina facilitat ens hem anat traient la mascareta a l'aire lliure, com hem tornat als bars i restaurants a plena ocupació, o a les manifestacions i aglomeracions diverses. Que potser s'havia acabat la pandèmia? No, clar que no. Però fèiem veure que sí, que ja s'havia acabat. Que els números de contagis eren assumibles, així com la quantitat de greus o morts, ja eren una quantitat que no impedia el bon funcionament dels agents de la salut.

Doncs res. El què semblava el típic refredat de cada any, i que se solucionava amb quatre dies de Frenadol, gràcies al test d'antígens s'ha convertit en un cas més de covid, d'aquests que la sanitat pot assumir. Però clar, això vol dir set dies d'aïllament, un altre cop. I és clar, després de la ràbia, arriba la tristesa. I seguidament, o tot junt, la preocupació pel contagi a la gent del voltant, familiars o companys de fenia i és clar, canalla. I penses en si ho podries haver evitat d'alguna manera (quan saps que no), penses en si podries haver estat més curós (quan saps que sí) i clar, si no tens mal de cap per la malaltia, l'acabes tenint per les preocupacions.

I és que després arriba el neguit per tot el què s'havia de fer els propers dies i no podré fer... Algunes de banals, d'altres de més importants, però clar, ho sento molt, perquè per molts serà una xorrada, però després de mesos esperant el moment, no podré anar al Camp Nou a veure el Barça-Madrid de la Champions... És que és mala sort... Però clar, això no té importància al costat de la possibilitat d'haver encomanat a algú o fer anar malament, evidentment. Però no ho puc negar, em fot. Em fot això i totes les altres coses que em comportaran aquest nou confinament. Una merda. Una total i immensa merda.