GUERRA

La paraula guerra sembla massa dura per definir el conflicte que tenim amb l'estat ecspanyol, i un clar menyspreu a les guerres actuals i anteriors que hi ha hagut al nostre món. Però penso que una paraula menor (conflicte, discussió, malentès...) tampoc fa justícia al què ha passat, passa i passarà.

Darrerament no parem de lamentar-nos per situacions puntuals en què la nostra llengua, cultura, tradició o societat surt perdent. Fins i tot hi ha situacions que no es veuen com a resultat d'aquest enfrontament. Per posar un exemple simple. El fet que Alcarràs, després de recollir premis per tot el món, no sigui nominada als òscars, o fet menor, no aconsegueixi ni un premi Goya, alguns ho veuen com una cosa de mala sort. Ai senyor... quant de llirisme encara... Senzillament han deixat de banda l'atac violent (17A, 1O), per passar a l'atac de sempre, anar desgastant-nos, putejant-nos i fent que ens traiem els ulls entre nosaltres. Clar que Alcarràs no ha aconseguit aquestes fites per ser catalana!

Ells continuen la seva guerra, igual que fa segles. Odien tot el què fa olor a català. Però com que no ens poden deixar anar, perquè si no s'enfonsen en la misèria, doncs toca fer que ens barallem entre nosaltres, posar inútils al capdavant perquè ens distraiem amb les seves tonteries enlloc de tornar a centrar els nostres esforços en el nostre veritable enemic: Ecspanya.

Ara tothom s'exclama pel vídeo de la infermera menyspreant el català. I ja ha sortit tothom a dir la seva. Un "tothom" que parla castellà cada vegada que algú se li dirigeix en aquesta llengua. Ells segueixen fent la seva guerra, i nosaltres ens pensem que estem de vacances. I ara tothom a defensar aquesta noia, que ho ha fet perquè està en el seu ADN, com en el de tants i tants espanyols i espanyoles. Ens odien, Punt. Ja està. Acceptem-ho d'una santa vegada. Ens odien i voldrien eliminar el català de la història. Ja està. NO sé perquè costa tant d'entendre que això és així. I com costa veure que mentre no hi hagi rèplica, seguiran enfonsant-nos en el fang, cada vegada més avall, per evitar que tornem a ressorgir com ho vam fer el 2017.

Cal passar a l'atac, i no cal violència, és clar que no. Cal determinació, cal decisió, fermesa, força i valentia. Sense això, seguirem sent ratolins en mans de tiranosaures.