LA VIDA QUE APRENC

El final de curs m'ha agafat en un canvi de llibre.Tots els de nadal i Sant Jordi han estat ja repassats, i m'havia quedat orfe de lectura a les portes de l'època més lectora. A hores d'ara, ja està arreglat i fins a 4 llibres esperen el seu torn, amb la peculiaritat de què cada un és d'un gènere diferent (tenim intriga, ficció històrica, educació i fantasia tolkienana). No crec que pugui amb ells durant les vacances, però anirem fent... qui sap?

Mentre em trobava en aquest moment d'impàs he recuperat d'una prestatgeria "La vida que aprenc", un llibre que recull un bon nombre dels articles que en Carles Capdevila escrivia diàriament a l'ARA. No l'he acabat, perquè, ai las, l'havia agafat com un llibre normal i corrent, però no ho és. Si el Carles escrivia aquests articles breus al diari, d'un en un, era per dos motius, un perquè era la seva feina i així ho havia de fer, i dos, perquè voler-los llegir tots de cop embafa una mica. No embafa en el sentit negatiu de que sigui un rotllo, ni molt menys! Els escrits del gran Carles Capdevila són una meravella de la reflexió serena i col·loquial de molts temes que ens afecten dia a dia. Clar que n'hi ha que pel què sigui, et marquen més o et fan sospirar de manera més profunda, però en general són una meravella del periodisme d'opinió. La qüestió és que quan en portes llegits uns quants de seguits, clar, te n'adones d'algunes similituds, coincidències, i com que en Carles recorria molt a determinats temes, et dona una sensació de repetició que clar, quan els llegíem al diari, no teníem, ja que quan parlava d'un tema, potser passaven quinze dies fins que tornés a parlar del mateix. En canvi, en el llibre, en estar els temes agrupats, quan acabes un, continues amb el següent.

Per aquest motiu aquest és un llibre que no s'ha de llegir com es fa habitualment. El més interessant seria agafar-lo, llegir-ne un parell, tres, i deixar-lo per recuperar-lo al cap d'uns dies. Cec que d'aquesta manera el llibre i els seus articles entrarien millor. Ara que ja tinc la lectura estiuenca, així ho faré, i de tant en tant l'agafaré per deixar-me influenciar per les idees que hi ha en aquelles pàgines.

Mentre anava llegint, recordava molt en Carles. Apart dels seus escrits, havia tingut la sort d'escoltar-lo en unes quantes xerrades en llocs diferents (Trobades escolars, reunions d'AMPA, congressos de lleure, congressos educatius...) i sempre em transmetia molt positivisme d'una manera divertida i eficaç. Se'l troba a faltar. I en els oments que corren, tant a nivell educatiu com de país, seria una veu a escoltar. Què en pensaria ell de tot plegat? Segur que fotria canya ben dissimulat entre el seu somriure.