Ens explica la història d'una família rural de la Irlanda més rural als anys 70. Hi ha 5 filles (i la mare embarassada, amb un pare que bé... no entrem en detalls perquè ens faltarien paraules malsonants), a quina més desemparada, però el fil se centra en la penúltima, que arrossega uns quants problemes degut a la situació familiar (pobra, gairebé no mengen), escolar (menyspreada per companys i germanes), psicològics (parla poc, enuresi...). I per tot plegat l'envien a passar l'estiu amb uns familiars (matrimoni ja gran i amb els seus fantasmes del passat) que són amb qui descobrirà què és tenir una llar i l'amor.
La peli és d'aquestes diguem europees i de perfil minimalista, és a dir, lenta. Amb pocs diàlegs, però que en el fons no són necessaris, perquè són justament els silencis el què donen sentit a la pel·lícula. El silenci és també un dels protagonistes, ja que amb ell vas creant l'atmosfera i serveix per explicar tot el què passa o senten els personatges.
És una peli que s'ha de veure sense dubte en versió original. Perquè així és com hauria de ser, però a més perquè està feta en un dialecte irlandès en perill d'extinció. Per això també se'n fa ressò, ja que estan orgullosos que una pel·lícula en aquesta llengua hagi arribat tan lluny (com el cas català però sense Ecspanya censurant-la perquè no arribés a Hollywood).
El final és de llàgrima. Són només cinc segons, però són suficients per concentrar tota l'emoció de la peli.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada