QUAN EL MÓN ES VA TRENCAR

Fenomenal. Feia temps que no tenia un llibre a les mans que em delia de consumir-lo sense parar. Coses del destí, perquè no és pas una novetat, és de l'any passat, i va ser en una de les meves visites a una llibreria, que em va caure a les mans. Com? La continuació d'El noi de pijama de ratlles? Entre el llibre que era i que a mi, la manera d'escriure d'en John Boyne em sembla directa i atraient, era impossible evitar que em fes amb ell. I renoi... Va ser començar-lo, i no poder deixar-lo.

La història es divideix en dues parts, i cada capítol correspon a una d'elles alternativament. Per una banda, ens trobem la Gretel, la germana del Bruno, amb 91anys, vivint la seva vellesa a Londres. Allà haurà d'acceptar l'arribada d'uns nous veïns, una parella amb un nen de l'edat del seu dissortat germà. Primer hi haurà un sentiment de rebuig (no fou molt amorosa amb el seu fill quan va ser nen) i després el descobriment d'un fet que la portarà a prendre algunes decisions que al final estaran més o menys relacionades amb la seva vivència. La segona trama ens porta a saber què va fer la mateixa Gretel els anys posteriors a la guerra en tres moments diferents: poc temps després, a París amb la mare; sis anys després a Austràlia; i nou anys després a Londres. A cada un d'aquests llocs, el seu passat hi intervé de manera decisiva i brutal a la vegada. Evidentment, es tracta d'un personatge amb qui es fa difícil empatitzar, tot i que quan és vella, gairebé ho aconsegueix, però el llast que porta és enorme, i en molts moments de la novel·la, t'adones de que la llavor del mal està guardada, molt guardada, però hi és.

Un dels moments més brutals del llibre és la conversa que té amb un dels soldats del camp on va viure (que també apareix a la primera novel·la). Parlen entre ells del què van viure, del què són ara, de la culpa, del remordiment... són els dos capítols clau de tota la història i el motiu real del perquè ha fet l'autor aquesta continuació. Quina part de culpa tenen les persones que van viure aquells fets, intervenint poc o molt? Entre les coses que diuen, les preguntes que es fan i el "moment ulleres", reconec que hi havia un silenci al meu voltant, tot i el soroll existent. Només hi havia aquelles paraules dins el meu cap. Quina sensació... Però és que donen tant a parlar aquelles pàgines. En elles hi ha el motiu pel qual, a 1 d'abril, sé que aquest llibre estarà en el top tres de l'any.

Com deia, no ´se que té en John Boyne de la seva manera d'explicar històries que em fan remoure i em criden tant l'atenció. Però és que realment, m'ha deixat sense paraules.