THE QUIET GIRL

Feia temps que no anava al cinema. I molt més temps que no hi anava en les condicions en les que he anat. Sigui com sigui que hagi anat tot, l'escollida ha estat The quiet girl, una pel·lícula irlandesa nominada als òscars que no va poder guanyar perquè davant tenia una favorita impossible de batre.

Ens explica la història d'una família rural de la Irlanda més rural als anys 70. Hi ha 5 filles (i la mare embarassada, amb un pare que bé... no entrem en detalls perquè ens faltarien paraules malsonants), a quina més desemparada, però el fil se centra en la penúltima, que arrossega uns quants problemes degut a la situació familiar (pobra, gairebé no mengen), escolar (menyspreada per companys i germanes), psicològics (parla poc, enuresi...). I per tot plegat l'envien a passar l'estiu amb uns familiars (matrimoni ja gran i amb els seus fantasmes del passat) que són amb qui descobrirà què és tenir una llar i l'amor.

La peli és d'aquestes diguem europees i de perfil minimalista, és a dir, lenta. Amb pocs diàlegs, però que en el fons no són necessaris, perquè són justament els silencis el què donen sentit a la pel·lícula. El silenci és també un dels protagonistes, ja que amb ell vas creant l'atmosfera i serveix per explicar tot el què passa o senten els personatges. 

És una peli que s'ha de veure sense dubte en versió original. Perquè així és com hauria de ser, però a més perquè està feta en un dialecte irlandès en perill d'extinció. Per això també se'n fa ressò, ja que estan orgullosos que una pel·lícula en aquesta llengua hagi arribat tan lluny (com el cas català però sense Ecspanya censurant-la perquè no arribés a Hollywood).

El final és de llàgrima. Són només cinc segons, però són suficients per concentrar tota l'emoció de la peli.

BIG SKY (x3)

Big Sky va ser una de les sèries revelació del 2021. Els misteris i trames pels boscos de Montana em van captar l'interès des del minut zero d'aquella primera temporada, aconseguint ser la número dos del rànquing d'aquell any. L'any passat vaig veure la segona temporada, que van partir en dues parts. Tot i que em va seguir agradant, i en destacava els personatges secundaris que hi apareixien, no va tenir tanta sorpresa i va quedar fora del top five, també perquè l'any passat tenia grans competidores.

Aquest 2023 he pogut gaudir de la tercera temporada, vista a temps real, és a dir, el capítol setmanal corresponent. Ara mateix, estaria ben posicionada en el rànquing, però clar, just portem un quart de l'any. Però la qüestió principal és que la trama d'aquesta temporada ha estat força atraient, més que no pas el càrtel de drogues de la segona. Aquest cop han tornat més als orígens, amb un assassí boig pels boscos, però que no està tot tan clar. Un campament turístic a la muntanya, un noi molt estrany amagat als boscos, uns lladres que desapareixen... 

Un dels encerts d'aquesta temporada ha estat que al costat de la trama general que tenia lloc, anaven apareixent diferents històries que tenien la durada d'un capítol. És evident que, en un departament de policia, no hi ha un sol cas al llarg de tres mesos, sinó que van passant altres coses (robatoris, assassinats, etc) i això ho han anat compaginant, tenint algun episodi que s'anava investigant la trama principal, però paral·lelament es solucionava un altre cas. Això ha estat un encert, tot i que no afectava a tots els episodis. Potser hauria estat bé en un o dos més. 

Els personatges han estat bé com sempre. Tot i desaparèixer la dolenta de la segona temporada, han quedat dos dels seus sequaços, entre ells en Donno, un personatge molt "divertit" dins de les característiques que té. llàstima que li han canviat el doblador, l'han fet més humà, quan la seva primera veu doblada era més seca.

El fet de veure la temporada setmanalment, a mesura que apareixia el següent capítol, m'ha costat de mantenir. L'interès per a trama feia que em fes enfadar l'espera, i crec que internament em feia perdre no el fil o aquest interès, però sí una mica el neguit per continuar-la. Però clar, sempre aquest tipus de sèries han estat setmanals, no? Quin mal ha fet aquesta immediatesa d'internet, xarxes, etc. Per altra banda, sembla ara mateix que no hi ha cap indici de quarta temporada. Si hi és bé, i si no, ha estat molt i molt bé.

AIXÍ NO ERA

El món al revés. Enlloc del Barça masculí aprendre a jugar com el femení, està passant justament el contrari. Portem uns quants partits en què les noies estan començant a jugar amb foc i la cosa no acaba de rutllar.

Evidentment, la lliga no perilla, perquè fins i tot jugant així, guanyen tots els partits, però a Europa no poden fer el mateix. Mirem aquests dos últims partits.

Dimecres jugaven l'anada dels quarts de la Champions. Havíem tingut molta sort en el sorteig iens havia tocat l'equip més fàcil dels tres possibles rivals, la Roma. El partit va acabar 0 a 1, però clar, amb la superioritat que se suposa que tenen les nostres jugadores, i que de fet és veritat, són molt més bones i tenen més experiència en Champions, és un resultat penós. La segona part la van jugar com els nois, és adir, no van jugar a res. Tocar la pilota i poca cosa més. Fins i tot els minuts finals, la Roma va intentar empatar i ens tenien tancades al nostre camp, i a sobre cometent errades de passada clamoroses. A la Roma la guanyarem, clar, però a semifinals, si teòricament ens toca el Lió, ja estem llestes, ens fotran una altra repassada iens quedarem sense final!

Per cert, parlant del Lió, van perdre a casa amb el Chelsea, de manera que potser cauen eliminades! I ja sabem què va passar la darrera vegada que no van arribar a semifinals, que vam guanyar la primera Champions. Ara bé, està clar que caldrà jugar molt millor, perquè siguin eles franceses o les angleses, o espavilem ens foten fora.

I avui tocava el partit de lliga contra el Madrit. Partit dominat, com tos, però amb errades, imprecisions i poques ocasions reals. de fet, hem guanyat 1 a 0 per un penal quan quedava un quart d'hora, penal que la veritat, també podria no haver-lo xiulat, molt rigorós. Total, que estem jugant amb foc. O comencen a jugar com saben (o sabien) o no guanyarem a Europa.

Centralitzant mirades en jugadores, ens segueix faltant la killer de l'àrea. Osholala ho és, però ja se sap, per fer gol, n'ha de fallar cinc. I si com darrerament, no generem tantes ocasions, els números no  li surten. I la Geyse, què voleu que us digui. Ja se sap que no em va agrada el fitxatge, és jugadora més estil del Madrid que nostra. I que no sigui titular no ho paeix bé, és molt egocèntrica. Espero que aquest estiu surti i vingui una davantera golejadora de veritat. Avui la Patri no tenia el dia... I una cosa que no he entès és l'entrada a pocs minuts del final, de la Vicki. A veure, Jonatan... No la fas jugar MAI, ni quan guanyem 5 a 90 a l'Alhama. I avui, amb un ajustat 1 a 0 contra el Madrid, la poses als minuts finals. No sé, una mica incoherent, no? A favor de que tingui més minuts, evidentment, però una mica de cap, si us plau... A veure aquesta setmana com va el partit de tornada al Camp Nou, i qui serà la rival de semis. 

OSCARS 2023

Tinc per costum fer la porra dels òscars sense haver vist gairebé cap pel·lícula de les nominades. Aquesta vegada, se'm va presentar l'ocasió de veure una de les favorites Everything everywhere all at once, el dia abans de la cerimònia, just a temps de fer la porra. Quina sort, pensareu algunes... Res més lluny de la realitat. Quan duia 45 minuts de la peli, vaig tancar i me'n vaig anar a dormir. Automàticament, la vaig descartar en la meva predicció.

OLE TU!

La pel·lícula en qüestió va ser la gran triomfadora de la nit. Millor pel·lícula, direcció, actrius (les dues), actor de repartiment, guió original, i algun altre. Només Brendan Fraser va evitar el ple. Era fàcil, perquè era l'única de les categories "principals" on no estava nominada. Així doncs, miraré de reenganxar la pel·lícula a veure si vaig tenir un moment baix i val la pena, o realment el meu gust cinèfil no té res a veure amb la de la resta del món. Segurament, l'opció correcta és la segona. Així, amb tots aquests premis guanyats, la segona peli del dia va ser All quiet in the western front, que en va guanyar uns quants, entre ells els de la pel·lícula de parla no anglesa. 

Com ja he dit, Brendan Fraser era guanyador claríssim pel seu enorme paper a The whale, Women talking al guió adaptat, i després els blockbusters (Avatar, Wakanda i Top Gun) es van repartir els premis tècnics. No semblava que fos un any amb clara favorita o aquella peli que remou sentiments, ni res d'això. Semblava un any per fer un repartiment de premis molt repartit (gran redundància) i al final, res de res. Tot a una (resumint-ho molt).

Pel què fa a la meva porra, després de no saber perquè el diari ARA no la va organitzar com els altres anys, en vaig fer d'alternatives. No és que em donés especial sort. 11 encerts de 23. Tampoc està del tot malament, però clar, m'esperava alguna cosa més (sobretot actriu, on vaig posar la Cate Blanchett). Vaig encertar els dos guions, actor, actriu de repartiment i peli no anglesa entre les principals (5 de 9). La resta de premis principals, tururut. I els documentals, ni un, que aquests són de sort. També vaig encertar els tres tècnics i el de pel·lícula d'animació. Però ja està. Ara, fins l'any que ve, a veure si hi ha mes sort...

ZOO CITY

Nyeeeee... Vaig començar aquest llibre amb interès i intriga pel què em trobaria. Desconegut per a mi, feia la pinta de que seria novedós i sorprenent. I al final... no sé... serà que el meu paladar és tan poc exigent que les obres delicatessen les troba fora del meu abast del gaudi personal. Sigui com sigui, aquesta novel·la, Zoo city de Lauren Beakes, que començava amb il·lusió, de mica en mica s'anava convertint en un compte enrere per acabar-lo. Alerta, tampoc m'ha fet mandra agafar-lo per anar consumint les pàgines. Però no ha estat el què m'esperava.

Ens trobem un futur distòpic on pel què sembla, algunes persones que cometen algun tipus de delicte es veuen aparellats a un animal (qualsevol, tant pot ser una papallona com un goril·la) amb el qual connecten i van junts a tot arreu, a la mateixa vegada que adquireixen algun tipus de poder. La nostra protagonista va acompanyada d'un peresós, i el seu do és trobar coses perdudes. Combina la feina de "trobadora" de coses amb la d'estafadora. Es eu arrossegada per un magnat de la música que està buscant una cantant jove que ha desaparegut. Tot i que ella no busca persones perdudes, sinó objectes, la quantitat de diners que li ofereixen li fa repensar la proposta i acceptar-la. A partir d'aquí, anem seguint la trama fins al final.

No sé si mentre em llegia el llibre, sobretot al principi, en algun moment vaig llegir en diagonal o em vaig saltar pàgines. La veritat és que no trobava mentre llegia, cap explicació raonable(dins la ciència ficció, és clar) al què passava. En quin moment ens trobem, per què passa això, a qui li passa, per què tenen poders... hi ha moltes peguntes sobre e context que crec que no tenen resposta, i això fa que seguir la història estigui sempre mancat de lògica o enteniment. La sensació és que l'autora no té idea del perquè passa tot això, i per tant, obvia oferir una explicació.

El final del llibre també és rocambolesc. Tot sembla anar per una via, i de cop i volta, quan semblava que s'havia acabat, t'allarguen la trama amb noves situacions que poc a veure tenien amb tot plegat, que en cap cas pensaves que podia passar això. Tot plegat resulta que tot succeeix per un altre motiu que ara surt a "cuentu". A més ens hi trobem de cop i volta, de manera molt poc fluïda, contribuint a no entendre res de res.

Total, que el què semblava una idea força original, s'ha quedat en poca cosa.

LAST NIGHT IN SOHO

De tant en tant, miro pel·lícules mentre planxo. Més d'una vegada ha passat. Són pel·lícules que miro per segon o tercer cop, i per tant no em cal estar especialment atent tota l'estona, o bé, si és la primera vegada que les veig, pel·lícules que serveixen per això, per passar l'estona menys avorrida.

Però de vegades pot passar que vegi una pel·lícula a trossos i que el seu poder, la seva qualitat (algun tipus de qualitat o interès) fa que no pugui seguir-la veient mentre planxo, sinó que mereix ser vista amb tots els sentits posats. Això recordo que em va passar una vegada amb Jo, Tonya, i ara m'ha passat per segon cop.

Last night in Soho és un thriller que segueix els passos d'una noia de poble que arriba a Londres per fer estudis de dissenyadora de moda. Agobiada per l'ambient del jovent londinenc al qual no està acostumada, lloga una habitació a la casa d'una simpàtica velleta. Però allà comença a tenir somnis, on veu la vida d'una noia que va viure allà i que mor assassinada. Així, es van alternant les seves visions amb la seva vida real, inadaptada a la gran ciutat anglesa, i com aquelles visions comencen a afectar-la en el seu dia a dia.

La pel·lícula aconsegueix cridar l'atenció, mantenir la intriga i acabar amb un final digne de les bones sorpreses, allunyada dels convencionalismes i d'allò més típic i tòpic en aquest tipus de pelis. Les interpretacions de les dues actrius protagonistes són d'allò més bones i convincents (vaig arribar a mira si havien estat nominades a premis, i sí, excepte als òscars).

Així, després de veure'n el primer tros mentre planxava, la vaig seguir veient còmodament assegut, però encara en dues parts. I no, és de les que s'ha de veure d'una tirada, paga la pena. Ara que havia perdut la bona ratxa de cinema de l'any, ha estat un rellançament brutal.

WILLOW

La dècada dels 80 va ser l'època daurada de les pel·lícules d'aventures de tot una generació. Al 1988 apareixia una que barrejava l'aventura, la fantasia i la màgia que va fer les delícies de grans i petits, però sobretot de petits: Willow. Era la primera vegada que vèiem una peli amb un protagonista nan, i poca broma, perquè gairebé han hagut de passar 30 anys per tornar a veure'n un, el gran Tyrion Lannister de Game of thrones.

A Willow, aquest nan aprenent de mag s'ajunta amb un lladre i la filla guerrera de la reina per tenir cura d'una nena acabada de néixer, que segons la profecia està destinada a ser la salvadora del món. Com segurament ens passaria, si la revisitéssim li veuríem tots els defectes del món, com explicava a l'entrada Clàssica o bona. 

Aquest any passat van rodar la sèrie de Willow, on trobem la nena ja crescudeta, que ha de tornar a lluitar contra les forces del mal, de nou acompanyada del nan, a qui ara se sumen la filla de la nova reina (personatge que recuperem de la peli juntament amb en Warwick Davies), la se va parella del cos de guàrdia (parella homosexual, anem avançant, tot i que normalment són lesbianes, no sé perquè està més acceptat). També hi ha un lladregot per allà i un príncep aprenent de mag que primer sembla una cosa i acaba sent més important. A la trama tenim el segrest del fill de la reina i la recerca que emprenen aquest grup de personatges tan divers.

La sèrie en sí, té dues parts. La primera és el primer capítol: engrescador, divertit, intrigant i emocionant. Em va fer recordar l'emoció d'aquest tipus de pel·lícules de quan era mooooolt més jove. Però inesperadament, a partir del segon capítol va perdent embranzida. Apareixen incoherències, detalls imperfectes de muntatge (estem en una situació i la següent escena és totalment diferent, com si haguessin esborrat una escena entremig que lliga les altres), i es torna molt previsible i poc atraient. És cert que després del primer episodi em van créixer les expectatives i la patacada ha estat grossa, tenint la sensació de que és més dolenta del què realment és. Segurament no ho és tant, però a mi personalment, m'ha decebut. Massa coses inconnexes, massa personatges que canvien d'actitud de cop i volta. Com he dit, és com si durant el procés de muntatge, haguessin eliminat seqüències, provocant aquests desajustaments.

M'ho he passat bé, però no ha estat el què m'esperava, sobretot després de veure un primer capítol força interessant. Llàstima.

GUERRA

La paraula guerra sembla massa dura per definir el conflicte que tenim amb l'estat ecspanyol, i un clar menyspreu a les guerres actuals i anteriors que hi ha hagut al nostre món. Però penso que una paraula menor (conflicte, discussió, malentès...) tampoc fa justícia al què ha passat, passa i passarà.

Darrerament no parem de lamentar-nos per situacions puntuals en què la nostra llengua, cultura, tradició o societat surt perdent. Fins i tot hi ha situacions que no es veuen com a resultat d'aquest enfrontament. Per posar un exemple simple. El fet que Alcarràs, després de recollir premis per tot el món, no sigui nominada als òscars, o fet menor, no aconsegueixi ni un premi Goya, alguns ho veuen com una cosa de mala sort. Ai senyor... quant de llirisme encara... Senzillament han deixat de banda l'atac violent (17A, 1O), per passar a l'atac de sempre, anar desgastant-nos, putejant-nos i fent que ens traiem els ulls entre nosaltres. Clar que Alcarràs no ha aconseguit aquestes fites per ser catalana!

Ells continuen la seva guerra, igual que fa segles. Odien tot el què fa olor a català. Però com que no ens poden deixar anar, perquè si no s'enfonsen en la misèria, doncs toca fer que ens barallem entre nosaltres, posar inútils al capdavant perquè ens distraiem amb les seves tonteries enlloc de tornar a centrar els nostres esforços en el nostre veritable enemic: Ecspanya.

Ara tothom s'exclama pel vídeo de la infermera menyspreant el català. I ja ha sortit tothom a dir la seva. Un "tothom" que parla castellà cada vegada que algú se li dirigeix en aquesta llengua. Ells segueixen fent la seva guerra, i nosaltres ens pensem que estem de vacances. I ara tothom a defensar aquesta noia, que ho ha fet perquè està en el seu ADN, com en el de tants i tants espanyols i espanyoles. Ens odien, Punt. Ja està. Acceptem-ho d'una santa vegada. Ens odien i voldrien eliminar el català de la història. Ja està. NO sé perquè costa tant d'entendre que això és així. I com costa veure que mentre no hi hagi rèplica, seguiran enfonsant-nos en el fang, cada vegada més avall, per evitar que tornem a ressorgir com ho vam fer el 2017.

Cal passar a l'atac, i no cal violència, és clar que no. Cal determinació, cal decisió, fermesa, força i valentia. Sense això, seguirem sent ratolins en mans de tiranosaures.

WAKANDA FOREVER

Després de dues pelis de bon veure (tot i que una era una obra de teatre), la ratxa s'ha trencat. Volia anar al cine a veure la nova d'Ant Man, però per si de cas hi havia algun enllaç amb l'anterior, em vaig proposar veure Wakanda abans. I bé... després d'una estona entretinguda, no hi ha res més. La pel·lícula no aporta res de nou a l'univers Marvel. Personatges que van apareixent, que tard o d'hora sortiran en altres franquícies i que tindran més o menys pes, però com a peli individual, no és ni de bon tros, massa interessant.

Després de la mort de l'actor que feia de Black Panther, calia donar-li un tomb al personatge i a la història. Comença doncs, amb el funeral del rei T'Challa i amb tothom volent tenir accés al vibrantium. Apareix llavors una nova raça de mutants que viuen sota l'aigua i que juguen un doble paper entre bons i dolents durant tota la pel·lícula. Aquesta dualitat fa que costi situar-te bé a la pel·lícula, crec. Penses que són bons, després dolents, després tornen a ser bons, per ser molt dolents, fins a acabar altra vegada al cantó de la llum (almenys de moment, tampoc queda clar). 

I paral·lelament a la trama, hi ha la germana de Black Panther, que no té clar quin és el seu paper en tot plegat fins que decideix ser la seva successora, cosa que passa al final de la peli. De manera que ens trobem amb una muntanya russa de situacions que es van enllaçant contínuament sense que es vegi un objectiu clar del tot. L'aparició d'una noia que ha creat un detector de vibrantium és poc més que desconcertant, així com la seva aportació a la lluita, passant d'estudiant d'universitat a portar una armadura estil Iron-man en un tres i no res. 

Sense ser un desastre (perquè et distreus), no està per mi a l'alçada d'altres. És evident que Infinity War i Endgame són joies, i qualsevol comparació, ara per ara, fa mediocre qualsevol altra pel·lícula Marvel.

L'AMY I LA BIBLIOTECA SECRETA

Casualitats i un seguit de coincidències em van fer arribar aquest llibre a les mans. Tot buscant activitats per la formació escolar d'aquest curs, semblava que la temàtica d'aquesta novel·la podia tenir traces sobre igualtat de gènere. Al final, el més destacat d'aquest aspecte és que la protagonista és una noia afroamericana que pateix una evolució important en quant a empoderament. I prou. O no. Perquè aquest llibre és un tresor, ja què a més d'aquesta característica sobre la protagonista (que ja és un què important, en un món dominat pels protagonistes literaris masculins), hi ha desenes de temàtiques que se'n deriven que donen peu a poder-se sotmetre a debat i reflexió, ja no només a nivell escolar, sinó també a nivell adult.

I tot perquè algú, anomenat en aquest cas, Consell escolar, decideix que hi ha uns llibres a la biblioteca de l'escola que els consideren inadequats pels nens i nenes, de manera que els retiren de la biblioteca. El llibre preferit de l'Amy és Pippi Calcesllargues, i és retirat perquè la Pippi ensenya a mentir, viu sola sense pare ni mare, etc. A més d'aquest, altres llibres (Matilda, Capità Calçotets...) són víctima de la censura més rància possible. Els retiren perquè parlen de sexe, hi ha paraulotes, massa filosòfics per a certes edats... Els motius són diversos. Un dels capítols més interessants és quan decideixen les raons més absurdes per prohibir llibres (Blancaneus perquè pot fer mofa del nanisme, Harry Potter perquè pot fer creure als nens que poden volar amb una escombra... de tot).

Ui, he dit "prohibir". Molt interessant també el capítol en què la directora diu que no estan prohibits sinó retirats i l'Amy li rebat que és el mateix. Hi ha tants i tants passatges interessants que no acabaria la llista. Sort que m'ho anava apuntant a mesura que avançava en la lectura...

I com qui no vol la cosa, com si els astres en conjuntessin per donar-nos un senyal, mentre llegeixo el llibre salta la notícia del "retoc" que una editorial ha fet dels llibres de Roald Dahl. justament per eliminar les parts políticament incorrectes, va i les canvien o les suprimeixen (l'Augustus Gloop ja no és gras, les bruixes són calbes però això no vol dir que siguin lletges, l'aranya ja no es llepa els llavis...) Increïble, la realitat supera la ficció. Tot i que el motiu de l'existència d'aquest llibre és perquè aquesta censura de llibres ja fa temps que es practica en moltes escoles del USA. Tenia els dies comptats que arribés aquí. I molta gent se'n fa creus, però no trigarem en tenir el debat aquí a casa nostra, ja que moltes famílies reneguen de la literatura clàssica perquè ofèn. Verge santíssima, que deixin el passat en pau i que se centrin en el futur de les seves criatures, ja que al mateix moment que volen prohibir que llegeixin Tintín, els donaran un mòbil perquè amb TikTok puguin canviar-se la cara i generar odi als seus cossos, abocant-los a una frustració que pot degenerar en to aquest seguit degoteig de malalties mentals en els nostres adolescents. Tindran els sants collons de dir que és culpa de Disney a la vegada que canten amb ells la cançó de la Shakira.

Bé, tornant al tema. La perillositat de caure en el puritanisme més ranci i feixista que té aquesta censura dels llibres és tan evident que com dic, és molt necessari llegir aquest llibre i lluitar contra aquests aires que embolicats amb la bandera de la tolerància i el respecte, amaguen el feixisme de tota la vida.