AUTOPISTES DIFERENTS D'ABANS

Ja fa més de dos mesos que van tenir lloc les marxes per la llibertat, una de les respostes a la sentència dels presos polítics. una de les poques que no va acabar amb corredisses, càrregues ni violència. El motiu és evident, perquè no hi va anar la BRIMO ni la PN ni la GC. està demostrat que només hi ha merder si ells apareixen.
Bé, doncs ja fa més de dos mesos i el dit gros del meu peu esquerre encara no s'ha recuperat del tot. No, is al final hauré d'anar al metge, perquè pobre, fa una pinta... La qüestió és que aquells 70 km caminats en dos dies van donar lloc a força curiositats, anècdotes, mini-aventures, emocions, de tot una mica... Però n'hi ha una que sembla que m'acompanyarà força temps, qui sap quant. Almenys és un efecte secundari que encara em dura. M'explico. Resulta que ara, quan vaig en cotxe i passo per algun dels trams per on vaig passar caminant, em vénen flaixos d'aquells dos dies. Recordo perfectament que hi vaig passa caminant i no en cotxe. Veig aquella gent que sortia de les fàbriques a veure'ns passar, veig aquella corba que es feia interminable, veig aquell pont d'on penjava una estelada gegant, veig aquella rotonda per on ens vam desviar, aquell passeig on hi havia un veí amb un altaveu al la terrassa... És un efecte curiós, aquest. Segurament mai tornaré a veure aquestes autopistes com el què realment són, carreteres amples que comuniquen poblacions, sinó que veure els meus peus trepitjant l'asfalt passa rere passa. Sí, és un efecte curiós, tot i que pels meus acompanyants, potser no tant, perquè cada vegada que hi passo faig el comentari. Va camí de fer-se crònic, i convertir-se en el típic tic de la gent gran que recorda les seves batalletes, una vegada i una altra, davant el casament de l'audiència del moment, farts de sentir la mateixa història cada vegada: "Sabeu? Per aquí on passem ara, jo vaig passar-hi caminant!"
Per altra banda, vaig fent selecció dels moments més especials. Ara per ara tenim:
- L'emoció del començament a La Garriga amb tota la gent que s'hi aplegava.
- Els primers km, quan res em feia mal
- Granollers que no s'acabava mai
- La gent que ens saludava
- Els cotxes i camions que ens pitaven donant ànims
- Els cotxes i camions que ens dedicaven paraules florides (poquets)
- El brou del primer dinar
- Sabadell que no s'acabava mai de mai de mai
- L'arribada a Sant Quirze
- El sopar
- Dormir en matalàs
- Les trobades amb coneguts al llarg dels dos dies
- L'entrada a Barcelona
I tants i tants altres moments que quedaran gravats amb tantes altres mobilitzacions dutes a terme. Esperem que serveixin d'alguna cosa.