LA MORT DE GUILLEM

Estrenada als cinemes en sessions especials, el divendres emetien per diversos canals (no espanyols, és clar), "La mort de Guillem", una pel·lícula que és un homenatge a Guillem Agulló i la seva família. En Guillem morí assassinat per neonazis feixistes espanyols l'abril de 1993. Dona la casualitat que s'ha publicat aquet any també un llibre de la Núria Cadenes que recorda i contextualitza aquells fets. Parlar d'aquest tema, com ja vaig comentar en aquella entrada em trasllada a la meva joventut més radicalitzada, on els crits de "Guillem Agulló, ni oblit ni perdó" eren la banda sonora de molts actes i concerts d'aquella època. Tenia pocs anys més que el jove assassinat i símbol per a un grapat de generacions.

La pel·lícula posa sobre la taula el record d'aquells dies, i se centra molt en com va viure la família aquells anys, amb el judici-farsa que es va organitzar. 30 anys després, l'espanyolisme més fatxa segueix al capdavant dels estaments judicials de l'estat espanyol i segueixen perseguint catalans independentistes, jutjant-los, criminalitzant-los o empresonant-los. han passat tots aquests anys i encara seguim igual, amb la ultradreta fatxa campant pels nostres carrers, atacant impunament sota la tutela de la policia (els seus pares) i els jutges (els seus avis). No hem avançat. I ni manis, diades, caminades ni Urquinaones han aconseguit encara res, perquè seguim tenint por i ens costa defensar fins el final la nostra idea d'un país lliure. Avui ho fan uns quants, demà uns altres... Fins que no ho fem tots junts, com ja hem demostrat més d'un cop, i aguantem dempeus, els dies i setmanes que calgui fins que ho assolim, no avançarem. i serà aquell dia quan podrem fer fora el feixisme de les nostres institucions. mentre seguim dins Espanya, seguiran aquí volent la nostra mort com ho van fer amb en Guillem.

La música és fonamental a la pel·lícula. Començant amb la muixeranga i seguint amb moltes cançons tradicionals del País Valencià, en què la lletra de la cançó lliga perfectament amb el que està passant en aquella seqüència. Al final de la peli arriba la cançó d'en Xavier Sarrià, líder d'Obrint Pas, amb "No s'apaguen les estreles". És una dita, "Per molt que bufe el vent, no s'apaguen les estreles", que vol dir que encara que ens diguin de tot, ens ataquin, ens burxin, ens insultin, nosaltres hem de seguir lluitant i mai callats.

Les escenes del judici aconsegueixen en tu la reacció esperada, l'empatia amb la família i l'odi i ràbia cap als assassins i els seus advocats defensors. Quina merda que són. I clar, l'assassí, al carrer, tot i les altres vegades que ha estat detingut per possessió de material i armes. Però com deia, a ells no els passarà res, són nazis, no indepes.

La pel·lícula t'arriba. La veritat és que amb aquest tema no en puc fer cap crítica objectiva, però sí que a diferència de Barcelona 1714, aquesta recrea amb intimisme i realisme allà viscut per uns pares (i unes germanes) com diu la mare, tenen un fill mort que viurà per sempre.