BARCELONA 1714

Assabentat com estava de la realització d'aquesta pel·lícula, quan vaig veure que per fi arribava a les sales de cinema però en condicions limitades, vaig estudiar la possibilitat de trobar un moment per poder-la veure i el vaig trobar.
La primera sorpresa fou que el cinema estava ple. Vaig haver de seure a la fila tercera i la veritat és que el meu coll se'n va ressentir. Ara bé, cal dir que la meva entrada va fer baixar la mitjana d'edat, que devia estar en els 65 anys.
La pel·lícula comença i en pocs minuts ja me n'adono que estic patint. I no patia pe la sort dels protagonistes en el setge de la ciutat del 1714, sinó per la realització i muntatge. Sabia que la peli havia trigat molts anys en acabar-se per qüestions econòmiques. No és una pel·lícula amb sortida a l'estranger, sinó amb un públic limitat, i això ha provocat que els inversors no fossin molts. Hi ha hagut pocs diners, i la veritat, em sap greu dir que es nota, i molt. El públic de la sala era incondicional, i al final aplaudiren i tot. Però ho sento molt, per la meva part, està clar que la història, la temàtica m'interessava molt, però era conscient que anava a veure una peli, i per tant, volia veure més qualitat de la què vaig trobar. Parlo sobretot dels decorats, que es veuen molt falsos, i en moments, el so, i alguna de les seqüències que provoquen una mica de vergonya aliena.Sembla que la idea era fer-la d'aquesta manera, amb aquesta tècnica, però al meu gust em dona una sensació poc real. Crec que en motiu del procés independentista, tampoc tot s'hi val, i en els temps tecnològics que corren, penso que si no ha de ser un producte final bo, potser millor no fer-lo. No crec que aquella peli aporti res de bo. I insisteixo que em sap molt de greu, perquè soc ferm defensor tant de la causa com de les arts del nostre país. Però he de dir que vaig sortir decebut i amb la sensació d'haver perdut la tarda.
El què hi ha de fons, el setge a Barcelona, va ser tan greu que fins i tot en moments queda dissimulat, no es recrea gens bé el patiment d'aquella gent. Persones que van morir defensant la ciutat, el país, les lleis i llibertats de Catalunya, i que ara es caurien de cul si 300 anys després, veiessin què esta passant i com costa a la gent aixecar-se i dir prou. Ells, que van donar la vida pel nostre futur, se sentirien traïts per molts dels que ara parlen en nom de tots ells.
Llarga vida al cinema català! Però no em feu això...