diumenge, 28 de febrer del 2021

LAS NIÑAS

De vegades veig pel·lícules que no reben el simple "honor" de ser comentades en el blog. Per exemple, fa poquet vaig veure Mr. Holmes, i tot i estar bé, no em vaig sentir cridat a comentar massa res. Aquest cop, sí que vaig a a comentar Las niñas, però ja d'entrada dic que segur que NO estarà en el top 10, ni tan sols en el top 20. Justament, l'anomenada abans Mr. Holmes, passaria per davant d'aquesta pel·lícula "revelació" espanyola.

I com és que és una pel·lícula revelació? Deu ser perquè deu revelar i confirmar la mediocritat d'aquest cinema. Veus el tràiler, i al muntatge que en fan, li sumes el fet d'estar força estona centrat en una escola i que té lloc als anys 90, que no tinc massa lluny en el meu record, i per tant, penses: "Caram, anem a veure-la, perquè pot ser interessant". I el resultat no en pot ser més decebedor. 

Si l'altre dia comentàvem que les quasi tres hores de Boyhood omplen cada minut que veus, aquí passa allò que aquella evitava: l'avorriment. Infinitat de silencis, d'estones sense res, de mirades que segurament volen transmetre alguna cosa i que queden en l'intent. Després tenim que ostres... no sé... jo als anys 90 ja no anava a escola, hi anava als 80, i la veritat és que a mi les seqüències escolars em transporten als anys 60 o 70 i no pas als 90. O bé, se'ls ha anat l'olla, o bé a Espanya, les escoles de monges encara funcionaven sota la dictadura religiosa i militar de sempre. Potser és aquest fet, i per això Espanya encara avui viu al segle XIX. Mentre a Catalunya anàvem avançant, a les espanyes encara rebien una educació retrògrada i antiquada. Què voleu que us digui... m'ha sorprès.

Després tenim la trama. Amb la de suc que es pot treure, i passa per sobre de tos els temes. Ara toquen l'alcohol, ara el tabac, ara l'enfrontament familiar, ara les campanes a l'escola... però es veu la situació, però en cap moment hi ha seguiment d'aquestes, no hi ha ni conseqüències. És una seqüenciació de situacions sense cap altre lligam que estar protagonitzada per les mateixes nenes. Per exemple, apareixen en una mena de discoteca per nens, estan xerrant, i de cop i volta surt una escena que se la veu dalt d'una moto, de paquet amb un noi, trenta segons de viatge. Al principi penses que ho està somiant (ja sigui dormida o desperta), i després resulta que era veritat. Ostres! I com hi ha arribat a la moto? Qui era aquell noi? SI l'última vegada estava a la festa xerrant...

També el grup de noies que són més grans que les tres amigues, a veure... és totalment irreal que comparteixin jocs com els que fan. Les noies de 16 anys no juguen i parlen amb les de 12, són mons diferents. I el tema familiar, tres quarts el mateix. Van insinuant coses, però al final no saps exactament si hi ha pare, si no... Quan sembla que la mare li vol explicar, es queda a mitges, i al cap de cinc minuts, la peli s'ha acabat. Un despropòsit total. D'aquelles pelis en què volen fer de cineastes alternatius i es queden a nivell Cantinflas.

I per últim. Què rediantres passa amb el so a les pelis espanyoles? Per què és tan deficient? Per què no se sent res de res? O senzillament és que els actors i actrius no vocalitzen? La veritat, és que això no ho entenc. Sembla que és una mena de defecte europeu, no? Entre tot plegat, una decepció, i mira que hi anava amb bons ulls. Però ni així.

dissabte, 27 de febrer del 2021

PRINCESES

No fa massa dies vaig empescar una de les pelis d'animació Disney que em va agafar en temps de ningú i mai havia vist. Tangled (Enredados en castellà) explica la història d'una de les típiques princeses Disney, en aquest cas, Rapunzel. La pel·lícula, tot i ser filmada ja en els inicis de la tercera època d'or Disney, no va arribar mai a la fama d'altres d'aquells temps. Sense anar més lluny, aquesta que ens ocupa està entre Up, Tiana i la granota (tampoc l'he vista), Toy Story 3 i Cars 2. No era la millor etapa creativa, no. Pel què sigui, fa poquet vaig tenir l'oportunitat de veure aquesta peli, amb aquesta princesa que reconeixia sobretot per Into the woods, tot i que el conte no m'era desconegut.

Trobem una princesa robada als seus pares pels increïbles poders màgics dels seus cabells, rossos i llargs, que donen eterna joventut a una bruixa. Rapunzel viu tancada en una torre amagada dins del bosc i desconeix la veritat de la seva existència.

Però és que no vull parlar de la pel·lícula, que serveix única i exclusivament per passar un dissabte a la tarda. Mentre la veia, reflexionava sobre el tema polèmic de les princeses Disney. El moviment feminista sempre ha atacat l'empresa i la seva exhibició de personatges femenins amb un estereotip molt clar. Noies més aviat bledetes, incapaces de tirar endavant les seves vides fins que apareix el príncep blau que les salva, rescata i amb qui s'hi casen. Sí, realment, fa molta llàstima. Els i les atacants a aquesta idea, han afirmat que veure aquestes princeses causa en els infants i sobretot en les nenes ja la terrible idea de què la seva vida depèn sempre de l'home i que elles només han de viure en palaus i dedicar-se al seu cabell i els seus vestits. 

Ja quan va començar la segona època daurada de Disney, van començar a trencar esquemes. Tot i que encara apareixien les figures masculines com a raó d'existència de les noies, almenys elles començaven a tenir veu pròpia i ja se les dotava de qualitats que les empoderava una miqueta (pensem en l'Ariel, Pocahontas, Esmeralda...) I més tard ja van arribar Mulan, Mèrida i és clar, l'Elsa i l'Anna. Però fins i tot aquestes dues les han titllat de classistes, per molt que siguin les protagonistes indiscutibles mentre que als personatges masculins se'ls dona un paper secundari i normalment apareixen com a força desastrosos.

Doncs jo crec que a les dones (les nenes)no els fa tan mal la imatge de les princeses Disney com les noies de les sèries infantils i juvenils que inunden els diferents canals de televisió. allà sí que sense cap mena de rubor, les noies que apareixen compleixen tots els estereotips masclistes possibles. I mentre les gurús del feminisme criden contra Disney, a les televisions de les cases es van colant altres figures que són molt pitjors. Perquè al cap i a la fi, les princeses Disney al final són dibuixos, mentre que les noies adolescents de les sèries són de car i ossos, de manera que les nenes, les filles de les feministes, es van empapant dels valors més odiosos que indignen les seves mares, germanes i qualsevol persona que vulgui la igualtat entre gèneres. 

I no vull que se m'entengui malament. No vull criticar el moviment feminista, només faltaria. Precisament jo en soc defensor i treballo per tal que els nostres nens i nenes d'avui no repeteixin els errors de les societats adultes. L'únic que volia amb aquesta entrada és fer obrir els ulls a la merda masclista que hi ha a les sèries de les televisions pels nostres infants, que són molt pitjors i fan molt més mal que totes les princeses Disney juntes.

dimarts, 23 de febrer del 2021

BOYHOOD

Boyhood és una pel·lícula de l'any 2014. Va cridar l'atenció (i encara ho fa ara) per les característiques en les què va ser filmada. Explica la història d'un noi , i del seu entorn més proper, bàsicament la família. Podem qualificar-la de drama, o més aviat melodrama. Quan comença la peli, el nen té 6 anys. I quan acaba, en té 18. I com es pot filmar una cosa així? amb molt maquillatge? Doncs no. El seu director, en Richard Linklater, va decidir proposar a un grup d'actors i actrius rodar aquesta pel·lícula, de manera que cada x temps entre el 2002 i el 2014, s'anaven trobant de tant en tant unes setmanes i filmaven les escenes corresponents a aquell any. D'aquesta manera, el creixement del protagonista, i no menys protagonista, la seva germana, és totalment real. Els veiem a ell amb 6 anys de veritat (la germana amb 8 dia) i anem veient com van creixent al llarg de les gairebé tres hores de metratge. 

No es tracta d'un "gran germà", no són històries reals. La pel·lícula és ficció tota l'estona, però el fet de veure com creix a mesura que passen els minuts li dona un plus de credibilitat molt gran, de manera que et penses que els personatges són reals. Val a di que de la mateixa manera que veiem com creixen els dos fills, també veiem com avancen en edat els seus pares, en especial la mare, la Paticia Arquette que va guanyar l'oscar pel paper. Però també el pare, en el què veiem una progressió també força interessant.

La pel·lícula està força bé. Ja se sap que no estic molt acostumat a veure films com aquest, però val a dir que estic força satisfet. S'ha de dir que els talls entre els diversos anys de vegades són una mica bruscos i et trobes que de cop i volta estaves mirant una escena que té lloc als 9 anys, i patapum, la següent ja en té deu. Però a favor té el què tot i que la pel·lícula és llarga, s'ha de valorar que en cap moment tens la sensació de veure cap escena que sobri. Totes i cada una d'elles expliquen alguna situació, conflicte o esdeveniment important. Sense cap problema hauria pogut caure a la trampa i convertir-se en una peli lenta, d'aquelles amb silencis i que en deu minuts no passa res de res. Però a Boyhood no sobra res. Cada moment t'explica alguna cosa interessant, potser sobre el nen, o potser sobre algun dels altres personatges. Però en cap moment t'avorreixes. Crec que això és un punt destacable molt important.

Les interpretacions prou bé. Segurament les del noi i la noia les més amateurs, és clar, però això també ajuda a donar-li més veracitat a a trama. Es tracten molts temes: apart de la vida, els conflictes familiars, la política, la religió, el sexe, l'alcoholisme, la violència de gènere, la igualtat... buf... és que molts, de veritat. I és el què deia, gairebé hi ha tants temes com escenes té la pel·lícula. La veritat és que mirant les pel·lícules d'aquell any, costa imaginar que no guanyés més premis. O bé les altres són realment millors o no es pot entendre, ja que cap de les altres nominades no ha tingut l'anomenada de Boyhood.

dilluns, 22 de febrer del 2021

FINS QUAN HA DE DURAR LA BROMA?

Mare de Déu Senyor... Dimarts passat comentava a un companys de porres futboleres que no tenia clar
quin resultat posar al Barça-PSG. Sí que tenia clar el de tornada. a París ens clavarien un 4 a 1. La sorpresa(o no tant) va ser quan justament aquest va ser el resultat del partit a l'anada, però a l'inrevés, és clar, 1 a 4. Però hi ha poca cos a dir d'aquell partit. una altra vegada quedava palès els límits de l'equip. Cada vegada que ens enfrontem a un equip diguem-ne, superior, o de renom, toca perdre o fer el ridícul. Els desastres de les Champions dels últims anys havien de seguir. Però no vaig quedar especialment afectat. L'equip no podia fer massa més i ja està. tampoc és que els francesos fossin una màquina de futbol. van tenir 15 minuts molt bons i ja està. De fet, ha estat l'únic partit bo que han fet aquest any.

El problema gros, el Sant Cristo Gros va ser diumenge. A l'hora de dinar, s'enfrontaven l'equip més golejador contra l'equip més golejat. Barça-Cádiz. Veníem de la derrota de dimarts i de l'ensopegada el dia abans dels líders, l'Atlètic de Madrid. Una oportunitat d'or per tenir opcions en aquesta lliga. I ja se sap què va passar. Milers d'oportunitats fallades, un únic gol de penal, i ens empaten al minut 88, també de penal. Els andalusos, un únic xut entre els tres pals, el gol. 1 a 1 i cap a casa. 

Quina vergonya. Dimarts es pot perdonar. Diumenge no. És indignant i ridícul que uns jugadors com els del Barça siguin incapaços de fer gos al Cádiz. És que no ho puc entendre. Alguns diran: "és que la davantera eraMessi, Braithwaite i Trincao". Sí, després que Griezmann i Dembélé haguessin jugat a res durant setanta minuts o més. Altes diran que si Busquets ja no pot més. Que la defensa és un colador (torna Piqué, es lesiona Araújo i Lenglet i Umtiti fan riure). Que les lesions no ens han respectat. Que si tal que si qual. Però és que jugui qui jugui, al Cádiz se l'ha de guanyar, no hi ha excuses que valguin. Veure com una vegada i una altra xocaven contra l'autobús que van plantar davant la porteria era desesperant. Però què, ens hem de conformar? Clar que no! Havia de ser una atac i gol amb més gol que atac. I no era així. I d'acord que Koeman té raó explicant que és un equip en formació, que d'aquí dos o tres anys serà molt fort. D'acord. Però al Cádiz, quan podies retallar tres punts al líder, se l'havia de guanyar. I si no, és que som un equip mediocre. Però si hem de ser-ho, siguem-ho sense aquests jugadors que costen tants diners i que els cobren cada final de mes. Facturem-los, i fem sàvia nova: jugadors del planter, mig equip que sigui pencaire i tres o quatre estrelles que siguin els millors del món a la seva posició. I a partir d'aquí, endavant. 

Però clar, això dependrà molt del pallasso que guanyi les eleccions. En Freixa és com veure el Rosell de nou. EN Laporta fa més por que una pedregada, i el fet que vagi de sobrat em fa una mica de fàstic. Ien Font, que potser seria el més novedós, cada vegada que li pregunten per qüestions més fora de l'àmbit culer, la caga, i no em dona gens de confiança un paio que diu que deixaria el Nou Camp a la selecció espanyola i fins i tot, potser a un concert del Bertín Osborne. Si futbolísticament fem llàstima, les possibles juntes directives no desentonen gens.

diumenge, 21 de febrer del 2021

DEMOCRÀCIA? I UN XURRO!

No tenia clar com titular aquesta entrada. Estava entre la que he posat i "L'esperit d'Urquinaona". Al final, per dir el mateix: continua la repressió, continua l'opressió, continua la maldat, continua, tot continua.

El passat dimarts detenien el raper lleidatà Pablo Hasel. S'havia dictat sentència i havia d'entrar a la presó. Ell va decidir quedar-se i no marxar com en Valtonyc i els altres exiliats, però no pensava entrar a presó pel seu propi peu. Si el volien, l'haurien d'anar a buscar. De manera que amb un grapat de gent ens va atrinxerar a la Universitat de Lleida. Finalment, els mossos van entrar i se'l van endur. Tot això va provocar l'inici d'una nova onada de protestes en contra d'aquest empresonament. No han estat tan multitudinàries com les dels presos polític del govern, però han estat també, quantioses, repartides a altres ciutats, ja no només catalanes, sinó també espanyoles (alguna gent ja li veu les orelles al dimoni), i hem vist de nou la ràbia i la indecència de la Brimo actuant amb violència desmesurada, descontrolada i criminal contra els nostre jovent.

Els carrers han vist de nou les barricades, els contenidors cremant, les corredisses i els cops de porra. malauradament, els salvatges han tornat a disparar i una noia s'ha quedat sense ull gràcies no només a la bèstia que va disparar, sinó també al seus caps i superiors que ho permeten. Molta gent es quedarà amb la imatge dels energúmens que tiraven pedres al Palau de la Música, als que rebentaven botigues i entraven a roba. Aquests imbècils eren o bé una colla de desgraciats que s'aprofiten de la situació, vulgars lladres, o bé eren els mateixos policies infiltrats i els seus "compañeros", disposats a donar una imatge que no toca als manifestants. I malauradament, hi haurà gent que s'empassarà la versió de que els policies havien de carregar perquè els atacaven, perquè eren uns assaltants, etc. Hauran aconseguit el què volien. Jo només demano que la gent vegi més enllà del què ens volen mostrar. I que vegin i s'adonin que si es va apedregar el Palau va ser perquè algú va deixar sense voler dos saques de maons allà al costat justament aquell matí (un dissabte), quan estaven enretirant els contenidors. Que els que ho van fer no eren manifestants sinó infiltrats , pagats o els mateixos policies. Igual que els que van entrar a les botigues (hi ha imatges que mostren les mateixes persones als dos llocs). I què feia la policia? Perseguir els lladres o els gamberros? No clar, ells perseguien manifestants que no feien res que fos pitjor a aquests fets. Res, tot maquinat i orquestrat.

Després tenim el tema de la violència. La violència que genera violència. I és veritat. J mateix, quan veia les imatges de dissabte per la nit, com els mossos encapsulaven un grup de manifestants i els començaven a colpejar sense cap mirament, gaudint de fer mal, doncs què voleu que us digui, a mi se'm generava per dins una indignació que estarà malament, segur, però acabes entenent que la gent respongui a l'endemà tirant pedres. Sí, encara que estigui malament i no s'hagi de fer. Però clar, què els queda? Què ens queda a tots plegats quan veiem aquestes imatges de brutalitat i NO PASSA RES? Perquè no s'expulsa de la policia a tots els salvatges que peguen sense pietat, pel simple paler de fer mal? Per què no dimiteixen els caps dels mossos veient aquestes imatges? Per què no actua el govern i plega el conseller? Per què van acceptar les bales de foam? Per què el part acusadora en molts casos contra independentistes? La veritat és que em fa tanta ràbia veure'ls allà, als polítics, de tots els grups que es fan dir independentistes i d'esquerres, no actuant davant d'això...

I seguim per bingo. Això continua. La repressió no s'atura, i cada vegada tindrem més encausats i detinguts i detingudes. No sé com acabarà tot plegat, però no pinta gens bé, sobretot si els que han de tenir la valentia de complir amb el mandat de l'1-O no mouen un dit i segueixen fent el ridícul. Aquests dies ha tornat l'esperit d'Urquinaona. El què cal és que no se'n vagi mai.

dimarts, 16 de febrer del 2021

LA PRINCESA DE GEL

La bruixa de Camilla Läckberg va ser el llibre llegit l'any 2020 que va quedar en primer lloc en el rànquing de les lectures de l'any. Sabedor de que els protagonistes formaven part d'una sèrie de llibres de misteri, tenia clar que havia d'anar a trobar-los i llegir-los. I si havia d'escollir-ne un, el més lògic era que fos el primer de la llista: La princesa de gel.

A partir del descobriment d'un assassinat, anem coneixent els personatges que aniran apareixent en aquesta saga de novel·les. En primer lloc, l'Erica Falk, escriptora, que en tornar al seu poble natal reobre velles històries, entre elles, la relació amb un policia, en Patrick. Quan vaig llegir La bruixa, ja estaven casats i amb fills.. En aquest primer llibre, es retroben després de molts anys sense veure's. També apareixen la germana de l'Erica, l'Anna, en un moment complicat de la seva vida, i alguns dels agents de policia de la comissaria.

En aquest primer llibre, la noia assassinada és una antiga amiga de l'Erica, que vivia a Goteborg i venia al poble els caps de setmana. A mesura que van investigant les causes de la mort, es van destapant antics secrets i misteris que et deixen amb la boca oberta en més d'un cop. No m'estranya que després d'aquest primer llibre s'animés o l'animessin a fer-ne segones, terceres i quartes parts, ja que com va passar amb el que ja m'havia llegit, és molt bo. No cal buscar qualitat literària, sinó que busques intriga, busques un misteri a resoldre i l'autora aconsegueix transportar-te fins el poble mateix i seguir les investigacions amb la parella protagonista. Et fa imaginar situacions, et porta a fer deduccions i a pensar pel teu compte. realment, t'atrapa en les seves pàgines i et manté connectat fins a l'última pàgina del llibre.

Apart de l'assassinat que investiguen, les trames paral·leles estan molt ben tractades, complementant l'interès en la història. I a mesura que es va descobrint tot el què va passar, el neguit i el malestar del què explica et fa remoure per dins com sempre que es tracten temes que afecta canalla. L'autora ho treballa de manera curosa i atraient. Sense cap mena de dubte, ara quan acabi d'escriure i publicar aquesta entrada, consultaré quin seria el segon llibre dels crims de Fjallbacka. Alerta, perquè l'altre que ja havia llegit, La bruixa, és el desè!

Així que en resum, lectura genial, en vull més. S'haurà d'esperar, això sí, que tinc llista d'espera!

dilluns, 15 de febrer del 2021

IGUAL PERÒ DIFERENT

Es pot estar content amb el resultat de les eleccions d'ahir? La resposta és no, és clar. Hauria volgut una victòria independentista molt més clara, que no deixi lloc al dubte. Que la primera posició no fos pel PSOE, que VOX no existís, i moltes altres motius que anirem desgranant. Però per altra banda, hi ha motius per no estar tristos.

Per primera vegada, els vots dels partits independentistes superen la barrera del 50%, i passem de 70 a 74 diputats, 4 més que al 2017. Torna a estar sobre la taula el govern independentista. Tots aquests canvis positius (que sumem més que abans, que som més de la meitat, la pujada important de la CUP) es veu emboirada pel canvi del primer lloc. Junts deixa lloc, per un escó, a ERC. Com sempre, volien enterrar Puigdemont, i allà continua, perden només un escó. Aquí podríem comentar que la separació del PDCat ha estat molt influent, ja que els vots que s'ha emportat l'antiga CiU, haurien tornat a donar el primer lloc als de Junts. Però no ha pogut ser. Les escissions dins el partit han provocat un lleuger retrocés, molt petit pels detractors. que es fotin. Però ara el primer lloc és per ERC. Què voleu que us digui... preferiria que no fos així, però aquí els tenim. Per una banda, tenim el tema del govern. Cada vegada que ERC ha tingut poder dins l'executiu, ho ha fet com el cul. Ni amb el tripartit, ni amb Junts, mai ha estat a l'alçada, sempre ha fetuna gestió pèssima dels seus departaments i mai ha aprofitat la situació. Encara més, en alguns moments, se l'ha vist poruga i pactista enlloc d'esquerrana i trencadora. veurem el què faran ara que estan agafant la paella pel mànec. tenen l'oportunitat de no decebre el país. Aviat veurem què en fan.

El partit més votat, però, ha estat el PSOE. I en treuen pit. I l'Illa diu que es presentarà a la investidura. O és imbècil o és un provocador com l'Arrimadas vestit amb pell d'ovella. És la façana del Clark Kent, però dins no hi ha Superman sinó Llucifer. Senyor Illa, gestor espanyol de la pandèmia que pitjor ho ha fet a tot Europa, no suma. Punt. Sempre que ERC no faci un Judes, clar... I surten i parlen del canvi, que s'ha acabat el govern independentista, que està clar que la gent vol canvi. A veure. Si han guanyat, és perquè Ciudadanos ha passat de 36 diputats a 6! No pas perquè ningú vulgui canviar res. Que algú li expliqui que els independentistes sumen un 51%, més que abans! De quin canvi parla? Els espanyols, són tan curts de gambals, que ara voten PP, ara votes, Ciudadanos, i ara els toca a ells. Van d'un cantó a l'altra. Són tan moldejables, tan influenciables, que depenen totalment de la publicitat que en facin els mitjans espanyols. I ara tocava promoure el PSOE. I els garrulos voten PSOE. D'aquí uns anys, depenent del què necessiti Espanya, votaran una altra cosa.

De Ciudadanos ja hem dit el què tocava. Bye, bye. I el PP, tres quarts del mateix, de 4 a 3, encara pitjor. Però si Ciudadanos ha pedut 30 escons i PSOE n'ha guanyat 16... on són els altres? Doncs a VOX, on si no? Almenys, queda clar que el vot espanyolista no creix, simplement va d'un partit a un altre, per allò que comentàvem del garrulisme. És clar que veure com l'extrema dreta campa lliurement pel Parlament fa venir esgarrifances. Però això ha estat gràcies a la propaganda que n'han fet els mitjans i la resta de partits, permetent que el discurs del racisme, l'odi i la xenofòbia es pogués sentir. Com ja hem dit altres vegades, al feixisme no se'l pot deixar, se l'ha de combatre. I a la merda els defensors de la llibertat d'expressió quan aquesta expressió va en contra de la vida i els drets humans, S'ha de ser imbècil per defensar la llibertat d'expressió en el cas del feixisme. Em ve al cap un vídeo on surten unes pijes de Sarrià, totes mones elles, dient "yo voto a VOX". Doncs mireu, pallusses, què us sembla si us fiquem en una habitació amb altres votants d VOX com vosaltres? Tenen un sobrenom: manada. I em sap greu per elles, però potser que utilitzin el poc cervell del què disposen.

No, no em deixo ningú, no... falten el equidistants. Els comuns. els podemites, els amagats de la falsedat pura. mantenen els mateixos escons. I ells, segueixen a la seva, que trucaran a PSOE i ERC per fer govern, a les forces d'esquerra. Punt 1. Si truca les forces d'esquerra, per què no truca també a la CUP? Fins quan hem de seguir veient aquests gràfics que no els col·loquen ni amb el bàndol independentista ni en l'espanyolista? No està clar encara que són espanyolistes? De veritat algú encara s'ho creu? Bé sí, ERC s'ho creu, i la CUP (ai senyor...després que els ignoressin) també.

Així, que tot obert, com sempre. Igual, però diferent. A veure si per fi posen seny i fan les coses bé d'una vegada. Confiança poca, esperança sempre.

diumenge, 14 de febrer del 2021

THE NEW MUTANTS

 Abans de capficar-me i posar-me nerviós amb el resultat de les eleccions, calia desestressar-me amb alguna pel·lícula que em fes concentrar només en alguna història fantàstica i d'efectes especials. L'escollida ha estat The new mutants, un intent de revisitar el tema dels mutants, ja treballat a fons amb els X-men i donar un aire nou més actual i adolescent al tema. La història de la creació de la peli és llarga, i enmig hi ha també l'adquisició de Marvel per la Disney. Al final la van anar retardant. semblava que convertir una pel·lícula de superherois en una de terror no acabava d'encaixar. Al final la crítica la deixa per terra, i no se sap si hi haurà continuació pels interrogants que han quedat oberts.

Una noia índia es desperta en un hospital especial per a joves amb poders després de sobreviure a la destrucció total del poble on vivia. Allà es trobarà 4 joves més, cadascun amb els seus poders i una doctora que els va fent teràpia. no hi ha ningú més. A poc a poc s'aniran succeint fets estranys, en què veiem com van apareixent les pors de cada un dels joves, fent-se molt reals (tipus malson d'Elm Street, però desperts). També es descobrirà que aquell hospital no és el pas previ per tal d'anar a l'escola dels X-men com creuen tots al principi.

Si busques una pel·lícula de superherois o de terror de qualitat, aquesta no és la que has de veure. Si vols veure una pel·lícula que aporti alguna cosa nova als mutants, tampoc serà la que toca veure. A veure, ho intenta, és veritat, li dona un canvi de vista, ja que aquí no són pas herois ni han de salvar el món de res, sinó que s'han de salvar d'ells mateixos. I és clar, cal celebrar que de mica en mica es vagi trencant els estereotips i veiem com la nia protagonista no és hetero! Parlant de noies protagonistes, celebrem retrobar-nos amb "Arya Stark" en un nou paper. L'actiu que hauria de portar la veu cantant, no acaba de tenir carisma, i sort hi ha de la Maisie i de la "Liliana " a la peli, que se la mengen en patates a cada escena. El càsting de l'equip (i mira que només calia trobar-ne cinc), no va ser molt encertat, en això tenen raó els crítics.

Tot i que no serà cap hit del cinema, a complert amb la funció que tenia en el dia d'avui. la veritable pel·lícula de terror, el recompte de vots de les eleccions, comença d'aquí molt poquet. Esperem que acabi bé i no tingui seqüela.

divendres, 12 de febrer del 2021

ALTSASU

La mini sèrie Altsasu ha arribat al seu final. Silenci. En molts moments dels quatre capítols que ha tingut, hi ha silenci. Però no a la televisió, sinó en l'ambient que rodeja el menjador. Els fets són ben coneguts. La baralla entre uns joves del poble navarrès i uns guàrdies civils de paisà que l'estat ecspanyol va decidir convertir en terrorisme, donant lloc a una més de les moltes injustícies que rodegen Espanya. La qüestió és que sembla mentida que en ple segle XXI, quan aviat farà 50 anys de la mort del dictador, encara tenen lloc abusos de poder, exemples del feixisme més dur a la nostra societat. no, la societat espanyola no té remei, Segueixen sent una gran quantitat de feixistes imperialistes que es creuen que encara viuen en l'època d'esplendor de l'Imperi Espanyol. Es creuen déus, amos del món, posseïdors de la veritat absoluta. Ser espanyol és el millor que hi ha, i la resta són escombraries, són inferiors. i així va tot. 

La sèrie, que de fe és del què volia parlar, està bé, ben rodada. Lluny queda el debat del doblatge que ja vaig comentar a l'entrada anterior. A casa l'hem vist en versió original subtitulada en català, i fora problemes. Bé, fors del tot no, perquè de tant en tant els subtítols desapareixien al cap de mig segon i et quedaves sense poder llegir el què deien. Ben interpretada, ben estructurada, però crec que s'han quedat curts. Potser haurien pogut aprofundir més en la situació al poble durant els fets posteriors a la baralla, perquè segur que Altsasu van passar coses durant tot el procés; com vivien les famílies, les diverses reaccions a tot arreu sobre el cas... i és clar, cal parlar del final tararí. S'acaba el judici i ja surten les lletres finals. Crec que podrien haver allargat una mica més. Per cert, parlant de les lletres, les explicacions finals (aquelles que expliquen la situació actual de cada un dels joves, per concloure la sèrie), bé, eren mida 6, i l'esforç per llegir-les va ser sobrehumà. No acabo d'entendre aquestes manies en fer coses diferents que van en contra de saber-se explicar.

Sigui com sigui, és una sèrie que cal veure, d'aquelles que en moments com els d'ara a Catalunya, a punt de noves eleccions, cal donar-li un cop d'ull per tenir clar qui és l'enemic. De què són capaços per sortir-se amb la seva. Fins on poden arribar per tal d'anul·lar el pensament contrari a la seva idea de la unitat d'Espanya.

dijous, 11 de febrer del 2021

DIUMENGE ES VOTA

 Quants mals de cap sobre aquestes eleccions. Primer, el fet de fer-les, de la manera que s'han produït, gràcies a la inhabilitació del President Torra. a Espanya segueixen decidint quan toca fer eleccions a Catalunya. I així seguim.

A continuació, el fet de coincidir les eleccions amb la tercera onada, amb els seus defensors i retractors. Els que diuen que com es pot anar a votar amb les restriccions vigents, i els que creuen que si es pot anar en autobús, com no es pot anar a votar. Realment, hi ha arguments totalment vàlids tant a favor com en contra de la decisió. Però com sempre, el fet que qui ho decideixi siguin els feixistes del TSJ, fa decantar la balança cap al "no s'haurien de fer". Però clar, les enquestes i el moment eren favorables a un parit espanyol, i per tant, s'havia d'aprofitar i fer-se el dia que s'havia dit.

I just quan comença la campanya electoral, quan encara està vigent el confinament municipal, els tancament de locals, etc., va i diuen que el confinament es pot saltar si vas a un míting electoral. El clam d'indignació va ser brutal. La veritat és que la gent que decideix aquestes coses, o bé ho fan després de prendre's 20 gin-tònics estil Sant Hilari o no s'entén. Un cop més, queda demostrat quela classe política es pensa que en aquest planeta només existeixen ells, i no paren de mirar-se el seu melic. Les persones, no els importem pas, som l'eina per aconseguir la seva cadira parlamentària.

I amb tot això, no es pot oblidar que són les eleccions al Parlament de Catalunya, on es decidirà el futur govern del país i el proper president o presidenta del país. Eleccions, una altra vegada. I respecte l'últim cop, hem anat a pitjor. El temps va passant i no hem aconseguit massa res. I la imatge de desunió del govern, combinada amb la seva ineptitud per resoldre la quotidianitat han provocat el desencís en molta gent. I això, aquest diumenge, donada la situació sanitària, pot provocar que molt votant independentista es quedi a casa. Aquest és el perill número 1. Perquè ja sabem que si votessin tots, guanyàvem de carrer. Però covid + inútils han donat lloc a desmobilització. Només cal esperar que als unionistes també els faci por o mandra anar a a votar.

I res de votar per "Correos". Per aquesta banda sembla possible que ens colin una manipulació de vots brutal, i per això justament el PSOE insisteix en el vot per correu. Se'ls veu el llautó. Alguns diuen que no pot ser que es manipuli. Però si el 2017 van fer el què van fer a l'estiu i a la tardor, dubto que falsificar paperets els suposi cap trasbals de consciència.

Perquè les coses com siguin, cal guanyar. Cal que les forces independentistes, sota les sigles que siguin, entre totes siguin més del 50%, i més de la meitat del Parlament. Cal demostrar que encara hi som, i que seguim amb l'objectiu clar(almenys nosaltres). Evidentment, tinc la meva idea sobre quina de totes les forces hauria de ser la que quedés primera, independentment de la suma d'escons. Espero que així sigui. Però com a mal menor, que sumem, això és vital. qualsevol cosa que no fos ser més de la meitat seia el principi de la fi. Fa por que els vots indepes de Primàries i PDCat es perdin, la veritat...

L'entrada de feixistes neonazis al Parlament fa respecte. Por no, aquesta gentussa ha existit sempre, i abans votaven altres partits espanyolistes, com PP, Ciudadanos o PSOE. I ara tenen el seu führer amb barba particular. Evidentment que millor que no hi fossin, però sembla que no ens en podrem lliurar. Quins grans moments amb les rebudes que tenien a diverses poblacions catalanes aquests dies. I sentir els "progres" espanyolitos i podemitas "condemnant els fets... Que si llibertat d'expressió, que si polítics... sí clar, igual que Hitler, que potser la gent oblida que abans de fer el què va fer, va guanyar les eleccions a Alemanya. Espero que els vots unionistes quedin repartits de diferent manera que a les altes eleccions, però sobretot que no siguin més. I això només passarà si som nosaltres els que creixem.

Bé, queden pocs dies. Aviat en sabrem el desenllaç de tot plegat. Nervis. Incertesa. El 2021 continua on fire.

diumenge, 7 de febrer del 2021

REVISIONS ENCERTADES

Aquestes darreres setmanes, les estones de planxa i d'altres que he trobat en moment d'impàs i lleure (caram... però és el que té estar confinats dins la ciutat), he estat revisant pel·lícules que ja havia vist i que les he recuperat, o bé, per ganes de tornar-les a veure, com per recordar-les, ja que tenen certa fama i no aconsegueixo recordar-ne el motiu. He de dir que amb cap d'elles he quedat insatisfet, sinó que he gaudit de l'espectacle.

PROMETHEUS. Ridley Scott recuperava un dels mites del terror espacial: Alien. Molta gent es preguntava qui dimonis eren els de la nau que troben a la pel·lícula inicial. D'on surten? Va voler explicar-ho amb aquesta pel·lícula. I encara que la resposta clàssica del "Cal?", es podria perfectament respondre que no, almenys té un motiu pe fer-se la història, i què carai, està molt bé, ben feta, entretinguda, res a veure amb tot el què va venir després d'Aliens (la segona).

AVATAR. Un espectacle impressionant, només pels paisatges inventats pels de l'equip artístic. Els decorats, siguin creats artificialment o digitalment, són realment espectaculars. La peli en sí, una bona trama de ciència ficció, ben originada. Potser un pèl llarga, però es fa difícil pensar què es pot treure. Amb al·legat ecologista i tot. Però la veritat és com un concert amb molts instruments en què gairebé tots estan afinats i aconsegueixen una bona melodia. Té força detractors, però pel simple gaudi ja val la pena. Esperem ara una segona part a veure què. 

I AM LEGEND. En Will Smith et pot provocar cert rebuig, es pot entendre. Ganes de fer blockbusters sense sentit, ganes de fama, i la seva eterna lluita per demostrar que és un bon actor. No se n'ha acabat de sortir, tot i els bons intents. I am legend, que s'ha recuperat amb encert (la catàstrofe mundial té lloc el 2021 i és per culpa d'una vacuna en mal estat)🙈, és una entretinguda pel·lícula d'Apocalipsi zombi però diferent, ja que justament els zombis no en són protagonistes excessius. No es tracta de veure'ls atacar durant tot el metratge. De fet, bàsicament apareixen en dos moments, però la seva presència es nota i complementen molt bé, el què fa aquell personatge allà al mig d'una ciutat abandonada.

EVEREST. Recordava haver-la vist, i fins i tot en vaig parlar. I així com aquella vegada no em vaig esplaiar massa en el meu comentari, he de dir que aquesta segona vegada em va atrapar molt més. Quin neguit, quines imatges, quin tot, la veritat... Emoció i patiment real.

EL PADRINO I i II. Aquestes em venia de gust reveure-les. ara que s'ha reestrenat la tercera part amb uns canvis en detalls, valia la pena recuperar la saga Corleone. Són d'aquelles pelis que no et canses mai de veure-les. Cada vegada descobreixes algun moment, algun diàleg que formen part de la història del cinema i que són francament meravellosos. Són una obra mestra. A veure què passarà amb aquesta revisió de la tercera part.