EMERGÈNCIA CLIMÀTICA

La setmana del 20 al 27 de setembre ha estat una setmana de mobilitzacions a causa de l'emergència climàtica que estem vivint com a societat en aquest planeta; emergència que només veiem la gent del carrer, els ciutadans que no ocupem càrrecs de poder en els diferents governs i/o grans empreses.
I és que no ens enganyem. Tot això del reciclatge, re-utilització, reducció de residus, tancaments d'aixeta, aire condicionats a 25º com a molt poc, transport públic, punts verds, i un llarg etcètera d'accions que podem fer els habitants de tot poble i ciutat del món, està molt bé, i s'ha de fer, sense cap mena de dubte. Ara bé, que els governs ens facin creure que el canvi climàtic depèn d'això, és una farsa per treure's el problema de sobre. Ells van fent les seves campanyes de sensibilització, els seus anuncis als mitjans de reciclar, i ja està, ja han fet els deures, i que la culpa és de la gent si compra plàstic. Quins pebrots. Nosaltres seguirem reciclant i fent el què toca, però el planeta se'n va a la merda igualment, perquè són les grans empreses contaminadores i els governs (que fan campanya amb els diners d'aquestes empreses) les grans responsables del desastre ecològic. Són ells qui estan provocant tots els desastres i són ells qui els poden aturar complint els acords sobre medi ambient. Però clar, no els convé, perquè els empresaris perdrien diners, i els polítics perdrien el suport dels empresaris que els financen i els donen un càrrec al seu consell d'administració un cop abandonen la política. Doncs sabeu què? Tots ells són merda. I fins que no els fotme un cop de peu al cul i els traiem dels llocs que ocupen, no aconseguirem res.
Almenys, moviments com els de Fridays for future, promoguts per una increïble Greta Thunberg de 16 anys, estan removent més consciències que mai. I van on toca. Seguim protegint el què nosaltres podem fer individualment, però anem a carregar contra els governs que ens estan destrossant el futur, assenyalem els veritables culpables i diem-los el nom del porc.
A les escoles cal treballar el tema, però no fent tallers d'envàs on vas, que els nanos ja s'ho saben de memòria, sinó d'ensenyar-los a organitzar-se, a reivindicar els seus drets, a fer-los veure que units poden aconseguir grans objectius, promovent l'associacionisme i la reclamació i protesta davant els poders fàctics. Ensenyar-los sentit crític, i a pensar en les injustícies del món. Tant de bo hi hagués una Greta Thunberg a cada classe de cada escola del món.
Ahir arreu del món hi va haver centenars de manifestacions, després d'una jornada de vaga escolar. En aquest punt, queda pendent quin va ser el percentatge de seguiment a l'escola. Espero que els professors esperonessin la participació, perquè qualsevol cosa contrària (tant si va ser no esmentar-ho com ignorar-ho...) aniria en contra dels valors i objectius que tant ens omplim la boca. Després, 20.000 segons Guàrdia Urbana, 100.000 segons organitzadors a la capital catalana. Cal dir que quan vaig llegir 20.000, va ser decebedor, però els nous càlculs donen peu a l'esperança. Segurament serien 50.000, però són poquets després de tanta campanya i tanta sensibilització. Tant esperar la independència del país, que quan l'aconseguim, no tindrem país on iure-hi.

CATALUNYA 2019

A la darrera entrada parlàvem de la pel·lícula Barcelona 1714. Avi toca parlar de la Catalunya del
2019. Com deia en aquesta entrada que comento, si aixequessin el cap els milers de ciutadans de diverses nacionalitats que van morir en aquell setge, s'esgarrifarien de veure la nostra inoperància i poc encert dels últims dos anys.
Evidentment, no cal que ens sacrifiquem i donem la nostra vida, ni que encetem cap guerra. No, no cal. Però ells sí que ho van fer, i se'ns hauria de caure la cara de vergonya per la nostra feblesa, que som incapaços de prometre'ns ni una setmana seguida d'aturades, ocupacions ni tall de cap tipus. Ells, que van lluitar fins el final, morint per un ideal, i nosaltres que sortim a fer concentracions, cassolades i sardinades. La violència mai és el camí, i l'hem de mantenir apartada del nostre ideari. Però una cosa és això, i l'altra ben diferent de'anar amb un lliri a la mà i que se'ns fotin a la cara perquè per cada bufetada que rebem, somriem i posem l'altra galta. Ja fa temps que vaig dir que la revolta dels somriures havia acabat. Va acabar l'1 d'octubre de 2017 a cops de porra de la Guàrdia Civil. Aquesta mateixa guàrdia civil que aquest dilluns va detenir activistes del CDR i els va acusar de terrorisme. Set companys que ja són a la presó, acusats amb mentides i invencions, que els mitjans de comunicació espanyols no paren  de deixar anar a cada programa de merda que fan. La ràbia que em provoca sentir o llegir les declaracions de polítics espanyols o periodistes feixistes em fan bullir la sang. I seguirem ignorant la violència, excepte l'espanyola, que és l'única que ha existit, per seguir reivindicant els nostres drets i llibertats. Un cop més, reapareix la frase feta de l'ara o mai. tard o d'hora s'haurà de complir. I qui sap, potser serà ben aviat. El que sí sé, és que si no actuem com un sol poble, i persistim, no aconseguirem res més que enfonsar-nos en el fang i la misèria per tal que ens trepitgin el cap. S'han acabat les performances (la darrera Diada no va merèixer ni una entrada d'aquest bloc per la destrempamenta que va representar). Cal sortir i cridar ben fort. Som-hi?

BARCELONA 1714

Assabentat com estava de la realització d'aquesta pel·lícula, quan vaig veure que per fi arribava a les sales de cinema però en condicions limitades, vaig estudiar la possibilitat de trobar un moment per poder-la veure i el vaig trobar.
La primera sorpresa fou que el cinema estava ple. Vaig haver de seure a la fila tercera i la veritat és que el meu coll se'n va ressentir. Ara bé, cal dir que la meva entrada va fer baixar la mitjana d'edat, que devia estar en els 65 anys.
La pel·lícula comença i en pocs minuts ja me n'adono que estic patint. I no patia pe la sort dels protagonistes en el setge de la ciutat del 1714, sinó per la realització i muntatge. Sabia que la peli havia trigat molts anys en acabar-se per qüestions econòmiques. No és una pel·lícula amb sortida a l'estranger, sinó amb un públic limitat, i això ha provocat que els inversors no fossin molts. Hi ha hagut pocs diners, i la veritat, em sap greu dir que es nota, i molt. El públic de la sala era incondicional, i al final aplaudiren i tot. Però ho sento molt, per la meva part, està clar que la història, la temàtica m'interessava molt, però era conscient que anava a veure una peli, i per tant, volia veure més qualitat de la què vaig trobar. Parlo sobretot dels decorats, que es veuen molt falsos, i en moments, el so, i alguna de les seqüències que provoquen una mica de vergonya aliena.Sembla que la idea era fer-la d'aquesta manera, amb aquesta tècnica, però al meu gust em dona una sensació poc real. Crec que en motiu del procés independentista, tampoc tot s'hi val, i en els temps tecnològics que corren, penso que si no ha de ser un producte final bo, potser millor no fer-lo. No crec que aquella peli aporti res de bo. I insisteixo que em sap molt de greu, perquè soc ferm defensor tant de la causa com de les arts del nostre país. Però he de dir que vaig sortir decebut i amb la sensació d'haver perdut la tarda.
El què hi ha de fons, el setge a Barcelona, va ser tan greu que fins i tot en moments queda dissimulat, no es recrea gens bé el patiment d'aquella gent. Persones que van morir defensant la ciutat, el país, les lleis i llibertats de Catalunya, i que ara es caurien de cul si 300 anys després, veiessin què esta passant i com costa a la gent aixecar-se i dir prou. Ells, que van donar la vida pel nostre futur, se sentirien traïts per molts dels que ara parlen en nom de tots ells.
Llarga vida al cinema català! Però no em feu això...

TAN POQUET I JA NO PUC MÉS

És veritat que només portem cinc jornades de lliga i una de Champions en el futbol masculí, però és
que això és indignant. Primer vam tenir tot el xou del Neymar provocat per la directiva i Messi. Després les lesions de tots els davanters. Però és que ni amb titulars ni amb suplents, es pot explicar com és que hem protagonitzat el pitjor començament de lliga dels últims 25 anys!! Dues victòries a casa (no fos cas que la liéssim al Nou Camp), i un empat i dues derrotes a fora (ahir 2 a 0 amb l'ascendit i súperpotencia futbolística Granada), sense comptar l'empat a zero a casa del Dortmund. És que amb l'equip que tenim, acabem els partits havent xutat només una, dues o tres vegades a porteria! És una vergonya. Ahir mirant el partit a Granada, era absolutament desesperant veure la inoperància dels jugadors, i és clar, la ineptitud de l'entrenador. Seguim tenint entrenadors que són titelles de les estrelles. I clar, si guanyes, cap problema, però quan perds, doncs fot molta ràbia. Té nassos que ahir, quan Ansu Fati era suplent (ja era hora que no li posessin tanta pressió a sobre), va haver de sortir a la segona part i es va convertir en el millor de l'equip perquè era l'únic que corria, pressionava, etc. La veritat és que és preocupant.
Poques hores abans, l'equip femení golejava el tot-poderós Atlètic de Madrid amb un 6 a 1. sembla que es van conjurar els astres, perquè les matalasseres van jugar un partit pèssim. En dos partits al nou estadi, 15 gols. Però clar, esperem que no agafin també la dèria dels nois, i a casa golegin mentre a fora fan el ridícul (empat a 1 a casa del Rayo una setmana abans). Per sort, la victòria al camp de la Juventus 0 a 2, fa pensar que no els passarà el mateix. Això només acaba de començar, però realment, la cosa pinta malament per uns i esperançador per les altres. Sembla que el Barça masculí tindrà la síndrome Griezman, o el que és el mateix: Gris-man.

CICLISTA MON AMOUR

Per motius escolars, fa un diumenge vaig estar caminant per Collserola. Buscant una excursió per fer la ruta dels grans de 'escola, vaig anar des de Torre Baró fins Mundet. No sembla gran cosa, però amb 150 nens i nenes poden ser perfectament dues hores i mitja. Però el motiu d'aquesta entrada no és pas la caminada, sinó un de diferent.
La frase seria: "Com més estona caminava, més augmentava la meva bel·ligerància cap als ciclistes." Puntualització abans de carregar-me res: Evidentment, hi ha ciclistes que ho fan bé, i compleixen les normes. Però com passa sempre, per un descerebrat que trobes, ja se les carrega tot el col·lectiu. Ja se sap que som així de primaris...
Fixem-nos en la fotografia que acompanya aquesta entrada. Són les normes que han de seguir els ciclistes que volen anar per Collserola. Vaig decidir fer la foto perquè en aquells moments ja estava indignat de la gran quantitat de fitipaldis de dues rodes que m'havia trobat. No, no soc un exagerat, perquè això que us dic és veritat. Mentre era allà, una parella es va parar davant del rètol i sento el noi que li diu a la noia: "Estoy por hacer una foto a las normas". Jo li vaig dir que ja l'havia fet, i una complicitat va sorgir en aquell moment, una complicitat de "Estic fins els nassos d'esquivar lluços amb casc".
Primera norma: "No es pot circular a més de 20 km/h" MENTIDA! D'aquests són els que en vaig trobar més. Anaven a tota castanya. Fins i tot alguns, havien de frenar bruscament perquè te'ls trobaves al sortir d'una corba. Al final vaig haver de cridar l'atenció a algun d'ells, perquè ja estava fart. Si volen córrer, que vagin al Velòdrom, que per això està.
Segona norma: "Els que van a peu sempre tenen preferència. Cediu-los el pas." MENTIDA. Normalment eres tu que t'havies d'apartar. Personalment, aquesta me la prenia al peu de la lletra. En un caminet estret, els veia venir circulant, i com la gent s'apartava al seu pas. Com a bon vianant, vaig seguir caminant tranquil·lament, fins que van aturar les bicicletes. Un cop van estar parats, vaig apartar-me (perquè com he dit, era un camí estret, i llavors van seguir.
Tercer cursa: aquesta no vaig veure cap infracció.
Quarta i cinquena normes (que són complementàries): L'ensurt que em vaig emportar quan de sobte sento un soroll entremig del bosc i m'apareix una bici saltarina venint d'entre els arbres! Apart del grupet que he comentat abans.
I el més divertit és el què fa referència al servei de vigilància. Segur que els poden denunciar, però clar, per fer-ho, el principal és que estiguin circulant també per allà, i la veritat és que deuen camuflar-se o disfressar-se de matoll, perquè jo no en vaig veure cap.

PER UNA DE BONA, UNA DE DOLENTA

No era la meva intenció tornar a escriure tan aviat sobre la sèrie Vikings després d'acabar amb la tercera temporada. Comentava que ara la veuria sense tantes presses, però la veritat és que un començament relaxat de curs m'ha donat l'oportunitat de seguir amb la quarta temporada a bon ritme. Pel què sembla, ara han copiat l'estil Walking dead, i cada temporada la parteixen en dues parts, en aquest cas de 10 capítols. Així, acabat el capítol 10, és com si en veritat hagués acabat una temporada nova (ara vindria la 4-B)
Però com deia, no tenia pas la idea de dir-ne res fins acabar totalment la quarta, o fins i tot la cinquena i darrera temporada fins ara.
Què ha passat?
Doncs que no m'agrada com ho fan. La sèrie és xula, està molt ben ambientada, ja ho hem comentat. I ha anat millorant amb els anys. Però no, aquest capítol és un nyap. Per una banda, tenim la figura d'en Ragnar. No és que hagi degenerat en aquesta temporada. Ja fa temps que realment no saps ben bé per on agafar el personatge. Distant, poc parlador, antipàtic... teòricament hi has d'empatitzar, amb el protagonista, però la veritat és que fa ràbia. Veure com en aquesta temporada encara va degenerant més,sense entendre com amb els seus silencis i accions encara té el poble que el segueix... un poble com el víking! La veritat és que és poc creïble.
El què he trobat més esperpèntic és que quan acaba la batalla de París, de cop i volta fa un salt de... 10 anys! Però primer, que enlloc t'avisen, no hi ha un "Deu anys més tard". Et trobes amb els fills d'en Ragnar que ja són grans de cop i volta, i et diuen que en Ragnar va desaparèixer quan van tornar de París, així doncs, fa 10 anys. Però llavors primer s'enteren de la massacre de Wessex (ara?) i de cop i volta es veu com torna en Ragnar. Clar, teòricament, a la trama porta deu anys desaparegut, però pel teleespectador, només han estat 5 minuts! Llavors clar, has de fer molts esforços per entendre les noves motivacions i accions dels personatges que apareixen.
No podien haver fet uns quants episodis sense en Ragnar, per anar fent-nos la idea? Aquesta estratègia també es va utilitzar a The walking dead, i també la vaig criticar. Un salt temporal tan poc explicat porta a confusió i fins i tot, presa de pèl.

L'HOME INVISIBLE

Mentre s'acaben els últims dies abans de donar pas al curs escolar, i fins que no agafi de nou un llibre
diguem-ne, dels actuals, he estat ocupant els moments de lectura amb un clàssic del 1897. Sí, sí, he llegit per primer cop un llibre de fa exactament 122 anys. Des dels temps de la meva adolescència que em vaig llegir els clàssic de Jules Verne, que no havia agafat un llibre amb aquesta edat a sobre.
Estic parlant de L'home invisible, de H.G.Wells. Coincidències amb l'escriptor abans esmentat, Verne, tenim la seva clarividència en escriure sobre fets que s'han complert, tot i que en el cas de Wells, molts continuen encara sent ficció, com el mateix home invisible, la màquina del temps o la invasió extraterrestre.
El llibre el vaig pescar a la biblioteca de l'escola, tot buscant idees per obres de teatre. El vaig agafar pensant que seria interessant llegir-lo, ja que se n'ha parlat molt, se n'han vist versions al cinema, però no havia llegit mai l'original. I això és el què he fet aquests darrers dies.
El primer que he de dir és que es nota molt que ens separa més d'un segle. El llenguatge, la manera de fer anar la trama, la manera d'escriure... són tot mostres del canvi que també ha experimentat la literatura en aquests anys. Cal dir que la traducció, més moderna, de l'any 1981 no ajuda a treure de sobre aquesta sensació d'estar llegint en algun altre idioma. En alguns moments, la lectura es fa feixuga perquè la traducció no ajuda a fer entenedores les paraules. Sobre el tema, res a dir, la desgràcia de l'home invisible, i com gestiona aquest poder que ha aconseguit aquest científic. Tornant a l'estil, si s'escrivís en l'actualitat, segurament seria molt diferent. Se li trauria olt més suc a tot plegat. La manera en què està escrit respon a com s'utilitzava el suspens en aquella època, però avui en dia preferim altres maneres, més clares.
Ha estat doncs una lectura interessant, de les que et reconforten per tal d'haver pogut veure un clàssic, però que es queda lluny del suc que se li podria treure. En tots els aspectes. No cal transformar-lo en un thriller actual nien un blockbuster, però sí que es podria aprofundir més en el dilema de l'home invisible, per així entendre millor la seva deriva cap al mal. Segur que són maneres d'escriure, que no li treuen cap mèrit al fet que van aconseguir posar el terror i la intriga en el top de la literatura.
Perquè... en algun moment tots ens hem imaginat quines coses podríem fer si fóssim invisibles. Però hem pensat en les coses que no podríem fer?

UN NOU ESTADI

Inaugurat a finals d'agost, l'estadi Johan Cruyff està destinat a substituir el Miniestadi. Aquí jugaran
els seus partits l'equip juvenil del Barça, el Barça B i, com no, el femení. I com que aquest cap de setmana ha començat la lliga, amb partit a casa, doncs, ja l'hem anat a estrenar.
Coses positives:
- És nou, es nota, i ha quedat força maco al costat de l'estat rònic en què es trobava el Mini-estadi.
- Hi ha bona visió, fins i tot de les primeres files.
- Hi ha espais tapats, de manera que quan plogui, ens podrem tapar (i quan faci sol també), no com passava a la ciutat esportiva.
- Hi havia més afició, i se les animava força, no hi havia aquell silenci d'abans. Ara bé, veurem si d'aquí dos o tres mesos continua havent-hi 5.000 persones...
- I és clar, les noies s'ho mereixen!!
Coses negatives:
- S'han acabat els partits gratis. Esperem tenir sort en la compra a través dels carnets del que disposem de tant en tant, però sembla que la compra estarà força controlada.
- Les jugadores ara sí que ja són inaccessibles. Quan jugaven a la ciutat esportiva, et podies acostar, fer-te fotos, etc. Ara això s'ha acabat.
- Els accessos. Arribar encara, perquè és esglaonat, però per sortir d'allà... un calvari d'embussos de cotxes! Volen que la gent hi vagi en transport públic... molt bé! Doncs no facis l'estadi a Sant Joan Despí! Des de casa tenim 1 hora i 10 minuts (mínim!), mentre que en cotxe, no arriba als 20 minuts... Sense comentaris.
Sobre el partit, també hi ha algunes coses a comentar... Jugàvem contra el recentment ascendit de segona, Club Tacón. Res a dir, si no fos perquè és l'equip que ha comprat el Real Madrid, i aquest serà el seu nom a partir de la propera temporada (serà interessant veure què faran si torna a baixar a segona!). Amb els diners del Florentino han comprat a tres bones jugadores (Jakobson) però clar, el Barça, si estan endollades, no hi ha qui les pari. Així que resultat, 9 a 1 i capa casa! Molt bones sensacions! I això que tenim encara la Vicki i la Lieke lesionades, i la Jenni i la Hamraoui van sortir al segon temps...A veure si aquest any sí!

QUATRE DE NOU

Podria estar parlant del castell que va intentar Vilafranca i carregar la Vella l passat Sant Fèlix. Però
no, quatre de nou fa referència a un altre tema. I és que quatre punts són els que ha aconseguit el Barça en les tres primeres jornades de lliga.
Primer partit, derrota a San Mamés amb un golàs d'Aduritz que acabava de sortir al camp. Segon partit, victòria solvent (5 a 2) davant del Betis, però començant perdent. I dissabte, empat amb l'Osasuna, remuntant un 1 a 0 altre cop i deixant-se empatar. Podem dir que estem al començament, que només portem 3 partits i que no passa res. Però és que se'n poden treure ja algunes sensacions.
Preocupa que en tres partits ens hagin fet 5 gols, tenint el porter i la defensa que tenim. No és possible que si ens xuten 5 cops ens facin 5 gols. Preocupa, però és la línia més fiable a hores d'ara, tot i que Semedo té un dia bo i un de dolent. El mig del camp no estan agafant el comandament dels partits. De Jong encara està tendre, i Sergi  Roberto, no sé, però els tres partits titular, tenint Rakitic, Arthur i Arturo Vidal a la banqueta, és si més no, molt criticable. Els tres suplents segur que no ho fan pitjor que el català. Si més no, igual, però de totes maneres, no s'entén que hagi estat titular els tres partits tenint aquest fons d'armari. Altre cop, les rotacions de Valverde són paper mullat (Aquí podríem afegir Umtiti).
La davantera és un altre tema. Messi, Suárez i Dembele lesionats. Pim pam pum. Això ha donat tot el poder a Griezman, que dels tres partits només ha lluït en un. L'han acompanyat Rafinha (com Semedo) i Carles Pérez, que és tot il·lusió, però li cal encara temps. Apareix llavors la figura del juvenil Ansu Fati, debutant, el golejador més jove del barça, però que els mitjans i el propi club estan començant a desgraciar. Que el deixin tranquil. Que continuï al Juvenil, al B o on vagi millor, però que no aparegui tant, perquè s'estan creant unes expectatives que l'únic que faran si això continua així és destrossar-lo.
Avui finalment s'acaba el mercat de fitxatges. Un estiu que no passarà a la història pels fitxatges de Griezman o De Jong, no... Passarà a la història pel ridícul de la directiva culé, per l'esperpèntica demostració de poca dignitat. Perquè és absolutament indigne que es vulgui tornar a fitxar Neymar amb tot el què va provocar el seu fitxatge, amb la seva marxa al PSG, les seves denúncies, les seves festes brasileres i bogeries diverses. Francament indigne que en Bartomeu s'ho hagi ni tan sols plantejat. Un cop més, una directiva que no està a l'alçada del club, demostrant com se li'n refot l'opinió del soci i aficionat.
Ara dues setmanes de repòs de lliga, a veure si es posen les coses a lloc...

L'INNOMBRABLE

Tot arriba en aquest món, i com no pot ser d'una altra manera, amb el pas incisiu del temps, arribem a
l'innombrable, infumable, indesitjable, inefable primer dia de setembre. Posats a ser políticament incorrectes, s'ha de preguntar com és que dos mesos de vacances passen tan ràpid (amb tota l'estima i respecte pels que no tenen vacances, o tenen una, dues, tres setmanes...). I un cop més s'acaba aquest període de descans i te n'adones que molts dels objectius que t'havies proposat, han quedat ben desats en un calaix esperant el dia que es facin realitat.
Però ja està. 1 de setembre. Patapam. Tornem a la realitat més crua. La del despertador sonant a les 6.45h del matí. La de les rutines diàries. La d'encaixar horaris i calendaris amb els desitjos individuals i les necessitats familiars. La de tornar a agafar les regnes de mil i una activitats que ara mateix provoquen una mandra força important.
Però trobem dos al·licients per aquest nou curs, que, vulguem o no, comença ja. El primer, que per primera vegada encetaré un nou curs de nivell (10 de tercer, 12 de quart, 2 de cinquè, i ara sisè). I en segon lloc, una fita més emocionant. Si sumem els anys anteriors, resulta que ens trobem a les portes del meu curs escolar número 25. Una fita emblemàtica i que em pot portar a unes quantes reflexions importants. Veurem si a mesura que van passant els mesos, van fructificant. seria bonic.
Sigui com sigui, comencem curs amb la incertesa que té tot plegat, a nivell escolar, social, nacional... tot el què ha d'esdevenir... Que tinguem sort!