FERRO I SANG

Cinquè llibre de l'any. Uffff... no anem gens bé. Han passat ja els primers sis mesos i tan sols he llegit cinc llibres. Què està passant?  Suposo que una barreja de circumstàncies: lectura de dos llibres d'educació que cal pair a poc a poc, anotant coses, un parell de llargs i un que no em va enganxar i em va alentir molt el ritme. Espero que la segona part de l'any agafi embranzida i que siguin tot llibres boníssims. Veurem.

El cas que ens ocupa, és Ferro i sang. Més d'un cop el tenia entre mans, com em passa moltes altres vegades fins que em decideixo. Suposo que el títol, que semblava copiat de les històries d'en George R.R. Martin em frenava, pensant que començava amb poca originalitat. Però tenia ganes de novel·la de ficció històrica, i tenia bona pinta. 

Després l'embolic de l'autor. Jo llegia Santi Laçana, i m'imaginava un senyor català. Després resulta que és un escriptor italià, ja gran, passat la seixantena, i que és el seu primer llibre. I al final resulta que la Ç no és tal, sinó que és una G! L'autor és Santi Laganà. 

I el llibre, què tal? Doncs bé, en general força bé. Agafa una època que com comenta és la més fosca de l'edat mitjana. Hi ha buits de poder perquè està tot absolutament trencat, amb reis, papes i emperadors que van canviant cada dos per tres, sense que ningú agafi les regnes de res, a l'espera dels grans reis i a nous imperis. una època fosca perquè l'objectiu era sobreviure. Tothom està en perill, qualsevol persona et pot degollar, et pot robar, et pot deixar sense res... un desastre d'època, vaja. I enmig d'aquest infern, quatre persones de procedència ben diversa, s'ajunten per ajudar una d'elles a recuperar el seu germà que havia estat segrestat i vent coma esclau. Els quatre es van trobant i perdent-se al llarg de la trama, i vas canviant d'escenari llegint què els va passant per separat o junts, fins a l'última pàgines que acaben resolent-ho tot.

Sense provocar una emoció desmesurada, sí que va tenint passatges més interessants i emocionants, i en moltes estones pateixes amb ells, ja què com deia abans, era difícil tirar endavant. Crec que la part més fictícia de la història és justament que quatre persones ben diferents s'ajuntin per solidaritat, quan tothom mirava per ell mateix. Però està clar que la noia sola no ho hagués aconseguit, no per ser noia, sinó perquè sol tenies els dies comptats.

Bona lectura, interessant, i que espero que doni el tret de sortida a un estiu més lector del què porti aquest any. la veritat, no vaig bé perquè dels cinc que tinc ara a la reserva, 3 són totxos llargs, però que he d'aprofitar que no els agafo pel metro del pes que tenen.