TEMPS DE FUTBOL

Després d'haver suspès l'Eurocopa de futbol de l'estiu passat, un any després es disputa el torneig europeu de futbol de seleccions estatals. A dia d'avui, ja s'han jugat tots els partits dels grups i els vuitens de final. Ja només queden vuit equips. I tot i que aquest any no he vist més que fragments d'alguns enfrontaments (cap sencer encara), vaig seguint la competició amb els meus desitjos i els anhels per tal que guanyin alguns i sobretot, perdin altres.

I com ho tenim per ara? Hi ha alguna selecció que estigui demostrant una superioritat per sobre de les altres de manera descarada (tipus Barça femení)? Doncs la veritat és que no. Els equips favorits per guanyar no estan demostrant gaire res, de manera que la força, empenta i il·lusió dels equips més modestos treu el nas i guanya simpatitzants.

Què podem destacar? Doncs explicant una mica això darrer que comentava, dir que dels vuit equips que queden a quarts, només dos es comptaven entre els favorits: Anglaterra i Bèlgica. Els anglesos, van jugant, dominen bé els partits, no els ha marcat ningú i són clarament favorits ara mateix. Mentre que els belgues, sense fer soroll, com ja porten temps fent de la mà del català Robert Martínez, juguen molt bé, amb les seves llacunes que en els moments importants els ha fet caure del podi. Veurem aquest any si ho aconsegueixen. Estaria bé. I si aquests dos equips són els favorits, on són França (campiona del món), Holanda, Portugal (actual campiona d'Europa), Croàcia (sots-campiona del món), Alemanya (que sempre guanya...? On són? A casa. Totes eliminades. Cadascuna ha estat una decepció en aquest campionat. Els més sonats, és clar, francesos (favorits número u) i alemanys. Ja va bé que els baixin els fums. Els altres han estat eliminats per seleccions menors (República Txeca, Bèlgica (encara que siguin favorites) i Ecspanya. Ai, és clar! Si juga la "vermella". Són un cas curiós, aquests. Primer. Luis Enrique, odiat per Madrid i fatxes diversos, no convoca ningú del Madrid (ni Ramos). Després, la majoria de jugadors no juguen a Espanya. I per acabar, no guanya els dos primers partits. Però mira, ja són a vuitens... sense haver perdut. I ara a sobre es troben a quarts amb una Ventafocs com és Suïssa (tot i que van eliminar els francesos). Sense fer res de l'altre món, encara arribaran lluny. Redimonis, espero que no tinguem sorpreses desagradables.

Apart d'espanyols, suïssos, anglesos i belgues, la resta d'equips de vuitens són Dinamarca, la més estimada actualment per l'ensurt que va patir tothom amb l'infart de l'Eriksen a mig partit i l'obligació de seguir jugant encara que el seu company estigués a l'hospital; Ucraïna, classificant-se contra Suècia marcant al minut 121 de la pròrroga; Itàlia, que no va estar al mundial de fa tres anys i que sense fer soroll, es torna a posa a l'aparador (per alguns també favorita); i la República Txeca que va eliminar Holanda.

Així que ja es veu, són uns equips que donen aire nou a la competició. Només cal esperar l'eliminació d'Espanya per no haver de patir i gaudir dels partits que queden. Em sap greu per Anglaterra, que per molt poderosa que sigui, i que no hagi guanyat gairebé res tot i el renom, però clar, amb els equips que hi ha, menys anglesos, italians i espanyols, la victòria de qualsevol dels altres seria la demostració de que tot és possible. En deu dies ho sabrem.

FINAL AGREDOLÇ

La temporada més exitosa del Barça femení va acabar aquest diumenge. Una temporada que va
començar fa gairebé un any, molt d'hora, ja que a l'agost s'havien de disputar els partits de la Champions ajornats de la temporada confinada. Han estat tres títols, el triplet històric (sense comptar que també es va guanyar la copa de la Leti del 2020), i això ha volgut dir 49 partits que han estat 45 victòries. Brutal. Només es va perdre la tornada de quarts amb el City i mecàsun ronda el de lliga amb l'Atlètico que van haver de jugar menys de 48 hores després de la final de copa. 208 gols a favor, una bestialitat. Sobretot tenint en compte que la pitxitxi n'ha fet 31 a la lliga. Han estat moltes jugadores les que han fet un fotimer de gols.

I arribem a l'última setmana, que les han obligat a jugar quatre partits en 8 dies, i va i peta tot. Es filtra que les capitanes han demanat a la junta que facin fora l'entrenador, en Lluís Cortés. Ha estat un daltabaix descobrir que dins aquesta comunitat de felicitat que s'ha vist als partits i a les celebracions, resulta que hi havia un ambient enrarit. I al final tot s'acaba quan, després de l'últim partit, l'entrenador diu que plega. Ha fet una carta explicant que si la pressió, el cansament d'aquesta temporada tan llarga, la gestió emocional, que cal aires nous, blablabla...

No sé si mai arribarem a saber la veritat de tot plegat. És una llàstima que hi hagi tan poca transparència en aquestes situacions. Ens podem imaginar que realment per aconseguir aquests títol, hi ha hagut un esforç extra d'entrenaments i ha estat molt dur. Però és evident que sense aquest plus d'esforç no sé si s'hauria aconseguit formar el millor equip de la història. Sense aquests horaris d'entrenaments, aquest control absolut de tot el què feien, no ens haurien ensenyat aquest joc tan excels que ens han mostrat aquest any. No només han estat els títols guanyats. Ha estat la forma de jugar, l'actitud, les ganes, la fam de victòria... tot això no es fa entrenant com feien abans. Si s'ha aconseguit això, ha estat perquè hi ha hagut un sacrifici. Ara bé, si hi ha hagut algun tipus d'abús extra que no sabem, doncs, clar, si no ho sabem, no podem fer res més que activar la nostra imaginació col·lectiva.

Elles han estat fantàstiques, però sense la feina del lluís Cortés, no sé si s'hauria aconseguit el mateix, les coses com siguin. Ara, l'entrenador o entrenadora que vingui, té un bon "marró". Entrenar el millor equip d'Europa, aconseguir que segueixin jugant com ho han fet, però amb la por de saber-se qüestionat per les futbolistes... Aix, sap greu... Final agredolç que no calia.

MASCARETES

I el dissabte 26 de juny decreten que no cal dur la mascareta a l'aire lliure. Puntualitzem: I el dissabte 26, mentre el nombre de contagis es torna a disparar, decreten que no cal dur mascareta a l'aire lliure. 

Sí, com sempre, els espavilats de torn, els que ho saben tot, diran que augmenten els contagis, però els hospitals es buiden, les UCI's s'alliberen, i que per tant, no passa res. Clar, com empre... no passa res, fins que et toca a tu, no? Ei, de veritat, a tota aquesta gent, perquè no els hi endollem via intravenosa el virus de la covid i que apatxuguin uns dies? No es pot fer? Per què? Per què he de sentir les seves lliçons, les seves cares de superioritat intel·lectual, mirant a tothom com si fossin els amos del món? És que si almenys anessin amb el cap cot... però no, com els fatxendes de la classe, els "malotes"... i clar, què guai ser dels "malotes", no? Encara que siguin imbècils... Ais enyor... si el dia que vingui una pandèmia de debò, aquí no queda ni el "tato".

Doncs sí, ja no cal mascaretes a l'exterior. Però clar, sempre que es mantingui la distància d'un metre i mig. I aquí, altra vegada, els curts de gambals, s'ho passen pel folre i les manilles. Només es queden amb la primera part de la frases, i passen de la segona. Doncs això, curts de gambals.

Pels pocs dies que portem, cal dir que déu n'hi do la gent que manté la mascareta a l'aire lliure, el món no està perdut encara. Però clar, llavors encara es veu més la diferència entre els uns i els altres. A mi també m'agradaria respirar lliurement sense impediments, no us dic pas que no! I així ho faig, però si veig que m'he d creuar amb algú, o hi ha més gent apart de la meva única persona, doncs mascareta amunt. Ja sé que eren vídeos preparats, però si funcionéssim o haguéssim funcionat com en aquells vídeos, on es veia com una "patrulla" anava repartint clatellots als qui no duien mascareta i els anaven donant plantofades fins que se la posaven... Oi, quin gust, la veritat... Perquè no ho negarem. Donaven unes ganes de fotre un parell de bufes a tots aquests naps que anaven sense mascareta...

I per què em fot tant? Doncs perquè ara aquest estiu és campi qui pugui, i pots anar sense mascareta etc, i quan arribi el setembre, ja veureu com dins l'escola, als patis, s'obligarà als nens i nenes a dur-la posada. Però què carai han fet els nens i nenes als del Procicat i companyia? Si ho fan, jo ho titllaria directament d'acte criminal, de menyspreu cap a la infància, una falta de respecte brutal. Des del principi de la pandèmia s'ha tractat el nens i nenes pitjor que als gossos, i pel què sembla, així ho voldran seguir fent, després d'aquesta carta blanca que es dona a l'estiu a tothom. Imagineu-vos-ho: Fora de l'escola podeu jugar amb qui uns doni la gana sense mascareta, i quan entreu a l'escola, no et pots ni creuar amb aquest qui jugaves ni et baixis la mascareta. D'aquesta manera, els nens i nenes tenen la sensació d'entrar en un presó, a un lloc on els priven de les llibertats que tenen a fora. I converteixen els i les mestres en policies fent complir les restriccions enlloc de fer la nostra feina.

Mentre regni la incoherència, mai tindran el meu suport ni el respecte.

NI FORTS NI VALENTS

Vaig acabar les vacances de l'any passat amb la lectura d'un llibre relacionat amb el món de l'educació. I ara, quan arribar el moment de començar unes noves vacances, ho faré havent-n acabat un altre. No diu molt el fet doncs que en gairebé un any, només n'hagi llegit un parell, però què hi farem, les coses han anat d'aquesta manera, i això segur que no em fa ni millor ni pitjor. No crec que trigui tant, perquè en tinc dos de vistos que acabaran caient ben aviat.

El que ens ocupa en aquesta entrada del blog és NI FORTS NI VALENTS, un llibre de la periodista Thaïs Gutiérrez, on podem llegir un bon grapat de reflexions sobre la masculinitat tòxica que hi ha a la nostra societat i com afecta el creixement els nens i nenes des de ben petits. Ho explica combinant de manera magistral vivències pròpies o anècdotes viscudes amb opinions diverses d'experts sobre el món de la igualtat de gènere. En el meu cas, ara que hi estic tan posat a l'escola (ja ho estava, però cada cop més), ha estat molt enriquidor.

Des del pròleg inicial ja veus que en aquestes pàgines no miraran d'endolcir res de res, sinó que e diran les coses clares. Tal com raja. tal com està avui dia el nostre entorn. I apareixien un bon grapat de situacions que poden ser perfectament compartides, ja sigui per haver-les vist o viscut o per ser conscient de que realment això passa dins i fora les escoles. la veritat és que abans que acabi l'estiu li faré una bona repassada perquè hi ha tants fragments dels quals se'n pot treure un debat, un diàleg, un aprenentatge, que si no me'ls apunto, cauran en l'oblit, cosa que no vull que passi, 

Un dels conceptes més importants és un que pot semblar incoherent, però que si hi penses, realment és cert i vital. Estem en una època en què s'està empoderant molt la nena/la dona per tal de fer front a tots els atacs masclistes que reben des del minut zero de les seves vides, i s'està lluitant molt per posar-les a l'alçada dels "homes". Però als nens, també se'ls ha d'educar en aquest sentit. Estem tan a sobre de fer que les nenes avancin i se sentin importants en totes les situacions de l avida, fins i tot en aquelles que es creien que eren exclusives dels homes, que estem oblidant que els nens també han de rebre, per la seva banda, uns estímuls de cara a fer que això funcioni. Per exemple, amb l'excusa de que "elles són més llestes", estem fent que els nens es quedin enrere intel·lectualment a les escoles, i això no ens ho podem permetre. Els estereotips estan en ambdós gèneres, i hem de trencar-los a la vegada, i sembla que només s'estan trencant per una banda. Ho trobo un concepte molt interessant perquè jo mateix he pecat i peco d'aquest detall.

Hi ha infinitat d'exemples, sobre la roba, el vocabulari, les modes, les joguines, la publicitat... que estan tan interioritzats que no ens adonem de com van rebent els infants aquests estímuls que separen tant entre nens i nenes. I tot ho explica de manera senzilla, oberta i molt clara, de manera que la lectura del llibre és un continu anar fent que sí amb el cap perquè ho diu en un llenguatge perfectament entenedor respecte el què estem vivint, no cal decorar-ho amb frases incomprensibles com si estiguéssim llegint un document de rang elevat. no, no... El tema és seriós i les coses s'han de dir com són. De lectura obligatòria per pares, mares i educadors/es.

I ARA QUÈ?

 LLIBERTAT PRESES POLÍTIQUES!   LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS!

Aquests crits que fa ja uns quants anys que ens acompanyen deixen ja de cridar-se per fi, en quant a fer referència als 9 encausats del procés. La Carme, la Dolors, els tres Jordis, l'Oriol, el Quim, el  Raül i el Josep ja són a casa indultats i poden gaudir de les seves famílies i amics sense haver de tornar a la presó.

Ok, doncs, molt bé. I ara? Doncs que no ens enganyin ni ens pensem que ha acabat res.

- El nostre objectiu ha estat i sempre serà la independència. Per això va començar tot. El nostre destí no era la llibertat dels presos i les preses. Aquest ha estat un efecte colateral que ara s'ha mig solucionat. Però en cap cas, arribats aquí, hem de pensar que ja està fet, i au, cap a casa. No. En alguns moments semblava que els crits d'independència havien desaparegut per ser només crits en favor dels presos, I segur que alguns Judes i infiltrats als partits així ho pretenien. Per sort, som molts, i no hem perdut el rumb. El nostre objectiu, la independència amb presos al carrer o sense ells.

- Ells en són nou, però hi ha milers de persones en mans dels jutges per fets relacionats amb el procés. De fet, cada dia apareixen més causes judicials contra independentistes. Que la fama dels polítics no ens tapi el què segueix passant: repressió i més repressió contra ciutadans que no tenen plataformes d'atenció com els nou indultats. I lligat amb això, cal seguir pressionant el govern per fer-los caure la cara de vergonya per ser part acusadora en algunes d'aquestes causes. Per què hem de celebrar que alliberin els seus líders si estan col·laborant en empresonar ciutadans anònims i indefensos. No sé, jo a això li dic ser un fals.

- Per tot plegat, cal tornar al carrer. Pels drets del nostre país, pels drets del que són injustament empresonats i empresonades, pels exiliats... per la independència! Hem de lluitar contra aquest estat opressor que està comprant, com sempre ha fet als nostres polítics. Ni taules de diàlegs, ni indults, ni mandangues... Que no ens enganyin, que no ens deixem enganyar! Que han fet els indults perquè Europa es ha tocat el crostó i tancaran l'aixeta si no feien un gest. Que alguns no saben que el mateix dia dels indults, un altre pres, l'Iñaki Urdangarín, gaudia també de favors penitenciaris, i ha quedat tapat. Tot són estratagemes per despistar de les seves corrupcions i merdes. No ens volen pas cap bé. Si poguessin, ens deixaven aquí la Guàrdia Civil i l'exèrcit per seguir-nos estomacant. Com deia aquell militar, l'Espartero al segle XIX: "Se tiene que bombardar Barcelona cada 50 años". Aquest és el seu lema. No en saben més.

Així que, me n'alegro per ells i elles, però això no és ni un punt i apart, ni punt i seguit ni res. És un seguim endavant. Almenys, ara que no hi ha en joc els presos, a veure cap a on evolucionen els partits. A veure si tiren o se'ls veuen les vergonyes. Com sempre, la resposta, als carrers.

RAYA I L'ÚLTIM DRAC

La pandèmia i el cinema continuen encara aquella relació estranya que es va iniciar fa més d'un any. Moltes pel·lícules van veure aturades la seva producció o rodatge, i les que podien tirar endavant, es veien amb el dilema de si calia ser estrenades en cinema si aquests estaven tancats o a mig gas.

Disney, que des de fa uns anys s'ha convertit en el gegant més gegants de tots, ha vist com seguir fent-se grans gràcies a la plataforma Disney Plus, i segueixen amb els seus plans, estrenant-ho tot en aquesta plataforma i de tant en tant, alguna cosa en pantalla gran. No seria tampoc notícia si no fos perquè la gran majoria de les pel·lícules o sèries que estan estrenant (aquí entra en joc la franquícia de Marvel) són d'alta o molt alta qualitat (sempre des del meu punt de vista).

Les estrenes cinematogràfiques combinen els cinemes i la secció premium de Disney+. I quan porta uns tres mesos a preu elevat, ja està a la vista de tots els subscriptors normals. I en aquest cas és quan trobem la darrera pel·lícula: Raya i l'últim drac. Aprofitant el nom d'animals fantàstics de la classe i el final de curs, l'hem pogut veure en pantalla mitjana a l'aula.

I què voleu que us digui? Doncs que m'ha agradat. I molt. Un món fantàstic, amb tendències orientals tipus Mulan, on les baralles entre diferents grups de persones provoquen (com no) l'aparició d'uns éssers que ho destrueixen tot i converteixen els humans en pedra. L'altra vegada que van lluitar, els dracs van acabar amb els éssers, però ara diu la llegenda que només en queda un. Raya és l'única que hi creu i el va a buscar. Però aquest cop, no serà el drac qui aconsegueixi res sinó la unió de diferents persones de les cinc tribus qui unides, s'enfrontaran a l'enemic tot intentant buscar la pau entre els poblats.

Les coses com siguin, la part més fluixa és que acaba massa bé, acaba sent sucre del més dolç possible, però si dura una hora i mitja, diguem que fins els últims deu minuts, és divertida, entretinguda, alliçonadora i molt, molt encertada per tots els públics. Els personatges molt ben trobats, les bromes, poques i en el lloc adequat, sense abusar-ne... tot molt mesurat tota l'estona. Per això sorprèn el final massa happy flowers, quan no calia. Sense haver de fer acabar malament cap dels protagonistes, la reaparició final de la gent que no hi era, és totalment innecessària. Els errors dels humans es cometen i hem d'acceptar les conseqüències, no podem pensar que la màgia arreglarà tot el què haguem espatllat. Construïm el futur, però no revivim el què ja ha mort.

Tot i això, la peli és molt bona i divertida, molt recomanable i Disney segueix posant el llistó ben amunt, per si de cas a algun altre estudi se li acut intentar superar-los. Ara mateix, això és impossible.

FINAL PER FI

Renoi... deu ser perquè feia dos anys que no vivia un final de curs (ja que l'any passat, amb la pandèmia no va existir), la veritat és que hem arribat al 22 de juny traient la llengua i sense esma. Potser no ho recordo i eren així, però he de dir que les últimes setmanes han estat agòniques. No ha ajudat gens la calor d'aquests dies, que ha convertit les classes i alguns patis en forns. Però el què puc assegurar és que el cansament d'aquest curs ha estat superior sense cap mena de dubte. 

La meva intenció no és fer llàstima. Sempre hi haurà els haters que criticaran els i les mestres, que si les vacances, que si les vacances i que si les vacances (pobres, no tenen altre tema de crítica). Però estic segur que la gent normal entén que el què s'ha viscut aquest curs a les escoles ha estat excepcional i ha desgastat el doble. Ja no es tractava de fer la teva feina. Això seguia gual, però calia afegir les distàncies, les bombolles, el no barrejar-se, les mascaretes, el termòmetre, el fred a l'hivern, les separacions, les reunions online amb tothom, no fer sortides i excursions, respondre serenament les preguntes sobre les incoherències que s'han viscut entre el què es feia a l'escola i fora d'ella, confinaments parcials i totals... tantes i tantes coses que ens han deixat baldats.

I cal dir que ha anat molt bé. Que els nens i nenes ho han fet força bé i que hem tingut molta sort. Tots sabem que ningú donava un duro al setembre, i que creiem que al cap de quinze dies estaríem tancats de nou a casa. I al final, s'han mantingut les escoles obertes tot el curs, però a canvi d'un desgast molt gran.

Personalment, el podi de les incomoditats seria per:

- Les mascaretes. No poder veure'ns les cares, tenir problemes de veu per culpa d'elles, les escalfors que donaven, la incomoditat... La mascareta a l'escola és l'exemple evident de l'anul·lació de la llibertat que hem tingut. Sé que serà l'últim que trauran, però sense cap mena de dubte, jo mantindria totes les altres mesures abans que aquesta, que és la més destructiva.

- Els confinaments. Fer classe a l'escola i tenir alumnes a casa és mala cosa. Al final t'acostumes, i a mesura que en vas tenint ho fas cada vegada millor, però mai el nen o nena confinat a casa tindrà la mateixa atenció que els altres. Només pel tema del temps de dedicació. Si estàs fent classe, no pots estar per qui està casa. Alguns optaven per connectar-lo a les 9h a la pantalla com si estigués a classe, i tenir-lo les sis hores davant la pantalla. serà còmode pel mestre, però és una aberració per la criatura, a nivell de salut dels ulls, i mental. I el confinament de tota la classe està més controlat perquè tots van a l'hora, però el ritme del mestre, si ho vol fer bé, és insostenible. Vaig tenir sort que només va ser una setmana.

- Les incoherències. Haver de fer complir les normes de restriccions no em molestava pas. Però veure com, en sortir de l'escola, les normes eren unes altres (al carrer, a les extraescolars, etc.) doncs posava de molt mala lluna. i els nanos, que no són tontos, ho veien i ho preguntaven: "Per què nosaltres hem de fer així, si aquests del costat fan aixà?" 

Però bé, ara ja està. Hem superat el curs, i ara només ens cal esperar (perquè desitjar, ja ho desitgem) que el curs que ve sigui molt millor.

MÉS NÚMEROS

L'accés a una de les plataformes de televisió més interessants, Disney+, em permet entre altres coses, reveure sèries o films de tota la vida que fins ara no ho havia pogut fer. Una d'elles és 24, la sèrie d'acció d'en Kiefer Sutherland. Aquesta sèrie em trasllada a una època de canvis, el 2001, poc temps després d'independitzar-me. La sessió setmanal del capítol de la sèrie deuria ser de les primeres que feia en un menjador que no era el què havia viscut gairebé tota la vida. I potser és per aquest motiu, que la recordo especialment.

L'originalitat que tenia la sèrie en aquell moment la va catapultar a ser una de les més famoses i seguides de l'època, i les següents temporades anaven guanyant adeptes. En el meu cas però, recordo haver vist la primera temporada però cap més. Crec recordar que es va programar al segona en alguna cadena, però a partir de llavors ja li vaig perdre la pista. Descobrir ara que té fins a 9 temporades, i que se'n va fer un spin-off, la veritat és que m'ha sorprès molt. I és que la idea, en aquell moment, va ser molt bona i trencadora. Tota una trama distribuïda en 24 capítols per representar en temps "real" el què passava en un dia. Capa episodi representa una hora del dia, de manera que el ritme és trepidant, ja que no es poden permetre el luxe de que no passi res en aquell temps.

Ara quan he revist la primera temporada, he de reconèixer que recordava molt la idea, els personatges, la trama inicial... però a mesura que anava veient els capítols, m'adonava que recordava ben poca cosa més. Els motius del perquè passa tot el què passa, l'aparició d'en Dennis Hopper a la sèrie com el dolent oficial, i el final. Tot i que al cap sí que tenia la traïció d'un dels personatges principals (que a mesura que anava avançant, creia que m'havia confós, però no), no em podia imaginar que acabés com acabava. Ja ho sé que és un espòiler, però clar, després de 20 anys, no crec que faci mal a ningú, no? Però cal dir que la mort de la dona a mans de la persona en qui més confia el protagonista, és una sorpresa que pels amants dels girs de guió lloem moltíssim. Pot acabar bé, però no cal que acabi bé del tot, no cal empatx de sucre, i això s'agraeix.

I ara, descansarem d'aquesta sèrie i veurem cap a on van els passos següents. Realment, la plataforma aquesta dona per molt.

TRIPLET I COMPLOT

La paraula triplet ens porta a records molt agradables de la gran època daurada del Barça. A partir d'aquest any 2021, anirà lligada a una altra generació de futbolistes culers, però en aquest cas, de l'equip femení. Després de guanyar la lliga d'una manera exageradament escandalosa i bestial, i després d'aconseguir enlluernar Europa amb la Champions davant del Chelsea, diumenge passat van aconseguir la Copa de la Reina (la segona d'aquest any, ja que feia pocs mesos van guanyar la de la temporada passada suspesa per la pandèmia).

Cal ser sincers i explicar que ja fa cosa d'un mes i na mica més, que els partits ja no es guanyaven de manera fàcil, que costava tot més. Se es veu canades de tanta tensió, esforç i emoció. Tot i així, han sabut dosificar-se, en Lluís Cortés les ha anat combinant molt i molt bé, aconseguint una meritòria victòria contra les periques al minut 92, i com explicava, aconseguir la copa. No va ser fàcil. S'havien estat reservant per aquest dia tornar a donar-ho tot, i el 3 a 0 a la mitja part semblava deixa-ho sentenciat. Però les noies del llevant són el segon millor equip de la península, i van posar- se a un gol, fins que l'Alèxia, qi si no? tornava a donar tranquil·litat marcant el 4 a 2 definitiu. El Barça ha aconseguit ser el cinquè equip europeu en guanyar el triplet. És el primer club en què equip masculí i femení ha guanyat la Champions. Estan rebent més i més honors a tot arreu per n van... Són tricampiones, i aquest cop sí, podré ser a l'estadi a rebre la copa amb la resta d'aficionats.

I tot i tenir la feina feta, queden encara alguns partits de lliga per jugar, més els plaçats, i només aquesta setmana hi ha hagut dues notícies més. Per una banda, el comiat de la capitana, la Vicki Losada que després de 14 anys al club, decideix marxar per jugar més assíduament del què feia aquí. És cert que ha acomplert amb el seu paper de reserva de luxe durant tota la temporada, i que renoi, és bona... Però les que tenia davant encara ho són més. I què voleu que us digui, una mica xulilla l'he notat sempre, per no dir el fet de què sempre parla en castellà, i li costa )o no vol) parlar en català d'entrada. No sé, tot i que reconec el seu talent, sempre m'ha costat. Sigui com sigui, ha estat un exemple per les noves generacions i que tingui molta sort.

I per altra banda, la primera derrota de la lliga contra l'etern rival, l'Atlètic de Madrid. No podran aconseguir la lliga perfecta amb tots els partits guanyats. Els capos espanyols no ho podien suportar, i com que veien que cada vegada estaven més cansades, van decidir posar el partit aplaçat dos dies després de la final de la copa. Tothom sap que si les matalasseres haguessin estat a la final, el partit hauria estat, com a mínim, el dimecres. Però calia fer perdre l'equip català. I casades de l'esforç de la temporada, rebentades de la final, sense poder descansar, i contra un equip madrileny hiper-motivat (l'habitual, matar-s'hi contra el Barça oi fer-ho com el cul la resta de partits)... doncs amb tot en contra, al final van perdre 4 a 3. És que una mica més i no perden! Ja poden dir que són "el ejemplo a seguir para las futbolistas españolas", que ens tenen una ràbia tan gran que se'ls menja per dins. Que els bombin!

LA GRAN CAMINADA

Si aquest any estic veient força pel·lícules diguem-ne "no-actuals" degut a la pandèmia, tot i que el món dels llibres ha seguit al seu ritme, l'últim llibre llegit és també un clàssic en el temps. La gran caminada, escrita per l'Stephen King (amb el pseudònim de Richard Bachman és de l'any 1979. I cinèfil com soc, el primer que vaig fer va ser comprovar que realment no se n'havia fet cap adaptació al cinema ni a la televisió, cosa que costa de creure amb el potencial que té la història.

Hi ha hagut altres llibres que d'una manera o altra han tractat aquest tema, i de fet, moltes de les grans sagues juvenils dels últims anys (penso en Els jocs de la fam), beuen d'aquest llibre. Trobem un grup de 100 joves que participen en uns Estats Units alternatius a una competició anomenada La gran caminada. Comencen a caminar i no poden parar per res. Si baixen del ritme de 6km per hora, van rebent avisos per part d'uns soldats que van motoritzats al seu costat, fins que al tercer avís, pam-pam i mort. Així, al final només en pot quedar un (això també us sona, no?). És un esdeveniment nacional, amb públic a les carreteres, apostes i retransmissions en directe per la televisió.

Així d'entrada, tenim dos debats. El primer, la relació que s'estableix entre aquest grup de nois que es coneixen de cop, es posen a caminar, fan o no fan amistat, però saben que gairebé tots moriran, perquè només un quedarà viu. Moments de dilema quan s'ajuden o no s'ajuden, moments de reflexió sobre les seves vides, i sobretot, del motiu pel qual s'han apuntat al què bàsicament podríem anomenar suïcidi col·lectiu. Realment, què els empeny a fer això? 

I un altre debat que pot originar aquest llibre, és el fet de l'espectacle. la gent està allà veient com caminen per la tele o bé en directe, i sí, aposten qui viu i qui mor. I explota l'eufòria quan els soldats es carregen a algun dels nis davant dels seus ulls,. Van a veure com maten nois! És la degradació humana disfressada d'esport?

I tot, súper ben escrit per l'Stephen King. És de les seves primeres obres, i la veritat ja desprèn tot allò que l'ha caracteritzat. Uns personatges amb mil problemes, unes descripcions de relacions humanes ben concreta, una reflexió sobre com ens enfrontem al nostre destí, com posem la nostra vida en joc... Tot absolutament ben narrat, convertint aquest llibre en un dels millors que he llegit aquest any, mantenint l'emoció des de la pàgina zero, la intriga de saber com segueix... Tot molt ben estudiat per no deixar-te perdre pel camí. Però és l'Stephen King, així que el final et deixa una mica amb cara de ????

Pe cert, la traducció m'ha posat molt nerviós per la utilització constant del participi del verb ser. El traductor, que potser és de les valls del ter, escriu "set" enlloc d'estat o el lleig sigut. M'ha deixat descol·locat perquè mai ho havia sentit, però clar, no e podia imaginar que deixessin passar n error com aquest. Així que resulta que és correcte. Aquest descobriment ha set molt fort.