POOR THINGS

Una de les pel·lícules de l'any és Pobres criatures, una paranoia de mides colossals d'un director d'aquests genis de l'abstracte. En una situació normal no l'hauria arribat a veure mai, però em cridava molt l'atenció la interpretació de l'Emma Stone, estel·lar, que li ha valgut un bon grapat de premis, entre ells, l'òscar d'aquest any (un dels pocs que vaig encertar).

Parlant d'encerts, el fet de veure-la a trossets ha ajudat a no tenir la sensació de pèrdua de temps que hauria tingut si hagués estat les dues hores seguides. I és que és una anada d'olla brutal, però s'ha de reconèixer que té coses interessants: la com ja he dit, interpretació de l'Emma Stone, així com també els decorats de colors que ajuden a donar-li aquest aire de bogeria però que són molt bonics i bojos, i també alguns dels diàlegs que es donen a terme. La trama també té el seu què. Un doctor que es podria dir sense problemes Frankenstein dos, agafa el cos d'una dona embarassada que s'ha suïcidat. Li treu la criatura i li trasplanta el cervell i la reanima. Així, tenim un cos de dona amb un cervell de nadó. L'experiment consisteix en seguir la seva educació i creixement mental, cosa que evidentment dona lloc a situacions inversemblants i còmiques a la vegada. De seguida es concentra en el despertar sexual i això la porta a descobrir nous mons. 

Al final acaba sent una paranoia increïble i que et deixa sense paraules més d'un cop. Estem davant d'una d'aquelles pel·lícules que alguns titllaran d'obra mestra i altres persones de presa de pèl. Jo em considero una mica al mig (però tirant a l'estafa, tot i que les característiques bones són de molt pes.) El personatge del doctor d'en William Dafoe també és digne de menció. Està com un llum, i les seves explicacions de la seva infància, plena d'abusos de son pare, explicades com les explica et deixen constantment en fora de joc per la seva manca d'emoció. Segurament els extraterrestres de Mars attacks es van inspirar en els seus experiments per la seva pel·lícula (recordem les barreges de persona amb gos, per exemple). Aquí tenim un ànec-porc i al final un home-ovella. Sobren comentaris.

SETMANA TRÀGICA

Pim, pam, pum... i patapam. En una setmana es disputaven quatre partits de futbol d'importància enorme, cada un en la seva mida. Alguns decisius, altres mig decisius i algun altre emocional. Però tots quatre ens feien estar pendents de la pilota, amb nervis i estats alterats un cop acabats. I un darrere l'altre, hem anat caient esclafats per la crua realitat.

Dimarts i dimecres era el torn de la Champions League. El Barça masculí, després d'una temporada irregular i desesperant en força trams, havia guanyat el totpoderós PSG a París. Ningú s'ho esperava, això. Van fer un bon partit, van controlar els francesos, i van acabar amb un meritori i il·lusionant 2 a 3. Aguantar el partit de tornada, unes semifinals assequibles (At. de Madrit o Dortmund), i més d'un ja es veia a la final, emulant aquell Madrit horrorós que va quedar quart a la lliga i va ser campió d'Europa. Doncs primera decepció. El Barça va ser el què havia estat tot l'any, i ajudats també per l'àrbitre, ens van fotre un correctiu d'1 a 4. La sensació no va ser la mateixa d'altres desfetes europees, havíem donat a cara; però el resultat final, el mateix. Patacada.

I com molts culers, tan important és que guanyi el Barça com que perdi el Madrit. El City d'en Pep, actual campió, duia un 3 a 3 de l'anada. El partit va ser un atac i gol. Bé. Un atac i no-gol. Els blancs, classificats per penals. Quin desastre.

Tot i la tristesa de dimarts, alguns comptaven que el cansament del Madrit del dimecres els afectaria quan diumenge es jugués el clàssic. I així ho va semblar. 0 a 1, 1 a 1. 1 a 2, 2 a 2. En molts moments del partit, el Barça dominava el Madrit. I les ajudes de l'Àrbitre (quin escàndol... gol fantasma, targetes no tretes...) no impedien que penséssim que en trauríem alguna cosa de profit. Però el Madrit és el Madrit. Últim minut, i 3 a 2. Lliga sentenciada. Any en blanc i al racó de pensar.

I he deixat el tercerpartit cronològicament parlant pel final, perquè en el fons, és el que més mal m'ha fet dels quatre, i això que és l'únic que encara es pot arreglar. Semifinals de Champions anada a Montjuïc, Barça-Chelsea. Les mateixes semis que l'any passat, però començant a casa. A mi personalment, aquest factor no em feia gens de gràcia. Un bon Chelsea podia aguantar bé, i després jugar-s'ho a Stanford Bridge. Amb el què no comptava és que l'equip femení fes un dels pitjors partits de l'any. No van controlar gens la pilota, no feien ocasions, errades clamoroses... i també un arbitratge penós (era e primer cop que es xiulava l'himne de la Champions amb el femení, i així ens va anar). El Barça pot remuntar perfectament un 0 a 1 a Londres. Dos partits seguits jugant malament és difícil. Però només cal que el Chelsea torni a jugar bé. Estic preocupat. Tinc confiança en remuntar, però estic preocupat. No les tinc totes. I veient-les jugar dissabte, i després veient el Lió, no sé si ens convé anar a Bilbao i que ens tornin a guanyar fent més gran la ferida. Però bé, anem a jugar i intentar capgirar l'eliminatòria. I que en Jonatan sàpiga moure i sacsejar l'equip, enlloc d'esperar que les noies ho solucionin tot per la seva qualitat.

TIERRA INCÓGNITA

Així com l'anterior sèrie familiar visualitzada, The secrets of Sulphur Springs, liquido les dues temporades en una sola entrada en el blog, al contrari de l'habitual. Sembla que algunes de les sèries que em vaig guardant a la llista de visionables, les afegeixo pel resum de la trama, que sembla prou interesant. Aquesta tenia el punt afegit de poder ser vista en família. Però és evident que per molt interessant que pugui semblar una història, en qüestió de tv o cinema, ha d'haver alguna cosa més: bon muntatge, interpretacions, desenvolupament, efectes, so... Cal dir que en aquest cas, una bona idea acaba sent poc reeixida per la manca de tots els altres aspectes.

No vull semblar classista, però m'agradi o no, estic massa influenciat per les grans superproduccions nord-americanes, així que una sèrie de fantasia, misteri o ciència ficció que no vingui d'allà, ja parteix amb desavantatge. I els ianquis fan moltes merdes, eh, això també; però fan tanta quantitat de sèries, que la proporció de bones és més gran que en altes països. Tenim l'exemple de l'ecspanyola "El barco", que la segona temporada ha quedat sense acabar. ara també n'estic veient una altra d'aquesta nacionalitat, "La zona", que després de dos capítols em plantejo si continuar o no.

Tierra incógnita és una sèrie argentina, que del que primer peca és el so. No sé què passa amb les sèries amb el so original, que no se sent res de res, no s'entén què diu. I no perquè sigui castellà argentí. El castellà de Castella tampoc s'entén. Però és evident que és un hàndicap important. Després del xoc de veure que costa seguir els diàlegs, en el fons, com deia, la trama sembla interessant, almenys com a sèrie juvenil de misteri. Dos germans que volen descobrir què els va passar als seus pares, desapareguts en un parc d'atraccions de terror del qual eren propietaris. Ja us dic que un parc d'atraccions abandonat és un escenari terrorífic de primera divisió. A partir d'aquí, un monstre que devora persones, una llegenda antiga de les tribus índies de la zona, secrets, desaparicions... però al final, tot poc sustentat. Bones idees però poc pressupost o bàsicament mitjans precaris, perquè els escenaris són bons, però sempre cada escena està envoltada d'una àuria de cutre.

Al final, distracció senzilla però almenys, per fi, quan s'acaba la segona temporada, s'acaba la sèrie! Que morin els finals en tararí i continuarà!

YELLOWJACKETS

Déu n'hi do. Una sèrie molt interessant, que per molt crítiques criticones que pugui tenir, personalment ja la col·loco a dalt de tot del podi. The yellowjackets explica la història d'un equip femení de futbol, que té un accident d'avió i es passen any i mig perdudes enmig d'un bosc a les muntanyes. Els deu episodis combinen el què els va passant allà (ferides, alimentació, relacions...) juntament amb la vida de quatre de les supervivents vint-i-cinc anys després. Cada una d'aquestes quatre ha fet el seu camí, però es retroben degut a unes circumstàncies especials que provoquen els diferents conflictes de les trames i subtrames. Cap d'elles parla mai del què va passar realment a les muntanyes. Hi ha coses que ja ens les imaginem, que és que totes no tornen i que es van haver d'alimentar. L'ombra de la tragèdia dels Andes, ara un altre cop de moda per "La sociedad de la nieve" plana sobre elles tota l'estona, tot i que aquí encara mengen algun animal abans, i "viuen" en una cabana.

La sèrie m'ha agradat des del minut u, tant per la part dels 90, on anem veient com han de sobreviure a la muntanya, com per la part actual, amb les diferents paranoies de les quatre protagonistes. Fins a l'últim segon no es desvetlla que almenys hi ha una cinquena de viva. Caldrà veure la segona temporada. Cal dir que la part actual compta amb dues estrelles, la Juliette Lewis i la Christina Ricci, elevant la interpretació de tot el grup en cada una de les escenes. Els traumes viscuts van apareixent de mica en mica, i no se'ls poden treure de sobre. Una d'elles, drogaadicta quan recau contínuament per oblidar; una altra, totalment oposada, enmig de les eleccions a senadora, però que de nit perd els sentits i es torna salvatge; una tercera, família teòricament feliç però amb infidelitats; i la quarta, ben sonada.

A la part de les joves, també hi ha de tot, la líder que no ho és tant, l'amiga a l'ombra que s'ha tirat el novio de la seva amiga, la religiosa, la punkie, les lesbianes... També hi ha un entrenador amb elles, a qui han de tallar la cama després de l'accident, i els fills d'un altre dels tècnics. Les pors, els dubtes, les intencions de salvar-se... tot va passant capítol a capítol, amb bon ritme i sense perdre en cap moment l'interès. Genial.

De vegades em costa molt triar entre les sèries que tic a la llista de "preferides". Les veig que estan allà però em costa començar-les, acabo anant a jugades segures. Quan trobo encerts com aquests, l'alegria es dobla.

EL NOU MESSIES FILL DE DÉU

És increïble el poder que té el club blanc de la capital d'Ecspanya. a les seves files hi juga un bon jugador de futbol (però tampoc res de l'altre món) a que ja fa temps que protegeixen i volen convertir en el millor del món, però només de veu, ja que n'hi ha desenes que són més bons. Primer van ser les campanyes a favor seu en les últimes pilotes d'or, que per sort, no van arribar a bon port.

I com que a través del futbol ja han vist que no tenen res a pelar, han tirat per una altra banda, originant un fenomen absolutament surrealista. El jugador en qüestió, té un problema. És un maleducat. Un provocador. Una persona èticament poc afortunada. Gràcies a les seves accions i gestos cap a jugadors i graderia, s'ha guanyat a pols el rebuig de bona part de les aficions contra les que ha jugat. I com que el futbol és un esport paleolític, doncs la gent s'anima a xiular-lo i escridassar-lo. Però dins l'aficionat paleolític, n'hi ha que són encara anteriors, i alguns li van fer crits racistes. Ai mare de déu... a partir d'aquí, qualsevol crit que se li fa és degut al color de la raça, i han convertit en Vinicius en el nou Gandhi, Luther King i Teresa de Calcuta, tots tres a la vegada. I molta gent ha comprat la pel·lícula, per què clar, qui pot estar a favor del racisme (a part dels quatre merdes de torn). Així que premis, entrevistes, manifestacions als mitjans... tot perquè ai pobret, quant racisme hi ha al futbol, pobre Vinicius. Qualsevol persona amb seny s'adona de la falsedat de tot plegat. Si és racisme, per què no s'escridassa als altres jugadors negres del mateix equip? Però ja està. Ara és un màrtir. Per sort, esperem que el "cuento" no duri gaire i de mica en mica es vagi apagant.

El darrer episodi el tenim en un partit amistós entre Ecspanya i Brasil. Aprofitant els equips que s'enfrontaven, van dir: "Va, serà una partit contra el racisme". I ja me'l teniu allà, plorant davant dels periodistes perquè s'acabi el racisme, i després al partit, va tornar a fer ús de la seva baixesa moral... en un amistós!!! Per cert, normalment en partits "contra... el què sigui", els diners són per les fundacions que lluiten contra aquest "el què sigui", no? Doncs aquí, res de res. Els diners, pel Madrit i la RFEF, que organitzaven el partit i oferien el seu camps. Així, que van disfressar de partit benèfic una farsa de categoria.

Em fa fàstic veure com es barreja una cosa tan seriosa i odiosa com el racisme amb aquest personatge. El tema és prou seriós com per utilitzar-lo per "blanquejar" la seva persona (perdó per l'expressió, sé que no seria la més adequada, però és que en aquest cas seria això).

THE ARTFUL DODGER

Quan en vaig veure el tràiler, tot i que ja sabia que aquest any representaríem Oliver Twist a l'escola, no em va dir massa res. Al contrari, buscava sèries noves per mirar i em vaig quedar sense cap emoció especial. Tot i això, es va quedar guardada a la retina, i un dia de planxa, vaig decidir veure el primer capítol. I ja està, enganxat. Com que quan va arribar aquest moment ja havia escrit l'adaptació de l'obra, retrobar-me amb en Murri i en Fagin va ser com retrobar vells coneguts.

The Artful Dodger ens explica la història d'en Jack, en Murri, anys després de la història que en Dickens explicà a Oliver. Traït per en Fagin, acaba en una presó de la qual s'escapa i fuig en vaixell fins arribar a Austràlia. allà, després d'aprendre l'ofici de metge cirurgià en els viatges, treballa en un hospital a la vegada que juga i s'endeuta jugant a pòquer. La sèrie comença aquí, amb en Murri perdent una partida (per trampós l'altre) i havent de pagar un deute impossible. A partir d'aquí, es va desenvolupant la trama amb l'aparició d'en Fagin, que venia presoner en un vaixell, i per tal que no expliqui el passat de "doctor", se'l queda de criat. L'aparició de la filla del governador, que vol ser cirurgiana en un ofici absolutament mascle en aquella època; els robatoris i enganys per anar sortint dels embolics a mesura que van succeint-se... La sèrie té força ritme, i tot i no enlluernar, el carisma dels personatges i la recreació general aconsegueix que l'interès vagi creixent a mesura que avança la trama, encara que molts capítols segueixin sent de planxa. Podríem dir que ha estat planxa de qualitat. De fet les crítiques són molt bones en general. M'ha agradat força. Potser l'aparició de l'Oliver gran als capítols finals és innecessària, però ha de formar part dels girs de guió necessaris perseguir donant vida, i la veritat, la sèrie en té força i cal reconèixer que ben pensats, o almenys així m'ho ha semblat.

Enmig de tot això, la continuada separació entre rics i pobres, els aborígens australians (tot i que no s'entra molt en la seva raça), però sobretot els temes mèdics: les primeres utilitzacions de l'èter per fer dormir es pacients (al principi les operacions són sense anestèsia), i el fet que fossin operacions públiques, amb gent mirant, i sense cap mena d'higiene, és una visió molt xocant, i que aconsegueix donar la credibilitat històrica del moment.

Hi ha moltes altres subtrames a la sèrie, que li donen ritme constant. També té alguns desajustos, però em sento força satisfet, la veritat. I encara que hi hagués continuació, almenys s'acaba, i s'acaba sense típic final feliç, cosa que també està bé, perquè seria il·lògic i poc conseqüent. Cal dir que el repartiment està força ben escollit, sobretot els dos personatges principals. Al final, ha estat divertit veure aquesta sèrie al mateix moment que es va donant forma a l'Oliver que farem al cole aquest juny.

VESPER

Primer apunt: Exemple de pel·lícula de ciència ficció que, un cop vist el tràiler, no em treu la son saber que la deixo passar pel cinema i que la veuré directament a casa. I que un cop vista, la decisió fou encertada. Segon apunt: quan ja duia una bona estona, arribo a la conclusió de que el film ha d'estar basat en un llibre, ja que hi ha tants detalls, tantes coses que s'anomenen o es veuen però que no s'aclareix què són o el perquè de la seva existència, que per lògica, hi ha d'haver un llibre més extens on s'expliqui tot, i la pel·lícula s'ha hagut de reduir perquè no donava per tanta informació. Doncs no. No és cap llibre, realment el guió és així. 

Encara que semblin dos apunts negatius, la peli no està del tot malament. He vist coses realment pitjors, així que no considero que hagi perdut el temps. L'estona dedicada (en tres trams diferents de dos dies) ha resultat una estona entretinguda, però és cert que hi ha força incongruències. 

La trama parla d'un futur distòpic on la humanitat (com no) s'ha carregat gairebé tota la vida del planeta a nivell mediambiental. Queda poca gent, no creix res, bé un desastre. Hi ha gent "pobre" vivint com pot, i altres, que no veiem ma, a les ciutadelles. Sembla que la clau del futur està en aconseguir fer fèrtils les llavors per crear més vida vegetal, però com tantes altres coses, tampoc queda clar. una noia, Vesper, que cuida del seu pare malalt, troba una noia-androide que la pot ajudar a trobar aquestes llavors, portar-les a una ciutadella i millorar la seva vida.

Tot podria ser part d'una trama ben senzilla, però hi ha tants apèndixs que no tenen explicació o resposta, que al final no entens massa de què va tot plegat. Deia això de les ciutadelles. En cap moment surten (al final es veu una de lluny), però no saps com són ni com viuen i funciona la societat allà. Els androides quasi humans que apareixen, quina funció tenen, per què és tan perillosa la que coneix la vesper; els peregrins, qui són, què fan?; la sang que recull el tiet de la Vesper, per què serveix; els que viuen amb aquest tiet, tots aquests joves, qui són; i e final, després de tot el viatge, què significa?

Si almenys hi hagués un llibre on estigués tot ben explicat... però no, la peli és així, de manera que et deixa amb cara de "no m'he enterat de res". Insisteixo que mentre la veus encara et distreus, però home... si té sentit, molt millor, penso jo.

QUAN EL MÓN ES VA TRENCAR

Fenomenal. Feia temps que no tenia un llibre a les mans que em delia de consumir-lo sense parar. Coses del destí, perquè no és pas una novetat, és de l'any passat, i va ser en una de les meves visites a una llibreria, que em va caure a les mans. Com? La continuació d'El noi de pijama de ratlles? Entre el llibre que era i que a mi, la manera d'escriure d'en John Boyne em sembla directa i atraient, era impossible evitar que em fes amb ell. I renoi... Va ser començar-lo, i no poder deixar-lo.

La història es divideix en dues parts, i cada capítol correspon a una d'elles alternativament. Per una banda, ens trobem la Gretel, la germana del Bruno, amb 91anys, vivint la seva vellesa a Londres. Allà haurà d'acceptar l'arribada d'uns nous veïns, una parella amb un nen de l'edat del seu dissortat germà. Primer hi haurà un sentiment de rebuig (no fou molt amorosa amb el seu fill quan va ser nen) i després el descobriment d'un fet que la portarà a prendre algunes decisions que al final estaran més o menys relacionades amb la seva vivència. La segona trama ens porta a saber què va fer la mateixa Gretel els anys posteriors a la guerra en tres moments diferents: poc temps després, a París amb la mare; sis anys després a Austràlia; i nou anys després a Londres. A cada un d'aquests llocs, el seu passat hi intervé de manera decisiva i brutal a la vegada. Evidentment, es tracta d'un personatge amb qui es fa difícil empatitzar, tot i que quan és vella, gairebé ho aconsegueix, però el llast que porta és enorme, i en molts moments de la novel·la, t'adones de que la llavor del mal està guardada, molt guardada, però hi és.

Un dels moments més brutals del llibre és la conversa que té amb un dels soldats del camp on va viure (que també apareix a la primera novel·la). Parlen entre ells del què van viure, del què són ara, de la culpa, del remordiment... són els dos capítols clau de tota la història i el motiu real del perquè ha fet l'autor aquesta continuació. Quina part de culpa tenen les persones que van viure aquells fets, intervenint poc o molt? Entre les coses que diuen, les preguntes que es fan i el "moment ulleres", reconec que hi havia un silenci al meu voltant, tot i el soroll existent. Només hi havia aquelles paraules dins el meu cap. Quina sensació... Però és que donen tant a parlar aquelles pàgines. En elles hi ha el motiu pel qual, a 1 d'abril, sé que aquest llibre estarà en el top tres de l'any.

Com deia, no ´se que té en John Boyne de la seva manera d'explicar històries que em fan remoure i em criden tant l'atenció. Però és que realment, m'ha deixat sense paraules.

SISENA SEGUIDA

Sisena semifinal de Champions seguida. Ningú, ni el totpoderós Lyon ho havia aconseguit mai. Clar que ja els hi canvio amb totes les copes guanyades que porten. La qüestió és que estem a dos partits d'una nova final, aquest cop a Bilbao. Tot i que com els dos anys anteriors, ja tinc l'entrada a la butxaca, he de reconèixer que aquest any no ho veig tan clar com els anteriors. El joc d'aquesta temporada no ha estat tan bestial com altres. Hem tingut grans partits, grans moments, però hi ha hagut força partits que ha costat desencallar, i alguns moments se les ha vist ofuscades. Això no ha impedit que ja siguin campiones de la supercopa, que la lliga estigui al sac, amb 12 punts d'avantatge sobre el Madrit, i esperant jugar la final de la copa de l reina. És a dir, que els tres títols estatals estan guanyats sense baixar de l'autocar, com és habitual.

Però la Champions... els dos partits de quarts contra el Brann han costat. Molta possessió, moltes ocasions... però justet. UN 1 a 2 a l'anada i un 3 a 1 a la tronada. Suficient, està clar. On s'ha de signar per aquests resultats contra el Chelsea a semis? Però les angleses no són les noruegues. Tenen més nivell, i tindran les seves oportunitats, el seu domini. La qüestió és que si no estem encertades i connectades els 90 minuts de cada partit, tinc dubtes. Diguem que la probabilitat està en un 65-35. És factible, evidentment, però caldrà esforçar-se molt. La defensa i la Cata extremadament atentes (ho estan fent molt bé, però ara tindran davant unes cracks); un mig del camp controlador i clarivident (que no perdin pilotes); i una davantera efectiva (seguim sense killer, la Salma va bé fins que s'enreda i la Graham, que està pletòrica, que no tingui aquells lapsus). Ja ho veurem com anirà...

A més, pel mig tenim tot l'embolic del canvi d'entrenador per la temprada que ve, i els dubtes de les renovacions pendents de l'Alèxia, la Mariona (que està fent la seva millor temporada), i el fet que s'ha de reforçar, sobre tot la posició de 9, tot donant joc a la Vicky, Dragoni i companyia. Però això serà pel curs que ve.

Per cert, si passem les semis, cap a Bilbao, on ens esperaran unes franceses. Prefereixo el PSG, crec que seran més fàcils de guanyar que el Lyon, amb qui tindrem el factor psicològic en contra des de dies abans. I contra això no hi haurà altre remei que algun dia guanyar-les.

OBJECTIU MONTSERRAT: ETAPES 5 i 6

L'entrada d'avui segueix el format de les anteriors etapes realitzades per preparar la fita del 28 de juny (queden tres mesos). Mentre la feia, em venien al cap uns quants subtítols:

- ENS HI POSEM EN SERIO. Doncs sí, quan queden tres mesos per la fita, cal començar a activar-se i agafar forma per poder afrontar-ho amb un mínim e garanties. Per això aquesta setmana santa porto tres dies seguits al gimnàs, cosa que he de mantenir al màxim, i el quart dia ha estat per fer l'última parella d'etapes que quedava per fer, des d'Olesa fins el Monestir. Com a mínim cal fer dos grups de 3 etapes (2-3-4 i 3-4-5), a l'espera si fem alguna repetició o busquem una ruta alternativa a la 5 per evitar les obres. El més important serà anar al gimnàs per agafar "fons".

- AI, AI, AI... Avui tocava pujar després de dues hores caminant des d'Olesa. Cal dir que les cames ho han notat. La pujada, que en el fons no és llarga en temps, és dura perquè cal grimpar força. Caldrà anar molt en compte amb l'estat en què he d'arribar per fer-ho sense trencar-me res. realment, avui he tingut la sensació de que el repte (per algú com jo) és majúscul. I només he fet una sola etapa abans de la pujada. Això em porta a un altre subtítol per avui: RESPECTE.

- ON SÓN ELS CATALANS? Mentre pujava, m'he creuat amb molta gent que baixava. Molta no, moltíssima. Crec que un 5% eren catalans. La gran majoria castellà (de l'estao ecspañolo o llatinoamericans) Caram... On eren els catalans i catalanes? Doncs a dalt, perquè allà sí n'he trobat, però no estan per romanços, pugen amb cremallera (amb l'aeri tampoc, ho he comprovat).

- ENCERT DE DIA. No hi havia pensat. Com se m'acut pujar a Montserrat... Divendres Sant? Quina gentada per tot arreu. I l'Aeri... ostres l'aeri... amb una cua interminable, tipus PortAventura, amb gent que segurament quan he arribat al Monestir, encara deurien estar abaix. I quan he baixat, no hi havia tanta gent, però encara estava ple de persones esperant per pujar!

Per la resta, l'etapa en sí, poca cosa a dir. Estic content perquè he fet les dues etapes en 3 hores i 20 minuts (10 minuts per sota del previst). Parada supercurta al mig de l'etapa 5, abans de La Puda, parada més llarga abans de començar a pujar, després de l'aeri, i la pujada, anava fent 20 minuts i parava 4. Això vol dir: 3h15m etapes 1 i2 juntes, 3h35m etapes 3 i 4 juntes, i aquestes 3h20m a les etapes 5 i 6. Un total doncs, de deu hores. Caldrà pensar-hi.

L'etapa 5 era la més complicada perquè perdia força temps buscant senyals esborrats (confirmat, es veu que hi han pintat a sobre) i les obres. Aquesta vegada he fet tot el camí sense consultar les indicacions ni una vegada! Realment, només cal seguir la carretera. Destacar la part de les obres que potser em tocaran els nassos i caldrà pensar alternatives, i que justament, el tros des de les obres fins l'aeri, pla i resseguint Llobregat, es fa etern. Avances molt en distància, però no s'acaba mai, són 35 minuts llarguíssims!

L'etapa 6, la primera part és força salvatge, pujant paret i grimpant força. Són trenta minuts així, després, uns 7-8 minuts per un camí ample fins la casa de l'aigua on comencen les p**** escales, gairebé mitja hora mé, fins que surt al camí de la Santa Cova, una pujada final criminal de deu minuts.

I ja està. Ara, com deia, a fer "fons" al gimnàs i buscar una data per fer tres etapes juntes. Som-hi!!!

DUNE, PART 2

Espectacular. No crec que hi hagi un altre adjectiu possible per a la segona part de l'adaptació que el director Denis Villeneuve ha fet de Dune, la complexa obra de ciència ficció (primera de sis) de Frank Herbert.

Des de que el passat setembre vaig veure en pantalla petita (sacrilegi!) la primera part, ja llavors vaig tenir clar que quan estrebessin la segona, la veuria en pantalla gran. Primer encert. Elsegon, és la pel·lícula en sí. Altra vegada, 160 minuts de llargmetratge que en cap cas s'han fet evidents. He estat xalant durant tota la peli, de mera que quan he mirat el rellotge, no ha estat per saber quan faltava per acabar, sinó per pensar quina llàstima que ja s'està acabant.

No és una novel·la fàcil. És molt complicat condensar els embolics de la història que va crear el seu escriptor i fer-les visibles i entenedores. Ho va provar David Lynch i deu n'hi do. Deu ser cosa de la peli el fet que els directors que s'hi han atrevit tinguin una mica una fama de diferents. La primera part acabava amb el planeta Arrakkis dominat pels Harkkonen, que es pensen que han acabat amb tots els Atreides amb l'ajuda de l'emperador. I en Paul i sa mare, amagats entre els fremen, que han de decidir si els accepten o no. I aquí és on guanya molt pes la part més religiosa de la trama, per la idea de que el Paul és el messies que esperen els fremen per alliberar-los. Les proves per ser acceptat, l'arribada de més Harkkonen... bé, tot es va desenvolupant com recordo de la primera peli i més mínimament dels llibres, però de manera pausada i brutal a la vegada. Realment. és per veure al cinema.

Tot està ben fet, el repartiment, el so, el muntatge, els efectes... sorprèn que no tingui més opcions de premis. Ara mateix, estan debatent si vol seguir filmant almenys el llibre següent. No hi ha res decidit. Això sí que ja seria nou,  per tant no es compararia amb res ja fet sinó només amb ell mateix. Sigui com sigui, una gran estona de cinema en majúscules.

SENSACIÓ AGREDOLÇA

Setmana Santa és una època típica per fer unes curtes vacancetes, però al llarg dels anys, estadísticament les he aprofitat poc per anar a algun lloc en concret. Aquest 2024, feia una altra pinta. Remenant coses noves per fer però que no estiguessin massa lluny, vaig trobar un poble d'Osca, Alquézar, que té un recorregut per les vores del riu a través d'unes passarel·les clavades a la paret. Semblava prou interessant com per anar-hi, lluny però no tant, i quilòmetres pel cotxe i per les meves mans. La situació del poble, a una hora d'Ainsa, va despertar el cuquet de pujar fis a Pineta, on el MEC no hi ha estat mai, i així tornar "a casa".

Doncs com no podia ser d'altra manera, quan marxem per Setmana Santa, aigua. Aigua sense descans. Aquí a Catalunya en situació d'extrema sequera, i allà, els pantans ben plens. Quina enveja. I gràcies a la pluja d'aquests dies, més s'ompliran. Del què teníem previst, l'excursió per Alquézar va ser molt guai. Són u parell d'hores d'una ruta circular que realment et porta pels costats del riu, penjat per unes passarel·les de sentit únic, amb unes vistes i imatges espectaculars.

Però a partir d'aquí, comença a ploure i tot es torça. El mal temps, que allà a Bielsa és neu i temperatures molt baixes, desaconsellen anar-hi, de manera que el fet de renunciar de pujar a Pineta, quan estàvem només a 40 km, fa mal. Sí, fa mal perquè no és un lloc on puguis pujar cada cap de setmana. De fet, no hi vaig des de fa 20 anys! I ho trobo a faltar. Pocs llocs em tenen encantat com aquesta vall. Recordo la sensació de l'últim cop que hi vaig ser. Era com deia més amunt, com estar a casa. La màgia de la vall em té sota un encanteri que per molts anys que passin, és impossible d'esborrar.

Així que sensació agredolça. Dies de desconnexió? Sí. Escola oblidada per uns dies? Sí. Descobrir un lloc molt bonic? Sí. Però la pluja ens ha impedit realitzar res més, i m'ha tocat el voraviu. Però ho tinc clar. No sé quan serà, però tornaré.

BÄCKSTRÖM (x2)

No volia allargar massa l'espera per veure la segona temporada de Bäckstrom després de la primera, vista durant el gener. No perquè en tingués molt interès, sinó perquè ja que era curta de nou (sos episodis més), veure-la m'obria la porta a començar-ne alguna altra més interessant, que sembla que n'hi ha a la llista d'espera.

Segueix una mica l'estela de la primera temporada. Ara la trama és al voltant d'una caixa de música amb forma de Pinotxo, valorada en milions d'euros. Al seu voltant, els mateixos protagonistes a la part de la policia i alguns de nous a la part dels dolents a més a més dels russos que no es van capturar a l'anterior tongada d'episodis. La història en sí, correcta. La sèrie sencera, correcta. Però res més.

De fet, el més impactant d'aquesta és que quan acaba, desitges que tingui un final diferent. Bàsicament, dolent pel propi detectiu Bäckström. És un indesitjable. Cau malament, és corrupte i la veritat, vols que acabi a la garjola o fins i tot un final pitjor. Això de fer protagonistes "bons" que tenen un costat fosc no és una novetat, però en aquest cas, hi ha zero esforços per fer-lo caure simpàtic. És un imbècil.

Però bé, ja està vista. No passarà a la història, però ha estat en part divertida.

Per cert, una cosa que molesta molt i que no és culpa seva sinó de la plataforma o de qui sigui. Tot passa a Suècia. Però quan surten per exemple, els russos, aquests parlen en rus i no es subtitula. Quan apareixen uns finlandesos o altres personatges que no són suecs, parlen en anglès, altra vegada sense subtitular. I no són diàlegs curts, no, fins i tot n'hi ha que són essencials per la trama. Era desconcertant i poc engrescador. 

UN CEL DE PLOM (FILM)

Quan van estrenar aquesta pel·lícula ja tenia ganes d'anar-la a veure. No només el tema m'interessava, sinó que també havia llegit el llibre en el qual es basa. Com gairebé sempre, no va poder ser, i no va ser fins fa 4 dies que vaig poder veure-la. 

Doncs bé, ja està vista. Sap greu, perquè el tema és prou important i la història de la Neus Català digna de conèixer... que la pel·lícula sap a poc. Està bé, però... aix. Sobre la trama, res a dir, tot i que els flaixbacs funcionen fins que apareix una tercera època, i tot i que no et perds, vas una mica amunt i avall. Es nota potser massa que no hi ha molts diners al darrere, perquè ens entenguem... El què distorsiona més però, és al meu parer, la música. Un so fosc i monòton que es va repetint contínuament. una cosa és que vulguis posar aquesta música per donar el rerefons dramàtic a la història, i una altra cosa és que encaixi bé. En aquest cas, molesta molt sentir-ho a cada escena, i és la demostració de com un aspecte de la producció d'una pel·lícula com és la banda sonora, te la pot destrossar. Sí, sí, destrossar. Em sap greu, però és el meu parer. Per variar, el so és complicat, i hi ha força escenes en què no s'entén el què diuen les actrius i els actors. Bona feina de la Nausicaa Bonnín, però les altres interpretacions acompanyen i prou, no la fan gran.

Si volgués fer conèixer la Neus Català als alumnes, els faria llegir el llibre, seguríssim. Veure la peli no ajuda. I mira que és interessant, veure com el feixisme va canviar la vida de tanta gent, i com els nazis, que a Catalunya queden lluny per la història que hi va haver, però que no va ser aliè a la vida de molts catalans i catalanes.

JO MAI MAI

No sé per on començar... La darrera sèrie sobre el món adolescent de TV3, és difícil que deixi indiferent. A mesura que anava veient els primers capítols, una cosa tenia clara. Si ets pare d'adolescent, no l'apuntes a colònies ni borratxo! Està clar que és una sèrie, i el que volen és temàtiques polèmiques i caòtiques per tal que enganxin a l'espectador tota la temporada. Així, el què cal és agafar totes les problemàtiques, amb tots els seus estereotips, fer-ne una bona barreja i au... a la cassola! A la realitat, les coses no són dl tot així, però clar, a qui li importa? Qui veuria una sèrie sobre uns colònies d'estiu on el més important és el joc de nit del dimarts?

Així doncs, trobem l'addicció al mòbil d'una noia a qui se li va morir la mare en un accident de cotxe amb ella dins. Un noi destinat a ser estrella de futbol que vol amagar a tothom que és gai. La germana d'aquest noi, absolutament ningunejada per la seva mare perquè només té ulls per l'estrella de futbol; el noi poca-solta que s'enamora de la monitora; la noia amb problemes emocionals que s'ha intentat suïcidar amb uns pares que passen d'ella; la noia tímida que la vol perdre; i el gai oficial. Enmig d'ells, una monitora bisexual que beu, es droga i es tira un altre monitor; que se salta les normes. I finalment, el grup de nois amb els seus conflictes interns que també s'escapen al poble, beuen, fumen de tot... Total, un panorama de colònies. I no t'ho perdis, fan gimcanes i jocs com si fossin un grup de nens més petits. Segur que les colònies actuals no són tan pures com les d'abans, però dubto que hi hagi aquest descontrol.

Però bé, acceptant que la trama hagi de ser així per captar públic, la sèrie què? Doncs res de l'altra món, la veritat... tot i que potser ha estat més propera que Les de l'hoquei, però en cap ca arriba a la sola de Merlí. Ara bé, el repicó que ha sentenciat la sèrie ha estat l'últim capítol, on tot es precipita, i ho dic literalment. un final molt mal fet, i que a més, no és un final, acaba amb un tararí de campionat. Però clar, és que es colònies s'acabaven, voler provocar una segona part d'aquesta manera és força penós, la veritat. un final que envia la sèrie a la paperera de la història televisiva, desencadenant un seguit d'insults a V3 a les xarxes espectacular. Les colònies reals són molt millors que les de ficció.

OSCARS 2024

Un any més la festa del cinema s'ha celebrat als USA. Sí, ja sé que és tot fals, que és dines, glamour i propaganda (no barata) de l'estil de vida nord-americà. Però què voleu que us digui, per any que passi, a mi em segueix agradant aquesta esdeveniment, veure-ho, fer la porra habitual, etc. M'agrada el cinema i ja està.

Aquest any, com sempre, la majoria de pel·lícules nominades no les havia vist. Aquest any em fa empipar especialment, perquè he tingut l'oportunitat de veure-les a casa, sobretot les més nominades (Oppenheimer i Barbie), però ni així. La bogeria de Pobres criatures, que em surt gratis, tampoc. I és que deu ser una paranoia important, ja veurem si passa pels meus ulls, ni que sigui per veure l'Emma Stone, guanyadora i que era una de les meves apostes segures a la porra.

Finalment es van complir els pronòstics i Oppenheimer va superar de llarg a Barbie. Déu n'hi do la polèmica que hi va haver quan la Margott Robbie i la directora del film no van ser nominades en aquest film feminista ien canvi sí que ho va estar en Ryan Gosling, que fa de Ken. Però és que així és Hollywood, o ho compres o ho deixes estar. Oppenheimer es va emportar la meitat de premis grans (peli, director i els dos actors). L'actriu ja ho hem comentat i la sorpresa va ser a la secundària, mentre que els guions se les enduien unes altres dos, deixant enrere les favorites. La sociedad de la nieve es va quedar sense cap dels dos premis als quals aspirava.

Pel què fa a la porra, no ha estat dels millors anys. Com l'any passat, a l'oficial, onze encerts (de 23). Si descomptem els cursi documentals, serien 11 de 19, que ja és millor número. Després vaig fer una altra porra particular, amb algun canvi respecte a l'oficial, i també en vaig fer 11. Espero que l'any que ve em vagi millor. Potser caldria veure les pelis abans de la cerimònia, segurament ajudaria.

parlant de la cerimònia, encara no l'he vist tota, però sí un dels seus millors moments. Just quan es va acabant, el presentador comenta que a Twitter, en Trump ha fet un tuit sobre els oscars. El presentador, que comenta que ja és molt tard, diu: "Però... a quina hora se'n van a dormir a la presó?" Brutal. aplaudiments de molta gent, però també molts feixistes amb cara de pomes magres. Riem, però està a punt de tornar a sortir president, i es pot liar una de grossa. Preparem-nos.

CONTES INACABATS DE NÚMENOR I LA TERRA MITJANA

He de reconèixer que m'ha costat. M'encanta l'univers Tolkien, i es soc un fan des de que vaig veure la pel·lícula d'El senyor dels anells" dels anys 80 (la de dibuixos) al cinema Arkadin. Des de llavors, que tenia uns 8 anys, no hi ha hagut any que no tingui algun moment per sentir-me dins d'aquest món. els llibres (llegits més d'un cop), les pel·lícules, músiques, samarretes, marxandatge... no hi ha res que em faci oblidar aquesta joia de la literatura fantàstica.

Aquestes setmanes he llegit "Contes inacabats de Númenor i la Terra Mitjana", un seguit d'històries del mon de Tolkien recollides pel seu fil, que l'únic que fa és anar traient al mercat compendis i històries com aquestes per seguir engrandint la seva butxaca, perquè, al cap i a la fi, les històries són les que són, ja estan escrites. Ell ara n'ajunta unes així, després les ajunta aixà, i va fent. En aquest llibre, va deixant constància de quan escrivia aquestes històries, i sense posar-la tota sencera, va explicant com hi ha diverses versions de la mateix al llarg dels anys, per textos i cartes que el seu pare anava deixant per escrit.

La veritat és que aquest món és tan gran, que t'hi acabes perdent. Ser un expert, això sí, ha de ser meravellós i brutal. Saber qui és cada personatge que surt, de quina època és, el noms de les batalles, de tots els indrets... i és que Tolkien va crear una meravella. Però com deia, m'ha costat. El llenguatge és carregós, ha de ser així, ho sé, però a l'anar amunt i avall, i no tenir un eix que et centri en un lloc i temps concret, m'ha donat pocs motius per agafar el llibre amb més assiduïtat. Això no provocarà, ni molt menys, la renúncia a Tolkien. Només faltaria. És i seguirà sent el millor que he llegit mai.

De fet, m'ha fet agafar ganes de rellegir El silmaril·lió, ves per on. Llàstima que amb la cua de llibres que tinc, no hi trobaré lloc.

40 ANYS I SEGUINT

Aquest diumenge va ser un moment  per recordar antigues vivències. Tornava a l'escola on vaig passar la meva infància i adolescència, des de 1r d'EGB fins a COU, i després uns anys més mentre seguia fent de monitor i/o responsable de Foc Nou. És aquest esplai escolar el motiu del meu retorn, ja que aquest 2024 se celebren els 40 anys.

Sí, un llunyà 1984, fent setè, el mentre de religió va tenir la idea de muntar un cap de setmana de convivències a una casa de colònies de nom L'Eucaria. Tres anys més tard, aquells nois i noies de les primeres convivències van ser els monitors i monitores de Foc Nou. Començant amb caps de setmana, després els grups, anant augmentant els cursos on s'oferia l'activitat, etc.

Deu anys després de la celebració dels trenta anys, tocava, és clar, la dels 40. Aquest cop, ens reuníem al pati de l'escola (quants partits de futbol...) per compartir un dinar plegats. Primer, una bona estona parlant amb els més vells (tenint en compte que els més vells eren nens dels meus anys), mirant fotos, llegint Vul-k'ns actuals... Ens van ensenyar el despatx que utilitzen actualment i... què voleu que us digui... si abans era precari, ara ho és el doble. Que desconcertant que es tingui tan poc en compte per part de les direccions de les escoles el voluntariat del jovent.

Uns macarrons van donar pas a una estona en rotllana cantant algunes de les cançons més mítiques, guitarra en mà. La primera, Canya Foc Nou, la dels deu anys. Sorprenentment, quan dúiem cinc o sis cançons, es va posar a ploure i després de la foto de grup, es va donar per acabada la trobada, tot convidant-nos a la festa dels 40 anys que faran al maig amb infants i famílies.

Unes hores compartint records. Que xulo és poder explicar els origens de Foc Nou, d'on sortien els noms de les coses, etc. No sé si podré anar a la festa, però quan facin els 45 o els 50, allà hi seré, perquè com comentava en alguns espais, aquí és on va començar tot.

THE MAN WHO FELL TO EARTH

Una sèrie desconcertant. No sabria dir si m'ha agradat o m'ha deixat fred. Sé que segurament no estarà en el top de l'any (malament si ho està), però reconec que he tingut moments en què gaudia. Segurament aquesta inconstància és qui al final li ha fet pagar el preu de no ser del tot reconeguda com a boa per un servidor. Però llavors penso en els detalls creatius i especials que ha tingut, i penso que tampoc hi ha per tanta mala sensació. De fet, una mica semblant al què li ha passat a l'altra sèrie d'aquestes setmanes, Helstrom, però aquesta és veritat que m'ha costat més.

L'arribada d'un extraterrestre a la terra, buscant a un altre que va arribar fa uns quants anys degut a què el seu planeta es mor i necessiten trobar una solució; la necessitat de crear la fusió quàntica per fer avançar la Terra i per tornar al seu planeta; la clàssica persecució per part de la CIA de tots els implicats en la trama, l'extraterrestre i els humans que l'ajuden... Hi ha hagut força detalls que feien d'aquesta sèrie una història molt interessant, aportant idees creatives a tot el què ja està inventat. Però després es perdia en detalls místics i l'argument deixava de ser atractiu perquè es perdia el "punch", l'interès. 

Tot i això, ha estat entretinguda, però per mi ha estat una ocasió perduda per veure una sèrie de ciència ficció que aportés espectacularitat i originalitat a la vegada, mantenint-ho durant els deu episodis. No si al final, serà com bé diuen: Més val dolent conegut que bo per conèixer.

VENDA ANTICIPADA

Darrerament s'ha posat molt de moda comprar entrades per a esdeveniments que tindran lloc al cap de molt temps. Va sortir la notícia que s'havien esgotat les entrades per un concert d'un músic, previst pel novembre... del 2025!!! Tampoc és que sigui res nou. De tothom és conegut que si vols viure el concert d'Any ou a Viena, la llista d'espera és de no sé quants anys. La qüestió és que ara s'ha posat de moda en tots els esdeveniments culturals i no culturals del món.

I per molt que em sembli bé o malament, o simplement no em sembli res de res, he de reconèixer que jo també ho faig, no la part de la venda, sinó la de la compra. En les últimes setmanes, a més, ho he fet per tres moments especials... tres!!! 

Un d'ells ja és un clàssic dels últims anys: la final de la Champions femenina. La confiança cega en aquest equip em va portar, fa dos anys a comprar l'entrada abans de disputar els quarts de final, i l'any passat també. Aquest any, igual, així que esperem que el 25 de maig pugui gaudir d'aquesta compra anticipada a Bilbao.

Però no m'he quedat només amb aquesta compra. La notícia de (per fi!) concert de l'Avril Lavigne a Barcelona el proper juliol em va portar a fer-me amb una entrada abans que sigui massa tard. L'Avril havia de venir el juny de 2008, però per salut el va haver d'anular. Setze anys esperant que tornés. No m'ho penso perdre!

I encara hi ha més! El setembre torna, aquest cop per última vegada, Mar i Cel. Es tracta de l'adeu de Dagoll Dagom, i no podien marxar sense reestrenar l'obra més emblemàtica ja no d'aquesta companyia, sinó del teatre musical català. Evidentment, no perdré l'oportunitat de tornar a gaudir d'aquesta obra en directe, i més sabent que aquest vaixell no tornarà mai més.

HELSTROM

Quan tu vas, jo ja vinc d'allà... En qüestió de sèries, de vegades en veig alguna pensant que és una novetat i resulta que ja té 4 anys... com és aquest ca. Helstrom és una sèrie diferent de Marvel. Sense ser superherois, ens trobem amb dos germans amb poders que els venen per l'existència de dimonis al món, que es dediquen a posseir persones per fer-ne el què volen. Aquests dos germans, són fills d'un assassí en sèrie que justament estava posseït, i per acabar-ho d'adobar, la seva mare també acaba posseïda i reclosa en un centre "especial", dirigit per una doctora que va fer de mare del noi, mentre que la germana, va anar de casa en casa

La sèrie és més de terror que de ciència-ficció o superherois. En més d'un episodi hi ha hagut ensurts dels grossos, o escenes d'aquelles en què et vas posant nerviós a mesura que avança, fins que arriba un altre ensurt. Pel què sigui, en aquell moment, pandèmia dixit, la sèrie no va encaixar. La gent no estava per dimonis. I si bé té moments baixos i poc emocionants, alguna velocitat lenta, la meva impressió no és negativa, sinó bona, d'un 7-8. Però, no, el diner mana i ens quedem sense segona temporada.

obre aquest tema, dos apunts. El primer, que comença a ser un rotllo dels grans, almenys per mi, el fet de començar a veure una sèrie amb la idea d'emprenyar-me per si no s'acaba la trama i es converteix en una successió de temporades, cada vegada pitjor. En aquesta m'ha passat. Vull sèries que comencin i acabin. Encara que tinguin segones temprades, que les trames principals quedin tancades a l'últim episodi. Anava veient Helstrom i pensava "Com s'acabi en tararí, m'emprenyo". Al final, és així. Es tanca la trama però al final es dona el tret de sortida a la continuació.

La segona cosa és que, i encara m'emprenya molt més, descobrir sèries que més o menys m'agraden, i que per decisions monetàries, que no de qualitat, ens quedem sense continuació. Em semblaria bé si les sèries dolentes els passés el mateix. Però no. Hi ha sèries de merda que no s'acaben mai, i altres com aquesta que poden seguir i es veuen tallades, com ha passat també amb The Orville, The passage, The gifted... (caram, tot són "The alguna cosa").

Doncs ens quedem amb la mel als llavis. Les desventures d'aquests dos germans mig dimonis ens queden a mitges, ara que la cosa es posava interessant, encara que hi ha un parell d'episodis molt fluixos. També els protagonistes no acaben d'omplir pantalla (potser ella més que ell), i el doblatge no ajuda. Però la trama estava prou bé, i hi havia nervis i emoció assegurada.

PD. Aquesta entrada es publica un 29 de febrer, dia especial per sis sol, i que completa els 4 dies de febrer en què en tota la història del blog, mai havia tingut entrada (aquest dia el més justificat, clar). En queden dos, a veure si els clavo.

SABEN AQUELL

Si fa poc mes d'una setmana parlava d'una icona de la meva joventut, avui toca parlar d'una altra icona, d'estil molt diferent, que sense ser part important de la meva època, sí que es pot considerar un personatge que acompanyà hores de la meva infància. l'Eugenio.

Aquest any passat es va rodar una pel·lícula, "Saben aquell" que vol ser un homenatge-recordatori de l'artista, i que per molts dels simples oients dels seus acudits, ens descobreix la persona que hi havia al seu darrere. Es pot assegurar que és força real (no al 100% però sí en un 90) ja que es basa en el llibre que va escriure el propi fill de l'Eugenio. La pel·lícula, que aporta premis a la interpretació per a en David Verdaguer (que ja porta un bon grapat), ens acosta a la seva figura, de com un home que treballava en un taller de joieria es converteix, gairebé per casualitat en un dels humoristes més importants (sinó el més) del nostre país i també del país colonitzador.

Així descobrim un home tímid, amb força manies i pors, que començà acompanyant a la guitarra i a la veu a la seva dona, que volia ser cantant professional. Al final, els acudits que utilitza en alguns dels espectacles, fa que quan la seva dona ha de marxar una temporada, ompli el buit amb ells. El boca a boca aconsegueix cridar l'atenció d'alguns empresaris de l'espectacle, i a partir d'aquí, es munta el personatge, que engoleix totalment la veu i somnis de la dona.

Així doncs, la peli ens acosta a la vida de qui va ser realment l'Eugenio fins que la dona mor de càncer, que és quan comença la seva particular davallada. Els seus fills, sobretot el gran, explica a posteriori com de dur ha estat ser "el fill de..." i com la feina que tenia impedia que fes de pare, tot i que veiem també que potser si hagués tingut temps, tampoc hauria guanyat cap premi a millor pare.

Els acudits de l'Eugenio, en forma de cassets dels anys 80 van ser companyia en viatges en cotxe, en nits d'estiu... durant la meva infància. Molts dels acudits no els entenia però reia igual per com els explicava, pel què m'imaginava i per les rialles dels adults del voltant. Molts dels acudits estan ja gravats dins la meva memòria de tants cops escoltats. Per això molta gent, sap perfectament què volen dir aquestes dues paraules: "Saben aquell".

NORTH BY NORTHWEST

Darrerament sembla que m'estigui acostumant als clàssics. No és ben bé això, però sí és cert que últimament els hi estic donant oportunitats per ser revistos igual que altres pel·lícules en les meves sessions de planxa o sofà. La veritat, poc tenen a envejar a algunes de les pel·lícules modernes. Aquestes estaran més ben fetes, reals, etc. però res pot treure a les antigues el fet de ser especials.

Si fa ben poquet era el torn d'Ernst Lubistch, ara tocava el mestre del suspens, Alfred Hitchcock. Com deia, veure ara les seves pel·lícules tenen el seu punt de ridícul en segons quines escenes d'acció, ja que els mètodes dels anys 50 i 60, res tenen a veure amb els actuals. Però és indiscutible que els seus arguments, girs de guió, idees i trames són esplèndides i de fet, són la llavor de moltes pel·lícules d'avui en dia que encara ara beuen de la seva genialitat.

La Peli en qüestió és "North by northwest", Perseguit per la mort en català i Con la muerte en los talones en castellà. Com d'un malentès qualsevol es desenvolupa tota una història d'intriga. Quina meravella. Els dolents estan buscant un espia. Fan que se'l cridi pels altaveus al mateix moment en què el nostre protagonista, en Cary Grant, demana el telèfon a un dels cambrers. Ja està. A partir d'aquí, l'embolic està servit. La peli té alguns dels moments cinèfils més memorables, com la persecució de l'avió pel camp o també el desenllaç al Mont Rushmore. 

La veritat, he gaudit reveient-la, i a més, he detectat, cosa que no recordava, diàleg còmic en el personatge d'en Cary. En més duna ocasió fa servir la ironia i aconsegueix frases còmiques que si no estàs atent, et passen de llarg. No en posaré exemple perquè tampoc recordo exactament, però quan les vaig sentir, vaig notar aquell "que bona!" al meu cervell. Curiós que una persona tan especial com l'Alfred tingui aquest sentit de l'humor en les seves pelis. Tot un personatge.

CARLES

Aquest dimarts passat es van complir 25 anys de la mort d'en Carles Sabater, cantant de Sau i actor de teatre i musicals. A TV3 hi van programar un petit documental que es va gravar fa 15 anys, en motiu del desè aniversari de la mort després d'un concert a Vilafranca del Penedès. En aquest documental, sortien la seva parella, en Pep Sala i altres persones (actors, actrius, músics, periodistes...) que donaven la seva visió de la persona que fou en Carles.

Les imatges, vídeos i cançons que apareixien em van fer pensar en què va representar per a mi. Parlar d'En Cares Sabater vol dir sobretot tres fets importants, i anirem del més important al més anecdòtic.

Sau va ser un dels grups de música en català de finals del80 i principis del 90 que van aconseguir posar la nostra llengua al lloc on li pertoca, demostrant que era possible omplir estadis, palaus, sales amb grups que tenien el català com a idioma. Els 4 del Sant Jordi representaven estils ben diferents però que es complementaven entre sí de manera gairebé mil·limètrica: el rock dels Sopa, el heavy dels Sangtraït, el rock reivindicatiu i gamberro dels Pets, i el pop dels Sau. Les cançons d'aquest duet van impulsar també el fenomen "fan", ja que en Carles Sabater és el què se'n diu un sex symbol català. La qüestió és que les seves cançons són banda sonora de la meva joventut i representen molt per mi i també per molts altres joves que vam trobar per fi el nostre lloc musical al món gràcies a ells. És posar els seus discs i poder cantar de memòria desenes de cançons que repetia constantment en aquella època. Va ser un plaer formar part de la generació de seguidors d'aquest grup. Quantes cançons seves són llegenda musical del nostre país, i que més de trenta anys després, se segueixen cantant... Per alguna cosa serà.

Per altra banda, en Carles va començar sent actor. va tenir més o menys sort en els seus espectacles, però ell va ser fidel a la seva vocació, i entre concert i concert anava fent les seves obres, sèries i també alguna pel·lícula. Però per mi, Carles Sabater és el pirata. La versió del Pirates of Pezance que va fer Dagoll Dagom és una de les obres més divertides que he vist mai; les seves cançons són esplèndides... Al documental, en Bozzo deia que no havia vist millor Frederic que el d'en Carles, i m'ho crec. Hi va posar tot el seu talent, i va ser per mi, una obra reveladora, de les que em van ajudar a veure en el teatre oportunitat educativa a l'escola.

I finalment, l'anècdota. Anant a veure l'obra Memory de l'Àngels Gonyalons, vam coincidir en el teatre d'espectadors amb en Carles i en Pep Sala. a la mitja part, com fan adolescent que era, vam anar a veure si podíem parlar amb ells. D'allà en va sortir un autògraf i uns minuts de parlar amb ells. Era època Sopa estrangera i recordo que els vam demanar que no es passessin al castellà, iens van dir que no ho farien. la veritat, van estar molt amables, sense mostrar-se "divos" ni distants, sinó gent ben normal. 

No sé com li hauria provat la vellesa (al documental comentaven que li feia pànic fer-se gran), però va ser una pèrdua gegant per l'espectacle del país. Gràcies Carles!

NOMÉS ÉS UN EMPAT

De debò? És només un empat? La qüestió és que 48 hores després, ja em veig amb cor de parlar-ne de manera més freda, però sigui com sigui, després de 79 partits seguits guanyant al Johan (des del primer que van jugar), el dimecres, el que feia 80, el van empatar. Adeu a la ratxa de victòries a l'estadi, adeu la ple de victòries a la lliga... però en realitat, no és res més que això. Seguim líders, tenim el segon classificat a 9 punts, la lliga està guanyada i no passa res.

He de reconèixer que quan va acabar el partit estava molt emprenyat, em feia ràbia. L'equip no havia jugat bé, se les veia ofuscades. No els sortien les jugades, i cap de les estrelles va brillar com ens tenen acostumats. Mariona no va ser com la Mariona d'aquest any; Aitana, que amb tants premis, s'ha ofegat (síndrome Alèxia, que en diuen), Graham, que quan no li surten dues jugades, ja no li sortirà cap més; i així totes i cada una. Però ara, vist amb la distància temporal, penso que és veritat, no passa res. Són jugadores, són persones, i després de dos mesos jugant cada tres dies, doncs és normal que hi hagi un dia que les coses no surtin. Ja està. Només que si contra el Lyon juguem així, ens en foten un cabàs, així que és normal que hi hagi una ica de preocupació. I no és ser catastrofista, és ser culer.

Ara bé, que les hagi mig perdonat (a l'espera de veure com juguen demà passat contra l'Atleti), no vol dir que oblidi altres temes que no em van agradar: l'arbitratge, penós. Quina manera de no pitar! I el què penso que és més destacat, el paper de l'entrenador. Va sortir amb el teòric equip titular que jugaria a la final de la Champions. Però si veus que les coses no rutllen, que estan encallades, has de buscar la manera  d'arreglar-ho. Que les noies de la banqueta són les suplents? D'acord, però no perds res donant entrada, i a més demostres que confies en ella. Quan es guanya, s'omplen la boca de les rotacions, de que són un equip de 22, que no es nota si juga una o l'altra... però quan van maldades, aquest discurs queda en no res. En Jonatan no confia. Primer canvi al minut 74! I els altres al 87! Pina, Vicky, les primeres, Ari i Marta les segones... Mmmm... Brugts? Bruna? Dragoni? Estan per les bones i per les dolentes. Crec que en moments com aquest es demostra perquè en Jonatan no va guanyar el premi al millor entrenador.

Bé, oblidem-ho. Esperem que hagi estat un ensurt. Veurem si això ha estat una anècdota i res més.

Finalment, obvio fer cap comentari sobre el tema selecció ecspanyola i la convocatòria de l'Alèxia estan lesionada amb l'excusa de ser la capitana. M'espero a saber com acaba el tema de la seva renovació.

OBJECTIU MONTSERRAT: ETAPA 6

Dues setmanes després de fer l'etapa 5, i aprofitant un dilluns de festa per l'inefable Carnestoltes, tanquem el cercle de l'objectiu Montserrat completant la sisena i última etapa, la que ens porta des de l'Aeri fins el Monestir de Montserrat, punt final del recorregut. Aquest tram ha tingut una diferència important respecte els anteriors (bé, unes quantes, però aquesta és significativa). L'etapa no l'he feta sol, sinó que el MEC ha caminat al meu costat per pròpia iniciativa.

Es tracta d'un camí que no té molta pèrdua, muntanya amunt, perfectament senyalitzat, no pas com l'etapa anterior. Un cop passat l'Aeri i e pont, un parell de minuts per la vora de la carretera i un cop creuada, cap a amunt. És l'etapa més curta en distància (uns 3km i mig), però quina etapa. Tot pujada, tota l'estona. Hi ha algun moment en què vas pla i fins i tot baixada curta, però el 95% del recorregut és pujada. Les cames ho noten, els pulmons també. El més fotut és que, un cop cansat, comencen les escales. Metres i metres de trams d'escales que et posen a prova els quàdriceps i tots els músculs implicats en aquest moviment. Tota l'estona del camí només pensava una cosa: Com podré fer aquesta pujada quan vingui amb els 50 km caminat s ales cames el proper juny. Em fa basarda i pànic pensar-hi, així que miraré de seguir el pla i fer mètode Simeone, partit a partit.

Ens hi hem posat a les 11'30h i a les 13h ja érem dalt. Cada mitja hora hem parat prop de deu minuts. El temps total de caminar ha estat d'una hora i dotze minuts. cal tenir en compte que els he fet a un ritme força lent, cansat, per tal de semblar el més real possible. No m'ha costat massa, perquè realment anava amb la llengua fora. Potser al juny seran dues hores ben bones enlloc del temps d'avui.

Si sumen els temps només de caminar dels trams 1 i 2 (3h35m), trams 3 i 4 (3h15m) i tram 5 (1h55m), estem parlant de la "friolera" de 10 hores seguides. Podríem fer un càlcul aproximat de 12 hores, més el cansament... Total, que si la idea seria sortir a les 5 del matí, és factible pensar que a les 19h arribi a dalt com a molt tard, no? 

Bé, content de tenir fets ja tots els trams (ja he fet Barcelona-Montserrat caminant per parts, oi?), satisfet de les vistes (un dia molt clar, es veia fins el mar, és a dir, ben bé tot el camí que he de fer... mirar foto). I ara què? Doncs tenim mínim 3 etapes, màxim 5. Les tres mínimes serien: 5 i 6 (d'Olesa fins el Monestir) - 2, 3 i 4 (de Sant Cugat a Olesa) - 3, 4 i 5 (de Les Fonts a l'Aeri). Xim-pum.

JOCS CADUCS

I ja tornen a ser aquí, les estadístiques dels jocs, un altre cop més de 100 dies després de la darrera entrada. Aquesta vegada e motiu de la mateixa és la finalització d'una nova temporada del "Cuestionados", que comentarem després, perquè hi ha novetats a  destacar del wordle. 

I és que després de poc més de dos anys amb ell, ja fa uns dies que estic notant el cansament del joc (ha durat moltíssim més que el Paraulògic, però ja s'ha fet "cansina"). De fet, ara estic en un punt en què vaig fent cada dia, però en el moment en què em torni a equivocar, aquell el deixo de fer. Ara mateix, dels sis jocs de la paraula amagada, ja he tancat el de l'ARA. Vaig fallar ara aquesta setmana i ja no hi jugo més. La ratxa s'ha quedat en els 118. Aquesta rutina obligada de cada matí ha arribat un moment en què m'ha agobiat, i trobo que ja faig prou intentant fer el màxim de cada abans de tancar definitivament. He de reconèixer que en el cas dels accents en castellà, que anava molt bé, a punt de rècord i que vaig fallar per un erro del programador, em va fer molta ràbia. Va posar una paraula amb accent que no en duia! Aquest paio, a més, em dona la sensació de ser un alfa ecspanyol pel tipus de paraula que fa aparèixer de tant en tant, formant par de l'imaginari humorístic ecspanyol groller de tota la vida (avui la paraula era "joder"). Fallar per paraules que no coneix ni Déu també em mosqueja, i la veritat, tenint els rècords al voltant de les centenes, quan et quedes a zero, avança molt lentament, i veus el rècord molt lluny (són al voltant de quatre mesos jugant). Res, que de mica en mica, aniré tancant el wordle.

El català està ara mateix a 16, amb el rècord a 138; l'anglès a 19, amb el rècord a 95 (aquest sí que m'agradaria superar-lo per tancar el joc); l'ecspanyol està a 31, rècord a 139; el d'accents a 25, rècord a 121; i el científic a 70, amb la ratxa a 340, i per tant, no crec que hi arribi, tancaré abans amb els altres. A la propera entrada lúdica veurem si està ja el joc abandonat del tot.

Pel què fa al sudoku, no me'n canso però estic també amb una ratxa penosa. El rècord continua en els 173, i en l'últim llibret de 86 sudokus, n'he fallat 4. Són pocs, però clar, no em deixen avançar.

I finalment, el Cuestionados, que ara mateix seria el joc estrella, tot i que més mesura que abans (he eliminat els reptes individuals i no m'apunto a totes les lligues i copes), doncs va prou bé. La meva millor posició ha estat la 231ª amb 1495 punts. Partides guanyades 705 per 510 de perdudes, a punt de tenir una diferència de 200 entre elles. I en copes... 99 podis en lligues públiques! (25-50-24), un augment bestial respecte 'última vegada. 99 podis de 121 lligues (un 82%, de cada deu lligues, acabo entre els tres primers en 8); a les lligues privades són set podis de 37, és a dir que n'he fet dues més respecte l'últim cop, i una l'ha guanyat, i a l'altra he quedat quart (mecatxis!); finalment en torneigs, 15 podis (4-6-5), un augment també espectacular, ja que duia només sis de l'últim cop.

I ja està, toca seguir jugant, amb la intenció de desenganxar-me dels jocs de mòbil. Som-hi.

GONE BABY GONE

Vet aquí una pel·lícula del 2007 que encara no havia vist, tot i saber-ne de la seva existència i que periòdicament alguna cadena de tv la va reposant. Una pel·lícula que la començo acompanyada de la planxa però que un cop superada aquesta part, passa ser de sofà.

La valoració és molt bona, més enllà de la trama, ja que aquesta la podem trobar en moltes altres pel·lícules. En aquest cas, es tracta de la desaparició d'un nena petita en un barri de nivell socioeconòmic molt baix. La mare és una ionqui, i el seu germà contracta una parella de detectius en què el noi és del barri i per tant té més fàcil accés i coneixença a persones de la zona que no pas la policia. Anem veient com va evolucionant el cas, els cops d'efecte, les pistes... i a partir d'aquí, per seguir comentant el què considero que és més important, cal fer un espòiler brutal.

Per mi la pel·lícula aporta dos moments ètics de nivell 1. Primer, quan entren en una casa on hi ha uns drogoaddictes i un pederasta que acaba de matar un nen de 7 anys. Quan el detectiu ho veu, vomita i el FdP diu que ha estat un accident. El detectiu li fot un tret al cap. Ell se sent fatal i explica que no ho hauria d'haver fet, i que si s'hi trobés de nou, no ho faria. Però: 1) Tothom el felicita pel què ha fet. 2) Què en penses tu com a persona humana? Un home capaç d'agredir sexualment un nen i matar-lo... si acaben amb la seva vida... ho aproves?

I després tenim el final de la peli. Resulta que la nena ni l'han segrestat (be, això sí) ni s'ha mort. Resulta que dos policies l'allunyen de la seva mare perquè pensen que amb ella no té cap possibilitat, no té futur patirà abusos i acabarà malament. Per tant decideixen fingir-ho tot i oferir-i una vida millor. Està bé? Treure-la de la mare, sigui com sigui (tenint en compte que encara no li ha fet res greu, només la té una mica mancada d'afecte; la separen per evitar-li un "suposat" futur negre). Aprovat o cancel·lat? Almenys, és un bon tema de bat, aquest i l'anterior. El detectiu vol actuar bé i fe complir la llei. Denuncia el policia i torna la filla a la seva mare. Llavors és quan arriba al final i veiem la nena, sola, al sofà de casa mirant la tele (abans l'hem vista amb l'altra família rient, alegre, animada). La mare marxa a lligar i la deixa amb el detectiu de cangur, amb a imatge dels dos asseguts al sofà en silenci, amb el debat intern d'ell pensant si ha fet bé o no.

Quin parell de debats ètics planteja la pel·lícula, tela marinera!

SENYALS

Ja fa un temps que estem molt a l'aguait del què anomenem "els senyals". Fa cosa d'un any, quan miràvem d'abandonar Roquetes i cercàvem aixopluc, la visita a un pis en concret va anar acompanyada de diferents senyals externs que feien referència a la zona en qüestió, com si ens diguessin: "Ei, aquest és el que busqueu."

Doncs des de llavors, soc molt més receptiu a aquests tipus de senyals que, d'altra banda, segurament són coincidències i ja està. Però mira, fa gràcia pensar que hi ha com un destí ocult en tot allò que ens passa, a la vegada que fa una mica de por.

Sigui com sigui, des de fa cosa d'un parell de mesos que tinc ímputs sobre Irlanda. No recordo quin va ser el primer de tots, però és curiós que diferents esdeveniments em facin pensar en aquest país, com si m'estigués dient: "Ei, vine'm a veure". Som-hi:

Aquest any tinc la idea d'anar en cotxe a Bilbao en motiu de la final de la UWCL, sempre que el Barça femení hi arribi, clar. Doncs vaig veure una notícia que deia que des de Bilbao surten uns ferries que et porten a Irlanda puntualment (amb el cotxe a dalt, com el típic viatge a ses illes). La filla d'un company de feina que ha marxat a fer un erasmus a Irlanda. La mort d'en Shane Mc Gowan amb el funeral pels carrers amb la bandera. La pel·lícula de The banshees of Inesherin. La vida d'Amelia Earhart que hem explicat, primera dona en creuar sola volant l'Atlàntic fins a Irlanda.

I tonc la sensació, n'estic segur d'un o dos senyals més al respecte però que van ser dels primers i que ja he oblidat. És una llàstima, perquè sense ells, que a més crec que són molt més clars que els esmentats, tot plegat sembla una anada d'olla. Però us asseguro que tonc aquesta sensació perquè n'han estat uns quants. Si a partir d'aquí, en faré cas i hi aniré, no ho sé. Són massa factors a considerar per tal de dur a terme un viatge com aquest. Però sigui com sigui, els senyals hi són.

GIMNÀS

No sé quina de les dues coses següents és més sorprenent: Que estigui fent per fi una entrada al blog un 4 de febrer (segons Els dies prolífics, és un dels sis dies de l'any en què després de més de 18 anys de blog, no hi havia cap entrada). O que vagi a parlar de la meva tornada al... gimnàs! En el primer cas, no és as gens menys important, ja que té tela que de 366 dies que té l'any (alguns), hi hagi 6 que no hagin tingut cap entrada, quatre d'ells el mes de febrer. El primer ja ha caigut, i espero estar al cas per anar completant els altres tres (8, 9 i és clar, el 29).

Pel què fa a l'altre... uf... La meva relació amb els gimnasos és d'amor-odi. Bé, d'amor no n'hi ha. La qüestió és que ho visc com una cosa necessària per fer, i més amb el cos del qual en soc propietari, però és que fa una mandra de mil dimonis. Durant els anys a Roquetes, disset, la relació va ser inexistent. Des dels temps de Martínez de la Rosa que no hi anava. Per això, el fet de viure ara mateix davant d'un gimnàs... ostres... que complicat és trobar alguna excusa que no sigui el "estar lluny". En dos minuts hi soc, tant per anar com per tornar.

Així, al llarg del primer trimestre vaig assolir la increïble fita d'anar-hi... un cop al mes. Penós. Aquestes tres visites es van centrar en la piscina, esport complet que va bé per tot. Però la cada vegada més propera fita del Barcelona-Montserrat i el poc dolor d'agulletes quan faig les diverses etapes, m'han fet canviar l'activitat i espero que la freqüència. Així, ara em poso a la cinta i vaig caminant ràpid, corrent una estona i també caminar en pujada. Això està bé si: 1) vaig mínim dos cops per setmana (mínim) i 2) vaig augmentant el temps de fer exercici. Cal enfortir les cames i prepara-les el millor possible per l'objectiu Montserrat.

Avui faig l'entrada al blog sobre aquest tema perquè és la primera setmana que aconsegueixo anar dos cops en set dies. No com voldria, ja que han estat un dilluns i un diumenge, però estadísticament compta igual. Per altra banda, en poc més d'un mes, hi he anat cinc vegades, cosa que ja gairebé dobla tot el primer trimestre, demostrant que la intenció hi és. Ara només cal ser més constant. Costa, però ho he de fer.

DETECTIVE BÄCKSTRÖM

Paral·lelament a Echo, vaig començar Detective Bäckström", una sèrie també curta (sis episodis) sobre un detectiu suec, d'aquest que tiren pel dret i no segueixen massa la normativa establerta, una mica sobrat. Això no era la primera vegada que ho feia, combinar dues sèries per tal d'anar veient capítols depenent de què em venia més de gust. De les dues, guanya Echo sense dubte. I no és que estigui malament, això tampoc.

Descobreixen un crani semienterrat amb un forat de bala. Un assassinat. Però quan fan les proves de l'ADN, resulta que el crani pertany a una noia tailandesa morta durant el tsunami de 2004. Això fa trontollar moltes coses, entre elles la feina dels forenses que van anar a Tailàndia a identificar cossos, o el fet de emblar boig per firmar que la persona morta havia mort dues vegades. Aquesta trama principal es creu amb una de secundària sobre el robatori a un furgó blindat, així com la personalitat especial del detectiu, mediàtic perquè surt a la televisió i això el fa ser conegut i blanc de les crítiques per la seva fatxenderia.

He de reconèixer que estava una mica enlluernat per l'estil de novel·les de polis de Suècia. Hi ha escriptors que han fet molta fama mundial, i com ja se sap, estic enganxat a la sèrie de llibre de Fjällbacka. Això va ser determinant per escollir aquesta sèrie. I sí... però no. Lenta en alguns trams, i algunes inconnexions, ja que al final, la trama del robatori esdevé molt secundària. Es creu amb l'altra i provoca desajustos a alguns del personatges, però al final, no aporta res al conjunt. El final no ha convençut. L'han volgut allunyar tant dels finals feliços, que en un cas com aquest, que tampoc hi ha una qualitat desbordant, potser era millor fer un final xim-pum i tots contents. En canvi, queda tot com molt obert.

Desconec si la segona temporada continua des d'aquest punt o es tracta d'una trama totalment nova. La veurem perquè com deia, no ha estat del tot malament, però ara la veuré amb una mica d'arrufada de nas, esperant alguna cosa més del què ens ha ofert en aquest primer bloc.