En un altre moment, i donades les circumstàncies, hauria aprofitat per veure un d'aquells blockbusters d'efectes especials que omplen la pantalla (tipus Moonfall, que no he arribat a temps). Però en canvi, tenia molt interès en veure la darrera pel·lícula d'en Kenneth Brannagh, no pas per ell (i tampoc és la de Mort en el Nil), sinó pel tema que tracta i és clar, els elogis rebuts.
Belfast explica les vivències d'una família protestant en un barri de la ciutat irlandesa quan esclaten els aldarulls i violència entre catòlics i protestants. El nom de l'IRA no apareix en cap moment, però la seva ombra plana durant tots els minuts. No analitza la situació política, no fa com moltes altres pel·lícules sobre el tema, que se centra en la violència i les injustícies entre els bàndols. En aquest cas, en Brannagh se centra directament en com va canviant la vida d'aquesta família, que té els seus problemes quotidians, i com, sense voler prendre'n part, es veu ficada enmig del conflicte. Com va evolucionant la situació, i les decisions que han d'anar prenent són la trama de la història. El conflicte és l'actor secundari de la pel·lícula, però que clar, sense ell, no tindria cap lògica. De fet, el què es pretén és homenatjar les famílies que van viure aquella època, i com bé diu als crèdits del final, el film està dedicat a la gent que es va quedar a Belfast, als que van marxar, i als que van morir.
Justament no s'ha volgut entrar en aquests detalls. En més d'un moment es parla dels morts que estan havent-hi, però no apareix cap escena violenta tret d'un cop de puny i un parell d'atacs a cases i botigues. Com deia, es volia mantenir la visió de la família protagonista, molt ben interpretada per tots els què apareixen. Així que, tot i que potser esperava més concreció en el conflicte, també es "gaudeix" (no seria la paraula adequada) de l'enfocament que hi dona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada