Dimarts i dimecres era el torn de la Champions League. El Barça masculí, després d'una temporada irregular i desesperant en força trams, havia guanyat el totpoderós PSG a París. Ningú s'ho esperava, això. Van fer un bon partit, van controlar els francesos, i van acabar amb un meritori i il·lusionant 2 a 3. Aguantar el partit de tornada, unes semifinals assequibles (At. de Madrit o Dortmund), i més d'un ja es veia a la final, emulant aquell Madrit horrorós que va quedar quart a la lliga i va ser campió d'Europa. Doncs primera decepció. El Barça va ser el què havia estat tot l'any, i ajudats també per l'àrbitre, ens van fotre un correctiu d'1 a 4. La sensació no va ser la mateixa d'altres desfetes europees, havíem donat a cara; però el resultat final, el mateix. Patacada.
I com molts culers, tan important és que guanyi el Barça com que perdi el Madrit. El City d'en Pep, actual campió, duia un 3 a 3 de l'anada. El partit va ser un atac i gol. Bé. Un atac i no-gol. Els blancs, classificats per penals. Quin desastre.
Tot i la tristesa de dimarts, alguns comptaven que el cansament del Madrit del dimecres els afectaria quan diumenge es jugués el clàssic. I així ho va semblar. 0 a 1, 1 a 1. 1 a 2, 2 a 2. En molts moments del partit, el Barça dominava el Madrit. I les ajudes de l'Àrbitre (quin escàndol... gol fantasma, targetes no tretes...) no impedien que penséssim que en trauríem alguna cosa de profit. Però el Madrit és el Madrit. Últim minut, i 3 a 2. Lliga sentenciada. Any en blanc i al racó de pensar.
I he deixat el tercerpartit cronològicament parlant pel final, perquè en el fons, és el que més mal m'ha fet dels quatre, i això que és l'únic que encara es pot arreglar. Semifinals de Champions anada a Montjuïc, Barça-Chelsea. Les mateixes semis que l'any passat, però començant a casa. A mi personalment, aquest factor no em feia gens de gràcia. Un bon Chelsea podia aguantar bé, i després jugar-s'ho a Stanford Bridge. Amb el què no comptava és que l'equip femení fes un dels pitjors partits de l'any. No van controlar gens la pilota, no feien ocasions, errades clamoroses... i també un arbitratge penós (era e primer cop que es xiulava l'himne de la Champions amb el femení, i així ens va anar). El Barça pot remuntar perfectament un 0 a 1 a Londres. Dos partits seguits jugant malament és difícil. Però només cal que el Chelsea torni a jugar bé. Estic preocupat. Tinc confiança en remuntar, però estic preocupat. No les tinc totes. I veient-les jugar dissabte, i després veient el Lió, no sé si ens convé anar a Bilbao i que ens tornin a guanyar fent més gran la ferida. Però bé, anem a jugar i intentar capgirar l'eliminatòria. I que en Jonatan sàpiga moure i sacsejar l'equip, enlloc d'esperar que les noies ho solucionin tot per la seva qualitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada