BON VENT 2019, ÀNIMS 2020

TEMÀTIQUES DEL 2019

Acabem aquest resum bloguer de l'any, tal com vam fer l'any passat, desbancant-lo del segon lloc i ocupant-lo amb mèrit per les seves 133 entrades! Són 18 més que l'any passat, i a 27 de superar el màxim. Sincerament, estic sorprès, no em donava la sensació de que n'hi haguessin tantes.
Aquestes cent trenta-tres entrades han parlat de les temàtiques (o categories) en què divideixo els temes en la següent proporció:

- Entrades sobre llibres, un 19%
- Entrades sobre cinema, un 16%
- Entrades sobre diversos aspectes del quotidià diari, un 14%
- Entrades sobre Catalunya i televisió, un 13%
- Entrades sobre el Barça, un 12%
- Entrades sobre futbol, un 10%
- Entrades amb temes sorprenents, sobre educació, escola i món, un quàdruple empat al 8%
- Entrades sobre aquest blog amb un 6%
- Entrades sobre música, un 5%
- Entrades sobre viatges, castells, lleure, teatre i Món Jove, totes amb un 2% excepte la darrera amb un 1%
Han canviat algunes coses respecte l'any passat. Sorprèn, per una banda, la caiguda d'entrades sobre Catalunya. No serà perquè la cosa estigui desinflada, però és veritat que parlem per parlar, ja que tot està gairebé igual. L'únic que destaca són les accions que es van fent. Llibres i cinema es mantenen al capdavant (cinema baixant força també pel què ja vam comentar a Les millors de l'any). Aquest descens important de les primeres classificades de l'any passat han permès repartir més les altres categories.
Sorprèn també la pujada de televisió, però que es complementa amb la baixada del cinema que dèiem. No pugen tant, però també, escola i educació, Barça i futbol, món i sorprenent, mentre les altres categories es mantenen constants. Entra de nou Món Jove, gràcies a la visita de les colònies, però és evident que és una categoria destinada a quedar-se en blanc any rere any, com li pot passar a castells d'aquí poquet si les coses no canvien.
Fins l'any que ve, any que arribarem finalment a l'entrada 1.000!!! Tothom preparat!!!

LA FLETXA NEGRA

Des del curs passat que passo més estones a la biblioteca de l'escola. Endreçant i remenant, sempre
m'estic una estona en els llibres clàssics de literatura per tal de donar-me idees per futures obres de teatre, ja que aquest any en cauen dues més. Aquest estiu vaig anar més enllà ja que em vaig endur un clàssic de ciència ficció, L'home invisible, que va ser una de les meves lectures de les vacances.
Així, vaig pensar que no seria mala idea llegir clàssics de la literatura universal, llibres conegudíssims però que pel què sigui, mai havia llegit. Aquell de Wells va ser el primer, i ara ha estat el torn de La fletxa negra de Robert Louis Stevenson (autor de L'illa del tresor entre altres).
La novel·la és una història medieval, dels voltants del segle XIII, quan a Anglaterra hi havia les guerres entre Lancaster i York. Amb el rerefons d'aquesta lluita, coneixem un jove, Dick Shelton, que descobreix que els que l'han estat protegint i educant són en realitat, els assassins del seu pare. Això provoca canvi de bàndol i col·laborar amb els bandits de La fletxa negra, l'objectiu dels quals és acabar amb la vida dels seus opressors. Tot amenitzat per l'amor amb una donzella amb qui es voldrà casar.
És una historia interessant, però la veritat és que força enrevessada. Segurament, els coneixedors de la història d'Anglaterra ho tenen tot més situat, però per incults en el tema, costa una mica seguir els espais, els bàndols i els personatges que apareixen. Si un anglès llegís les cròniques de Jaume I segur que tampoc se'n sortiria. Així doncs,, el fet principal ha estat l'embolic de gent i a qui seguien cada un, etc. La història però, sembla senzilla però forçada. En el fons, la fletxa negra és un personatge secundari més, ja que se centra absolutament tot en el jove Shelton. Descartada com a obra de teatre perquè hi ha pocs personatges que tinguin molt paper i s'hauria d'omplir amb massa soldats i bandits amb número.
Mentre l'anava llegint, m'ha vingut una reflexió. Un dels aspectes que han fet dificultosa la lectura, segurament el principal factor, és el llenguatge. Escita fa molts anys, i traduïda al català també un grapat, el vocabulari i gramàtica utilitzats són típics de fa un parell de segles, i sense dubte fa feixuga la lectura, Possiblement, traduïda a un llenguatge més modern, el llibre seria més entenedor. La reflexió me l'he feta pensant en les lectures obligatòries que es posen en algunes escoles a ESO i Batxillerat. M'imagino joves actuals obligats a llegir Quixots, celestina, Mirall trencat, Madame Bovary... grans clàssics de la literatura, però amb un llenguatge massa antiquat pel nostre jovent. No crec que siguin lectures motivadores pels nois i noies, i segurament els fa avorrir la lectura. Evidentment, s'han de conèixer i treballar, però potser d'una altra manera que impliqui la seva lectura obligada. Cal buscar noves obres, i segur que moltes escoles ho fan, però no totes, i això, perjudica la cultura del jovent.

LES MILLORS DE L'ANY (II)

Aquest any no ha estat molt prolífic en pel·lícules, ja que he estat més enganxat a les sèries de tv, i això ha minvat la part cinematogràfica.Els dies de planxa, enlloc de peli, eren capítols de Vikings, War of the worlds. Apart de no haver tantes pel·lícules, també ha passat que moltes vegades no les he encertat. Un cop feta la llista, ha estat molt fàcil treure les que no m'han dit ni fu ni fa, fins al punt que n'han quedat només nou! L'any passat vaig escriure el top 10... Clar, és que em falta la darrera d'Star Wars! Sembla ser que no podré veure-la abans d'acabar l'any; aquesta era la desena peli per fer el top. Però al no ser-hi i quedar-ne 9, farem com amb els llibres, el top five. És difícil, perquè com he dit al principi, no han estat massa espectaculars, de manera que ho farem més per eliminació que no pas per mèrits, excepte segurament, la número 1 de l'any. És a dir, hi hauria la primera, i totes les altres empatades en el segon lloc, que ordenaré de manera casual. Aquí van:
5a: Frozen 2: Es pot dir tot de Frozen, però la força de les seves cançons, els missatges amagats dins la trama, la manera com es planteja, la porta a entrar en aquest top five en detriment de Green book, que potser també s'ho mereixeria.
4a: Llarga vida i prosperitat: La peli sorpresa de l'any, com ho va ser Ladybird i Colossal en el seu moment. Aquesta road movie em va robar el cor.
3a: Dumbo: Doncs sí, aquesta versió de Tim Burton li dóna un parell de voltes a la història original i en surt una bona peli i molt interessant.
2a: Yesterday: Tot i que les expectatives dle tràiler eren molt altes, i després potser no les va acabar de complir, l'originalitat de la trama la col·loquen fàcilmetn en el punt més alts del rànquing.
1a Avengers: End game: He de reconèixer que em fa una mica de vergonya posar-la com a primera, però és que la conclusió final de totes les pelis de superherois que s'havien muntat els de la Marvel, mereix aquest reconeixement. I és clar, és que és espectacular. Si hagués vist Star Wars segurament seria al segon lloc, així que primer premi merescut.

ELS MILLORS DE L'ANY (II)

Tal com vaig fer per primer cop l'any passat, procediré a fer un repàs dels llibres que han passat per les meves mans aquest any 2019 que ja està a poc d'acabar-se.
La primera sensació és que no n'he llegit tants com el 2018. N'hi ha hagut alguns que han estat de llarga durada, he notat que agafava menys sovint un llibre... tot d'ímputs que em porten a aquesta sensació. I quan arriba el moment de fer recompte, no només no en surten menys, sinó que en són dos més! Un total de 19 llibres en un any! Renoi, sí que m'hi fixo, sí que ho valoro poc... Suposo que hi han tingut a veure coses com que el primer llibre de tots, "Foc i sang" vaig necessitar dos mesos i mig per llegir-me'l perquè era llarg i no trobava el moment; també deu tenir a veure el fet que dos dels llibres tenen a veure amb Harry Potter i han estat més una feina que una lectura habitual. A més, el primer dels Potter, la pedra filosofal, ja l'havia llegit (no té entrada pertinent); pot haver influït el fet que dos dels llibres són clàssics de la literatura que també estic revisant (L'home invisible i La fletxa negra); quatre llibres més són educatius o de reflexió. Tots aquests factors deuen haver provocat la sensació que comentava.
La llista del 2019 és la següent:
- Foc i sang
- El dia que Barcelona va morir
- L'emoció d'aprendre
- Fungus
- Cançó de sang i or
- La vida que aprenc
- La desaparició d'Annie Thorne
- Viatge per la màgia de Harry Potter
- La llegenda de Sigurd i Gudrun
- Sal roja
- La dona a la finestra
- Harry Potter i la pedra filosofal
- L'home invisible
- Enseña como un pirata
- Els àngels em miren
- La planta mil
- La noia salvatge
- Ni princeses ni pirates
- La fletxa negra
Ara és qüestió de veure quins són aquest any els llibres del top five (em sap greu per Foc i sang, la saga Targaryen, genial, però poc engrescador):
5è: La dona a la finestra, un bon llibre d'intriga, que es va fer molt amè de lectura, ja que em va enganxar força.
4t: L'emoció d'aprendre, com vaig escriure en el seu moment, la lectura de les històries que ens presenta en César Bona em van fer venir ganes de tornar a l'escola!! Crec que l'hauré de tornar a llegir...
3r: La desaparició de l'Annie Thorne. dos dels tres thrillers d'aquest any, al top five (només faltaria La noia salvatge, que estari al top ten). En aquest cas, encara més emocionant que la dona a la finestra.
2n: Cançó de sang i or: la novel·la històrica catalana en toa la seva esplendor, genial.
1r: La planta mil. Caram, thriller de ciència ficció, però el més curiós és que aquesta novel·la la trobem a les prestatgeries de "Per a joves". Doncs mira, potser sí, però per mi   ha estat el descobriment de l'any. La segona i tercera part ja estan esperant el seu torn.

MERLÍ 2

Aviat farà dos anys que es va acabar una de les sèries que més va fer parlar dels últims temps. Merlí explicava les històries d'un professor de filosofia molt particular i el seu grup d'alumnes als dos cursos de batxillerat. TV3 va tancar la sèrie en dues temporades de manera que fos impossible la continuació del personatge. Però allà on hi ha or, no li diguis a les televisions que no hi vagin, així que Movistar compra els drets i ara han estrenat i acabat la primera temporada d'un spin-off de la sèrie.
Merlí - Sapere aude segueix les passes d'en Pol, l'alumne "predilecte" del Merlí, que s'estrena a la facultat de filosofia. Així, veiem com vol convertir-se en professor, però primer haurà de fer la carrera. Així, tenim trames noves, personatges nous (tots els nous companys d'universitat i professors catedràtics) ies va aprofundint per altres camins. Així, no s'entra gens en les famílies, excepte la pròpia del Pol i la d'un dels personatges, en Rai. Repeteixen també apareixent sovint en Bruno i la mare del Merlí.
Ara que ja han anunciat que es farà una segona temporada d'aquest Sapere aude, valorem positivament la primera. Com sempre, a la pregunta si calia, seria un no, però clar amb la de programes i sèries horroroses que fan a la televisió, doncs més val allargar-ne aquestes que no pas aguantar-se amb coses absolutament patètiques. Doncs com deia, no ha estat malament. Es nota que els que estan al davant són els mateixos que els del primer Merlí, de manera que l'estil és molt semblant. Continua aquesta predilecció pel tema sexual en tots i cada un dels personatges, i la veritat és que molts d'ells no s'acaben de definir. Està bé perquè posen la normalitat en moltes de les orientacions sexuals. Sense anar més lluny, el Pol és bisexual, de manera que tot el què sigui trencar tabús en aquest aspecte, millor. Segueix sent una sèrie no apte per primària, tot i que molts la miren. Ja se sap que els pares deleguen la responsabilitat del seus actes audiovisuals en l'anarquia i el "Deixa fer". Sense comentaris.
Els nous personatges estan força ben pensats i escollits, hi ha una mica de tot. El personatge del Biel és el meu preferit, el típic que no sap què fa allà, que gairebé tot li surt malament, i l'actor que l'interpreta ho fa amb molta naturalitat, molt creïble. Així que tot i estar sense Merlí, la sèrie avança a bon ritme.

AUTOPISTES DIFERENTS D'ABANS

Ja fa més de dos mesos que van tenir lloc les marxes per la llibertat, una de les respostes a la sentència dels presos polítics. una de les poques que no va acabar amb corredisses, càrregues ni violència. El motiu és evident, perquè no hi va anar la BRIMO ni la PN ni la GC. està demostrat que només hi ha merder si ells apareixen.
Bé, doncs ja fa més de dos mesos i el dit gros del meu peu esquerre encara no s'ha recuperat del tot. No, is al final hauré d'anar al metge, perquè pobre, fa una pinta... La qüestió és que aquells 70 km caminats en dos dies van donar lloc a força curiositats, anècdotes, mini-aventures, emocions, de tot una mica... Però n'hi ha una que sembla que m'acompanyarà força temps, qui sap quant. Almenys és un efecte secundari que encara em dura. M'explico. Resulta que ara, quan vaig en cotxe i passo per algun dels trams per on vaig passar caminant, em vénen flaixos d'aquells dos dies. Recordo perfectament que hi vaig passa caminant i no en cotxe. Veig aquella gent que sortia de les fàbriques a veure'ns passar, veig aquella corba que es feia interminable, veig aquell pont d'on penjava una estelada gegant, veig aquella rotonda per on ens vam desviar, aquell passeig on hi havia un veí amb un altaveu al la terrassa... És un efecte curiós, aquest. Segurament mai tornaré a veure aquestes autopistes com el què realment són, carreteres amples que comuniquen poblacions, sinó que veure els meus peus trepitjant l'asfalt passa rere passa. Sí, és un efecte curiós, tot i que pels meus acompanyants, potser no tant, perquè cada vegada que hi passo faig el comentari. Va camí de fer-se crònic, i convertir-se en el típic tic de la gent gran que recorda les seves batalletes, una vegada i una altra, davant el casament de l'audiència del moment, farts de sentir la mateixa història cada vegada: "Sabeu? Per aquí on passem ara, jo vaig passar-hi caminant!"
Per altra banda, vaig fent selecció dels moments més especials. Ara per ara tenim:
- L'emoció del començament a La Garriga amb tota la gent que s'hi aplegava.
- Els primers km, quan res em feia mal
- Granollers que no s'acabava mai
- La gent que ens saludava
- Els cotxes i camions que ens pitaven donant ànims
- Els cotxes i camions que ens dedicaven paraules florides (poquets)
- El brou del primer dinar
- Sabadell que no s'acabava mai de mai de mai
- L'arribada a Sant Quirze
- El sopar
- Dormir en matalàs
- Les trobades amb coneguts al llarg dels dos dies
- L'entrada a Barcelona
I tants i tants altres moments que quedaran gravats amb tantes altres mobilitzacions dutes a terme. Esperem que serveixin d'alguna cosa.

PERSONA DE L'ANY

Setze anys. Amb només setze anys la Greta Thunberg ha aconseguit ser portada de Time amb el títol
de "persona de l'any". Hi ha qui la posa a la carrera del Nobel de la Pau. Però la veritat és que amb premis o sense premis, la Greta s'ha guanyat un lloc dins l'aparador de personatges que són més influents en l'època actual.
Segurament poc s'ho imaginava quan amb 15 anys va decidir, de comú acord amb la seva família, fer vaga escolar cada divendres. I allà la tenien, davant el parlament suec amb la seva pancarta de "Vaga escolar pel clima". Sigui com sigui, la seva acció, gràcies a l'impacte que tenen les xarxes socials avui en dia, i més entre la gent jove, es va començar a escampar per tot arreu, i de mica en mica es vana anar sumant més i més joves a la vaga escolar,., tant a Estocolm com a altres ciutats europees i seguidament del món sencer. Així va néixer l'ONG "Fridays for future" i amb la broma, ha anat viatjant i fent discursos davant de miler de persones, tan joves com polítics i governants, a l'ONU o a les cimeres del canvi climàtic. És tot un fenomen.
Particularment, a la classe n'hem parlat força, d'ella, tant el curs passat com aquest. Posant-la d'exemple de què vol dir fer-se un propòsit, lluitar per un objectiu, etc. I fer entendre que la barrera de l'edat ens la posem nosaltres,i que per molt nens que siguin, si es proposen alguna cosa, ho poden aconseguir o com a mínim, sentir-se orgullosos de la seva feina o també fer-la visible al món que els envolta. Sí, sóc un fan de la Greta, i tant.
Malauradament les elits de la societat capitalista, els governants del paisos més rics, són és clar, els principals enemics de la causa contra el canvi climàtic. No és que siguin enemics de la Greta, és que la seva ànsia de poder i diners els fa col·laborar amb totes les empreses i sistemes que provoquen l'augment de la temperatura al planeta. Fer cas als científics que ens alerten d'aquest perill és perdre poder i riquesa per ells. La figura de la Greta, convertint-se en una icona de la lluita, l'ha posat en el seu punt de mira, i aquesta colla de degenerats feixistes i malvats la ignoren, la menyspreen, la insulten... Per sort, està ben rodejada de gent que la protegeix d'aquests imbècils i que l'aconsellen en les seves paraules, fent per exemple, riure-se'n de les seves mofes amb ironia. per exemple, quan en Bolsonaro la va insultar dient-li pirralha, ella ho va fer servir per posar-s'ho al perfil de les xarxes. altres criticaran que s'ha convertit en una marca, que hauria d'estar a l'escola, etc. A veure, si es volen preocupar pels nens i nenes que no vana escola, que comencin a a lluitar contra l'abandonament escolar i els problemes a les escoles d'alta complexitat, no cal que es preocupin per ella. La qüestió és que els que la critiquen només tenen un nom: feixistes. Mentrestant, seguiré posant-la d'exemple als meus alumnes, alhora que conscienciem sobre la urgència climàtica i promovem accions que vagin més enllà de les papereres de reciclatge, perquè aquesta és una altra; per molt que reciclem, si els governants i empresaris no fan res, ens anem a la merda igualment. Necessitem moltes més Greta's!

DONCS NO

Deia fa cosa de pocs dies: "Pinta molt bé". Doncs no. Bé sí. Pintar, pintava molt bé. El primer
episodi, com comentava en aquella entrada, tenia molt ganxo. La coneixença dels personatges i l'atac extraterrestre que no saps com serà, quan vindrà, i la senzillesa en què té lloc i el dramatisme implícit que té aquest atac, que elimina gairebé tota la humanitat de cop.
Quan vaig escriure l'entrada, ja havia vist el sego capítol, i la baixada de la tensió ja era evident. Però després del començament era lògica una pausa. La resta dels episodis (6 més, vuit en total, es veu que ara s'ha posat de moda que siguin vuit) han seguit la tendència a la baixa, i m'han deixat ben fred. La trama se centra en com evolucionen els diversos grups de supervivents que hem conegut: els de Londres, els dels Alps i els del nord de França. La connexió entre els primers i els últims és evident des del primer dia, i cada cop més per la connexió entre els dos personatges joves, mentre que la científica i els soldats dels Alps, van fent a la seva, amenitzat pels descobriments de la doctora.
Ara bé, tot es redueix en veure com avancen aquests grups de personatges, però tampoc sense que els passi gran cosa; la veritat és que en alguns moments es fa avorrida perquè no passa res especial, cosetes petites però insignificants. Els descobriments que fan tant l'astrònoma als Alps com el professor universitari passen absolutament desapercebuts, Ni s'entenen ni es posen molt en pràctica o primer pla. Els extraterrestres, o més aviat les màquines que apareixen són poc espectaculars, no tenen cap element que els faci terrorífics o especials, i el soroll que fan de màquina espatllada és una mica ridícul. Una de les errades és que amb el soroll que fan, de vegades ataquen per sorpresa... Home! Si se'ls sent d'una hora lluny!
El final de la temporada sembla que dóna peu a una teoria força curiosa i diferent, però ens deixen amb la mel als llavis. Podem acceptar una segona temporada, sí. Però no més si ha de seguir aquest ritme una mica anodí. Ja té nassos que el més espectacular hagi estat el final del primer capítol i el final del vuitè. Això vol dir que hi ha algú amb idees creatives al darrere. No s'entén perquè no hi ha més creativitat en els capítols intermedis.
Per últim, com ha passat altres vegades, una cadena rival de la Fox ha filmat una altra versió de La guerra dels móns, ambientada a finals de segle XIX, de tres episodis. A veure si era aquesta la bona!

NI PRINCESES NI PIRATES

Ni princeses ni pirates és un llibre de la Núria Solsona. Darrerament molts dels camins m'estan
portant cap a aquest tema, el de la igualtat de gènere. Primer va ser veure aquest llibre en una llibreria abans de l'estiu. Me'l vaig apuntar perquè com a mestre, és un tema que em preocupa i m'interessa. Després va ser en escollir l'obra de teatre per als alumnes d'aquest curs. L'escollida fou "Balons roses i nines fusteres", que veurem el proper gener i tracta del tema. A continuació, uns joves que ens vénen a fer unes xerrades i activitats sobre la igualtat de gènere el passat novembre. I finalment, decidim a l'escola començar a posar mans a la feina sobre aquest tema per poder fer accions ben aviat. Estava clar que el llibre havia de caure. I així ha estat.
En el llibre s'exposen moltes de les situacions del dia a dia que reflecteixen la desigualtat que regna a la nostra societat. Com imatges, llenguatge, maneres de fer que tots duem a terme diàriament són les rests d'una herència absolutament masculinitzada. Sense anar més lluny, he utilitzat el genèric "tots" per incloure a tothom. És que potser cal dir sempre "tots i totes"? Segur que podem trobar moltes formules. Fer-ho, buscar paraules que diguin el mateix sense especificar gènere, etc. Com ja passa en el tema de l'educació emocional, no n'hi ha prou en creure-hi, hi has de viure. Va donant algunes idees per intentar donar la volta a la situació des del món educatiu (famílies i escola). Quan parla dels joves, fa incidència en les assignatures i com es pot fer més visible el paper de la dona en cada una d'elles (per exemple, història, literatura, ciència... àrees des de sempre vistes des del punt de vista dels homes escriptors, reis o científics). Però després de llegir-lo, me'l prenc més com un llibre de conscienciació que no pas un manual d'instruccions. En molts moments, repeteix idees i exemples, cosa que referma aquesta idea, ja que la intenció és més adonar-se del problema. Les solucions, que proposa són molt bàsiques. Si a l'escola volem endinsar-nos i apostar fort per la igualtat de gènere, haurem d'anar molt més enllà del llibre, seguríssim.
Un dels capítols més interessants és el que parla sobre la vida al pati de les escoles. Tal com estem nosaltres, ha estat força inspirador. Així doncs, bon punt de partida pel què promet ser un projecte important, si de debò ens mullem.

FROZEN 2

Frozen va aparèixer el 2013. El què havia de ser una nova pel·lícula més de la factoria Disney, es va convertir en un fenomen de merchandising absolutament brutal. De la nit al dia ens vam trobar envoltats de productes Frozen. Dos anys després, encara eren estrella absoluta dels catàlegs de botigues. Per no parlar de la ja mítica cançó Let it go, escoltada i versionada centenars, milers de vegades. La peli en sí, estava força bé. Alguns puristes criticaran que segueix el model de les princeses, l'amor idíl·lic i totes les crítiques possibles, però la veritat és que ho treballa des d'un punt de vista en què els personatges femenins són protagonistes absoluts i totalment empoderades contra el poder masculí.
Però deixem-nos de Frozen per parlar de la seva continuació. Fa poques setmanes es va estrenar la segona part, Frozen 2. Per començar, el simple fet d'haver trigat sis anys ja ve a dir que no han volgut fer qualsevol xorrada. I tot i que evidentment, podem dir, que no calia, els ha quedat una peli força correcta. La trama, uns anys després dels fet de la primera part, venen a explicar una mica d'on vénen els poders de l'Elsa. La idea està bé, tot i que penso que per nens i nenes, és potser un pèl complicada si vols entendre-la bé.
El millor, sense cap mena de dubte, les cançons. Són molt potents i boníssimes. Han prioritzat les cançons de solista (intentant buscar una nova Let it go, cosa que és impossible. Hi ha bons intents per aconseguir-ho, però no hi haurà cançó brutal, per molt que Aurora arribi al top dels tops. Les altres són igual de bones, i trobem similituds amb les de la primera part (la divertida del començament, la paranoica (en aquest cas és en Kristoff en una cançó d'amor que és una burla de les cançons d'aquest estil, imitant videoclips clàssics...) Sense dubte, escoltades de nou,són molt millors dins de la pel·lícula, amb les imatges, que no pas soles. Això vol dir que Frozen 2 és un tot.
Segur que sortiran moltes veus dient que no val res. A ells els diria si han vist la resta de la cartellera infantil, que no trobaran tanta qualitat segur. I sobre el tema de les princeses, i l'amor, etc. la veritat és que sense disculpar-ho, la meva generació i les dels voltants vam créixer amb les princeses Disney molt més marginades i no som persones odioses ni menjaflors, la veritat... Justament, ara que són més fortes, les nenes continuen creixent en rosa. Ho sento, no crec que siguin les pelis Disney sinó qui educa i envolta els nens i nenes. No vegis Frozen pensant en princeses sinó en dones fortes i valentes.

PEL DAVANT I PEL DARRERA

Estava a punt d'acabar-se aquest 2019 molt pobre teatralment. A veure, no és que anar al teatre sigui una de les activitats més repetides (entre dos-tres cops l'any comptant infantils), tenint en compte el temps lliure real i que tampoc és una activitat diguem-ne, econòmica. La qüestió és que aquest any només havia anat una vegada, i va ser al gener a veure el meu clàssic preferit.
Però mira com són les coses, que he arribat a temps de fer la segona sessió teatral, amb un altre clàssic, en aquest cas de la cartellera teatral barcelonina. Pel davant i pel darrera és una obra que ja s'ha representat a la ciutat fins a cinc vegades (algunes amb un parell de temporades). És una obra que agrada al públic, divertida, original i que et distreu dels problemes diaris habituals.
Veiem primer de tot, l'assaig general d'una obra de teatre, una comèdia d'embolics, de manera que ens van presentant els actors i els personatges que interpreten. A la segona part, el decorat dona la volta i ens ensenyen el què passa al darrere de l'escenari mentre es representa l'obra. I finalment, tornem a veure l'obra per davant, però amb l'afegit dels embolics que tenen al darrere i els conflictes personals com van sortint, provocant una obra totalment diferent.
Doncs com deia, és una comèdia on rius. Potser molt, potser poc, però rius segur. A alguns els farà més gràcia els acudits més irònics, altres riuran amb els cops i trompades, i segurament uns tercers gaudiran amb les escenes més txabacanes. La qüestió és que tothom troba aquells passatges o personatges que els farà més gràcia i riuran, oh i tant que riuran. Segurament per aquest motiu, és una obra que va tornant i tornant i sempre té públic que omple la sala.
De tot plegat, vull destacar el paper dels actors. Potser per ells, aprendre el diàleg i tot el muntatge els és senzill, però vist de de fora, te n'adones que el què fan és representar una mateixa obra tres vegades, i cada una d'elles amb els seus matisos, diferències, i embolics diversos. No ha de ser fàcil evitar confondre el què fas en un moment de la primera escena amb el què has de fer a la tercera. En una portes una plat que deixes a la taula, i a l'altra, el plat el deixes al sofà. Déu n'hi do quin treball. Per mi, és un paper molt estressant el què representen alguns d'ells. Divertida manera d'afrontar dues setmanes que poden ser més estressants que representar l'obra!!!

LA NOIA SALVATGE

Hi ha llibres que des de la primera vegada que passen per les meves mans en una llibreria fins que em
faig amb ell, han de passar un viacrucis de mesos i potser anys. En el cas de La noia salvatge, de Delia Owens, va ser un vist i no vist. Des del primer dia que el vaig fullejar fins que el vaig tenir, potser va passar una setmana i prou. I les coses com siguin, la ressenya estava bé, però no tenia res d'especial, diferent o intrigant. Realment és un cas curiós.
Però al final, em vaig fer amb ell i ha estat l'últim llibre que he llegit, i segurament serà el penúltim d'aquest 2019. La sensació amb la que m'he quedat, és bona, força bona. Sense arribar a l'excel·lent, podem dir que té un notable alt.
Explica la història d'una noia, abandonada de petita a viure sola en una cabana enmig d'una maresma, allunyada de la societat i de la gent, aprèn a viure (sobreviure) dels seus recursos i dels pocs lligams que té amb la resta de persones de la contrada. Malauradament, és acusada d'un assassinat i els prejudicis de la gent del poble que la veuen com una noia salvatge (vet aquí el títol), passen per sobre de qualsevol lògica.
El llibre està força bé. Els capítols combines la història de l'actualitat (l'assassinat, les primeres investigacions, les sospites i el judici) amb la vida de la Kia (així es diu la noia), des de que és abandonada pe la mare amb el seu germà i el pare borratxo i maltractador. A mesura que passen les pàgines, vas agafant "carinyo" amb aquesta història de superació, i vas acompanyant-la en el seu creixement i vivències durant uns quants anys fins que arriba la tragèdia de la qual l'acusen.
Potser en alguns moments molesta tant feedback continu, i seria de més agrair una bona estona d'una trama i una altra del conflicte, però la veritat és que al final, quan encares el judici i com es va desenvolupant el final, són d'aquells passatges que enganxen. I ja se sap que quan hi ha un llibre que em crida per ser llegit en qualsevol moment, bona senyal.
Així que bona lectura, i amb un final que no deixa indiferent.