LA CURA

Ja està fet. cada any tenim una petita part proporcional de lectura en llengua castellana, aquella que mai ha estat llengua d'imposició. Em fot molt que hi hagi llibres que no s'hagin traduït a la nostra llengua, i que per poder-lo llegir ho has de fer en la de l'imperi. sempre pots  llegir el llibre, però aquesta vegada, després de força temps (anys) esperant a que es tradueixi, he fet un ERC, és a dir, m'he rendit al castellà. Ara ja em desintoxicaré amb els llibres successius.

Anem al fet que ens ocupa, que és el llibre en qüestió. Es tracta de La cura, d'en Glenn Cooper. D'aquest autor ja havia gaudit molt i molt de la seva trilogia de La biblioteca dels morts, que vaig acabar el 2015 amb la tercera part, La fi dels escribes. Va ser una trilogia que va anar de més a menys, però que la recordo molt i amb bon regust. Per això aquest llibre me'l volia llegir.a més a més, és clar, de la trama que també és de les meves preferides.

Tenim un virus descontrolat que contagia el 80% de la població mundial, provocant ue perdin totalment la memòria. És a dir, ls persones infectades no recorden qui són, què feien, on vivien... res de la seva vida anterior. I això vol dir que es comporten una mica com animals, únicament per satisfer les seves necessitats vitals, de tot tipus. això provoca un desgavell important a tot arreu, ja que entre confinaments i que no es pot anar a treballar, de mica en mica totes les coses habituals (gas, electricitat, avituallament...) desapareixen, i clar, com no pot ser d'altra manera, llegint com les persones que són immunes, afronten aquesta catàstrofe i com tiren endavant, cadascú a la seva manera. Tenim també, els metges que miren de trobar "la cura" pel virus, com intenten aconseguir fer-la possible.

Ha estat una lectura de les ràpides, perquè és força emocionant tot el què va passant, intrigant i neguitós. La recent pandèmia no fa res mes que corroborar el què tots sabem. que el dia que vingui un virus destructiu de debò, la humanitat està condemnada a l'extinció, perquè els pocs que quedin es trauran els ulls abans que refer la vida al planeta de manera sostenible i pacífica. Esperem no arribar a veure-ho. mentrestant, molt bona lectura d'estiu.

NO PUC MÉS

Tot i que l'etiqueta "Catalunya" segueix sent la número 1 d'aquest blog, és fàcil constatar que la distància amb les seves perseguidores es va escurçant de mica en mica. I no és que en faci mooooltes de les altre, sinó que la que ens ocupa s'ha vist reduïda la seva freqüència, provocat sobretot per la disminució brutal d'entrades sobre la política de casa. 

Amb la mobilització popular desmobilitzada i el circ denigrant de la famosa majoria independentista al Parlament, no fan ganes de comentar res. Però és que no puc més. El deplorable espectacle dels nostres polítics, tots, absolutament tots, és per agafar-los, tancar-los en un vaixell i deixar-los a alta mar, amb provisions, però sense permís per tocar erra. Com es pot ser tan fals, tan hipòcrita... tan merdós? Sabíem que enfrontar-nos a Ecspanya seria una batalla dura, però no comptàvem en què ells porten segles de maquinacions, complots i maldats. Es van adonar que no els calia la violència de l'1 d'octubre per vèncer, van veure que aquell no era el camí. Ivan fer el què més saben fer, aconseguir comprar a uns quants dels nostres, aconseguir la seva fidelitat a base de promeses personals, alliberaments de polítics... i els nostres governants ho han acceptat de bon grat.

Elles i ells s'han rendit. Prefereixen la seva estabilitat personal dins d'Ecspanya que els perills i inseguretats de crear un estat nou. Ens han abandonat, igual com van fer els anglesos a la guerra de successió. Els emprenya molt que els diguem traïdors, però és que ho són! Què és sinó la "taula de diàleg"? Nomé es parla de temes autonòmics, amb les promeses que fa anys que fan i mai compleixen, i després surten de la reunió cofois i orgullosos d'haver aconseguit res. No era per parlar d'independència, aquesta taula?  La contínua dèria de buscar esdeveniments que ens espanyolitzin bé (olimpíades). Les mil i una converses del Villarejo que surten a la llum i no passa res, ningú demana explicacions ni trenca res. Ni per l'espionatge del Pegassus. Silenci. I només faltava el xou Laura Borràs. A veure, quan la van escollir presidenta del Parlament, ja sabien que la investigaven per això, i sabien que més aviat o més tard, arribarien les acusacions i el judici. Què pensaven? Aquest era el seu pla? Deixar fer per fer-la fora i fer-se més forts sense ella? Tots ho sabien que això passaria, i tot i així, han permès muntar l'espectacle. És francament penós.

Ara mateix, faria el què he dit abans dl vaixell. La veritat és que m'agradaria que els tornessin a posa a tots a la presó, només per marcar-me el gust de no moure ni un dit en cap mobilització per ells. Caminades, manifestacions,... tot el què es va fer per defensar-los i voler la seva llibertat, i un cop fora, fan el què fan? La propera vegada, que es podreixin a la presó. I tant de bo tothom pensés com jo. Però és veure les reaccions a les xarxes i veure com tots s'estan traient els ulls... i els espanyols rient a cor que vols veient com no els ha calgut enviar més piolins; nosaltres mateixos ens estem matant. Quina pena tot plegat. 

El poder el té el poble, però no sé si el poble té ganes de res. La majoria no fan res sense els polítics davant, i cal adonar-se que ells han d'anar al darrere nostre. Però la gent està igual de podrida, i no sé si farem res de bo. Per primera vegada en molt temps, ara sí, soc pessimista.

LOVE AND THUNDER

No tenia especial intenció d'anar-la a veure. Diguem que no perdia el cap per aquesta raó. Però el fet de disposar d'un descompte i una tarda pel davant m'ha fet decidir. I per què no? És evident que hi havia motius per veure la quarta pel·lícula de la saga de Thor. Per exemple, seguir connectat a les trames de l'univers Marvel,  el bon record de la bona estona passada amb la tercera part, Ragnarok, i més sabent que el director i les intencions eren les mateixes. 

Un cop vista, doncs bé, diguem que no la supera, ni suma, però amb els "fiascos" de pelis que estic veient darrerament, passa per davant per molt normaleta que sigui. I és que aquesta quarta pel·lícula arrenca des d'on vam veure marxar el déu víking a Endgame, amb els Guardians de la Galàxia a buscar-se i solucionar problemes a altres planetes. Els seus camins se separen ràpidament perquè Thor es veu arrossegat a la recerca de l'exterminador de déus, un personatge desenganyat per aquests, ja que per molt que els resis, les desgràcies arriben igual, no et fan ni cas. 

A partir d'aquí, tres coses a dir. La primera, que l'escena que comparteixen Thor i els Guardians al principi és possiblement, el més divertit de la peli (per durada); després n'hi ha altres, però són escenes més curtes. La gràcia de la diversitat dels guardians és impagable. En segon lloc, la reaparició de la Natalie Portman en el paer de la doctora Jane Foster (Jodie? Fonda?) No va sortir a la tercera part perquè la segona va ser força dolenta, però ha tornat perquè tot ha renascut de nou, encara que el seu paper potser no té continuïtat. Ja ho veurem (maleïdes escenes post-crèdits). I en tercer lloc, l'entrada d'un món nou de possibilitats de creació de noves pel·lícules. I cal dir que té la seva lògica. Dins els superherois tenim els déus víkings, però i els altres? Déus egipcis, grecs i inventats, on són? Doncs aquí se'ns presenten uns quants i com deia, sembla que serà un nou filó de pel·lícules, que poden entrellaçar-se amb altres més, com Eternals. Aquesta gent de Marvel tenen una ment recargolada però brillant.

I de la peli ens quedarà una estona força entretinguda, que amb aquesta calor, s'agraeix. I si no, que ho preguntin a les dues cabres gegants, divertidíssimes...En aquestes pelis, de vegades el què les salven són els personatges secundaris més que no pas els principals o la trama.

PENÚLTIM 24

I ho van tornar a fer. Després de set temporades trepidants, la vuitena, tres quarts del mateix. Vint-i-quatre capítols d'estrès, adrenalina pura, girs de guió, reaparicions, comiats... un garbuix de situacions de tot tipus per posar a prova la resistència de l'espectador a tants esdeveniments de bojos.

En aquest cas, el protagonista, allunyat dels problemes, mira de dur una vida normal amb la seva filla i la seva neta. Però el ve a trobar un antic company ficat en un embolic que destapa una trama on estan involucrats, com no, els governs de diversos països, a quin pitjor. I mira que tot sembla que sigui per una bona causa. De teló de fons, la signatura d'un tractat de pau entre USA, Rússia i un país inventat de l'Orient per posar fi a guerres, armaments i amenaces. Però clar, no tothom vol aquesta pau signada, així que a partir d'aquí, tot s'hi val.

I ja tornem a ser amb explosions, trets, interrogatoris que no passarien l'examen dels drets humans, i molts altres moments que porten els nervis a flor de pell, com és habitual en aquesta sèrie, que com he dit altres vegades, manté el llistó de l'interès a dalt de tot sempre, i això ho aconsegueixen molt poques.

A mesura que es va acostant el desenllaç, et vas fent conscient de que, acabi com acabi, no acabarà bé. Si guanya la justícia, no es signarà el tractat de pau. Si es signa la pau, la justícia perd i els dolents no paguen les seves culpes. És un dilema que t'acompanya al llarg del final de la temporada i que la veritat sigui dita, provoca un debat moral important. Si t'hi poses a pensar, no saps ben bé què seria el més correcte. De fet, aquesta sèrie, més enllà de la violència, posa sobre la taula molts temes de doble moral. Sacrifici d'alguna persona per salvar-ne milers, mentir per una bona causa, la venjança... 

És cert que veient els tripijocs dels polítics de la sèrie, no tens cap dubte que a la vida real passen coses molt semblants si no pitjors, de manera que poc ens rebel·lem davant dels fets que viu el nostre país.

Ara només queda la novena i última temporada, que és un afegit. D'entrada, aquesta vuitena havia de ser la darrera, i acaba com a tal. Té un final claríssim. Els creadors, 4 anys més tard van voler tornar-hi, però aquest cop seran 12 hores enlloc de 24. Veurem si és un bon final de debò, ja que perden l'oportunitat de tancar-ho deixant un bon sabor.

NOMÉS QUEDEN QUATRE

Els quarts de final de l'Eurocopa han posat el nom de les quatre seleccions semifinalistes de la competició, i com bé predeia a Quarts definits, aquest cop ho he encertat força, tot i que menys alemanya, totes han intentat ser eliminades.

Anglaterra, que s'havia convertit en la gran favorita per ser campiona, va estar a punt de ser eliminada per Ecspanya! Ja té nassos... Les vermelles, que no havien fet res d l'altra món, excepte Aitana, és clar, van fer el seu millor partit contra les angleses, i guanyaven fins gairebé el minut 80. Però al final, el físic mana, van empatar, forçar la pròrroga i guanyar al temps afegit. Anglaterra tora endavant, però amb el seu pitjor partit. Déu n'hi do les coses ben estranyes que passen.

L'altra cosa estranya va ser la classificació de Suècia. No es dubtava pas, però no va haver manera de fer el gol fins el minut 92! Un 1 a 0 contra Bèlgica i encara gràcies! Marededéusenyor! No entenc aquesta mania de fer que les més bones no guanyin amb solvència. I això que les sueques van xutar més de 30 vegades contra les belgues!

Alemanya no va deixar que hi hagués sorpresa i va eliminar Àustria fàcilment. L'única possible sorpresa va ser justament l'únic partit que no hi va haver. I el que estava més obert, França contra Holanda, tela marinera també. La primera part, les orange no van jugar. Va ser un monòleg de les franceses espectacular, però no van tenir sort. Entre la jove portera (boníssima i que és la suplent de la titular que es va lesionar al primer partit) i la incombustible Van der Gragt, salvant a boca de gol dos xuts, van donar ales a les holandeses, que amb un canvi al mig del camp van jugar molt millor a la segona part, anul·lant les contrincants i donant a entendre que encara podien guanyar. Al final, pròrroga i victòria francesa per un penal. Just, però penal al cap i a la fi.

De manera que les semifinals han quedat com no m'agraden. per una banda, Alemanya i França. Clar, gràcies al Lió, vull que guanyin les alemanyes. Teòricament són inferiors, però han arribat a semis sense despentinar-se. I França tampoc és que estigui arrasant. a l'altra banda, Suècia i Anglaterra. Totes dues han fet bons partits i altres més fluixos. Anglaterra sembla més forta, i juga a casa, però Suècia és la meva aposta a la porra. Així que d'entrada vaig amb elles. Si passen les angleses, igualment seran la meva aposta guanyadora per la final. De cap de les maneres vull França campiona, i alemanya... no sé... gairebé és com quan la masculina la va guanyar Portugal, ni fu ni fa, però que tampoc cal. Tot i que seria la demostració que més que les estreles individuals, els que és important és l'equip. D'aquí una setmana tindrem les campiones. Sort a totes menys a unes.

ESTRANGER A CASA TEVA

És molt significatiu que el nombre d'entrades sobre el procés independentista del país hagin quasi desaparegut d'aquest blog. El sentiment hi és, però la nostra classe política i el maleït conformisme de la població han aconseguit refredar-ho gairebé del tot. I la pandèmia encara el va enfonsar més la mobilització popular. La gent ja només es queixa a través de Twitter enlloc de sortir al carrer. "Els carrers seran sempre nostres" era un dels lemes d'aquells anys calents, i fins que no es tornin a ocupar, amb continuïtat, no només un cop l'any com passava abans que comencés tot, no farem res. 

Un altre tema seria el treball de fons que s'està fent des d'Ecspanya. Els nostres infants i adolescents estan cada vegada més espanyolitzats. Al final el senyor Wert ho aconseguirà. Estic cansat de sentir-los dir que "en castellà queda millor", "la música catalana és cutre", "pelis doblades en català no sonen bé"... i tants més comentaris de menyspreu cap a nosaltres mateixos per part de nens, nenes i joves catalanoparlants. El què no van aconseguir les porres i agressions de la policia i la guàrdia civil, ho aconseguiran amb els nostres petits.

El motiu de l'entrada és un altre, igual de preocupants. En poc més de dues setmanes he viscut en pròpia pell allò de sentir-se estranger al teu país. Primer va ser en una piscina. Potser hi havia 3000 persones, i ja us dic jo que el més estrany era sentir la nostra llengua. Tot castellanoparlants. I més recentment, en un hospital de la capital de país, tot l'equip d'infermeria, grans professionals, això sí, però totes en castellà, i ja us dic jo que almenys una era d'aquí perquè la vaig poder sentir en un altre context i era catalana.

No sé, però la cosa no pinta gens bé. De fet ja deia que n'havia depassar alguna de grossa per poder encendre la flama un altre cop, però no hi ha manera. Ni l'espionatge als nostres governants, ni la repressió continuada als manifestants de les grans protestes, res. Va haver un moment que vaig pensar que el retorn i detenció de Puigdemont seria segurament la guspira, però tal com estan les coses, tindríem tots els cecs d'ERC negant la realitat i encara aplaudint-ho i desinflant la mobilització. Només la investigació del 17A podria fer alguna cosa. No entenc com no s'està reballant aquest tema. Realment, estem apagats, però tinc l'esperança de que torni algun dia a petar. Il·lús, no?

SEGUEIX LA DÈRIA

Quasi un mes després de la darrera entrada que en parlava, abans d'entrar a l'agost, volia comentar com està el tema wordle. No ho faria, però és que han passat coses. Per una banda, tot i trencar la rutina de quan els feia ja que ja no estic anant a l'escola diàriament, he pogut mantenir la constància i seguir-los resolent cada dia des de llavors. No m'ha passat que me n'hagi oblidat cap com va passar l'altra vegada.

Malauradament, no puc dir que des d'aquell dia els hagi encertat tots i les ratxes siguin espectaculars. Hem tingut algunes decepcions que passo a comentar:

- El wordle català es va trencar a la partida 163, i des de llavors en porto 10. No cal dir que el rècord ara per ara està molt lluny, i més quan avui l'he encertat a la sisena i de pura sort.

- El wordle de l'ARA, aquest va ser més decebedor. Vaig trencar la ratxa quan en duia 97 de seguides. Per tres miserables dies no vaig aconseguir arribar als 100. Maleït sigui! Ara en porto 18. No està tan lluny com el català, però va fer més ràbia.

- El wordle anglès... he tingut dues ensopegades des de l'última vegada, així que el rècord continua en 41 seguides, i ara em trobo encara  a la cinquena... bufff, aquest sí que és difícil, ja que la sort hi té massa veure, amb unes paraules que desconec totalment però encerto per pura xamba.

- El wordle en castellà, es va acabar la ratxa 4 dies després de l'entrada anterior, deixant el rècord en 118. I ara en porto només 18, queda un llarg camí també. Però ara venen les dues alegries.

- El wordle científic, no m'he equivocat des de llavors i estic allargant la ratxa, que ja es troba a les 57 seguides, amb molta participació de la sort. L'anglès i el científic tenen el percentatge més alt d'encerts a la sisena, 18 i 17% respectivament; mentre que el de l'ARA està a un 6%)

- El wordle amb accents, que és qui m'ha fet decidir de fer l'entrada avui mateix, és que he arribat als 100 encerts seguits. Des de que el vaig començar, cap errada, i al contrari que el de l'ARA, m'ha deixat arribar als 100. I mira que tampoc és tan fàcil, ja que les paraules poden tenir 5, 6 o 7 lletres, i distingeix les vocals amb accent de les que no. 100 de 100, súper! Alguns dies (justament també avui) encertant-ho a la sisena, per tant, veurem fins on arribo.

EL MENTALISTA

Comença la remuntada, i de quina manera! Prop de 750 pàgines té el nou llibre de la Camilla Läckberg, escrit conjuntament amb en Henrik Fexeus, i les he devorat com feia temps que no ho feia en cap altre (i menys aquest any, que el tema lector estava anant a un ritme gairebé preocupant). I mira que de tantes pàgines, el pes era considerable per anar amb el llibre amunt i avall. Però l'interès era tan gran, que agafava una bossa més gran per poder-lo gaudir per exemple a les estones de metro.

Doncs sí, he xalat amb el llibre. No sé què té aquesta escriptora que aconsegueix mantenir l'interès en les seves intrigues, una cosa que, sense voler semblar desconsiderat, no veia des de la gran Agatha Christie. seria la versió moderna, on no hi ha gairebé descans. Des que la vaig descobrir a La bruixa, he anat llegint els primers llibres de la sèrie de Fjaälbacka des del primer de tots. Aquest mentalista, que és un altre història diferent, però que fa la pinta que en tindrem continuació, aconsegueix des del minut zero ficar-te en un món d'intrigues, enigmes, codis i assassinats absolutament bestials, propis dels mags i els seus trucs. Segur que alguna vegada has pensat, quan veus aquella persona tancada dins d'una caixa amb tot d'espases clavades, o partida en tres trossos, què passaria en la vida real, no? Doncs en aquestes pàgines ho pots saber.

El seu estil segueix sent el mateix. Uns crims, un equip de policies, cada un amb les seves manies i històries paral·leles, i una persona aliena a la policia que els dona un cop de mà per resoldre el cas. Mentre vas seguint la trama principal, vas descobrint com són tots aquests personatges, principals i secundaris, i enlloc de convertir-se en palla que farien innecessària la llargada del llibre, li donen més forma i context a tot el què passa. No sobra res.

El mentalista, aquest "mag" que fa els trucs fent veure que llegeix la ment de les persones, es converteix en el personatge que ajuda a la policia i es veu involucrat a la trama. li dona un toc especial al text en no ser una persona sense alguna característica especial, com per exemple l'Erika Falk de Fjällbacka, que és escriptora.

En definitiva, gran manera de començar les vacances a nivell de lectura. Esperem que segueixi així!!!

QUARTS DEFINITS

La jornada de descans a l'Eurocopa femenina de futbol després de la fase de grups ens permet analitzar com ha anat aquesta primera part i veure si tot ha anat com es pensava o no. 

I evidentment, no. Sempre, en totes les competicions, sobretot les de seleccions, les fases de grups acaben amb alguna sorpresa classificada i alguna sorpresa eliminada. I aquesta Eurocopa no podia ser menys. El problema és que quan vaig fer la porra em vaig oblidar d'aquesta premissa que es compleix SEMPRE. De manera que les meves vuit escollides s'emporten dues patacades. La més sonada, és sense cap mena de dubta, Noruega. I la sorpresa és majúscula quan el seu primer partit el va guanyar per 4 a 1 amb un joc meravellós, que recordava al Barça (femení també, és clar). Però al següent partit, contra Anglaterra, van semblar e Barça masculí jugant contra el Bayern, amb un bestial 8 a 0. Allò les va deixar trastocades i van perdre també amb Àustria, quedant eliminades i classificant a les austríaques, primera sorpresa. Un equip amb jugadores enormes com Graham, Reiten, Engen i és clar, el retorn de Hegerberg, que tornava com una diva, i és una pepa que només marca contra el Barça i es fa la xula. Ni un gol va fer. Fantasma.

L'altra sorpresa, però no tant, és l'eliminació d'Itàlia. Elles ja eren les vuitenes en aquesta selecció de les millors, i al final, ni això. També han fet força "peneta", fent classificar Bèlgica enlloc seu.

Després tenim les sis seleccions que ja es comptava que teòricament havien de passar. Ara mateix, mantinc opcions a la porra, ja que tinc com a campiona a Suècia, que ho està fent bé, però em pensava que estaria jugant millor. Ho tindrà difícil perquè ara mateix la més forta és l'amfitriona, Anglaterra, i no només pel 8 a 0 a Noruega, sinó per joc i intensitat. Se les veu molt potents. França i Holanda s'hauran de jugar entre elles un lloc a les semifinals. Tot i que França se l'ha vist una mica millor que a Holanda, s'ha de tenir en compte que el seu grup era molt més fàcil que el de les neerlandeses, i que ara mateix, sense Katoto, les seves opcions baixen una mica.

I queden dues, Alemanya i Espanya. Les ibèriques, sense Alèxia i sense Jenni, estan aguantant gràcies al grup on eren, però els toca contra Anglaterra, i entre com estan elles de fortes i la feblesa ecspanyola, seria la tercera sorpresa del campionat si es classifiquessin. 

Per tant, veig Suècia i Anglaterra perfectament classificades. Entre França i Holanda, tot pot passar. Qui tingui pitjor dia serà l'eliminada. I a semifinals hi haurà na selecció amb qui no s'hi comptava. teòricament seria Alemanya, però tot és possible amb una selecció concentrada com l'austríaca, que ja va guanyar Noruega. En cinc dies ho tenim.

FANTASTIC BEASTS 3

Això em passa per no qüestionar-se res. Veus el tràiler de la tercera part d'Animals fantàstics, que fa molt bona pinta i estàs a punt d'anar al cinema a veure-la. al final el temps passa i l'acabes veient al sofà de casa uns mesos més tard. No t'ho qüestiones. Ha de ser guai.

Mare de déu! Quina pèrdua de temps. I mira que si hi hagués pensat, hauria buscat en aquest blog si tenia alguna ressenya d'alguna de les parts anteriors. Ho he fet massa tard. Sí que n'hi ha. Parlo de la segona part, i allà ja la deixo per terra. Massa personatges, massa embolic, massa de res. Tot malament. I com deia allà, mira que es divertida la primera part. Però han volgut crear una nova saga d'on no se'n pot fer més. Fins i tot els multiversos de Marvel són menys embolicats que aquestes dues pelis. Segurament, si hagués llegit l'entrada, hauria vist la tercera part igualment. Fins i tot després de llegir el resum de l'argument a la viquipèdia (de la segona part)... és que és brutal. La llegeixes i no s'entén res! Quin garbuix de noms i situacions...

Però ara ja està fet. Ja està vista. Quan duia una hora, la vaig parar i dir-me a mi mateix que ja la continuaria en un altre moment. I és que després dels primers seixanta minuts, no saps ben bé qui és qui ni què passa. Hi ha uns bons i uns dolents. a partir d'aquí, imaginació. És cert que després, (quan ja has llegit el resum de la segona part), entens una mica qui és qui i què fa a cada lloc, i com que comença l'acció, aquesta salva l'argument. Un parell d'escenes que et salven la pel·lícula: el recat del germà del Newt Scamander i la persecució de les maletes pels carrers del poble de Buthan. Però evidentment, tot i que netegen la peli, en cap cas la salven de la crema general. 

Un dels principals problemes es la nul·la empatització amb els personatges. El protagonista inicial, l'Scamander i el seu company muggle, en Jacob Kowalski ho aconsegueixen a la primera part, però a partir de la segona, enmig d'una dotzena de personatges més, es van diluint. I perdre'ls a ells cm a principals és un error. I ningú aconsegueix el carisma que per exemple tenen els personatges de Harry Potter. Qualsevol dels secundaris de Hogwarts té més carisma que els principals d'animals fantàstics. I a sobre perden en Johnny Depp fent de dolent, i el substitut no li arriba ni a la sola de les sabates. I quan llegeixes que la seva intenció inicial era la de fer cinc pel·lícules... No sé si els sortirà a compte, la veritat. Jo personalment, espero recordar les paraules que estic escrivint abans de deixar-me enredar una altra vegada. 

Fa gràcia perquè al març de 2019, quan parlo de la segona part, comento que no estic tenint massa sort en les pelis d'aquell anys. Ara mateix, signaria les mateixes paraules per al 2022. Aquell 2010 el top ten es va quedar en top five, i l'any passat, el 2021, també. Veurem si passa el mateix aquest any.

ARTS ESCÈNIQUES

Aquest any tocava fer formació al gust. Enlloc de fer una consensuada pel claustre, per direcció o per Fundació, podien escollir aquella que et convingués més. En el meu cas, després de cinc anys sense fer teatre a l'escola, tenia entre cella i cella reciclar-me de nou. Ja havia fet un amb Rosa Sensat, un altre amb la FECC (amb en Joan Pera i el seu fill Roger), i també aquest mateix curs ja havia estat en una xerrada online amb la Rosa Gàmiz que va provocar que després ens vingués a l'escola a fer un taller amb els nois i noies. Va ser aquesta xerrada amb ella que vaig veure que calia anar més enllà de la representació de teatre, que hi ha vida més enllà, tot i que és difícil combinar-ho a primària amb les ganes de les famílies de veure els seus fills i filles a l'escenari.

En un principi buscava la formació per a mestres de La Perla, però després de la pandèmia, l'han anul·lat i no el feien. Llavors vaig trobar el que van iniciar la colla de Viu el teatre en la seva tercera edició. Tots els matins 'una setmana, de 9 a 15h amb grans professionals de les arts, empapant-nos de la seva experiència, vivència i sobretot, recursos. Dramatització, veu, percussió corporal, dansa creativa, titelles, coralitat... Déu n'hi do la d'aspectes diferents que hem treballat. El meu cas, combina una timidesa extremada a la vida real amb una bogeria controlada quan estic a l'aula, però clar, en el cas que ens ocupa, el curs, estic totalment fora de la meva zona de confort, quan després a 'escola és on em trobo millor. Que n'és d'estrany, no? això vol dir que en alguna de les sessions, patia força per quan em toqués a mi. Per sort, han estat activitats molt corals, i diria que només un parell de vegades m'he quedat allò que se'n diu sol davant del perill. la veritat és que algunes de les sessions, com la de dansa, que me l'imaginava com la més dramàtica per mi, va ser força tranquil·la. va tenir el seu moment, però vaig sobreviure.

Com toca en aquest casos, a mesura que anàvem fent activitats, veia les seves possibilitats a l'escola. algunes eren massa per l'ESO, però es poden aplicar a primària moltes de les que vam fer. És cert que quan veia les possibilitats amb els d'ESO, pensava amb el meu desengany de l'activitat extraescolar de teatre proposada aquest curs i que no tirarà endavant. Feia molt temps que una activitat proposada per mi no reeixia. Quina patacada! Prefereixo no pensar-hi, perquè evidentment, enlloc de justificar-ho en les mil i una coses que fan els nostres adolescents, ho pagaria amb la meva persona. Però sap greu, perquè realment ara tinc molt més recursos que hauria pogut posar en pràctica.

En aquest curs, apart d'enfrontar-me a la meva vergonya i trobar recursos, he descobert 26 mestres més amb una canya i una màgia molt grans. Hi havia veritables artistes entre els que estàvem allà, i els que eren mestres, tenien molts una gràcia innata que no m'estranya que els agradi aquesta vessant més artística. Entre els professors del curs, hi ha hagut de tot. En general tots molt bé, però alguns pecaven per centrar-se molt en grans i no sabien com aplicar-ho amb més petits, i algun altre que parlava molt com si sabéssim de tot i coneguéssim tots els autors que deia, i et senties una mica per sota. Per sort, després les activitats proposades eren molt interessants. Però en cap cas això fa baixar la qualitat del curs, que ha estat cansat, intens, però molt aprofitat, interessant i fantàstic.

NEXT TO NORMAL

Dijous vaig tenir la sort d'haver-la encertat. Feia temps que no tenia la dopamina disparada com entre les 21 i les 22'15h del14 de juliol de 2022. L'encert al qual em refereixo és pagar l'entrada pel musical immersiu Next to normal dins la programació del Grec d'aquest estiu. Se'n diu immersiu perquè té lloc a la sala IDEAL de Barcelona, un espai quadrat amb pantalles a les parets. Tots els actes tenen lloc al mig, sense decorats i només un atrezzo concret en determinats moments, i ajudant-se d'aquestes parets on a part de circular imatges que et traslladen al cervell de la protagonista, també en un moment s'utilitza per fer una vídeotrucada amb un altre actor que és fora de l'escenari. Tota una posada en escena molt original i que li dona un toc modern i diferent que està molt bé.

L'obra ens presenta una família en què la mare té un trastorn bipolar important, i la relació que s'estableix amb el seu marit, la seva filla i el seu fill. No dic res perquè seria un espóiler brutal. Però el moment en què descobreixes què està passant, és brutal, un xoc total que et manté atrapat a la trama. També apareixen la parella de la filla i el personatge a través d la pantalla que fa de psiquiatra de la mare.

L'obra es representa en anglès. Bàsic i imprescindible. A les parets apareixen subtítols, però entre que van tard, que de vegades no apareixen, millor obviar-los. a més, si mires els subtítols, perds el què està passant allà al mig. S'han de mirar de reüll per no perdre't, però si segueixes la història, més val estar pendent de la representació.

La història és brutal i afecta als teus sentiments directament. Entra l'argument, les seves veus, la força del muntatge... les llàgrimes van aparèixer més d'una vegada, i al final, de l'emoció pel què estava veient. De fet, buscant per youtube algun vídeo per acompanyar aquesta entrada, he trobat un fet allà mateix amb els minuts dels aplaudiments finals, i m'he tornat a emocionar. Renoi, com n'arribo a ser de sensible, però m'encanta ser així i no pas fred com un glaçó sense sentiments.

Els actors i actrius molt i molt bé. la mare, l'Alice Ripley, ja va guanyar un premi Tony l'any 2009 per la seva interpretació. Els dos fills ho fan esplèndidament. La parella de la filla la interpreta un actor català. Ja és curiós.

Total una gran experiència, que si l'ajuntéssim amb cinema, sèries i teatres, estaria sense cap mena de dubte al top three. Ja està tot dit. Quan un espectacle et toca l'emoció d'aquesta manera i et fa plorar, és que hi ha alguna cosa. I això que vaig estar a punt de perdre-m'ho. Tenia al cap que era a les 21,30h, i vaig arribar amb la calma quan ja havien tocat les 21h, que era l'hora inicial. Per sort, em van deixar entrar. Quina pèrdua tan gran que hauria estat!!!

4400

Dins el ventall de sèries que hi ha a les diferents plataformes, més limitat en el nostre cas, perquè tampoc fa falta, la veritat, he arribat a aquesta sèrie de ciència ficció, els 4.400. Es tracta d'un remake d'una sèrie que ja es va fer fa un grapat d'anys, i que renova, amb una visió més moderna, el mateix tipus de trama.

Trobem que de cop i volta apareixen al mig de la ciutat de Detroit 4.400 persones desaparegudes, cadascuna d'un lloc diferent, cadascuna d'un lloc diferent (totes nord-americanes). Al llarg dels primers episodis anem coneixent aquestes persones, qui són, d'on venen, mentre es troben totes reunides en un hotel i vigilades per l'afable govern dels USA. Dos dels treballadors, una poli i un assistent social, es posen més de la seva part i intenten que el seu retorn i reincorporació a la societat sigui ben normal. Entre els desapareguts, tant hi ha persones que venen de molts anys enrere (i per tant, tot el seu entorn ja és mort, o com a mínim no l'anomenen), però d'altres són desapareguts més recents que troben ben canviat el seu entorn familiar. Gairebé de seguida descobrim que aquestes persones han tornat amb poders, i de mica es mica es va embolicant la troca.

Coses que ha estat curioses: gran part del repartiment, gairebé en la seva totalitat són actors i actrius afroamericans. Sense cap mena de dubte, fet expressament, perquè de mica en mica la trama es va convertint en una crítica a la societat malaltissa dels USA degut als problemes de racisme i de violència. Els 4400 apareixen com el nou grup de persones diferents que reben el menyspreu dels ciutadans perla por que els fan.

Ara bé, a partir d'aquí és una sèrie totalment prescindible. Desconec per no circula la sèrie original, però aquesta nova enlloc. Un muntatge deficient, el tema dels poders que els converteixen en una mena de The gifted un desenvolupament estrany i incoherent... Per altra banda, la premissa també recorda a Resurrection, tot i que en aquell cas els que apareixien eren morts i no desapareguts. Però en el fons és el mateix, i tampoc saben com fer-ho anar. La veritat he vist els 13 episodis per allò de saber cap a on va, però no passaré per la segona temporada, que de fet, ja han anunciat que no es farà, tot i que la deixen preparada. Fa una mica de ràbia aquesta tendència i bogeria de les sèries. les fan amb finals oberts que obren noves temporades sense saber si s'arribaran a fer mai. Prefereixo sèries com 24, (que per cert, després d'aquest desengany, acabo de començar-ne la vuitena temporada) que tot i mantenir personatges que s'enllacen d'una temporada a una altra, les trames s'acaben al capítol 24, i no hi ha necessitat de seguir, el tema queda tancat.

En definitiva, i mira que té nassos la cosa, però és una sèrie de ciència ficció molt poc creïble. I que això passi, quan és de ciència ficció, on pot passar tot, diu molt d'ella. Al final, serà veritat allò de més val dolent conegut que bo per descobrir...

UN ANY DESPRÉS

Just un any després d'haver anat des de casa fins el Tibidabo caminant, hi he tornat. No era l'excursió que tenia en cap quan en parlava no fa massa en una entrada anterior, però compta com a tal, ja que són gairebé tres hores de caminada entre anar i tornar.

He fet algunes millores respecte la primera vegada. Enlloc de sortir a les 9'20h, he sortit a les 8'43h, de manera que aquests 40 minuts extres em servien per anar més tranquil, encara que no havia d'estar a la plaça Lesseps a les 13h. un altre canvi ha estat el ritme. Tot i trigar més o menys el mateix, dues hores i10 minuts, a les pujades anava tranquil, sense presses, i a les baixades o estones planes, tampoc em posava a córrer com vaig haver de fer l'any passat. A la paradeta del turó de Valldaura, enlloc de 15 minuts m'hi he estat cinc, ja que no necessitava tant descans perquè el ritme d'enguany era més baix. I per últim canvi, ja no he anat a buscar la drecera salvatge que em va fer perdre temps, pell i sang. Tot i això, he estat a punt de pifiar-la, ja que m'he ficat per un altre camí que em portava de nou a la drecera salvatge. Així que he perdut uns deu minuts anant i tornant a la carretera.

No és una excursió que em prepari molt físicament per a altres fites, però almenys sí mentalment, ja que la sumo al còmput total d'excursions de l'any. M'he trobat poca gent pel camí, cosa estranya, i per tant he pogut parlar una bona estona amb mi de com havia anat el curs en general. No he volgut entrar massa en el curs que ve, que per a això ja hi haurà properes caminadetes al setembre.

Només comentar dues coses. He arribat de nou al Tibidabo, cosa que fa que en una sola setmana, hi hagi pujat tres vegades (sopar a l'observatori, parc d'atraccions i ara l'excursió), i així com el diumenge gaudia de poques cues al parc, avui, amb tots els casals que hi havia, deuria ser brutal. Mentre m'hi acostava, anaven passant autocars i més autocars, però és que també en passaven de baixada els que havien descarregat. Quina multitud de casals. I quan les cues a les atraccions de dalt (Talaia, sínia...) ja eren grans, encara seguien arribant més i mes casals.

L'altre tema em té més intrigat. Després de les tres hores d'excursió, la gran pregunta és: què dimonis fa un helicòpter aparcat en una casa al costat del Tibidabo?

EN RETROCÉS

En poc menys de tres setmanes he anat, casualitats de la vida (quantes n'hi ha, no?), als dos parcs d'atraccions clàssics del país. Primer va ser Port Aventura, amb uns condicions especials, i el cap de setmana passat, així com molt improvisat, al Tibidabo. 

Feia mooooolt que no visitava el parc de la muntanya que domina Collserola. Des d'abans de la pandèmia segur, i si probablement, no hi vam anar a l'hivern perquè és quan tanca, l'última data possible és la tardor de 2019. Ha plogut molt des de llavors. Per començar, l'alçada del MEC, cosa que fa canviar del tot el tipus d'atraccions on, més que pujar, en les de "no pujar".

El motiu però de l'entrada, és la constatació que sigui pels anys de covid o no, el Tibidabo s'està quedant enrere. Però molt enrere. M'explico. Una de les atraccions xungues, l'Hurakan, que ja portava temps tancat abans del 2020, finalment ha estat desmantellat i hi ha una esplanada amb uns bancs sota el sol per poder fer un mos. Però clar, si elimines una de les atraccions fortes del tot, i la resta continuen igual, sense canvis... aix, hi ha un tema de modernització i novetat que se'ls està escapant. 

Paral·lelament a això, moltes de les botiguetes, no obren fins les 13h (el parc obria a les 11h), i algunes estan permanentment tancades. Les atraccions que tenen la possibilitat de foto, també aquests punts estaven tancats. El de la muntanya russa va obrir més tard, però les altres no. Màquines de beguda, sense funcionar. La màquina de demanar menjar al bar de l'estació, sense funcionar. 

I tot això, acompanyat d'un increment de preu en l'entrada bastant desequilibrat. així doncs, ens trobem que anar al Tibidabo no només és molt més car que abans, sinó que a sobre pagues per menys atraccions i menys serveis. Doncs no sé, si la cosa no millora, no pinta bé. Molta gent, comparant preus, decidirà que pagar per pagar, me'n vaig a Port Aventura que és més espectacular. I no m'estranyaria gens. tenen la sort del tema del preu de la gasolina, que això frena molt per fer el canvi, però si no fos per això, el Tibidabo estaria condemnat a no ser que es posin les piles i facin alguna atracció nova i potent, imprescindible per allargar la vida dels parcs d'atraccions de tot el món.

L'ajuntament dirà que s'han gastat els diners en la reforma del funicular. I és veritat, estava molt vell i ara fa molt bona pinta. Però clar, si vas al funicular és perquè et pugi a un lloc que pagui la pena anar-hi, no? Un dia cola, però dos ja no. Ja es poden espavilar.

RODA LA PILOTA

Després de força setmanes sense competicions futbolístiques, només amb rumors de fitxatges i algun que ja és oficial, per fi torna a rodar la pilota. Com que els especuladors de la FIFA ens han deixat sense mundial pe enriquir-se les butxaques (les seves i les dels xeics), podem gaudir plenament concentrats de l'Eurocopa femenina. Setze seleccions disposades a coronar-se reines del continent. Dos anys després del mundial femení, que ja va tenir força repercussió, ara arriba el campionat europeu enmig de cada vegada més ressò popular del futbol entre les noies i dones.

L'Eurocopa es juga a Anglaterra. Una fases de grups que enviarà vuit equips de vacances mentre els altres vuit seguiran el seu camí fins a coronar la campiona. un dels equips dels quals s'espera més, Ecspanya, s'ha topat de front contra un inconvenient de dimensions majúscules. L'Alèxia, la millor jugadora de l'any, s'ha lesionat gairebé per un any. Primer de tot, cal dir que per la banda nacional, redueix molt les possibilitats de les ecspanyoles (que ja havien perdut la Jenni), de manera que això em satisfà. ara, el preu pel Barça és molt alt. Quedar-nos sense l'Alèxia per gairebé tota la temporada que ve és una calamitat bestial. Ens quedem sense la capitana, sense l'ànima de l'equip, el motor, l'exigència... la resta estaran a l'alçada, segur, però l'Alèxia és l'Alèxia. Si en una anterior entrada ja comentàvem que ens faltava reforçar el mig del camp, ara és una urgència cabdal. A veure què fan.

Però tornem a l'Eurocopa. Cada un dels 4 grups té dues seleccions favorites. Només Suïssa podria d'entrada donar la campanada, però seria molt estrany que els quarts no hi fossin Anglaterra, Noruega, Suècia, Holanda, Ecspanya, França, Itàlia i Alemanya. Els encreuaments possibles que en surtin farà que es vagin eliminant de mica en mica. Encara que Catalunya no juga, faig la meva porra més amb el cor que no pas amb el cap. Per això aposto per Suècia, on juga la Fridolina. Podria ser Noruega per la Graham i l'Engen, evidentment, però és que també hi ha la Hegerberg, que em fa una ràbia especial pel seu menyspreu cap al Barça. Si fes la porra amb el cap, seria la meva favorita. Itàlia i alemanya no estan encara preparades per les semifinals, i a França i Ecspanya no les vull veure ni en pintura (les franceses serien les altres favorites si pensés amb el cap i no amb els budells com faig de vegades). Anglaterra té grans jugadores però no tenen joc ni equip. I Holanda, les darreres campiones i amb un equip també brutal, podrien ser també les meves preferides. Però la marxa de la Lieke encara fa mal, de manera que les relego del podi (va, poden quedar terceres).

Evidentment, el futbol és el futbol i els partits s'han de jugar, de manera que poden haver mil i una sorpreses que són el què fan que aquest esport sigui també tan especial (bé, com tots, no?) Sigui com sigui, anirem seguint la competició i quan arribin els quarts, en tronem a parlar.

MULTIVERSOS

L'última pel·lícula del 2021 va ser la tercera de l'Spiderman de Marvel, que jugava amb els multiversos amb la companyia del Doctor Strange. En una de les escenes post-crèdits, ja ens donava la pista del nou film d'aquest superheroi (la segona en solitari). A l'entrada d'aquesta peli ja deia que tot plegat s'embolica massa, la veritat, i vist el tràiler de la peli en qüestió, Dr. Strange i el multivers de la bogeria, això feia la pinta d'una anada d'olla de mida universal (si em permeteu l'acudit). Per aquest motiu, no vaig anar a veure-la al cinema, però un cop a la plataforma televisiva, la curiositat ha guanyat la partida.

I quin ha estat el resultat? Doncs com acostuma a passar quan vas a veure una pel·lícula de la qual no te n'esperes res meravellós, la sensació és de "Bé, mira, tampoc ha estat malament..." Les coses com siguin, la trama dels multiversos és molt complexa, i més si li sumes les virgueries pròpies del món del dr. Strange. De manera que en general se n'han sortit amb bona nota. El què podria haver estat un caos argumental, han anat a poquet a poquet i la trama ha estat entenedora gairebé en la seva totalitat. al final hi ha hagut alguna grinyol, però espot afirmar que s'ha entès força bé tot el què passa. 

Dins de l'acció que té lloc a la trama de la peli, que és molta i amb uns efectes francament espectaculars (això dels multiversos permet girar les imatges i fer coses molt estranyes sense que sembli fora de lloc), l'aparició de la Wanda, convertida en la Bruixa Escarlata és tot un punt. L'últim cop que la vam veure va ser al final de la sèrie de Wandavision, fa quasi un any i mig. És flipant adonar-te que l'escena post-crèdits de l'últim capítol és el punt de sortida d'aquesta pel·lícula que ens ocupa. És fascinant les ments recargolades que estan treballant a Marvel-Disney, que ho tenen tot lligat d'antuvi, i saben perfectament tot el què faran en els propers anys i com anar lligant cada una de les parts, per molt separades entre eles que estiguin. Els d'Innovamat fliparien amb ells, perquè són uns mags de la competència matemàtica de les Connexions, per com ho tenen tot connectat, i de fet, com et fan connectar a tu amb tot el què has anat veient fins ara.

Mini-espóiler. No direm quin és el paer de la Wanda a la peli, perquè justament és una de les sorpreses. Em pensava que apareixeria en Shang-Chi per allà, però no, tampoc s'han flipat tant, i de fet, és un personatge massa nou i de dubtosa acollida entre els fans. O més probablement, qüestions polítiques de la companyia que ja se'ns escapen. Tot i que ha estat més guai del què em pensava, tinc la sensació de que estan més pendents de com lligar més pelis i fer més gran l'MCU, que no pas de donar contingut a la història, que també, perquè si no, seria un xurro. Altra vegada, s'acaba amb una escena que dona peu a la tercera pel·lícula del personatge, per ara sense intromissions de ningú, cosa que dubto que passi. I s'han animat i seguirem dins el món dels multiversos. Espero que no ho enredin del tot, ja que falta l'aparició de Loki que també estava en aquest embolic dins la sèrie. Tot és possible.

THE CUQUET IS HERE

Ja som al mes de juliol i la proposta d'excursió al mes ha quedat ben diluïda. Amb ganes de recuperar el temps perdut, iniciem aquest estiu amb la intenció de recuperar la idea, i aconseguir que el 2022 sigui l'any en què més he acomplert aquest objectiu que em poso habitualment sense arribar a bon port.

Des de l'abril que vaig fer la darrera, aquí m'he quedat. Sant Cugat, Torre del Baró - Velòdrom dues vegades i Sant Jeroni. Van ser 3 en 4 mesos. Però ara ja són 3 en sis mesos. Les ganes de fer-ne hi són, i més després del cap de setmana a la Cerdanya, no de vacances ni d'excursió, sinó per motius esportius, la Copa de Futbol Sala formatiu. Durant aquells tres dies, entre pavelló i pavelló, vam troba un parell d'horetes per respirar aire pur. Una pujadeta amb el cotxe fins l'estació de La Masella (records de les esquiades polèmiques de 4t de primària), i des d'allà, una passejada de 20 minuts màxim fins una torre que serveix de mirador de la vall. 

Com a repte d'excursió no tenia res de res, però almenys, ser allà dalt, veure el paisatge i mirar els cims que ens envoltaven, em va recordar de nou la meva idea de fer més excursions. I amb aquesta idea vaig encara. Malauradament, el calendari d'aquest juliol sembla que em vulgui jugar una mala passada i em complica força la possibilitat de trobar el dia adient. Però el trobaré, d'això n'estic ben segur. I si puc més d'un, en seran els que faci falta.

No sé què serà, suposo que dependrà de quin dia o dies ho pugui fer. Si és un puja i baixa, segurament seguiré e pla previst de cims coneguts amb La Mola. Si hi hagués la possibilitat d'allargar, buscaríem el Taga, Matagalls o alguna novetat. Veurem. Espero que abans que acabi el mes almenys pugui haver confirmat alguna d'elles. Mentrestant, seguirem contemplant a través de les fotos les grans vistes de la Cerdanya des de La Masella. El Puigmal, la Tossa d'Alp, la serra del Cadí, la punta del Pedraforca... la tranquil·litat i la sensació de llibertat que produeix ser allà dalt.

FERRO I SANG

Cinquè llibre de l'any. Uffff... no anem gens bé. Han passat ja els primers sis mesos i tan sols he llegit cinc llibres. Què està passant?  Suposo que una barreja de circumstàncies: lectura de dos llibres d'educació que cal pair a poc a poc, anotant coses, un parell de llargs i un que no em va enganxar i em va alentir molt el ritme. Espero que la segona part de l'any agafi embranzida i que siguin tot llibres boníssims. Veurem.

El cas que ens ocupa, és Ferro i sang. Més d'un cop el tenia entre mans, com em passa moltes altres vegades fins que em decideixo. Suposo que el títol, que semblava copiat de les històries d'en George R.R. Martin em frenava, pensant que començava amb poca originalitat. Però tenia ganes de novel·la de ficció històrica, i tenia bona pinta. 

Després l'embolic de l'autor. Jo llegia Santi Laçana, i m'imaginava un senyor català. Després resulta que és un escriptor italià, ja gran, passat la seixantena, i que és el seu primer llibre. I al final resulta que la Ç no és tal, sinó que és una G! L'autor és Santi Laganà. 

I el llibre, què tal? Doncs bé, en general força bé. Agafa una època que com comenta és la més fosca de l'edat mitjana. Hi ha buits de poder perquè està tot absolutament trencat, amb reis, papes i emperadors que van canviant cada dos per tres, sense que ningú agafi les regnes de res, a l'espera dels grans reis i a nous imperis. una època fosca perquè l'objectiu era sobreviure. Tothom està en perill, qualsevol persona et pot degollar, et pot robar, et pot deixar sense res... un desastre d'època, vaja. I enmig d'aquest infern, quatre persones de procedència ben diversa, s'ajunten per ajudar una d'elles a recuperar el seu germà que havia estat segrestat i vent coma esclau. Els quatre es van trobant i perdent-se al llarg de la trama, i vas canviant d'escenari llegint què els va passant per separat o junts, fins a l'última pàgines que acaben resolent-ho tot.

Sense provocar una emoció desmesurada, sí que va tenint passatges més interessants i emocionants, i en moltes estones pateixes amb ells, ja què com deia abans, era difícil tirar endavant. Crec que la part més fictícia de la història és justament que quatre persones ben diferents s'ajuntin per solidaritat, quan tothom mirava per ell mateix. Però està clar que la noia sola no ho hagués aconseguit, no per ser noia, sinó perquè sol tenies els dies comptats.

Bona lectura, interessant, i que espero que doni el tret de sortida a un estiu més lector del què porti aquest any. la veritat, no vaig bé perquè dels cinc que tinc ara a la reserva, 3 són totxos llargs, però que he d'aprofitar que no els agafo pel metro del pes que tenen.

SIREN

Siren és una sèrie força moderna en el temps. La primera temporada, que és la que acabo de veure, és del 2018. Tracta un dels mites més clàssics del món dels éssers fantàstics del nostre planeta: les sirenes. 

La trama té lloc a un poble anomenat Bristol Cove, un poble que té una llegenda sobre una sirena, i viu del turisme que provoca aquesta llegenda. Ai las, la llegenda és real. Uns pescadors en pesquen una per atzar, que s'emporta l'inefable exèrcit dels USA per fer-ne proves, juntament amb n dels pescadors ferits. Mentre els seus companys el busquen, també apareix la sirena germana de la capturada (que a terra adopta forma humana, buscant la sirena perduda. De mica en mica, cada vegada hi ha més gent que va sabent la veritat de tot, i fins i tot es va coneixent la història del poble i la veritat sobre la llegenda original.

Li poso bona nota, a la sèrie. Dins un estil força normal, sense ser cap meravella, aconsegueix mantenir-te captivat a la pantalla per tal de seguir els episodis. Potser serà l'encanteri de les sirenes qui aconsegueix mantenir l'espectador enganxat, qui sap... I això que confirmen la idea de que al mar, les sirenes van a sac, amb unes dents i un aspecte ferotge, disposades a liquidar qui calgui, sigui peix o humà. 

Té mots detalls interessants, i les subtrames estan força ben desenvolupades i encaixades. Potser es queden una mica superficials, però en general està feta amb gràcia i encert. Encert el càsting. La sirena protagonista i també les secundàries (el sireno també), estan molt ben treballades. Les seves mirades al món humà, desconcertades, els seus moviments poc àgils... han fet molt bona feina. I tampoc cauen en el típic clixé de que han de ser belleses esplendoroses. Són noies i noi ben normals, tot i que la principal, aconsegueixi tenir un toc màgic que era el necessari per aconseguir l'objectiu dels creadors de la sèrie. Ser atractiva com a persona. Gran feina del càsting, insisteixo.

Els militars, tot i tenir veu i vot, no donen la tabarra en excés a la història, cosa ben estranya, ja que altres sèries o pelis de l'estil, la trama seria la fugida contínua dels soldats. Però be, suposi que per això ja hi ha la segona i tercera temporada, ja ho veurem...

Buscant la imatge per acompanyar l'entrada, ja veig l'espòiler de que ens quedem sense final, que no hi ha quarta temporada i es veu que la trama no queda tancada a la tercera. Ja comença a tocar els nassos aquest tema. Que facin temporades que comencin i acabin, si us plau, perquè si no, ´s una estafa al públic.

En definitiva, que al contrari del què m'està passant darrerament amb les pel·lícules de sofà, les sèries sí que el tant per cent d'encert és elevat (no del 100%,però déu n'hi do).

XALANT

En motiu dels 25 anys treballant a l'escola, vam rebre un obsequi molt especial. El sopar sota les estrelles de l'Observatori Fabra. Uns anys després de l'esdeveniment, i sense restriccions pandèmiques, vam poder fer l'activitat.

Es tracta d'un àpat molt ben organitzat, com no pot ser d'una altra manera, degut al preu extremadament exorbitant que té. Déu n'hi do l'esforç del regal. Per tal que ens entenguem, per un moment vaig pensar que estaria bé fer-ho amb la família. Però un cop saps el preu, és per repensar-s'ho, la veritat. I llàstima, perquè val molt la pena, va ser una experiència molt agradable. Fins i tot per mi, habitual usuari dels menús infantils, vaig poder menjar els plats delicatessen que ens anaven servint. 

Quan arribes (una carretada de cotxes que van organitzant per aparcar), tens la benvinguda amb una begudeta a escollir. De seguida, a dos quarts de nou, seus a taula per sopar. D'hora, sí, però clar, per una banda hi ha el tema d'aprofitar la llum, i per l'altra, que hi ha activitats a fer. L'espai per sopar, al peu de l'observatori, amb vistes esplèndides sobre la ciutat, immillorable. El sopar, tot i ser com he dit, d'aquells als quals no estic acostumat, va estar prou bé, acabant-m'ho tot com un homenet. Sense temps d'espera, tot preparat i organitzat.

Quan s'acaben les postres, amb els cafès, comença una xerrada d'un astrònom i divulgador, allà mateix, on explica la història de la cursa espacial dels anys 50 i 60. Molt amena i entretinguda, fàcil d'entendre i a l'abast de tothom. Per desgràcia, aquell dia la xerrada tocava en castellà. la mare del tano... maleït bilingüisme! I un cop acabada, ens parteixen en grups per visitar l'observatori. El primer grup era en català, i va haver-hi corredisses per formar-ne part. Vam tenir sort. 

A més ens va tocar començar pel telescopi. Quina meravella. Dels més antics d'Europa (del 1904!) i l'únic tan antic que encara es pot visitar i donar un cop d'ull. Vam poder observar dues estrelles binàries que estan, diguem.ne, no pas aquí al costat. Sempre fascina l'explicació de que estem veient el passat. Va explicar que l'estrella més llunyana que s'ha observat amb el Hubble, rebem ara la llum de quan la terra ni existia. Bestial. Després de l'entorn, l'estona telescopi va ser el millor, i més per mi, que m'apassiona el tema. Em vaig sentir com un nen amb sabates noves, pujant l'escaleta i veient les estrelles. Per cert, a mi em sembla que justament quan a un nen se li donen sabates noves, avui en dia, no seria sinònim de superguai.

Després sortim a l'exterior de la cúpula i veiem el paisatge de nit. Meravellós. Ja només faltava l'interior de l'observatori. Passem per tres sales on ens expliquen la història de l'edifici i altres curiositats, que sent com era molt interessant, va ser la part més feixuga, quan els badall (eren passades les onze), ja feien acte de presència.

Vaig xalar perquè recordava la passió que em provoca el tema, com trobo a faltar fer el projecte de l'univers que es fa a tercer. I un punt nostàlgic quan vaig recordar també en els bons temps de l'espai, quan amb la comissió d'animació, i gràcies a un monitor que hi treballava, vam poder organitzar una visita a l'observatori, un llunyà 1994 o 95.