PRE-RE-CONFINATS

La cosa torna a pintar malament. Bé, el problema és que mai ha anat d'acabar bé, per molt que durant el juliol i agost vam voler dissimular per donar-nos un descans. Actualment, els casos de contagis, ingressos, uci's i defuncions van creixent dia a dia. Mirant a altres llocs on actuaven de manera temerària i inconscient, no ens adonàvem que aquí anàvem pel mateix camí i que tard o d'hora hi arribaríem si no es prenien mesures.

Bé, de fet s'anaven prenent mesures, cosa que en aquests altres llocs no feien ni això. El problema és que unes mesures soles no fan res. O s'actua en general sobre tots els estaments de la societat, o això no es para. I això és el què s'ha anat fent. Una setmana es publicaven unes restriccions i aquests es queixaven. A la setmana següent, s'afegien unes altres i noves queixes, i així successivament. Si es prenguessin les mesures radicals, tots alhora, ja es començarien a veure millores. Ara és massa tard. Per molt que s'actuï ara, la corba seguirà amunt, de manera que quan passi el mínim temps, la corba encara seguirà amunt i no es podrà retornar a cap normalitat, allargant les restriccions in eternum.

Avui es declara a l'estat ejpanyol l'estat d'alarma i es decretarà el "toc de queda" a Catalunya. Que sí, que està bé, però com deia, això sol no aturarà res. Serà una frenada que no es notarà. Per molt que així facis que no hi hagi grups fent el què els doni la gana a la nit, ja ho hem vist aquest cap de setmana: per molt crítica que sigui la situació, parcs de ciutat i espais naturals plens de gom a gom. La gent, a la mínima que pot, fora mascareta, tots junts i "a mi no em passarà". Mentrestant, els que volem fer cas, tancadets a casa veient com per culpa de la negligència dels polítics i els encefalogrames plans de bona part de la ciutadania, ens hem de fotre.

Res, que estem a les portes d'un nou confinament, ja que només amb aquestes mesures, la corba no pararà de créixer.

I les escoles? Ai, les escoles... Ahir va sortir el cap del consorci d'educació, mà dreta d'en Bargalló. Primera frase: "Les escoles no tancaran, o seran el darrer en tancar-se". Segona frase: "Almenys, no es tancarà pels fills de treballadors essencials i els menjadors per les famílies desfavorides". Aaaaaaaah!!! Com canvia la cosa!! Diuen que si penses mala ment, l'encertes. Així doncs, jo aquí veig clarament una declaració d'intencions. Menjadors oberts i fills de sanitaris i altres treballadors podran seguir, però la gran majoria d'alumnes, se'ls dirà que es confinin a casa. O almenys això és el què em veig a venir. I aquí deixo anar la meva porra: Per mi, l'últim dia d'escola abans que ens confini, serà el divendres 7 de novembre. Si la cosa pinta moooolt malament, podria ser aquest proper divendres i tot. I com a molt tard, si s'ho repensen molt, serà el divendres 14 de novembre. 

Espero equivocar-me, no perquè no ens confinin, sinó perquè la situació sanitària millora. De vegades penso que la gent no acaba d'entendre això, que primer és la salut.

TALENTS INFANTILS

Per a aquelles persones que em coneixen, se sorprendran molt que parli en els termes que faré sobre un programa de talent show infantil. Però tot té una explicació, i a veure, tampoc serà la primera vegada que em menjo les meves paraules amb patates...

Estoc parlant d'un programa que es diu Idol Kids, l'emet Tele 5 i el repeteix els divendres un d'aquests canals infantils. D'entrada, mai hauria pensat veure aquest programa, perquè la meva opinió sobre els programes on exposen nens i nenes als ulls de tothom per veure com fan les seves gracietes, ho he emmarcat dins l'explotació infantil (hores i hores d'entrenament i/o assaig + pressió per part dels pares i mares + enganyar sobre el món de flors i violes quan és una selva + ...) Podria afegir més i més motius pels quals trobo que l'exposició d'un nen o una nena en aquest tipus de programa atempta contra la integritat d'aquesta persona en procés de creixement, i el fa iure situacions que són innecessàries per una criatura, i ara em repetiré: que si l'estrès, les expectatives, l'autoestima, el xoc... Pensar que ets el rei del món perquè a casa els agrada com cantes o balles a saber que ets un més i que pots tenir persones que et diguin NO, i que llavors, és clar, aquests són els dolents, ai reietó del meu cor que tu ets el millor del món, etc.

Doncs pensant tot això, ara fa unes setmanes que veig aquest nou programa. El fet que el MEC es vagi fent gran té moltes etapes noves que es van succeint, i ara toca aquesta moda. Ens trobem en un plató on surt un nen o nena a cantar, i tres personatges (un músic, l'Edurne i atenció, que això afegeix encara més marro a l'assumpte... la Pantoja!!!) diuen si continuen al programa o no en el format habitual. D'entrada, la meva primera i que segueix sent la meva impressió habitual d'aquests programes és la mateixa. Doncs aquests programes em segueixen semblant el mateix, i més després de veure segons quins nens o nenes que apareixen allà, amb els pares babejant i fent un espectacle penós (per roba o per veu bàsicament).

El dilema m'apareix quan de cop i volta surt un d'aquests infants i es posa a cantar de manera que se't cai tot a terra, que et quedes amb la boca oberta i no se't tanca... Renoi, apareixen nens i nenes amb unes veus i un ritme bestials, que molts cantants famosets actuals bé voldrien tenir aquestes veus... I clar, si no hi haguessin aquests programes, no tindríem l'ocasió de gaudir durant uns minuts d'unes veus increïbles cantant cançons meravelloses. Vet aquí el dilema. Evidentment, preferiria que no es fessin aquests programes amb nens, però mira, ja que els fan, almenys en aquest tens la sensació de que realment cuiden aquest aspecte i fan sortir (gairebé sempre) petits artistes. En el darrer programa però, van aparèixer dos concursants que ja havien passat per altres programes. Això em causa fàstic i repulsió. Hi ha uns pares que porten el seu fill o filla de programa en programa per a què tothom vegi com n'és de bonic. Mare de Déu senyor, això no són pares, són negrers! quina vergonya, quin poc sentit de la cura emocional... se'ls hauria de treure la custòdia perquè estan creant un petit monstre.

Darrer apunt, que com deia, encara dona més bogeria. La Pantoja,un ésser que moralment em sembla indigne per la vida que ha fet i ha dut, pels delictes comesos i que encara surti a la tele com una deesa idolatrada per milers d'espanyolets curts de gambals. Serà tot això i més, però quin bon ull tenen els productors del programa posant-la de jurat, perquè li dona un toc exòtic i humorístic, i per molt que em pesi, és qui té més cura de no fer mal a les criatures. Està allà fent d'àvia de tots els concursants, i ho clava. I encara que això quedi escrit, negaré sempre que ho he dit!

S'HAN ACABAT

Normalment quan s'acabava l'estiu (i per estiu em refereixo al temps que va de l'1 de juliol a mitjans de setembre), una de les distraccions, com ja he comentat en altres entrades, és la dels sudokus. Aquest any, degut al tancament de molts establiments i segurament altres motius que no sabem, no he trobat la revista que utilitzava per fer-los, i he hagut de tirar d'altres editorials. Aquestes tenien més sudokus, i un repartiment de nivells al qual estava poc acostumat, com ja comentava a Ratxes sudokianes.

La segona revista tenia moooolts sudokus, amb una mida de font petita que em provocava treure les ulleres per fer-los, amb una dificultat més elevada. Resultat, que fins avui no he acabat la revista. Se m'ha allargat molt. I com ha anat el tema de les ratxes d'imbatibilitat? Doncs amb una cosa molt curiosa.  A l'entrada del juliol que comentava abans, destacava que n'havia fet 96 seguits sense equivocar-me, i per tant, se'm servia en safata un repte per l'agost. Doncs el repte es va assolir, i vaig arribar als 100 sudokus seguits sense equivocar-me en cap! Això ho vaig aconseguir a finals d'agost, just abans de començar a treballar i tornar a l'escola.

És a dir que durant juliol i agost vaig fer 96 bé seguits, m'equivoco en un, i a continuació en faig 100 seguits i em torno a equivocar en el 101è. La primera curiositat és equivocar-me just al següent de la centena. Arribo a fallar l'anterior i em quedo en 99 i la cosa s'hauria quedat allà, perquè les ratxes, i ara ve el més sorprenent, es queden allà.

Recordeu els números dels dos mesos de vacances? 96 OK -1 KO - 100 OK - 1 KO? Doncs va ser tornar a reballar i les ratxes han estat: 23 - X - 19 - 41 - X - 1 - X - 3 - X - 9 - X - 3 - 57 - X - 12 - X - 5. A part de dues ratxes més bones (de 41 i 57), les altres eren d'errors continuats. Sense cap mena de dubte, l'estrès de la feina al costat del relax de les vacances es veu plenament reflectit en aquestes dades. Què té això de rellevant? Res de res. Però mira, aquí queda escrit.

ERA UNA IL·LUSIÓ ÒPTICA

Doncs no, no era veritat el què comentava a "Per fi juguen com el femení". Només han calgut dues setmanes per veure que no, que tot continua igual, que només va ser un miratge esporàdic.

Així, mentre que l'equip de les noies segueix arrasant al campionat estatal (tres partits, tres victòries, setze gols a favor, zero gols en contra), guanyant convencent, sense relaxar-se gens, amb jugadores motivadíssimes (surten Graham i Bruna al minut 70 i marquen les dues, sent el primer de la jove de la Masia), l'equip dels nois es desinfla i torna a ser l'equip mediocre que hem estat suportant aquests darrers anys.

Un empat amb el Sevilla (es pot tolerar), però la derrota ahir amb el Getafe no. I no perquè no pugui passar, no pas, sinó com sempre, per la manera com es produeix. És impensable que un equip amb la qualitat d'aquests jugadors sigui incapaç de dominar el partit i convertir-lo en un atac i gol (com fa el femení). La diferència entre els equips ve a ser la mateixa, així que això és el què s'espera d'ells, que guanyin per golejada, i els mals dies, per pocs gols de diferència. Tot el què no sigui això, és una estafa. 

A més venim d'uns dies en què els davanters francesos (Griezmann i Dembelé), per diferents motius cada un, rondinaven del paper que els toca fer. Doncs bé, ahir van tenir una oportunitat d'or per demostrar que tenen raó i que cal donar-los el què demanen. Quina pena tots dos. El primer, tocant-la poc i fallant ocasions claríssimes. L'altre, un parell d'arrancades bones, però infinites pèrdues de pilota.  L'altre francès, Lenglet, ahir lent com una tortuga, semblava Umtiti acabt d'operar. Els minuts de Trincao, per plorar... quin revulsiu més llastimós... Busquets i De Jong no controlen el joc... Bé, com sempre, un despropòsit i una presa de pèl quan els dos primers partits semblava que demostraven un canvi de tendència. 

Doncs ara, en poc més d'una setmana, Ferencvaros, Madrid i Juventus. Ja es poden espavilar, perquè això pot ser de nou un enterrament.

Això sí, apart del Barça, podem trobar altres culpables. Un àrbitre nou, que ja el poden empaquetar de nou cap a segona divisió. Un defensa camerunès, Nyom, que és una mena de persona anti-esportiva, una desgràcia pel món de l'esport. I Cucurella, quina ràbia... Porta dos anys a Madrid i sembla que ja s'ha encomanat de l'odi cap als catalans... Estava per tot arreu... Si juga així cada partit, du necessitar 5 bombones d'oxigen per recuperar-se. O nomes el motiva el Barça, com als altres?

EL CONTE DE LA SERVENTA

El procés normal seria habitualment llegir el llibre, i a continuació, veure la seva adaptació a la pantalla. Normalment és el llibre el què primer s'escriu i per tant, és on hi ha tot el què el seu autor o autora vol explicar o reflectir en les nostres ments. Quan es fa l'adaptació, sempre hi ha canvis respecte la idea original. De vegades són petits canvis, i d'altres vegades són enormes. En el cas que ens ocupa, tot i mantenir l'esperit i la idea inicial, l'adaptació que se n'ha fet es pren moltes llicències.

Parlem de "El conte de la serventa", del qual ja n'hem parlat en aquest blog a "The handmaid's tale", ja que n'he fet el procés invers, primer he vist la sèrie de televisió i ara n'he llegit la novel·la (que data del 1985!!). Com ja explicava allà, la història em cridava l'atenció, però no vaig veure'n res fins l'aïllament del mes d'abril. I en comentava totes les seves virtuts, ja que em va agradar força en tots els aspectes. Ara n'he llegit la novel·la original, i en ella veiem reflectida l'essència de la sèrie, tot i que he de reconèixer que en aquest cas, em quedo amb l'adaptació. Suposo que pel simple fet d'estar escrita fa més de trenta anys, la visió del què ens explicava la Margaret Atwood se'ns fa més evident, més real, més crua i espantosa amb les imatges. Al llibre també ho vas llegint a mesura que avances les pàgines, però és gràcies a les vivències viscudes a través de la petita pantalla que et fas més conscient de l'horror del què s'hi explica. A les pàgines del llibre, tot i la idea terrorífica del què és Galaad, crec que no es copsa del tot, i no dona sensació de ser possible. En canvi, amb la sèrie, veus com allò que es narra pot arribar a passar, es veu tot més real. 

Fa molt poquet que s'ha publicat la continuació. Esperonada per l'èxit de la sèrie, l'autora s'ha vist amb ganes de seguir la història, no on la va deixar, però sí molt relacionada. Estic segur (i si no, quan ho comenti aquí al blog ja reconeixeré el meu error), que el vocabulari, la trama seran molt més actuals i veurem més i viurem més la història que no pas en el primer llibre que ara ens ocupa. Com deia, la sèrie es pren algunes llicències, suposo que en part per donar més vida a la trama. I tot i que va més enllà del llibre, l'autora estava al darrere dels guions. Clar que també en George R.R. Martin estava darrere dels guions de la sèrie de Joc de trons, i ves a saber com la farà acabar ell quan escrigui el llibre final.

El llibre se centra absolutament en l'Offred, en allò que viu i explica. Està ple de flaixbacs per intentar comprendre el canvi radical de la societat en la que vivien, i la resta de personatges esdevenen molt secundaris. La Serena, el comandant, en Nick, l'Ofglen, la Janine... van apareixent en els capítols però molt fugaçment. És la narració de l'Offred la que porta el pes de la història. I en les seves paraules i veiem més resignació que mai.

Ha estat però na lectura necessària per entendre bé d'on surt la sèrie de la qual n'esperem ben aviat la seva quarta i teòricament darrera temporada, tot i que amb la publicació de la seqüela, veurem com ho entomaran.

PAÍS DE PANDERETA

Després de tot el què vam viure a la primera part de la pandèmia, amb els hospitals col·lapsats, els
morts, el confinament, etc, el fet de trobar-nos avui, a 15 d'octubre en la situació que ens trobem, només demostra una cosa: que estem en mans d'una colla de desgraciats de merda, inútils i incompetents. I ja no parlo de Madrid, on el tema està com perquè la gent surti al carrer a cremar-ho tot (ja se sap que allà tenen una concepció diferent de les coses, i sembla que acceptin amb resignació ser la riota del món mentre se'ls acumulen els morts).

Aquí a Catalunya, ens trobem en un moment en què estem cada dia amb declaracions de si es fa teletreball o no, que si les escoles obertes o no, que si extraescolars sí o no, que si competicions amateurs no però ara sí... i evidentment, el tema estrella: els bars i els restaurants. Perquè ui si es toquen els bars i els restaurants... això sí que no, eh? Que facin el què vulguin, però jo he d'anar per necessita imperiosa a fer la cervesa amb els col·legues peti qui peti. QUINA VERGONYA DE PAÍS! Però ja ho deia en una altra entrada, si tenim els governats mediocres i inútils que tenim, és perquè com a ciutadans, també som una colla d'inútils i inconscients.

Evidentment, aplaudeixo la decisió de tancar la restauració. I és que, si el risc es multiplica per 3000 quan no portes mascareta i sense distància, és evident que els bars i restaurants són un dels llocs de contagi més clars (juntament amb les trobades a les cases). I si et pica, et rasques. Clar que és una putada pels treballadors del sector, però quan surten als mitjans, haurien de dir amb veu alta i forta que van a reclamar els seus drets demanant les compensacions que calgui! Que ataquin el govern perquè volen compensació! Però no, surten a queixar-se per dir que volen continuar oberts. Però a veure, que no entenen res? No veuen el què passa? No se n'adonen que som el primer país del món en contagis? Els sembla bé? Els sembla ètic i correcte estar oberts per col·laborar en el contagi. Clar que no tot és culpa seva, deuen ser un percentatge més. Però per responsabilitat amb la gent, han de tancar. I amb ells, tots els altres focus de contagi. I el govern que faci el què vulgui per compensar tot això, com per exemple, no gastar ni un euro en propaganda electoral els pròxims 50 anys, o en pintar les calçades dels carrers de Barcelona com si fos  un taulell d'escacs difuminat, i tants altres gastos que van a la butxaca d'uns quants vividors. Però em rebenta molt que enlloc de queixar-se per això i tancar, només vulguin estar oberts. A la merda!

I clar, com que som un país de pandereta, resulta que la salut i la vida dels 7 milions de catalans, per molt que els metges diguin que s'han de fer restriccions, doncs la vida de tots nosaltres està en mans d'una sola persona, un jutge que té el poder sobre la vida i la mort de tots nosaltres. Però això què és? Quina mena de sistema estem que en una pandèmia com aquesta, qui decideix sigui un merdós de jutge, amb la justícia de merda que tenim? On s'és vist? Potser és Déu "nostrusenyor" disfressat de jutge i per això té aquest poder. És que al·lucino, de veritat... 

I clar, també hi ha el factor Espanya, que tampoc permetrà que aquí es prenguin les mesures correctes si ells no ho fan... I aquí ja es barreja a sobre la política... Bé, de fet, ja s'hi barrejava abans, no? Com si no podem tenir una consellera de sanitat que no té cap relació amb aquest món perquè és economista? I així tot... Mesos després de la primera onada, som tan imbècils, que tronem a cagar-la sense miraments. I a sobre, la gent es queixa. va home, que us donin a tots, de veritat!

GREENLAND

 En temps de covid és estrany anar al cinema. Si hi vas, que valgui la pena el fet d'anar-hi. Sembla tot molt controlat: el gel, la distància entre butaques... falla és clar, que venguin crispetes i la gent en mengi, fent que provoca que estiguin sense mascareta. Renoi, no cal, no?

Bé, sigui com sigui, hi he anat i no m'he tret la punyetera mascareta en tota l'estona. I ha valgut la pena? Definitivament, sí, i tant. Greenland és aquell tipus de pel·lícula que, digueu-me apocalíptic, m'agraden molt. Un cop més, ens trobem davant l'enèsim astre que ve directe a la terra per tal de convertir-la en un desert com el de després de l'extinció dels dinosaures. Aquest cop és un cometa qui ens va regalant fragments que van caient a la terra a l'espera del tors gegant que provocarà l'extinció de la vida. El govern ja ho tenia previst, amb els seus búnquers a Groenlàndia (Greenland), preparats per allotjar milers de persones durant una bona temporada fins que es pugui sortir a fora. Qui anirà als búnquers? Gent seleccionada (per les seves destreses) per tal de començar un món nou. 

Així coneixem al protagonista, arquitecte especialista en la construcció de gratacels, que rep la trucada per anar al refugi amb la seva dona (tot i que estan separats en aquest moment, un clàssic del cinema catastrofista) i el seu fill diabètic (nen amb malaltia, un altre clàssic del gènere). A partir d'aquí, la cursa per arribar al refugi i salvar-se.

La pel·lícula basa el 90 % del metratge en la lluita per poder arribar al refugi, deixant l'espectacularitat del desastre a uns quants impactes concrets. Tota l'estona ens centrem en la cursa contra rellotge i en les dificultats que es van trobant contínuament. I és que un dels aspectes que més em criden l'atenció d'aquest tipus de pel·lícula, és la transformació de les persones en animals salvatges en què davant una crisis són capaços d'oblidar l'ètica per l'egoisme més bèstia per tal de salvar-se ells i a la merda els altres. La manera en què les diferents persones encaren aquesta crisi és diversa, i trobem els que es mantenen purs a l'ètica i segueixen volent ajudar tothom, als resignats que s'abandonen a la seva sort, i els que es transformen en animals.

Evidentment, la pandèmia del covid no és comparable a l'extinció de la vida, però ens dona pistes de que realment, no caldrà esperar que xoqui cap cometa amb el planeta, ja que abans ja ens haurem tret els ulls. 

La pel·lícula doncs, a mi m'ha agradat força, en la línia de totes aquestes, però deixant en un segon terme els efectes especials per centrar-se més en la situació concreta d'aquesta família. Hi ha alguns tòpics, és clar, però no tinc la sensació de veure res repetit ni avorrit, al contrari. Tot i reconèixer aquestes similituds, l'he trobat força bé, ja que intento empatitzar molt amb els protagonistes. I no és fàcil, ja que Gerard Butler, l'actor principal, no és precisament un que em sigui proper. 

Exemple de moment impactant, quan ells tres marxen cap a l'aeroport perquè han estat seleccionats i els para una amiga pregant desesperada que s'emportin la seva filla i la salvin... ufff, pell de gallina. I és que quan una ficció et poa els pèls de punta, aconsegueix el què buscava, l'impacte emociona per mantenir-te enganxat a la butaca per seguir gaudint.

LA MORT DE GUILLEM

Estrenada als cinemes en sessions especials, el divendres emetien per diversos canals (no espanyols, és clar), "La mort de Guillem", una pel·lícula que és un homenatge a Guillem Agulló i la seva família. En Guillem morí assassinat per neonazis feixistes espanyols l'abril de 1993. Dona la casualitat que s'ha publicat aquet any també un llibre de la Núria Cadenes que recorda i contextualitza aquells fets. Parlar d'aquest tema, com ja vaig comentar en aquella entrada em trasllada a la meva joventut més radicalitzada, on els crits de "Guillem Agulló, ni oblit ni perdó" eren la banda sonora de molts actes i concerts d'aquella època. Tenia pocs anys més que el jove assassinat i símbol per a un grapat de generacions.

La pel·lícula posa sobre la taula el record d'aquells dies, i se centra molt en com va viure la família aquells anys, amb el judici-farsa que es va organitzar. 30 anys després, l'espanyolisme més fatxa segueix al capdavant dels estaments judicials de l'estat espanyol i segueixen perseguint catalans independentistes, jutjant-los, criminalitzant-los o empresonant-los. han passat tots aquests anys i encara seguim igual, amb la ultradreta fatxa campant pels nostres carrers, atacant impunament sota la tutela de la policia (els seus pares) i els jutges (els seus avis). No hem avançat. I ni manis, diades, caminades ni Urquinaones han aconseguit encara res, perquè seguim tenint por i ens costa defensar fins el final la nostra idea d'un país lliure. Avui ho fan uns quants, demà uns altres... Fins que no ho fem tots junts, com ja hem demostrat més d'un cop, i aguantem dempeus, els dies i setmanes que calgui fins que ho assolim, no avançarem. i serà aquell dia quan podrem fer fora el feixisme de les nostres institucions. mentre seguim dins Espanya, seguiran aquí volent la nostra mort com ho van fer amb en Guillem.

La música és fonamental a la pel·lícula. Començant amb la muixeranga i seguint amb moltes cançons tradicionals del País Valencià, en què la lletra de la cançó lliga perfectament amb el que està passant en aquella seqüència. Al final de la peli arriba la cançó d'en Xavier Sarrià, líder d'Obrint Pas, amb "No s'apaguen les estreles". És una dita, "Per molt que bufe el vent, no s'apaguen les estreles", que vol dir que encara que ens diguin de tot, ens ataquin, ens burxin, ens insultin, nosaltres hem de seguir lluitant i mai callats.

Les escenes del judici aconsegueixen en tu la reacció esperada, l'empatia amb la família i l'odi i ràbia cap als assassins i els seus advocats defensors. Quina merda que són. I clar, l'assassí, al carrer, tot i les altres vegades que ha estat detingut per possessió de material i armes. Però com deia, a ells no els passarà res, són nazis, no indepes.

La pel·lícula t'arriba. La veritat és que amb aquest tema no en puc fer cap crítica objectiva, però sí que a diferència de Barcelona 1714, aquesta recrea amb intimisme i realisme allà viscut per uns pares (i unes germanes) com diu la mare, tenen un fill mort que viurà per sempre.

INHUMANS

Quan era jove, però jove de nen, quan feia 6è, 7è, 8è... vaig heretar dels meus germans tota una colla de còmics de superherois: Els 4 fantàstics, Els Venjadors, Capità Amèrica, Dan Defensor... Amb ells vaig passar moltes hores de lectura, i gràcies a ells després podia usar aquelles aventures amb els meus jocs de Playmobil entre altres coses. 

Recordo amb especial cura uns llibres dels 4 fantàstics on apareixien els inhumans, una colla de persones que eren mutants i tenien cada un els seus poders. Com ha passat sempre, i no és un invent dels últims blockbusters, les barreges de diverses famílies de superherois ja donaven molt de joc en aquelles èpoques.

La sorpresa arriba quan descobreixo dins l'univers Marvel que ha comprat Disney, una sèrie de televisió que porta per nom Els inhumans. És posar-ho i retrobar-me amb en "Raig Negre", Medusa, Crystal, Karnak, Gorgon i el gos que teletransporta tothom. Són realment els mateixos personatges d'aquells còmics! I la trama, és semblant a la que vaig llegir en aquells llibres, sense l'aparició dels 4 fantàstics. He estat seguint la sèrie més aviat per nostàlgia que no pas per qualitat, tot s'ha de dir. La veritat és que no és gran cosa. A veure, té la seva història, la seva intriga, i passes una estona entretinguda, però més enllà d'això, no acaba d'aconseguir gran cosa més. Fa il·lusió tornar a veure aquesta colla, i més en versió humana i no dibuixada, però cap dels personatges principals aconsegueix que empatitizis molt o que t'arribin a importar massa. Ho veus tot des d'una tercera persona, no t'hi acaben d'implicar perquè tota l'estona hi ha massa sensació de falsedat a tot plegat. Les intervencions dels personatges de la Terra són molt caricaturitzades i encara li donen més sensació de broma. Sense dubte, no arribarà a ser una sèrie important en el món televisiu, i menys amb tota la competència de qualitat que hi ha.

Però la part nostàlgica m'ha fet veure tota la temporada i segur que la seguiré si la continuen, perquè en el fons, aquests personatges em retornen a èpoques felices, o més aviat a moments feliços quan llegia i rellegia aquestes aventures. Realment, és com si veiés davant meu, en tancar els ulls, els dibuixos que els representaven, em són molt propers tot i haver passat quasi 40 anys des que els tenia a les mans. Els records pesen, i molt. Així que sense haver xalat moltíssim, he gaudit del retrobament i el record.

PER FI JUGUEN COM EL FEMENÍ

I quan ningú no donava un duro per aquest equip, després de la derrota humiliant contra el Bayern, de mocions de censura, del cas Messi, de treure's de sobre en Suárez i uns quants més, de no fer fitxatges engrescadors... quan ens pensàvem que aquesta temporada seria un calvari, va ien dos partits han girat la truita d'una manera bestial, i els culés, coneguts arreu del món per la seva rapidíssima manera de canviar d'opinió, ara estem il·lusionats, engrescats, i al·lucinats amb el joc del Barça.

A veure, no han descobert pas la sopa d'all, no fan res que no haguessin fet abans, però clar, després d'uns quants anys de sí, guanyar algun títol però avorrir-nos de manera descarada, ara resulta que tornen a pressionar. Durant aquest temps, en aquest mateix blog he comentat la gran diferència entre els primers equips de futbol, el femení i el masculí. Les noies, superiores a tots les seves rivals espanyoles, quan guanyaven un partit per 3 a 0, anaven a fer el quart. I quan el tenien, pressionaven per fer el cinquè. I així cada partit, fins que l'àrbitra pitava el final. La seva ambició i les seves ganes les han portat a ser ara mateix el tercer millor equip d'Europa, posant contra les cordes al totpoderós Wolfsburg fa poc més d'un mes.

En canvi els nois, a la que guanyaven per 1 a 0, ja dormien el partit i al públic. I al final, desitjant que l'àrbitre xiulés el final, per tal que no ens empatessin i per poder anar a dormir. Aquesta apatia la vam pagar ben cara la temporada passada, i així va anar l'estiu, no cal dir massa cosa més. Per això, quan semblava que tot aquest ball de bastons ens portaria a una nova temporada anodina, li claven un 4 a 0 al reforçat Vila-real i un 0-3 a Vigo on fa anys que no guanyàvem. I a sobre, jugant força bé, pressionant com feia temps que no vèiem, o com deia, tal i com les noies els han ensenyat. Una de les principals crítiques és que seguim jugant amb la defensa del 2 a 8. Però aquest cop, hem deixat els dos partits a 0. I amb Neto a la porteria. Veurem si això ha estat flor d'un dia (o de dos), o realment, Koeman ha sabut reconduir la situació i els jugadors per fi demostraran el què són de veritat, i no veurem aquells titelles desgarbats dels útlims anys. Això s´, Bartomeu al carrer com sigui.

I ja què parlàvem també de l'equip femení, avui ha començat la seva lliga contra el Tacón. Bé, el què ara es fa dir Real Madrid per voluntat de Florentino. I tot i que se'ls veu maneres, i gràcies a la seva portera i que la Jakobson ha sortit al minut 70, hem guanyat 0 a 4. Pim pam. I això que no han vingut reforços, mentre han marxat algunes de la Masia... Veurem si amb això n'hi ha prou per tornar a guanyar lliga i plantar-se de nou a les portes de la Champions.

I L'ESCOLA VA COMENÇAR

Tres setmanes han passat ja des de l'inici de les classes. En aquestes tres setmanes hem vist com entrem en hores separades i per portes diferents. Com anem per passadissos i escales diverses. Hem comprovat les poques vegades que et creues amb algun grup quan et mous a les entrades, sortides i estones de pati i menjador. Hem felicitat als nois i noies per la resignació amb la que van entrant d'un en un, es deixen prendre la temperatura, es posen gel i sobretot, aguanten amb la mascareta posada tantes hores seguides. Crec que el tema mascareta és el més complicat de tots: per la incomoditat, per les orelles, pels mestres el fet de parlar més del compte, i pels alumnes, a molts els dificulta l'expressió i pobres, els has de demanar dues, tres o quatre vegades que repeteixin el què han dit.

A nivell general, hi ha hagut classes confinades, casos, però ara per ara, no s'ha notat massa a nivell català que la situació hagi empitjorar. Alguns experts diuen que hem d'esperar al mes sencer que s'hagi reobert per veure si ha afectat de debò o no. Però què voleu que us digui, sembla poc destacat.

Ara bé, nosaltres en aquestes setmanes ja hem tingut cosetes. Nens que han hagut de marxar amb febre, alumnes confinats per positius de fora l'escola (àmbit familiar o d'activitat extraescolar)... però el moment més crític va ser quan semblava que tota una classe calia confinar-se per un positiu. En poques hores es va reorganitzar tota una setmana per tal que els nens i nenes poguessin seguir l'escola des de casa. A més calia fer llista de tot el què s'havien d'endur, ordinadors inclosos. Tot un muntatge. I a més, calia saber si els germans d'aquests alumnes també quedava el dubte de si calia confinar-se. Al final, no hi va haver confinament. I van quedar al descobert la diversitat d'opinions que hi ha entre els sanitaris. Eren responsables diferents qui deien indicacions contràries entre elles. A una hora els germans no odien anar a escola, després un altre deia que sí. I així fins a cinc canvis d'opinió. El mateix amb el tema de l'aula. Dues persones, dues opinions diferents. Un desgavell. Seria bo i lògic que el criteri a seguir el tinguessin ben clar. No pot ser que segons amb qui parlis te'n vagis a casa o no, amb tot el què comporta a nivell organitzatiu, no només de l'escola, sinó de les 25 famílies corresponents. Això no val. Que tinguin un criteri clar i que tots els CAP's els segueixin com és. Si d'aquí unes setmanes es veu que s'ha de canviar, es fa, no passa res. El què no pot ser és que ara mateix es facin coses diferents en escoles que estan en les mateixes zones. Això provoca desconfiança. Molta. I en un temps en què tots fem el què podem (o més), desgasta molt.

TRISTA COINCIDÈNCIA

Ha mort en Quino, creador de la Mafalda i de milers d'historietes curtes on amb un humor molt sa, despullava les incoherències i indignitats de les persones que vivim en aquest món. La trist coincidència és que fa justament 5 mesos vaig publicar una entrada sobre ell en aquest blog. Tants anys escrivint tonteries, i en un període de temps relativament curt, n'he d'escriure dos, i el segon és per lamentar la seva mort. És una casualitat ben curiosa.

Mig món lamenta aquesta mort i recorden amb somriures moltes de les seves historietes, algunes d'elles, tot i dibuixades fa trenta o quaranta anys, mantenen tota la seva vigència, demostrant el poc que hem evolucionat coma espècie. No dona massa esperances sobre nosaltres mateixos, la veritat. Seria bo repescar alguna entrevista que li fessin per veure com reaccionava a aquesta evidència tan depriment. 

Els seus llibres i dibuixos em va fer companyia en els meus dies d'aïllament de la pandèmia, aquells 23 dies en què qualsevol distracció era bona, i clar, recuperar aquests llibres va ser tot un encert, que em feien pensar en altres coses que no fossin en la lentitud del temps d'aquells dies. 

Aquest any serà difícil poder utilitzar els ses dibuixos com a exemples i acompanyants en la reunió de pares de l'escola. Serà telemàtica,, i això dificultarà molt podem jugar amb elles per veure la reacció de les famílies. Impossible no és, però l'efecte no seria el mateix ni de bon tros. Veurem com ho farem. Però si no és en aquesta reunió, serà en una altra perquè malauradament, la visió que tenia sobre els dèficits de la nostra societat, mal que ens pesi, poc han canviat, ni canviaran.

TRES ANYS

I torna a ser 1 d'octubre. I seguim on érem. Amb canvis, és clar. Les sentències dels presos, les respostes a les mateixes, els tsunamis, les pancartes, les repressions... Bé, aquestes últimes no són pas cap canvi, segueixen al mateix lloc, amb la injustícia espanyola repartint a tort i adret amb total impunitat contra qualsevol persona que faci olor a independentista, i deixant anar a qualsevol corrupte o neonazi espanyol. Això continua igual.

Aquesta setmana han inhabilitat el president Torra per (diuen ells) desobediència per no retirar la pancarta en període electoral. Tot i les crides a la lluita i perseverar, els nostres polítics no paren de fer passes enrere. Les seves contínues discussions, amb una part dels partits pensant únicament en eleccions per fer... què? Per aconseguir per fi ser presidents d'una autonomia? És això el què volen? És això l'únic que persegueixen? Perquè si el què volen és la independència, es deixarien de tonteries i tirarien pel dret, preparant realment les estructures d'estat que han d'estar preparades des del primer dia. Els altres, de Junts, ja veuen que sols tampoc desobeiran, sense suport de la majoria del Parlament és impossible. I la CUP, no sé si és que han marxat. Res, que com sempre, un desastre, no estan a l'alçada del poble.

I en Torra diu "Empenyeu". Però clar, surts a empènyer i et trobes els mossos donant garrotades i detenint arbitràriament. Després alguns es pregunten perquè no seguim apretant. Doncs perquè per fer-ho hem de ser més. I no, no em refereixo al famós "eixamplar la base" dels nassos d'ERC, sinó al carrer. EL dia de la inhabilitació, érem quatre gats. I quatre gats no poden entrar a la Ciutadella, per una sola porta d'accés d'entrada i sortida, ficant-se en una ratera de manual. Si haguessin estat milers, dons endavant, però cinquanta, no van enlloc. Cal tornar a ser milers. Si no, impossible. Els polítics no es mouran si no ho fem nosaltres. Trist però veritat.

Tres anys de l'1 d'octubre. un dia que serà recordat durant molts anys. Però encara no sabem si acabarà sent oblidat o si finalment es convertirà en el dia 0 del procés. Aquell dia també érem molts al carrer. És evident que els dies que hem guanyat són els dies que nosaltres estàvem on havíem d'estar (diades multitudinàries, 1 d'octubre i respostes a la sentència). Qualsevol cosa que no sigui això, no serà res. hi ha por, molta por. I mentre hi sigui, no s'acabarà de trencar el mur de l'asfíxia espanyola.

Si no ho fem, acabaran amb nosaltres, d'una manera o altra. En temps de pandèmia, deixar-nos sense el president, l'única persona que des del primer dia ha estat treballant per minimitzar els seus efectes (amb les seves errades, segur), té una claríssima intenció de condemnar-nos a que ens torni a pujar l'índex de mortalitat. Ens volen callats, i els és igual si el silenci el fem respirant o havent deixat de respirar.

Seguim doncs. No he defallit abans, ho faré ara... Apa!