FANTASMES DEL PASSAT

I quan menys t'ho esperes te'l tornes a trobar. I quan semblava que no el tornaries a veure mai més,
se't creua de nou a la vida, i a sobre, havent-hi de conviure. La vida és perversa, molt perversa, I ningú m'ha explicat com pots encarar el què està per venir.
De què estic parlant? D'un retrobament. Resulta que per casualitats de la vida, el curs que ve el MEC jugarà a futbol en un nou equip (dins el mateix club esportiu on estava, però han fet barreges). Un dels nous companys, que jugava en un altre equip del club, té un pare que, què voleu que us digui... la seva cara em sonava. El mirava quan algun cop ens trobàvem pel pati i em deia que s'assemblava molt a un ex-company de l'escola. Però no un qualsevol, sinó el que em feia la guitza, el que me la tenia jurada. El que era capaç de convertir el dia a l'escola en un infern. Una cosa com aquesta no la podia deixar a la imaginació. De mica en mica, he anat esbrinant coses, i quan s'han format els equips del curs que ve, ho he confirmat. Ho és.
De manera que el curs que ve, quan vagi a veure els partits de futbol, tindré molt a la vora una persona que odio amb tota la potència imaginable. Una persona que detesto per sobre de moltes coses. Una persona que voldria que hagués desaparegut de la meva vida, i de fet, que no hi hagués entrat mai. Hauré de parlar amb ell? Caldrà que faci l'hipòcrita i fer veure que "eren coses de nens?", que tot està oblidat? Aquest paio, en els temps de BUP era el macarra. Era fatxa i jo començava a destacar per les meves idees independentistes,de manera que el xoc estava clar. A més, la meva fisonomia no era d'allò l'habitual, així que podia ser blanc de les seves maldats per totes bandes. Recordo quan va venir una tarda amb els seus amics skins per esperar-me a la sortida de l'escola. Me'n vaig lliurar per paciència i l'ajuda d'una persona del seu bàndol que tenia bon cor i em va avisar de quan podia sortir.
En definitiva, sabeu allò que se'n diu una mala persona? Doncs això ara és pare. Pare d'un nen que jugarà a futbol amb el MEC. Tinc tot un estiu per decidir quin serà el meu paper en aquest capítol d'una sèrie que em pensava que ja havia acabat totes les temporades.
Una cosa tinc clara, i és que no sóc aquell nen tímid, introvertit, sense recursos de fa 30 anys. I que el meu caràcter actual m'impedeix fer veure que no ha passat res. Odio la incoherència i no puc oblidar coses que demano als alumnes que denunciïn quan ho veuen. Això no vol dir que hi hagi clatellots, però que no esperi ni un bri de perdó ni de bona educació. Ja té nassos que justament, a començaments d'aquest any, ja el vaig anomenar en una entrada del blog. Les casualitats no existeixen, diuen... Doncs algú m'haurà d'explicar el perquè d'aquest retrobament que no portarà bon rotllo, d'això n'estic segur.