FER DE MESTRE QUAN NINGÚ NO SAP PER A QUÈ SERVEIX

Ja portem tres dies de retorn a les escoles, preparant el curs més estrany dels què mai hem afrontat, amb una incertesa sobre com anirà tot plegat tan gran, que la veritat ens col·loca a tots i totes en una situació poc còmoda. I la veritat, la realitat és pitjor del què ens podíem imaginar, però nosaltres "a lo nostre", i a fer que pels nens i nenes sigui el màxim de proper tot plegat.
Mentre això ha anat passant aquests dies, he acabat el llibre "Fer de mestre quan ningú no sap per a què serveix", d'en Jaume Funes. Em vaig fer amb ell cap al juny, però en acabar amb el cap com un timbal per tot el què es parla i es reparla, no em vaig veure amb ànims de començar un llibre sobre educació i l'escola, podríem dir que m'hauria acabat de cremar. Sí que volia tenir-lo llegit abans de començar el nou curs, i així ha estat.
I la veritat, una mica... nyè. Suposo que tenia les expectatives molt altes i m'he quedat una mica xof a mesura que l'anava llegint. A veure, les idees en general molt bones i interessants. Conceptes per debatre als claustres, pensaments per reflexionar sobre la nostra tasca... Però la veritat, tampoc m'ha aportat res nou, excepte confirmar alguns bases que ja tenia. Tot  i semblar un llibre ordenat, et perds molt, anant d'aquí a allà. Sabedor d'això, apareix sovint la frase "d'això ja en parlarem després" i la veritat, amb tantes parts que té el llibre, no tens clar si realment ho fa, sobretot perquè te n'oblides. En alguns moments l'he trobat molt redundant, repetint molt una idea. Evidentment, és que aquella idea és important, però quan ha quedat clar, doncs això, ja ha quedat clar. També algun moment no queda clar què ens vol dir. Aquí per culpa també del meu nivell, ja que trobava el vocabulari o més aviat la construcció del text un pèl massa tècnic, rebuscat i m'ho feia llegir en diagonal.
Quan apareix el tema digital, es decanta força per a aquest camí, i clar, per mi és un mitjà, no pas una fi, un objectiu, i per tant, cal usar-lo amb mesura i sense creure totes les seves bondats. Ja hi ha alertes, però no suficients pel meu gust. I com a darrer però, trobaríem que hi ha alguna part que en la situació actual de pandèmia, difícil de fer. Evidentment, això no és pas culpa del llibre ni de ningú. Senzillament ara hem de deixar d'acostar-nos tant. Bé, de fet, la nostra feina seria la de poder acostar-nos sense que es noti en la distància...
Destacarem això també, passatges que per mi han estat els punts clau de la meva lectura. Per exemple, tot el què fa referència a personalitzar l'escola. Com diu, ensenyaràs millor si coneixes el nen i allò que li passa, li agrada, li interessa... No es tracta de saber tota la seva vida i menys com si fóssim paparazzis, però és evident que quan els nens i nenes arriben a escola, ho fan ja amb una motxilla plena de tot el què tenen a casa, i els seus pensaments que res tenen a veure amb l'escola. Com més "propers" a ells siguem i estiguem, millor els coneixerem i serà més fàcil que els puguem acompanyar. La connexió dels aprenentatges amb la vida també és un concepte molt important a tenir en compte. La importància de veure tots i totes els i les alumnes. No val a dir que tal nen passa desapercebut. Per al mestre no pot passar desapercebut. Esforcem-nos en fe-nos visibles tots els nens i nenes que estan al nostre càrrec, només faltaria...
I finalment, molt interessant la part que parla de fomentar el pensament crític, quan es parla si a l'escola es pot parlar de tot. Diu per exemple, que hi ha pares i mares que critiquen que es parli de segons quins temes. Potser cal fer-los la pregunta bàsica: “Permeten vostès que ajudi el seu fill a descobrir la realitat i que posi al seu abast eines perquè pugui treure les seves pròpies conclusions?” Bona.