GREENLAND

 En temps de covid és estrany anar al cinema. Si hi vas, que valgui la pena el fet d'anar-hi. Sembla tot molt controlat: el gel, la distància entre butaques... falla és clar, que venguin crispetes i la gent en mengi, fent que provoca que estiguin sense mascareta. Renoi, no cal, no?

Bé, sigui com sigui, hi he anat i no m'he tret la punyetera mascareta en tota l'estona. I ha valgut la pena? Definitivament, sí, i tant. Greenland és aquell tipus de pel·lícula que, digueu-me apocalíptic, m'agraden molt. Un cop més, ens trobem davant l'enèsim astre que ve directe a la terra per tal de convertir-la en un desert com el de després de l'extinció dels dinosaures. Aquest cop és un cometa qui ens va regalant fragments que van caient a la terra a l'espera del tors gegant que provocarà l'extinció de la vida. El govern ja ho tenia previst, amb els seus búnquers a Groenlàndia (Greenland), preparats per allotjar milers de persones durant una bona temporada fins que es pugui sortir a fora. Qui anirà als búnquers? Gent seleccionada (per les seves destreses) per tal de començar un món nou. 

Així coneixem al protagonista, arquitecte especialista en la construcció de gratacels, que rep la trucada per anar al refugi amb la seva dona (tot i que estan separats en aquest moment, un clàssic del cinema catastrofista) i el seu fill diabètic (nen amb malaltia, un altre clàssic del gènere). A partir d'aquí, la cursa per arribar al refugi i salvar-se.

La pel·lícula basa el 90 % del metratge en la lluita per poder arribar al refugi, deixant l'espectacularitat del desastre a uns quants impactes concrets. Tota l'estona ens centrem en la cursa contra rellotge i en les dificultats que es van trobant contínuament. I és que un dels aspectes que més em criden l'atenció d'aquest tipus de pel·lícula, és la transformació de les persones en animals salvatges en què davant una crisis són capaços d'oblidar l'ètica per l'egoisme més bèstia per tal de salvar-se ells i a la merda els altres. La manera en què les diferents persones encaren aquesta crisi és diversa, i trobem els que es mantenen purs a l'ètica i segueixen volent ajudar tothom, als resignats que s'abandonen a la seva sort, i els que es transformen en animals.

Evidentment, la pandèmia del covid no és comparable a l'extinció de la vida, però ens dona pistes de que realment, no caldrà esperar que xoqui cap cometa amb el planeta, ja que abans ja ens haurem tret els ulls. 

La pel·lícula doncs, a mi m'ha agradat força, en la línia de totes aquestes, però deixant en un segon terme els efectes especials per centrar-se més en la situació concreta d'aquesta família. Hi ha alguns tòpics, és clar, però no tinc la sensació de veure res repetit ni avorrit, al contrari. Tot i reconèixer aquestes similituds, l'he trobat força bé, ja que intento empatitzar molt amb els protagonistes. I no és fàcil, ja que Gerard Butler, l'actor principal, no és precisament un que em sigui proper. 

Exemple de moment impactant, quan ells tres marxen cap a l'aeroport perquè han estat seleccionats i els para una amiga pregant desesperada que s'emportin la seva filla i la salvin... ufff, pell de gallina. I és que quan una ficció et poa els pèls de punta, aconsegueix el què buscava, l'impacte emociona per mantenir-te enganxat a la butaca per seguir gaudint.