AIXÒ NO POT ACABAR BÉ

Ja fa temps que com a persona que vaig en contra de les modes, lluito per preservar la cultura musical dels nens i nenes, sempre és clar, des del meu punt de vista, tampoc em crec posseïdor de cap veritat absoluta.
Un dels focus de conflicte està en quan anem de convivències amb l'escola. Passem dues nits fora. I la segona nit, els diferents equips de monitors et munten "la discoteca". A veure, he anat de colònies, i normalment, l'´última nit es fa la festa, amb música i tal, però clar, és l'última nit, la darrera activitat de nit després de nou, deu... quinze dies de colònies. En cap cas, si me'n vaig dues nits, malgastaria una de les dues en tancar els nens en una sala i posar-los música a un volum desfasat i suant la gota gorda enlloc d'estar corrent pel bosc amb les llanternes. no sé, crec que una de les dues opcions la poden fer a la ciutat els altres 363 dies de l'any, mentre que l'altra, no. Fins fa un parell d'anys lluitava, però ja me n'he cansat de ser vist com l'especialet en aquest tema. Evidentment, faig palès el meu desacord, això sí.
Però ara també entra en joc el tipus de música que es posa als infants en aquestes festes, o fins i tot en festes escolars quan posen música a les classes. El reguetón està destrossant els timpans, el gst musical i a més, el missatge que donen les seves lletres, o els seus vídeos són totalment contraris als valors que teòricament escoles i centres de lleure maldem per assolir. Si parlem d'igualtat de gènere, hem de posar reguetón a les festes? No sé... jo li dic incoherència. I els que em coneixen ja saben que és una de les coses que detesto més, la incoherència.
Molts surten amb el famós: "És el què volen els nens". Ja, sí, i què? Però tu ets educador. I com a educador, de la mateixa manera que no vols que mengin amb les mans, no diguin paraulotes, que siguin respectuosos i solidaris, perquè has de permetre que escoltin com "les sube la cosita" o "quiero dormir contigo sin pijama" i coses per l'estil?
ostres tu... és que després els farem el dia de la pau, el dia de la sostenibilitat, el dia del respecte, però permetem que escoltin unes cançons que l'únic que fan és denigrar la dona, sexualitzar els joves i deixar anar com més paraulotes millor. Clar que els agrada als nens! estan jugant amb el què està prohibit, davant la permissivitat i el somriure de l'adult!
Què voleu que us digui? A mi em molesta que el MEC m'arribi cantant aquestes cançons perquè els hi posen els mestres o els monitors. Ja sé que no poden estar cantant "Arrels" i "Fent camí" (o sí?), però no e pot anar a un extrem que l'únic que fa és fer-los cantar com de bo dominar a una altra persona mentre mouen la cintura de manera poc encertada en nens i nenes de 8, 9 anys. A molts els fa gràcia, i després seran els primers indignats en dir que "No és no". I que no s'entengui malament, no estic culpabilitzant a les víctimes de res. Estic culpabilitzant als que tenint el comandament de l'educació dels infants a les nostres mans, no fem res per evitar que els nens no arribin a crema etapes abans d'hora, i es pensin que ja són grans quan no ho són.

JA RODA LA PILOTA

Quan fa pocs dies que va acabar el mundial femení de futbol, el primer equip del Barça agafa el relleu i comença a entrenar-se i fer els seus primers partits. Aquest any el desgast és doble, fent un viatge al Japó (paga Rakuten) i després als USA com ja és tradicional els últims anys. Els preparadors físics diuen que aquests viatges no són el millor per a escalfar els músculs, però com que el Barça és bàsicament una empresa econòmica, toca aguantar-se i apatxugar.
En qüestió de fitxatges, no està la cosa molt emocionant. Ha arribat De Jong, que ja ho sabíem des de fa mesos), Griezmann (que també es veia a venir) i Neto substituint Cilessen (gastar-se aquesta milionada per un porter que jugarà deu partits... per ell és un txollo, segur!). Cal esperar un lateral esquerre per donar descans a Jordi Alba i esperem que no hi hagi cap sorpresa desagradable (com el retorn de Neymar, això seria horrorós!). Si hi ha d'haver sorpresa, que sigui agradable! Els que han marxat, per ara són el porter holandès, Vermaelen, Cucurella (segueix l'aposta pel planter...), Douglas, André Gomes, Boateng, Murill i Denis. Tot molt previsible.
Acabada la gira japonesa, han jugat dos partits, contra el Chelsea (derrota per 2 a 1) i contra el Vissel Kobe d'Iniesta, Villa i Samper (victòria per 2 a 0), ja tinc algunes idees al cap del què he vist.
- Els nous. Han jugat els tres, i dona la sensació que encaixen força bé. L'holandès és d'aquells que semblen del Barça de tota la vida; el porter, complirà amb el què ha vingut a fer, segur; i el francès, sense haver fet res de l'altre món, sembla que anirà bé. Sempre intenta jugar al primer toc, i la veritat és que se li dona més bé que no pas a Suárez, que sempre que ho intenta, torna un pedrusco al seu company. S'entendrà molt bé amb Messi.
- El planter. Els que han jugat ho han fet francament molt bé. Menció especial per Riqui Puig, que si se'l porta bé, està cridat a ser un crack. Esperem que no s'espatlli, el facin jugar i no l'enviïn cedit enlloc. Els altres, prou bé, la veritat, el què encara indigna més que no es tiri del planter per cobrir les baixes. Tenint Carles Pérez, per què s'havia de fitxar Boateng? Esperem que ara des de sota, amb el Kluivert i el Víctor Valdés, imposin més recanvis al Valverde.
- Els que ja hi eren. Lluny de la seva forma física, van fent. M'ha agradat veure que Umtiti torna a estar connectat; no vull que Rafinha marxi, crec que sense lesions és un jugadoràs; Todibo pinta molt bé; Dembele, ho intenta, no s'amaga, però falla encara massa la passada; Bé Rakitic agafant galons; Semedo millor que Sergi Roberto al lateral; bons intents de bon joc de Malcom per intentar quedar-se. Ara només falta que Valverde ho gestioni bé i tothom tingui minuts. Veurem com continua.

COMENÇAR A DEIXAR-LOS

Després d'uns quants anys sabent a notícia, i després d'un període de dol més o menys combatiu, he
de reconèixer que a les darreres entrades d'aquest blog, he començat a utilitzar paraules sense l'accent diacrític.
L'Institut d'estudis catalans va decidir de manera poc encertada, eliminar la gran majoria d'aquests accents i reduir-los només a quinze, amb l'excusa de què els eliminats, pel context de la frase ja es podia saber quin era el significat de la paraula. És evident que en molts casos així és, però no es pot di que sempre funcioni el sistema del context.
D'aquesta manera, tenim clàssics dels diacrítics com dona, soc, net, vens, os, i molts d'altres que els hem d'escriure sense l'accent. La norma va sortir fa tres anys, i durant aquests tres anys he seguit utilitzant-los (de fet, l'Institut dona de temps fins el 2020 per combinar les dues formes). Aquesta tossuderia m'ha portat algun conflicte a nivell laboral, amb persones que no ten cap empatia cap als diacrítics i van abraçar la decisió de l'Institut sense plantejar-se res més. Els que estimem aquests accents, hem seguit utilitzant-los anant contra-corrent (res sorprenent en el meu cas). Però crec que ha arribat l'hora de començar a desenganxar-se. No hi ha res a fer, i caldrà acostumar-s'hi.
Quan he començat a fer servir aquestes paraules sense l'accent se m'ha fet tan estrany... però què hi farem, no? Cal dir que si hi hagués la mínima possibilitat que la resistència pogués provocar la marxa enrere d'aquesta norma, seguiria llitant, però per una banda, després de tres anys, sembla que això no passarà; i per l'altra banda, hi ha altres lluites més globals... Potser cal perdre una batalla per guanyar la guerra, tot i que siguin batalles tan diferents entre elles...
Així que adéu accents!   ai no!!!  Adeu accents!! Ostres, com costarà això... 😓

SPIDER-MAN FAR FROM HOME

Acabem finalment la ronda de blockbusters de superherois d'aquest estiu amb la nova pel·lícula d'Spiderman (una mica ja en tenia ganes...) De l'Spiderman n'he parlat unes quantes vegades en aquest blog. Sempre he pensat que les primeres que es van fer, amb en Tobey Maguire i la Kirsten Dunst, van ser una mica la llavor de tota la dèria que ha vingut després amb aquest tipus de personatges. Entre que era entretinguda i combinava a la perfecció l'humor amb l'aventura, es va convertir en el tret de sortida de moltes de les pelis de superherois que han vingut després. En el cas de l'Spiderman, després de les tres pel·lícules originals, degut a embolics hoolywoodienses, l'equip no continuava, així que van fer sues pelis noves començant de zero una altra vegada. Eren força dolentes venint d'on veníem, i allà es van quedar. Però enmig de a febre Marvel i Avengers, van decidir recuperar el personatge amb unes connotacions una mica diferents, sent en Peter Parker un adolescent pre-universitari. Això donava molt de joc per la banda tant Parker com heroi. A més, ja el van introduir amb l'Iron Man, i va participar en les pelis de la trama dels Avengers fins que desapareix amb l'snap de Thanos.
Està clar que si hi havia una nova peli, és perquè l'embolic de Thanos se solucionava d'alguna manera. Aquí se'ls va colar un spoiler de mala manera. Però bé, sigui com sigui, ja he vist aquesta peli i compleix de nou les expectatives creades. Comença la trama just després del final d'End Game, així que si no has vist aquesta peli d'Avengers, et trobes amb un spoiler de dimensions descomunals. El film torna a combinar de manera magistral els tocs d'humor amb l'aventura, i gaudeixes de l'espectacle de desconnexió de manera fantàstica. Al personatge, tot i segir sent un noi d'institut, al final li acabes agafant "carinyo". Cal dir però, que la resta de personatges estan una mica desdibuixats. També se'ls ha volgut posar la versió comèdia però no se'n surt tan bé (Fury, MJ...). La trama té lloc per molts indrets d'Europa (Venècia, Alps, Praga, Berlín, Holanda, Londres...) i això fa que vagin passant les seqüències per davant com si estiguessis en un buffet lliure. Tot molt clar, però aquesta insistència en fer passar el grup de l'escola per tots els llocs on hi haurà desastres, encara que estigui provocat (ja sigui per Shield o pels dolents) arriba un moment que embafa una mica. També és veritat que la història és més típica de Capità Amèrica, Home de ferro... que no pas de l'Spiderman. Desconec si la intenció de Marvel és convertir-lo de totes totes en un Avenger o deixaran que troni a solucionar problemes més al seu abast. Però sigui com sigui, tot molt bé (molt millor, per exemple, que la Capitana Marvel, i fins i tot, la darrera d'X-men).

I com ja és tradicional, no pots marxar del cinema sense esperar que aparegui alguna seqüència més després dels crèdits. I així és. Una escena que obre la porta a la tercera pel·lícula individual de l'home aranya, amb sorpresa incosa (per ell). 

NIT DE CONCERT

Aprofitant l'avinentesa de deu dies de juliol. ahir vam tornar a un espectacle del Grec. Feia dos anys La nit dels musicals, aquest cop era La nit de gospel.
de l'última vegada. Si aquell cop va ser
Es tractava d'un espectacle inèdit que combinava cançons de gospel interpretades des d'un ritme salsero amb la Barcelona Latin Band. Els cantants, uns d'aquí, els Messengers 'en Ramon Escalé i els London Community Choir. Així, doncs, una barreja molt interessant que ens portava a viure una experiència musical en una de les nits més caloroses de l'estiu.
Musicalment va sonar molt bé. Estrany, això sí, perquè xocava una mica la idea gospel amb els seus "Jesus", "Hallellujah", amb les trompetes i percussió de la banda. Però si no ets un hooligan musical, s'ha de dir que encaixaven força bé i va sonar amb força i alegria. He de reconèixer que pel meu cap em va passar la idea d'un concert allà al teatre Grec, que és un escenari fantàstic, pels 20 anys de Twocats, però em sembla que això és més difícil que anar de Barcelona a Sant Cugat caminant en mitja hora...
El London Communiti Choir, eren bàsicament cinc cantants (que van fer els solos de totes les cançons), una directora que dirigia també els Messengers (el Ramon estava al piano) i un altre pianista que també era qui dirigia el cotarro. Sembla que en són uns quants més, uns deu o dotze, però només ells cinc ja feien la feina de tots. Els Messengers, en la seva línia, són bons, molt bons, però és veritat que aquesta nit han actuat més d'acompanyants que no pas d'estrelles de l'espectacle. Hauria estat bé donar-los un moment de lluïment personal i gaudir una estona d'ells, ja que ahir feien això, de fons per les cançons. Tot i així, és evident que aquest acompanyament tampoc ho pot fer qualsevol, i com que la idea era de l'Escalé, és evident que escombrés cap a casa.
Bon concert, en un espai meravellós. Qui sap fins quan el següent...

CAPITANA MARVEL

Seguint el ritme vertiginós de pel·lícules de súperherois que sembla que m'hagi auto-imposat aquest estiu, arriba als meus ulls, Capitana Marvel. És tremendament curiós veure l'evolució d'aquest personatge des de que apareix en el primer còmic, i com ha anat canviant durant tots aquells anys (al principi era capità, no capitana), fins arribar a la versió que han fet per tal d'encaixar-la en aquest univers Marvel, que més que univers, caldria dir trencaclosques.
Un cop vista la pel·lícula, diré que pse... La veritat és que no he xalat massa. En el fons, no deixa de ser una altra peli de superherois, sense aportar es nou excepte la incorporació d'un nou personatge que al final ha de ser cabdal per a fer de desllorigador en l'embolic principal en què va acabar Infinity War. Com acostumen a ser aquestes pel·lícules, et distreuen, et fan passar una estona enmig de cops i efectes especials, però el guió podria ser calcat a molts altres guions ja vistos anteriorment. aquest afany de tenir tots els caps lligats i ben lligats han deixat en un segon pla el fer un guió més original o espectacular. Queda clar que l'objectiu era només un, presentar la Carol Danvers com a Capitana Marvel, i que després veure End game no fos un bunyol, tot i que la proximitat en el temps de les dues pelis gairebé provoca un empatx i una sensació d'atropellament en la resolució de la trama. Apareixen altres personatges o races que tenen les seves aparicions en altres sagues (com a Guardians de la galàxia), i la sensació d'haver de tenir tot l'univers Marvel al cap per entendre-ho tot se't fa una mica pesat. Per sort, al final tampoc és tan exagerat i pots anar veient-ho amb calma, perquè si no, seria impossible seguir la història.
Té els seus moments bons i divertits, però em sap greu (bé, això tampoc), dir que m'ha deixat sense cap sensació especial, no m'ha fet diguem-ne, ni fu ni fa.

YESTERDAY

Un dia vas al cine, i mentre esperes que comenci la pel·lícula et van fent empassar anuncis i més anuncis, i finalment, algun tràiler. És llavors quan veus seqüències d'una peli que estrenaran a l'estiu que explica la història d'un músic aficionat sense èxit, que arran d'una apagada general a tot el planeta, provocada per una tempesta solar, desperta en un món que no ha conegut entre altres coses, els Beatles. Quin dilema té llavors? Doncs aprofitar-ho i començar a tocar i fer conèixer aquestes cançons com si fossin seves. I ja tenim la comèdia i el conflicte servit. La singularitat de l'argument em va fer venir ganes de veure-la sencera, i així ho hem fet.
El resultat ha estat una estona molt divertida, potser una mica llarga (o repetitiva en alguns moments), però divertida al cap i a la fi. Desconec si ja s'havia plantejat un argument així abans, però com que no ho sé, ho he trobat molt original. A més, la resta de coses desconegudes en aquest nou món també donen peu a altres confusions que fan gràcia. Els diàlegs i accions dels personatges secundaris són molt bons i encertats, fent-los partícips de l'èxit de la pel·lícula més enllà dels dos protagonistes principals.
Sentir les cançons dels Beatles et demostren que realment van ser únics i francament especials i meravellosos. Quantes cançons universals i genials que van arribar a fer. És que són una darrera l'altra. Sentir-les ara en la seva versió original poden semblar ja una mica nyonyes, però si les escoltes de nou, amb música actual, les trobes encara plenes de força i potència que et porten a cantar i ballar des del minut zero.
Una estona molt divertida, que potser encara podria haver anat més enllà, però que compleix perfectament el seu objectiu, i que a mi, a més, m'ha donat idees de coses noves a fer a l'escola (no tinc remei...)

LA LLEGENDA DE SIGURD I GUDRUN

De vegades, la fal·lera de la compra de llibres en èpoques que es preveuen de lectura m'han portat a Els desposseïts, que segur que és molt bona però que no em va enganxar, aquest cop el desencert ha estat amb La llegenda de Sigurd i Gudrun.
adquirir llibres molt bons, dels que enganxen, i altres que no he encertat del tot. Així com l'estiu passat, el desengany va ser amb
Em vaig deixar portar per l'èpica d'en J.R.R. Tolkien. Ja fa anys qeu el seu fill està mirant d'allargar el seu llegat (segurament amb uns beneficis econòmics per la seva butxaca) amb diverses revisions d'històries del seu pare, amb l'ajuda dels esborranys i notes que va deixar.
La inèrcia tolkienana que tinc des de fa anys, em va portar a agafar aquest llibre (que ja feia mesos que l'havia clitxat però esperava el moment). I convençut de tornar a la terra Mitja, i sí, demostrant una completa ignorància sobre cultura germànica i escandinava, vaig agafar el llibre. I què m'he trobat? Doncs el què hi ha són dos grans poemes que Tolkien va recuperar i mirar d'organitzar sobre llegendes germàniques. Els poemes, segur que són genials, però la veritat és que m'ha costat molt seguir-los. Després, hi havia l'explicació de la història feta pel fill de Tolkien, per mirar de fer més entenedora la lectura. I sí, més o menys veus per on van els trets, però és un embolic de mil dimonis.
Es veu una història que escrita en prosa en mans del mateix Tolkien o algun altre escriptor amb cara i ulla hauria fet un text molt emocionant. Però aquest no era l'objectiu. Tolkien es va inspirar en alguns dels passatges d'aquests dos poemes per les seves grans històries. L'únic que va fer va ser recuperar tot el què hi havia escrit sobre elles i mirar de posar ordre.
El llibre, a més, està ple de referències lingüístiques, gramaticals, històriques i poètiques que la veritat, he de dir que em llegia en diagonal, perquè no era el què m'esperava.
Hi ha hagut, això sí, coses interessants. Com m'ha passat ara que estic veient la sèrie de Vikings, hi ha força referències a aquesta cultura escandinava que m'és molt familiar després de la feina que hem fet a l'escola sobre ells. Tornes a llegir noms, llocs, déus que et porten de nou a la feina feta i apresa.
Després hi ha referències justament a personatges que apareixen a la sèrie que he esmentat, i ha estat llavors que he buscat quant de realitat hi ha en aquests personatges. I és clar, finalment, veure com alguns dels conflictes o aventures que passes alguns dels homes i dones que apareixen en aquests cants, són l'origen d'algunes de les històries del Silmarilió. És interessant veure les fonts d'on beuen la seva inspiració els grans autors. Tothom ha de tenir una guspira que és la que després desperta la creativitat i imaginació en el teu propi cervell.
Però una cosa no treu l'altra, estic content d'haver-lo acabat, ja que no m'estava aportant plaer ni ganes, sense desmerèixer que està "literaturament" parlant, molt bé.

LA PETITA GRAN PASSA

El 20 de juliol de 1969, jo no hi era. Ni en els pensaments de mons pares. I encara que hagués estat en
els següents anys, al ser petit, segur que ara mateix tampoc me'n recordaria, com recordo altres fets històrics (allò que deu tenir un nom, això de recordar què feies i on eres en el moment que t'assabentes d'un fet transcendental; per cert, un dia podria fer-ne un recull, d'aquests moments).
Sigui com sigui, avui fa 50 anys que dos dels tres tripulants de l'Apolo XI van posar els peus damunt la lluna. Amstrong, Aldrin (i Collins, que pobre, no la va trepitjar, però sense ell no haurien tornat) van tenir tot el món amb l'ai al cor veient la seva gesta. Ara penso en un paral·lelisme, i és que si algun dia la matinada, es retransmetés com algun ésser humà trepitja Mart, i segur que estaria despert veient-ho. Per tant, em puc imaginar la tensió, el boom, l'expectació d'aquesta fita.
Realment, és curiós pensar com s'ho van fer amb la tecnologia que hi havia llavors, sabent la que hi ha ara. Doble mèrit, no, deu mil vegades més de mèrit per ells i elles, els i les que ho van fer possible! Quin moment... I la frase històrica, "Una petita passa per l'home, un pas de gegants per la humanitat". No sé si la tenia pensada, li van escriure o la va improvisar, però és ja una de les deu frases més emblemàtiques de la nostra història.
Penso en els astronautes que van tornar la lluna després. Algú podria dir el nom d'alguns d'ells? Pobres...
Per altra banda, encara hi ha gent que apareix dient que no està demostrat que arribessin. La darrera, un política del PP o de C's, ara no ho recordo (si fa no fa, són el mateix), dient que si fos veritat, perquè no hi han tornat? Demostra força ignorància. Primer per, com deia, pels altres viatges que també van arribar a la lluna, i segona perquè si segueix el tema de la descoberta espacial, potser aprendrà algunes coses mes enllà de la Guerra de les galàxies.
Com que els mitjans i els museus ja ens fan un recull del més important d'aquesta efemèride, amb dades oficials, fiables i serioses, jo he volgut recordar les pel·lícules o històries que m'han portat a mi a la lluna, que tot i la proximitat, tampoc en són tantes...
Cal començar, és clar, amb Hergé i Tintín, amb el seu aterratge a la lluna i el seu coet emblemàtic. Amb tots el respectes, és clar, pel mestre Jules Verne i la seva obra "De la terra a la lluna". A partir d'aquí, podem parlar de 2001, Capricorni U (que promou la teoria de la conspiració que comentava més amunt), Aterriza como puedas 2 (i tant!), i sense arribar-hi, però molt relacionada, Apolo XIII (que darrerament no paren de fer-la a totes les cadenes... per què serà? 😉)

VISITA

Feia molts anys que no ho feia, però avui, aprofitant que el MEC iniciava els seus dies de colònies, he agafat el cotxe per fer una visita a unes altres colònies, les monjovianes. L'últim cop que vaig fer-ho va ser un llunyà 2008. La veritat és que no ha estat fins que ho he comptat, que no m'he adonat del temps que havia passat. No em creia que fes tant temps, no ho notava tan llunyà, tot i la lògica dels números, tenint en compte que justament l'any següent és el de l'arribada del MEC.
Aquestes humils visites fetes per mi, supleixen una mica les institucionals, que haurien de ser un fet ben normal dins el desenvolupament d'aquestes colònies, però pel què sigui, no s'han instaurat mai. Va ser una estona agradable, que apart d'estar en contacte amb els nens i els monitors d'enguany, sobretot va servir per portar-me de nou a vells records. Ja he comentat en altres entrades que segur que jo no seria com soc ni estaria on estic sense les colònies i el lleure educatiu. Apart dels esplais setmanals al Carme o els grups Foc Nou de Balmes, que evidentment són especials per la continuïtat d'un projecte, és evident que uns dies de colònies són el súmmum de tot. Compartir amb els infants i amb un equip de monitors tants dies, amb un ritme bestial, amb les vivències i emocions que sorgeixen dia a dia... és un aprenentatge brutal apart de ser una experiència meravellosa.
De totes les meves colònies en tinc molts records, i clar, agradables, però també hi ha moments negatius, conflictes i situacions molt complicades de gestionar. Per sort, en el meu cas guanyen les bones sensacions. I això val per totes:
- Per les dues colònies en què només en vaig fer un any (les de Foc Nou el 92 i els campaments de la Nissan el 94)
- Les de nen, monitor i responsable amb Colònies Jordi Turull, entrant-hi aquí totes les seves versions "habidas y por haber" (Pineta, Xalet, Menorca...)
- Les de l'esplai del Carme, tan especials totes elles, en ple agost amb uns nens i nenes que amb la seva situació, no deixaven de ser un encant.
- I les de Món Jove, especials per viure des del minut zero la seva creació fins avui, dia de la visita.
En podria fer un llibre de tot el viscut en aquestes colònies. A l'entrada "Vint-i-cinc de les primeres", comento que en total n'havia fet 23 en 18 anys. Qui sap, potser m'animi algun dia, tot i que m'ho prendria com em prenc aquest blog, com un recordatori perquè quan sigui gran i comenci a oblidar coses, tingui on agafar-me...

BIG FUN MUSEUM

Aquest juliol no hi ha hagut massa temps per descobertes. Però sempre cau alguna cosa. Fa un o dos anys vam descobrir el Museu de les il·lusions, un espai a Ciutat Vella on amb decoració i pintura eta en perspectiva, dona la sensació d'estar inclòs dins el dibuix. Molt divertit.
Aquest estiu hem descobert els altres 4 espais que juntament amb aquest Museu de les il·lusions. formen el què anomenen Big Fun Museum.
Aquests altres quatre espais es troben tots junts en un local de la Rambla. Hi ha la sala dels rècords guinnes, la de Tupsy-turvy (tot al revés), la dels dolços i llaminadures i la dels objectes gegants. Opinió personal, les que valen la pena són les de tot cap per avall i les coses gegants. Les altres dues són prescindibles. La dels dolços està bé la decoració, però és molt xorra. la dels rècords guinnes és molt tètrica (aparells de tortura, monstres, metralladores, coses rares...) És la sala que vam passar més ràpida. Hi havia alguna dada interessant, però venint de les sales d'on veníem, la veritat és que queda molt per sota.
Així, com que hi ha tres modalitats d'entrada (1 museu, 3 museus, 5 museus) l'opció més recomanables és la de 3. Les dues recomanades i el museu de les il·lusions ja conegut.
La dels objectes gegants és divertida, perquè et pots fica en molt d'ells (neveres, forns...) i n'hi ha que donen peu a fotos divertides. Però realment, les millors fotos les treus a les sales de Tupsy-Turvy. La veritat és que allà no ho disfrutes massa com a nen, ells no li veuen la gràcia. Això de tenir les coses al sostre no ho veuen clar. Però quan fas les fotos i les mires del revés, la veritat és que són genials. Fetes amb gràcia són de les coses més imaginatives i gracioses que actualment et pots passar per la cara. Visitar aquestes tres sales són una molt bona opció de coses a fer a Barcelona, i els que controlen les sales, estan molt contents de poder parlar català quan ve algun autòcton!

RÈCORD PULVERITZAT

Fa poc més de dos mesos que vaig fer una entrada d'aquelles que faig estadístiques, on comentava
quins eren els rècords de dies seguits escrivint entrades en aquest bloc.
Doncs resulta que justament això, dos mesos després, ja puc dir que el rècord que tenia fins llavors compatibilitzat, ha quedat ja superat. En aquells moments el rècord estava en 13 dies seguits, assolit entre el juliol i agost de l'any passat. Aquest rècord ha quedat superat en dos dies. Des del 30 de juny al 14 de juliol, han estat 15 dies seguits dient alguna cosa en aquest diari-noticiari-teràpia que és el bloc de carlingues. Déu n'hi do, més de dues setmanes! Crec sincerament que serà difícil superar-ho, però mai se sap... Ara hi ha un altre rècord que seria possible superar, que és el del mes amb més entrades. En aquest moments el campió és el juliol de 2016, amb 23 entrades en 31 dies! Patapam! Aquest mes, ara mateix ens trobem en 15, quan queden encara 14 dies. Caldria fer-ne 9 més... Tot és possible. seria bonic, però tampoc m'inventaré cap xorrada per fer-ho. Si surt, bé, i si no, doncs content que estaré igualment... Au siau!

VIATGE PER LA MÀGIA DE HP

Ja fa temps que tinc un tema entre cella i cella, donant voltes al meu cap. El 2020 hauran passat tres
anys des de l'última obra de teatre preparada a l'escoa per fer amb els nens. L'any que ve, primer cop a sisè, i toca teatre. Tot un repte, ja que donada l'envergadura de les obres que feia a tercer, amb els nens i nenes tres anys més gran, em marejo només de pensar-ho...
Total que ja fa temps que rumio en adaptar alguna obra de Harry Potter, en concret, la primera, la de la pedra filosofal. I juntament amb això, amb el nou sistema de noms per classes, també m'he fet el conte de la lletera. M'imagino que els nens escullen de nom Hogwarts, i fem un projecte que t'hi cags que t'hi pixs sobre J.K. Rowling i el seu personatge més famós. És un conte de la lletera de dimensions descomunals, ja que el meu cap, com deia al principi, ja fa temps que hi dona voltes. Sigui com sigui, encara que el nom de classe no surti, l'obra de teatre sembla força decidida.
Per donar ales a aquesta il·lusió, ja m'estic ajudant d'una web on un mestre explica amb accès lliure, com ha plantejat un projecte com el què m'estic imaginant. És una barbaritat de projecte, és al·lucinant. Dubto que arribi a tant. I per altra banda, l'adquisició d'un llibre: Harry Potter, un viatge per la història de la màgia.
Aquest llibre es va editar pels 20 anys de la primera de les novel·les, i és un resum de l'exposició que se'n va fer a Anglaterra sobre la màgia, amb l'excusa i el rerefons de les novel·les. En aquest llibre hi ha il·lustracions i manuscrits originals de la mateixa J.K. Rowling, algunes de les anècdotes de la creació d'aquest món, descripció dels personatges, escenes importants, personatges fantàstics, diverses temàtiques sobre bruixes i bruixots... Un llibre senzill de lectura, molt assequible també per als nens i nenes. Ha estat força interessant i m'ha donat força idees per si de cas, es compleix el meu desig. Només que pugui fer la meitat del què he llegit, ja serà moltíssim!! I és que aquest llibre també té idees d'activitats relacionades amb la màgia per poder fer. És una bona font de recursos a la qual hi aniré tornant de tant en tant o molt si al final s'escau. Haurem d'esperar fins a mitjans de setembre per saber si tendirem cap a aquí o no. Sigui com sigui, ha estat interessant de llegir i molt motivador. Ara creuem els dits mentre vaig començant a donar forma al guió.

VELLS TEMPS

Comentava a l'entrada d'ahir que vaig anar als Balmes multicines a veure una pel·lícula. Vaig pujar des de la plaça Molina, carrer Balmes amunt fins arribar a les sales. Mentre pujava, amb la solana que queia, vaig tenir dos moments de record. un quan vaig passar davant del súper on fa anys hi havia el cinema ABC, i més amunt al local on era el cinema Atenas.
Aquests dos cinemes, per proximitat amb casa meva, eren segurament dels més visitats. Recordo les cues a l'Atenas, però no tinc cap record concret de cap pel·lícula. De l'ABC, recordo que hi vam anar amb els nens de l'espai una tarda de dissabte, a veure El geperut de Notredame, i com va marxar un nen petit amb la seva mare per les escenes més fosques.
Em van seguir venint records al cap. També hi havia el cinema Jaume I, al capdamunt de l'avinguda República Argentina. Allà hi vaig anar força, de petit, però va ser dels primers en desaparèixer. Estava ficat dins unes galeries comercials que travessaven tota una illa de cases. Ho recordo fosc, la veritat; i també recordo haver anat a veure, entre altres, Orzowei, la pel·lícula d'una sèrie molt famosa en aquells temps. No, no parlaré del Roxy. Quan es parla de cinemes antics, sempre surt el Roxy que hi havia a la plaça Lesseps. Aquest no el vaig arribar a veure ni jo. Sí que vaig poder veure i anar al cinema Fontana, ben a prop de l'escola (veure foto). Allà vaig veure Aliens, diria que una de les poques pelis de tero que he vist al cinema, normalment ho faig al sofà de casa... També hi havia el cinema Balmes que hi havia davant l'escola Pia (però no recordo anar-hi massa). I és clar, no em puc oblidar dels cinemes Arkadin, on ja vaig comentar en una altra entrada, que sempre aniran associats a Star Wars.
Déu n'hi do la de cinemes que existien fa anys i que han anat desapareixent. Ja fa temps que estem en mans de les grans cadenes de multicines (Cinesa, Balañá...) i en queden ben poquets com a sales individuals o com a mostres del què era abans el cinema. Molts cinemes s'han hagut de reconvertir en multisales per tal de sobreviure, i a algunes els ha anat bé (Bosque, Comèdia...) i a altres no tant. Curiós però com la zona on feia més vida, entre República Argentina i Gal·la Placídia, ha quedat ben orfe de cinemes, tants que n'hi havia en aquell temps...
Bé, aquesta entrada d'avui només volia ser un record per aquests cinemes que em van acompanyar en la meva infantesa i joventut i que de mica en mica han anat desapareixent físicament, però encara resten a la nostra memòria. Serà quan les nostres generacions no i siguin, que entraran en el forat dels records oblidats, excepte en els llibres d'història especialitzats. Jo seguiré guardant un trosset seu din el meu cervell, ja que anar al cine en aquell temps, a veure els gran èxits del moment, eren un dels moments més especials d'aquell nen que vaig ser.
PD. No, Rambo no la vaig veure, ni l'he vist mai.

ENDGAME

Crec que serà un estiu de blockbsters de súperherois. Més enllà de la seva qualitat fílmica, hi ha la diversió i esbargiment d'aquests dies de vacances que estan fets justament per a això.
Tres setmanes més tard del què estava previst, m'he dirigit al cinema per veure Avengers: Endgame. La continuació, segona part, final... o tot alhora de tota una trama ben embolicada però calculada fins el darrer detall. Quan la vaig voler anar a veure, ja em vaig trobar que ja la tenien marginada en sessions nocturnes o en cinemes llunyans. Avui, he estrenat un nou cinema, els Balmes multicines, per veure-la en versió original. M'agrada que això ja no sigui un impediment per veure una pel·lícula.
Endgame agafa la història allà on la va deixar, quan Thanos elimina en un tres i no res la meitat de la població de TOT L'UNIVERS. Vèiem al final d'Infinity war com anaven desapareixent l'Spiderman, el Doctor Strange, Pantera Negra... apart de milions d'humans i no humans. Finalment, com ja havíem comentat, els creadors de tota aquesta saga havien reunit a tots els personatges en una peli que era el punt de destí de moltes de les històries individuals de cada un d'ells. Et pot agradar més o menys, i segur que hi ha incoherències, però s'ha de reconèixer que les ments que han dibuixat tot aquest laberint d'històries entrecreuades per arribar fins aquí han estat brillants. Déu n'hi do la feinada i la de milions gastats i recaptats amb totes aquestes pel·lícules. A End game, arriba el moment d'enfrontar-se a la nova realitat sense els éssers estimats que van morir convertits en pols. Però clar, això no es pot quedar així. Altra vegada, et pot agradar més o menys la manera de solucionar el tema, però estava clar que l'opció viatge en el temps, gràcies als descobriments que s'havien fet en unes de les pelis menys centrals, com eren les d'Ant-man era la menys desastrosa creïblement de totes. A partir d'aquí s'obre un ventall de possibilitats que porten al desenllaç final, que almenys no es fa feixuc ni desesperant om podrien haver estat altres clàssics com "Ha estat un somni" o "Hi a una realitat paral·lela on continuen vius". Tampoc són tot flors i violes el final. Hi ha alguna escena que et porta a sorpresa i no et deixa indiferent per qui no continua finalment viu i no pot tornar.
Més coses. La durada, tres hores! És veritat que passen ràpid. Notes que passen els minuts, però no es fa extremadament llarg, hi ha molta distracció i olt canvi d'escena per donar lloc a cada moment. No crec que es pogués reduir. I la veritat, millor tres hores que dues pelis d'hora i mitja separades per sis mesos.
Definitivament han incorporat l'humor a les pel·lícules. En moltes d'elles, les mateixes d'Avengers, o Hulk, Capità Amèrica... en acció i punt. Però han vist que el sentit de l'humor que havien incorporat sobretot a Ant-man i el nou Spiderman li donaven un plus que agradava al públic i les feien apart d'emocionants, divertides. Mira que la situació no era per riure, però els toc d'humor els han inclòs i fan efecte.
Per tant, hores ben invertides per demostrar-me a mi mateix què és gaudir de les vacances.
Així doncs, continuaran les pelis de superherois, són un filó pels cineastes brutal. Tornaran a ser separades, perquè aquesta reunió que han fet, apart de no poder-se repetir pels que ja no hi són, s'ha de deixar reposar. ha estat una reunió de personatges similar als darrers capítols de Joc de trons!!
I sí, aquestes pelis enganxen, perquè ja veureu com en dues setmanes us parlo de la nova d'Spiderman i de la nova aparició, la Capitana Marvel!

REPTE ACONSEGUIT!

Una setmana després del primer entrenament caminador, ha arribat el torn del segon. I quin deu ser, com ha anat la complicació del tema? Doncs de complicació cap ni una. Calia ser realista. EL cansament i la desaparició dels meus peus durant tota aquella tarda m'havien de fer tocar de peus a terra, així que hem rebaixat les pretensions.
He repetit el tour Barcelona-Sant Cugat, però per tal que no fos així de simple, m'he marcat un repte, que era, evidentment, fer la caminada en menys temps que la setmana passada. He de dir dues coses: La primera, que sí, que ho he fet. He rebaixat en 20 minuts l'excursió, de manera que he trigat menys d'una hora i mitja per fer tot el trajecte. No està malament, no? I més sense córrer! Només faltaria que anés corrent, no estic tan boig!
La segona cosa deu ser la conseqüència del què tenen els entrenaments. he de dir que no m'he cansat tant com fa una setmana (i això que he anat més per feina...) El mal de peus torna a ser-hi, això sí... però menys.
I una darrera cosa al respecte. Endreçant papers, això que es fa normalment de vacances, però que ara feia uns anys que no feia, he trobat els números de quan vaig fer l'excursió amb el MEC, un llunyà 2015, fa més de 4 anys. Així que ho he aprofitat per fer una taula comparativa de tempos entre aquestes tres de les qual he parlat. I la veritat, està força bé! La setmana que ve, no hi haurà excursioneta. Potser d'aquí dues sí. Aquest cop no repetiré, però tampoc crec que faci grans esforços, no em sento preparat malauradament...

	MEC 30/04/15	REPTE I 4/07/19	REPTE II  11/07/19
INICI	0h	0h	0h
CTRA. AIGÜES	45 minuts	25 minuts	22 minuts
DESVIAMENT	15 minuts	10 minuts	5 minuts
SANT MEDIR	50 minuts	18 minuts	15 minuts
CAN BORRELL	45 minuts	25 minuts	20 minuts
PI D’EN XANDRI	30 minuts	17 minuts	18 minuts
SANT CUGAT	10 minuts	10 minuts	5 minuts
TOTAL	3 h 15m	1h 45 m	1h 25m
Total amb aturades	4h 40m	1h 55m	1h 31m

LA DESAPARICIÓ DE L'ANNIE THORNE

No fa ni un any que vaig llegir L'home de guix, de C.J. Tudor. La valoració que en vaig fer va ser rànking de llbres del 2018 (el primer de temàtica intriga).
força bona, sent el 4t classificat en el
Per aquest motiu, quan feia la tria de llibres per l'estiu, no ho vaig dubtar gens quan vaig veure La desaparició de l'Annie Thorne, una nova novel·la que barreja misteri, paranormal i trauma infantil.
En alguns aspectes, els dos llibres tenen certes similituds, com el fet de trobar-nos uns personatges que es retroben al poble on van viure de petits (de fet, torna un, els altres no s'han mogut), i que pels motius que siguin, han de remoure el passat per un fet traumàtic que van viure anys enrere. En aquest cas, en Joe Thorne arriba al poble on van morir el seu pare i germana en un accident, temps després de què l'Annie, que així es deia la germana estigués desapareguda 48 hores i mai se sabé què havia passat.
Bé, mai mai, tampoc, perquè a mesura que anem avançant les planes, es van fent flashbacks i vas llegint què els va passar. Un dels temes que apareix en aquest llibre i que també m'ha remogut per dins ha estat el bullying i la seva repercussió en les persones que el viuen, les que ho contemplen, les que ho permeten i les que miren cap a una altra banda. Tot i ser una ficció, sempre que apareix aquest tema, se'm remou alguna cosa per dins i em pregunto què es pot fer des de l'escola per prevenir i/o lluitar contra aquesta xacra.
El llibre, molt bé. L'he engolit ràpidament, sobretot aquests últims dies, en què la necessitat de saber el perquè de tot plegat, saber què havia passat, el perquè em guanyava i m'ha fet treure estones d'on fos per tal de seguir llegint. Com sempre, aquest fet és indicatiu de l'interès que m'ha generat. També hi ha el seu o seus moments de sorpresa que et donen un gir total al què t'havies imaginat, de manera que li dona més valor a la lectura, ja que fuig una mica del tòpic habitual. Tot i que la figura del protagonista addicte a la beguda comença a ser molt repetitiu en aquest tipus de novel·les. No sé si els escriptors d'aquest tipus de gènere tenen alguna relació especial amb aquest tema, però sorprèn o podem dir que és una de les poques coses que et fan dir: cal?
Sigui com sigui, comença molt bé l'estiu lector, a veure si seguim a aquest nivell!

PROU

Potser sí? Potser finalment, la gent de baix no només estem farts de la inoperància dels actuals governants, sinó que sembla que ens comencem a moure?
Després de l'última setmana on hem seguit veien com els polítics de Juntsxcat i ERC es van donant mastegots per twitter i diversos mitjans de comunicació, sembla que el nivell d'indignació ha arribat a dalt de tot. Ja fa temps que hi ha gent cansada de veure'ls sense avançar, passant-se la pilota contínuament i sent incoherents amb el motiu pel qual estan al capdavant. Però ara aquesta gent cansada ha crescut, i la indignació ha fet vessar el got. Des de baix comencem a exigir que rodin caps, que facin el favor d'obeir a les persones que els vam votar. Algunes assemblees locals estan treballant per demanar a l'ANC que canviï la manera d'enfocar el proper 11-S. Ja n'hi ha prou de somriures, de performances que queden molt bé a la foto però que cada vegada serveixen per menys. Ja no estem forçant els polítics a moure peça, i ha arribat el moment de recordar com va començar tot. Els no són els nostres salvadors, eren només el mitjà per aconseguir l'objectiu, i si no ho fan, doncs canvi! Altres parlen ja d'entrar al Parlament, d'aturar el país... no sé, però alguna cosa s'ha de fer, i cal que els polítics sàpiguen que n'estem farts d'ells, i que només són mers instruments desafinats que si no sonen bé, cal enviar-los a la paperera de la història com ja han anat passant molts. Ni una mica de paciència amb ells, ni un bri de confiança. Agafem ja el "toro per les banyes" i diguem PROU, que fins aquí hem arribat. Dimecres i dijous, comencem a fer-los por!

PRONÒSTIC CONFIRMAT

Després d'un mes de partits, s'acaba el mundial de futbol femení més seguit de la història. Els estadis
no han estat plens del tot en alguns casos, però es veu que l'audiència televisiva i l'aparició als mitjans de comunicació han estat per fi, dignes d'una competició d'alt nivell com aquesta. Ara veurem si finalment s'ha fet el canvi de xip necessari per tal que això ja sigui un fet d'allò més normal.
Pel què fa a l'aspecte purament esportiu, s'han confirmat tots els pronòstics i la selecció dels USA s'ha proclamat de nou campiona del món. Van venir per a això, i ho han aconseguit. Mèrits, molts. Físicament encara estan un o dos nivells per sobre de les altres seleccions, tot i que ja no és com fa quatre, vuit, dotze anys, en què estaven deu graons per sobre. Les seleccions europees han treballat molt i han aconseguit acostar-se a la gran potència futbolística i fent-la suar per aconseguir el títol. Excepte el 13 a 0 del partit contra Tailàndia, els altres ha hagut de bregar força. Vuitens, quarts i semifinals van guanyar només per 2 a 1. Contra Espanya, a més, els dos gols de penal, cap de jugada. I a la final, contra Holanda, no van aconseguir marcar fins passada una hora de partit!!! Estaven acostumades a fer el primer gol abans del minut 12! Mèrit de la selecció taronja, tot i que va ser l'únic mèrit... ja que no van fer massa cosa més. Diguem que una victòria de les holandeses tampoc hauria estat justa en aquest mundial. No han jugat massa bé, no han estat de les millors, però han tingut la sort de quedar en un quadre d'eliminatòries més fàcil que l'altra. Els USA han hagut d'eliminar França i Anglaterra, les dues seleccions que han fet ombra a les nord-americanes. Hauria estat més lògic veure una final entre aquests equips, però l'atzar de les eliminatòries ho va impedir.
Sigui com sigui, USA campiona, i me n'alegro bàsicament per la seva capitana, Rapinoe, defensora dels drets de les minories que l'ha dut a enfrontar-se verbalment al Donald Trump i guanyar-se enemics per dir el què pensa. Serà interessant veure la rebuda de l'equip aquesta setmana...
M'hauria agradat que guanyés Holanda bàsicament per la Martens, a veure si això l'animava i ens començava a mostrar les seves grans virtuts al Barça. Però no va fer gran cosa. Anglaterra hauria estat una bona campiona per l'esforç i el joc desplegat, així com França (però en segon terme, clar...) Han decebut Alemanya i Japó. Han sorprès Suècia (tercera!!!) i Itàlia.
A nivell individual, les premiades han estat la mateixa Rapinoe, Lucy Bronze (Anglaterra) i Rose Lavelle (USA). Podríem afegir moltes més, fins i tot una Graham que s'ha convertit en el primer fitxatge del Barça femení per la propera temporada, tot i que estaria bé veure alguna més de les figures mundials a l'equip català l'any que ve. A veure si tenim alguna sorpresa (tot i que no ho crec amb aquesta directiva de pixarrí que tenim).
Per cert, a nivell de la porra familiar que havíem fet, molt bé. Havia posat: 1-USA, 2-Holanda, 3-Japó i 4-Anglaterra. Déu n'hi do!!!!

NO HO SENTS

Doncs sí, hem arribat a l'entrada "No ho sents", altrament escrita com a entrada "900". Aquesta vegada no en faré cap estudi estadístic ni res com he anat fent cada vegada que arribava a un número rodó. Aquest cop només en vull deixar constància, bàsicament perquè en fa 100, a l'entrada número 800, feia un pronòstic de quan arribaria al miler. Aquest sí que serà un aniversari sonat... Comentava que si tot seguia a bon ritme, hi arribaríem a l'estiu o tardor del 2020. Però s'ha de dir que el ritme és alt, ja que les darreres 100 han estat escrites en 10 mesos i 7 dies (la segona centena més ràpida), així que sembla que la cosa va bé per arribar a a aquest número tan especial. A partir d'ara comença un compte enrere ben xulo!
Ara només cal estar satisfet d'aquest nou assoliment i esperar a veure que ens deparen les properes 100 entrades. Bon estiu!

X-MEN: DARK PHOENIX

Finalment ha caigut el primer blockbuster de l'estiu. Havia de ser el capítol final dels Vengadores,
però no coincidim en horaris i cinemes. Així que l'escollida ha estat la ? part de la saga dels X-men.
La manera de fer les pel·lícules d'aquest grup de mutants és estranya, per no dir caòtica. La primera de totes, quan el cinema de superherois encara no havia explotat, va ser una sorpresa molt agradable dins les pel·lícules d'aventures (com ho va ser també Spiderman). Van realitzar-ne tres parts, amb una tercera molt discutida però sentenciant. Llavors Hoollywood ja havia vist que això dels súperherois era una mina d'or. Primer van ser preqüeles d'en Wolerine, aprofitant la tirada d'en Hugh Jackman, i de cop, van veure la llum. En una altra de les sagues mítiques, Star Trek, havien ideat com allargar-ho: una pel·lícula on hi hagués un trencament a l'espai-temps que creés una realitat paral·lela que substituís a tot el què ja havíem vist. Ho explicaven molt bé a "Regreso al futuro".
Així que patapam! Un joc de mans i ja tenim preparades una sèrie de noves pel·lícules per allargar el filó, amb els protagonistes rejovenits i preparats per viure les seves aventures com si res hagués passat abans. La pregunta de sempre en aquests casos: Calia? I la resposta de sempre: NO. Però Hollywood vol fer calaix, així que endavant! Sense arribar a ser l'embolic gegantí i encreuament de pel·lícules diferents que ha fet amb Avengers, déu n'hi do l'embolic que et fas, perquè ja no saps si els personatges que surten són bons o estan fingint perquè t'emboliques amb la sèrie anterior, i ja no saps què has vist i què no has vist.
Ara bé, si analitzem la pel·lícula com una entitat individual, sense lligams amb altres, obtenim dues hores d'entreteniment pur, de lluites, traïcions, emocions, dolor i molts efectes especials. Es veu que ha estat un fracàs com a peli a tot el món. I és que realment, inclosa dins la saga, no encaixa massa els gir de guió. Però com a peli per passar l'estona, l'objectiu està més que assolit. Les aventures d'aquest grup de mutants, que es troben sempre a la finíssima línia entre salvadors del món i monstres pels ulls de la gent, tenen encant i gràcia. Són personatges de ficció molt arrelats i ben identificats.
Atenció, spoilers: Hi ha un moment força interessant en els temps que corren quan la Raven li diu al professor Xabier, que són les dones qui els estan sempre salvant el cul, i que caldria dir-se X-women i no X-men. És un moment divertit però que la deixa caure ben deixada- ara bé, tot aquest discurs se'n va al no-res quan al final de la peli veus el destí de dues d'aquestes X-women...
Dir finalment que m'he quedat amb les ganes de repassar les pelis de la saga per tal de recordar on vaig perdre el fil i on se situa el canvi en la línia dels fets, a veure si m'aclaro una mica. Mentre no ho faci, distracció i diversió assegurada.
PD. Què hi feien nens petits (5 anys) a la sala? Flip per es tub amb la incompetència d'alguns pares.

VIKINGS

Començo amb un punt a tenir en compte a l'hora de parlar de la sèrie Víkings, que ja fa uns anys que dura (tampoc molts, però no és cap novetat), i que finalment ara estic donant-hi una ullada. Em van comentar un dia: "Home... si t'agrada Joc de trons, també t'agradarà Vikings". I he de dir que no és una afirmació certa. Sí, sóc un fan total de la saga de George R.R. Martin, però no es poden comparar les dues sèries. Vikings està bé, però no té la potència de l'altra, ni molt menys.
Continuo amb una curiositat. Després de tot un any sent tutor d'un grup de classe que es van auto-anomenar Víkings, i amb els quals hem compartit hores de projecte, treball i activitats de tot tipus, és curiós que no hagués volgut veure la sèrie abans. Ara puc dir que no m'hauria aportat massa coses per treballar a l'aula, però sí que he d'afirmar que em fa gràcia, il·lusió i també orgull, mentre miro els capítols, reconèixer trets d'aquella cultura que hem treballat. Hi ha molt vocabulari o conceptes que apareixen a la sèrie i que jo ja coneixia per la feina feta. Ygdrassil, Valhallah, Jarl, Lindisfarme... apareix tot. Crec que vam fer bona feina amb aquest projecte, dels que estic més satisfet des de que treballem d'aquesta manera.
I ara sí, anem per la sèrie.
Ja he dit al principi que està bé, però que tampoc acaba de convertir-se (per mi) en cap meravella que requereixi massa debats. A favor té que la recreació de la cultura vikinga està feta amb tots els detalls, hi ha hagut molta documentació prèvia i déu n'hi do com de rigorosos han estat amb això. S'agraeix. La trama està bé, té de tot i distreu força amb les seves aventures i històries.
Per altra banda, tenim que al contrari de Joc de trons (ho dic per la comparació que em van fer), els personatges no aconsegueixen tenir massa carisma. Fins i tot el protagonista no acaba d'aconseguir que empatitzis amb ell (si és que hi havia la intenció), i la resta de personatges, la veritat és que després de veure la primera temprada (9 capítols), no sabria dir els seus noms. Ja no és perquè siguin complicats de pronunciació, sinó que hi són, però no se'ls fa del tot partícips de la trama com a protagonistes. Joc de trons és molt coral, hi ha molts personatges, i et saps el nom de tots. Aquí no passa, senyal d'alguna cosa... He de dir també que en alguns moments es fa força lenta.
Suposo que aniré veient la resta de capítols, bàsicament perquè estem a l'estiu i és més fàcil trobar moments per seure mirant la tele. No és allò que en diguem necessari, si no els continués no passaria res, però he de dir que després de tot un curs "sent" víking, m'agradarà continuar immers en la seva cultura gràcies a la sèrie.

TORNA UNA CLÀSSICA

Aquest estiu (com cada estiu des de fa uns anys) m'havia proposat fer alguna excursió així tipus seriosa, pujar algun cim amb cara i ulls per tornar a veure la terra des de dalt. Una darrera excursió amb l'escola em va fer notar que les meves cames, peus i aparell respiratori estan lluny del seu millor estat de forma, així que em plantejo provar-me abans de fer cap intent desmuntat.

Avui ha estat el primer entrenament, amb un clàssic entre els clàssics: Barcelona - Sant Cugat (des de Mundet). Aquesta caminadeta em porta molts records. Cada vegada que l'he feta, ha tingut una connotació diferent. La primera vegada, va ser la primera etapa d'una excursió molt més llarga. Anàvem amb alguns mestres de l'escola (estic parlant del primer any, el 1995) fins a Montserrat. de fet ha estat l'única vegada que vaig arribar-hi. I per començar, el primer tram ens va dur fins a Sant Cugat on vam sopar abans de passar-nos la nit caminant. Després, aquesta excursió va ser una de les activitats dels 10 anys de Món Jove, i que per mi, va ser la millor de les deu qua vam organitzar. Per fer-la, vam fer la caminada dues vegades, una per dominar el recorregut i calcular on serien els avituallaments, i una segona vegada el dia que la fèiem amb les famílies. Un cop amb la mare del MEC, un altre sol com a entrenament i una última amb el MEC mateix, quan encara tenia 5 anys!

Així que avui ha estat la setena vegada que he fet aquesta excursió. No compto l'excursió amb l'escola en sentit contrari de fa un any.Segur que ha estat la més ràpida! Des del punt de sortida fins el d'arribada, una hora i 45 minuts!! Després si sumem el tros des del metro o el tros fins l'estació de FGC, serien un total de 2 hores i 5 minuts amb unes parades de deu minuts en total, que voldria dir 1h i 55 minuts caminant. Crec que ha anat molt ràpid, i les meves acmes i peus estan queixant-se molt.

L'excursió no té pèrdua: el primer tram és el més fort, quan cal pujar Collserola, són vint minuts. Després en venen 10 per la carretera de les aigües fins el trencall que s'endinsa al bosc. Al cap d'una estona, arribes a la drecera cap a l'ermita de Sant Medir, on arribes al cap de 1/2 hora. En una hora ens hem plantat a l'ermita! De seguida et plantes a Can Borrell, i després vas tirant fins el Pi d'en Xandri, a les portes de Sant Cugat. Pim pam!

Potser aquesta lleugeresa en l'excursió em porta a pensar que puc tirar endavant l'objectiu que em marcava al principi? Doncs crec que no, la veritat. En el fons, excepte el primer tros, després tot és molt pla o baixada, molt senzill. I la pujada, han estat 20-30 minuts, però els he suat molt, i fer un cim vol dir multiplicar aquest temps d'esforç per 4 o 5... Així que ja ho veurem. Per ara, primer entrenament fet!

LA VIDA QUE APRENC

El final de curs m'ha agafat en un canvi de llibre.Tots els de nadal i Sant Jordi han estat ja repassats, i m'havia quedat orfe de lectura a les portes de l'època més lectora. A hores d'ara, ja està arreglat i fins a 4 llibres esperen el seu torn, amb la peculiaritat de què cada un és d'un gènere diferent (tenim intriga, ficció històrica, educació i fantasia tolkienana). No crec que pugui amb ells durant les vacances, però anirem fent... qui sap?

Mentre em trobava en aquest moment d'impàs he recuperat d'una prestatgeria "La vida que aprenc", un llibre que recull un bon nombre dels articles que en Carles Capdevila escrivia diàriament a l'ARA. No l'he acabat, perquè, ai las, l'havia agafat com un llibre normal i corrent, però no ho és. Si el Carles escrivia aquests articles breus al diari, d'un en un, era per dos motius, un perquè era la seva feina i així ho havia de fer, i dos, perquè voler-los llegir tots de cop embafa una mica. No embafa en el sentit negatiu de que sigui un rotllo, ni molt menys! Els escrits del gran Carles Capdevila són una meravella de la reflexió serena i col·loquial de molts temes que ens afecten dia a dia. Clar que n'hi ha que pel què sigui, et marquen més o et fan sospirar de manera més profunda, però en general són una meravella del periodisme d'opinió. La qüestió és que quan en portes llegits uns quants de seguits, clar, te n'adones d'algunes similituds, coincidències, i com que en Carles recorria molt a determinats temes, et dona una sensació de repetició que clar, quan els llegíem al diari, no teníem, ja que quan parlava d'un tema, potser passaven quinze dies fins que tornés a parlar del mateix. En canvi, en el llibre, en estar els temes agrupats, quan acabes un, continues amb el següent.

Per aquest motiu aquest és un llibre que no s'ha de llegir com es fa habitualment. El més interessant seria agafar-lo, llegir-ne un parell, tres, i deixar-lo per recuperar-lo al cap d'uns dies. Cec que d'aquesta manera el llibre i els seus articles entrarien millor. Ara que ja tinc la lectura estiuenca, així ho faré, i de tant en tant l'agafaré per deixar-me influenciar per les idees que hi ha en aquelles pàgines.

Mentre anava llegint, recordava molt en Carles. Apart dels seus escrits, havia tingut la sort d'escoltar-lo en unes quantes xerrades en llocs diferents (Trobades escolars, reunions d'AMPA, congressos de lleure, congressos educatius...) i sempre em transmetia molt positivisme d'una manera divertida i eficaç. Se'l troba a faltar. I en els oments que corren, tant a nivell educatiu com de país, seria una veu a escoltar. Què en pensaria ell de tot plegat? Segur que fotria canya ben dissimulat entre el seu somriure.

FANTASMES DEL PASSAT

I quan menys t'ho esperes te'l tornes a trobar. I quan semblava que no el tornaries a veure mai més,
se't creua de nou a la vida, i a sobre, havent-hi de conviure. La vida és perversa, molt perversa, I ningú m'ha explicat com pots encarar el què està per venir.
De què estic parlant? D'un retrobament. Resulta que per casualitats de la vida, el curs que ve el MEC jugarà a futbol en un nou equip (dins el mateix club esportiu on estava, però han fet barreges). Un dels nous companys, que jugava en un altre equip del club, té un pare que, què voleu que us digui... la seva cara em sonava. El mirava quan algun cop ens trobàvem pel pati i em deia que s'assemblava molt a un ex-company de l'escola. Però no un qualsevol, sinó el que em feia la guitza, el que me la tenia jurada. El que era capaç de convertir el dia a l'escola en un infern. Una cosa com aquesta no la podia deixar a la imaginació. De mica en mica, he anat esbrinant coses, i quan s'han format els equips del curs que ve, ho he confirmat. Ho és.
De manera que el curs que ve, quan vagi a veure els partits de futbol, tindré molt a la vora una persona que odio amb tota la potència imaginable. Una persona que detesto per sobre de moltes coses. Una persona que voldria que hagués desaparegut de la meva vida, i de fet, que no hi hagués entrat mai. Hauré de parlar amb ell? Caldrà que faci l'hipòcrita i fer veure que "eren coses de nens?", que tot està oblidat? Aquest paio, en els temps de BUP era el macarra. Era fatxa i jo començava a destacar per les meves idees independentistes,de manera que el xoc estava clar. A més, la meva fisonomia no era d'allò l'habitual, així que podia ser blanc de les seves maldats per totes bandes. Recordo quan va venir una tarda amb els seus amics skins per esperar-me a la sortida de l'escola. Me'n vaig lliurar per paciència i l'ajuda d'una persona del seu bàndol que tenia bon cor i em va avisar de quan podia sortir.
En definitiva, sabeu allò que se'n diu una mala persona? Doncs això ara és pare. Pare d'un nen que jugarà a futbol amb el MEC. Tinc tot un estiu per decidir quin serà el meu paper en aquest capítol d'una sèrie que em pensava que ja havia acabat totes les temporades.
Una cosa tinc clara, i és que no sóc aquell nen tímid, introvertit, sense recursos de fa 30 anys. I que el meu caràcter actual m'impedeix fer veure que no ha passat res. Odio la incoherència i no puc oblidar coses que demano als alumnes que denunciïn quan ho veuen. Això no vol dir que hi hagi clatellots, però que no esperi ni un bri de perdó ni de bona educació. Ja té nassos que justament, a començaments d'aquest any, ja el vaig anomenar en una entrada del blog. Les casualitats no existeixen, diuen... Doncs algú m'haurà d'explicar el perquè d'aquest retrobament que no portarà bon rotllo, d'això n'estic segur.

NOMÉS POT QUEDAR UNA

Disputats ja els quarts de final del mundial, queden ja només quatre seleccions per decidir quina serà la campiona del món. Per una banda s'enfrontaran Anglaterra i Estats Units, i per l'altra banda, Holanda i Suècia. La part xunga del quadre ja s'ha cruspit França, Brasil, Noruega i Espanya, mentre que per l'altra part del quadre, més assequible, han caigut les teòricament més favorites, Japó (més per historial que per joc mostrat) i Alemanya.
D'aquestes quatre que disputaran les semifinals, la veritat és que Suècia no em diu ni ase ni bèstia, no hi tinc cap interès especial. Segurament com ningú (excepte els suecs), però ara mateix i per sorpresa s'han col·locat entre les quatre millors, convertint-se en equip revelació amb el permís de la ja eliminada Itàlia.
Això vol dir que vull que guanyi Holanda? Ni sí ni no. Em semblaria bé ja que hi tenim dues jugadores del barça, Martens i Van der Gragt, però és evident que Lieke necessita pujar l'autoestima després de dues temporades a can Barça jugant bé, però molt intermitentment. A més, guanyaria un equip europeu, trencant l'hegemonia nord-americana i asiàtica dels darrers mundials.
Això vol dir que vull que guanyi Anglaterra? Home, crec que de les quatre i segurament de gairebé les 24 seleccions del mundial, és la que ha jugat millor de manera més regular. Seria justa guanyadora, no se li podria negar el mèrit. També em semblaria bé per la Toni Duggan,una altra de les jugadores del Barça (tot i que tinc el pressentiment que no es tornarà a vestir la nostra samarreta).
Això vol dir que ull que guanyin els Estats Units? De debò? A veure, no vull que guanyin perquè són les actuals campiones (i fa 4 anys sots-campiones). Tampoc vull que guanyin pel què representen. I encara menys ho vull perquè una mica prepotents ho són: Van dir en començar la competició: "tenim el millor equip del món... i també el segon" (referint-se a les suplents). Ai, uix... Però l'únic motiu pel qual em semblaria bé la seva victòria és per la Megan Rapinoe, la que fins fa 4 dies era la seva capitana. Ha gosat encara-se al Trump i menysprear-lo a les xarxes. Reivindicar els drets de les comunitat desfavorides, sobretot al seu país, on són molt maltractades encara (negres, dones, LGTBI...) I això els sonats dels ianquis no ho suporten, que algú els porti la contrària. Com a represàlia, li van treure la capitania, i ella va respondre amb els dos gols que van classificar l'equip per a semifinals. Així que per tal que li planti la copa als morros del Trump i el desafïi un cop més, em semblaria bé que guanyessin. Però per aquest cop i cap més, eh? D'aquí una setmana, capítol final.