25 ANYS

Quan el setembre passat pensava en el curs que anava a començar, em venien força coses al cap: era el primer any que duia un grups de sisè; era el tercer any que feia de tutor d'un bon grapat de nois i noies; després de dos anys en blanc, tornaria a fer obra de teatre i quina una en preparava...; i és clar, pensava en què era el meu curs nº 25. Sí, per les meves mans ja han passat, no 25 generacions perquè he anat repetint grups, però sí 25 inicis de curs, 25 convivències, 25 Carnestoltes; 25 celebracions de Nadal i altres festes, 25x3 avaluacions i un llarg etcètera. No es pot dir cada dia que arribes a aquest aniversari, i en un mateix centre. Així com el Messi sempre ha jugat al Barça de professional, jo també he estat a la mateixa escola.
Però vet aquí que arriba el covid i el confinament. I el què havia de ser una celebració grandiosa, s'ha convertit en un nyap. Res d'emocionant, res d'especial... Aquests 25 cursos hauran arribat sense poder tenir contacte amb cap alumne ni company. No s'ha pogut fer cap esment perquè poca cosa a celebrar teníem en aquest final de curs tan poc agradós per tothom.
Com que l'escola té l'estranya mania de celebrar els 25 anys quan fas els 26 (amb l'excusa que compten des del contracte i per tant, oficialment, no porto 25 anys) tindrem una segona oportunitat d'aquí un any, i esperem que llavors sí, podem celebrar-ho espectacularment.
Si tanco els ulls i penso en tot aquest temps, em trobo molts moments: els inicis dubitatius, els dubtes al segon any si realment servia per això o no, el descobriment a partir del 4t any de saber del cert en què consisteix aquesta feina; les moltes obres de teatre, la feinada que representen i la satisfacció aconseguida a nivell de grup i individual; els moments divertits i alegres amb els nens i nenes; les complicitats; molts dels companys i companyes amb qui he coincidit; la creació de Món Jove; la creació dels Geganters i Timbalers; la sensació de llibertat i tenir carta blanca en realitzar segons quines activitats... Més val quedar-se amb aquests records que no pas amb els dolents. Està clar que un dels moments més durs va ser afrontar la mort d'un alumne. La càrrega emocional d'aquells dies va ser brutal i dins la desgràcia, va servir per créixer com a persona i com a mestre. També s'ha de destacar l'època de fiscalització del meu treball per la tergiversació d'unes paraules i que alguns companys van aprofitar per fer mal i la direcció de l'escola no va actuar com d'ella s'espera. Els enfrontaments amb companys també són aspectes negatius d'aquests anys. Per sort. els positius i agradables superen en escreix els altres. I per això seguirem treballant com fins ara, costi el què costi. Per ells i elles.

TOT CONTINUA IGUAL

Sí. el futbol és l'opi del poble. Sense cap mena de dubte és aberrant que els futbolistes hagin tingut accès a les proves del covid mentre la gent "normal" no els és permès de fer-se-les. Que en el món hi ha milions de coses més importants que el futbol. Que ha estat penós que mentre no hi havia competicions esportives, als diaris i telenotícies seguissin parlant de les xorrades futboleres, enlloc d'invertir-les en cultura.
Tot això  ¡ més és veritat. Però sigui com sigui, el futbol ha tornat. No podien permetre's suspendre la lliga per dos motius. El primer, que és una fàbrica de diners, i això s'ha d'exprimir com sigui. És igual els camps buits, els aficionats no poden anar al camp? És igual, no importen, només compten els diners de les televisions i la publicitat. El segon, hauria quedat el barça campió, i això no es podia permetre.
Així doncs, amb la represa ja ha quedat clar que el Madrid ha de ser el campió. El Barça ha continuat igual, fent el pena. Però per si de cas, en Florentino ja ha fet de les seves i hem vits com els àrbitres i el VAR han aplicat el reglament de manera diferent segons si les samarretes eren blanques o no. Però no hauria calgut arribar a aquest extrem. El Barça solet ja llença la lliga a cada partit. Ni el partit contra el Mallorca, que va quedar 0 a 4 es pot dir que fos bonic. Han continuat jugant igual de malament que abans, sense esma, només a atxes, sense pressió asfixiant, sense passió, sense ganes... fent un gol i dormint el partit. Això ja ho vam comparar amb el femení en una altra entrada. Les noies fan un gol, i van a pel segon; fan el segon i van a pel tercer... Els nois, fan el gol, i a esperar que s'acabi el partit. Són avorrits. I així, no es pot guanyar res. És que ja em veig a venir l'eliminació de la Champions pel Nàpols d'aquí un mes! El Messi potser et fa alguna jugada de geni. En ter Stegen et fa una parada sublim. L'Arturo te la lluita. El Suárez et marca. Però constància, res de res (no cal els 90 minuts, però sí esperes control del partit).
D'anar líders tranquils, a anar per darrere el Madrid per mèrits propis. La qüestió no serà si el Madrid perd o no algun partit, és que no veiem el Barça capaç de guanyar-los!
Per l'altra banda, la lloga femenina sí que es va donar per acabada (aquesta no aporta diners als mafiosos). El Barça, aquí sí, campiona. Quin rotllo que una vegada que ho aconsegueix, no ho puguem celebrar com cal. Eles també tindran la Champions a finals d'agost. Un partit de quarts, una semifinal i la final. A veure si es preparen bé. Almenys, tots els equips estaran en igualtat de condicions físiques. Però clar, veient els pepinos del masculí, esperem que facin més bon paper.
Ara comença la ruleta. Ja sembla clar que Arthur marxa i ve Pjanic. Independentment del rendiment del brasiler (per sota de les expectatives), canviem un cromo de 23 anys per un de 30. Ja pot ser bo, ja, però clar, demostra una visió de futur fenomenal per part de la directiva culé. Els queda un any de manar, suficient per acabar de carregar-se el club.

GRAN FINAL

A punt d'acabar la subscripció per tres mesos a seriesencatala.tv, a la qual vaig procedir en el moment de quedar confinat a l'habitació. Un cop fora d'ella, el ritme ha baixat, però al final, han estat un bon grapat de sèries: les tres temporades d'Stranger things, la primera de Westworld, la desena de The walking dead, la primera de Fear the walking dead, la primera de The mandalorian, l'única de Txernòbyl, la segona de Les de l'hoquei i les tres de The handmaid's tale. Posades així en llista, dona la sensació d'addicció total a la tv, però ja us dic que repartit en tres mesos, no és tant, tenint en compte les hores intempestives de visionat i que realment no he estat amorrat a la pantalla de manera alarmant. Justament ara que s'acaba aquesta subscripció, tornaré a la gratuïta (accès a un capítol cada tres dies), justament perquè està bé veure-les, però també tinc altres coses a fer ara que no estem tancats.
Però anem al tema concret, que és haver acabat la tercera temporada de The handmaid's tale. Uff... la veritat és que t'enganxa força la sèrie... I això que en alguns moments comença a tenir punts febles que la fan ja grinyolar en el factor "allargament perquè sí". Lògic, perquè la situació de les protagonistes fa patir, i tens ganes que això s'acabi perquè puguin ser lliures i tot torni a la normalitat. Però clar, és una ficció, així que toca aguantar-se.
SPÒILERS!
Sensació general: bona o molt bona. sense fer gran ús de birgueries, aconsegueix mantenir bé la història, amb girs o detalls de tant en tant que li donen aquest valor afegit de fer un "uala!" de tant en tant i que produeixen plaer televisiu. Per exemple, en el desplaçament a Washington, on les idees de Gilead són encara més extremes, trobem les criades amb la boca grapada amb anelles per tal que no parlin. Uffff... Moment angoixant total, perquè no t'ho esperes i t'ho trobes de cop i volta i et deixa clavat. A partir d'aquí, ja pateixes per si aquesta tendència arriba a les criades protagonistes. Una de les possibles crítiques que se li pot fer és que tens la sensació que la trama no avança. Tal com acaba la segona temporada, et fas unes expectatives de rebel·lió i moviment importants, però queden esmorteïdes ràpidament. La trama de fons, de l'evolució de Gilead i d'un possible alliberament van mot a poc a poc. Llavors, els guionistes juguen amb trames curtes que ocupen capítols sencers, i van jugant amb això. Alguns capítols se centren més en els refugiats al Canadà, d'altres en els Waterford i els seus dilemes, altres en vivències d'altres criades, i també n'hi ha el què es veu l'evolució de la tieta Lydia: qui era bans i com va canviant el seu caràcter per arribar a ser qui és en l'actualitat. Tot i ser trames curtes, no funcionen tan independentment, i cal veure tota la temporada per seguir bé la història. Ara bé, totes questes mini-trames arriben al clímax final de l'últim capítol, on l'alliberament d'un grup molt nombrós de nens i nenes amb la complicitat de criades i Marthes es converteix en un dels millors moments de la sèrie. Quins nervis, quines emocions, quines ganes de què els nens arribin a Canadà i no els descobreixin... I qui més se salvarà? Podran marxar totes? I si les agafen, què passarà? va ser un molt bon capítol que compensa aquells moments més, no podem dir avorrits, però sí molt tranquils. Crec que la situació en la què viuen no permet aquesta tranquil·litat i que cal més revolta.
Un detall que potser es podrien estalviar és l'ús exagerat dels primers plans de la cara de la June, i dels seus ulls. És un recurs que va molt bé en segons quins moments de ràbia, però que en fan un ús desmesurat. Gairebé a cada capítol tenim els seus pensaments acompanyats d'aquest primeríssim primer pla. Hi ha vegades que és molt exagerat i provoquen més angoixa i por que altre cosa.
I ara què? Com continuarà? Veurem finalment com es desmunta Gilead? Necessitem que aquest estat mesquí i denigrant quedi arrassat pel què sigui, però que s'esborri qualsevol detall d'aquesta societat masclista, feixista i torturadora. Ja prou depriment és la realitat com per veure que aquests paios segueixen fent el què volen. Esperarem la següent temporada amb candeletes i moltes ganes. I tot i xalar molt amb la sèrie, perquè és boníssima, el millor és que tingui ja el seu desenllaç final i no allargar-ho perquè sí. Quedaran com uns senyors... ai perdó, com unes senyores!

 

GUILLEM

La meva joventut, estic parlant de la vintena, va anar veient com les meves opcions de país s'anaven consolidant després dels primers anys més embolicats. Va ser una època en la que van destacar dos noms que es convertiren en icones per tota una generació nova d'independentistes. Un d'aquest noms era la Núria Cadenes, empresonada sota l'acusació inventada (com no) de pertinença a banda armada. Detinguda la tardor del 88 i alliberada quatre anys després, es convertí en un dels símbols de l'independentisme creixent d'aquells anys. Recordo fins i tot els pets, que van reconvertir la cançó "Free Nelson Mandela" en un "Free Núria Cadenes", i la cantaven als seus concerts. L'altre símbol és en Guillem Agulló, assassinat el 1993 per un grup de feixistes nazis de merda. Com encara més merda va ser la pantomima del judici, la repressió patida pel seu entorn, les amenaces als familiars... El crit de "Guillem Agulló, ni oblit ni perdó" encara ressona avui a moltes concentracions i manifestacions, mantenint viu el seu record, com ha de ser.
Molts anys després, ha estat la Núria Cadenes la que ha publicat un llibre sobre Guillem Agulló. L'intent de convertir-ho en novel·la es va veure impossible degut a les emocions de la història, la implicació personal i la coneixença amb les persones. Així que al final, ha estructurat un llibre que combina personatges i mini-relats ficticis, amb la història vertadera, amb els esdeveniments que van tenir lloc aquells dies, amb les transcripcions de molts texts judicials, o periodístics.
De cara al lector tradicional, cal deixar clar que no se'n pot fer una lectura habitual. Plantejat d'aquesta manera, es confonen algunes parts de la història. De fet, són les parts fictícies les que apareixen sense tenir un lligam clar amb el relat real. La veritat, ha quedat una barreja una mica estranya.
Però com molt bé diu l'autora, no podia convertir en Guillem en un personatge de novel·la, perquè és alguna cosa més. Potser algun dia, algú aliè a tot plegat en podria fer una relectura, una peli, però ara mateix, en aquest cas no es podia fer. El què va passar és molt bèstia. I tot el què van amagar i mentir les autoritats judicials és escandalós. Com la sentència gairebé absolutòria. Molts dels fet explicats en pots trobar el paral·lelisme amb la situació actual, gairebé 30 anys després! Ja que la farsa de les detencions d'activistes, la farsa del judici als presos polítics, la farsa de les denúncies que conviden a l'exili... tot plegat, et fa pensar que realment, no només no ha canviat res, sinó que, potser estem pitjor, amb tot el respecte per la família agulló. Perquè després de tants anys, la situació de matxacar l'independentisme i encobrir el feixisme segueix al mateix lloc. La diferència rau en el % d'independentistes. I el més greu és que no ho estem aprofitant.

LES DE L'HOQUEI

Aquesta és una sèrie de tv3 amb un triple objectiu: substituir Merlí; mirar d'enganxar el públic adolescent; i donar un toc feminista als serials televisius, mostrant com a protagonistes principals a un grup de noies. Desconec si també volien revaloritzar l'esport de l'hoquei, i si ho han aconseguit. Així com van augmentar les inscripcions a la carrera de filosofia per Merlí, no sé si han augmentat les federacions d'hoquei.
Ara han acabat la segona temporada de "Les de l'hoquei". La primera la vaig veure així com de tant en tant, sense seguir-la massa. El suficient per tenir clars els personatges i trames principals, però insuficient per recordar quines eren aquestes. En canvi, aquesta segona temporada sí que l'he vist tota. El motiu principal és el fet de què va ser ua de les distraccions l'època d'aïllament a l'habitació pel covid. Mancat de coses a fer, vaig anar veient la sèrie i al final em vaig enganxar el suficient per, un cop fora de l'habitació, seguir la resta de capítols fins el final.
Amb això estic dient que l'he vist per inèrcia i no per qualitat? A veure, les coses no són ni blanques ni negres. Com tot en aquesta vida, té coses bones i altres no tant. Evidentment, no és de les millors sèries que s'han fet, però clar, no deixa de ser un culebrot, i per tant, és evident que els serials aquests televisius no tenen altre punt fort que les interpretacions. En aquest cas, sense centrar-nos en ningú (tampoc hi ha qui sobresurti al meu parer), una de les coses que cal agrair és que amb sèries com aquestes es dona l'oportunitat als joves actors i actrius a tenir papers importants i a formar-se. Així, totes les noies i ois que apareixen, poden tenir la sort de participar en un projecte gran, al costat d'actors i actrius ja importants, i així poder aprendre més i treballar d'allò que els agrada. Així, aquest aspecte és segurament el punt més fort de tots. I, és clar, el procurar mantenir, amb les seves trames, l'atenció suficient de l'espectador.
A partir d'aquí, ja podríem entrar en si és més o menys banal, més o menys provocatiu, etc. La veritat és que volen tractar temes molt diversos: racisme, corrupció, maternitat soltera, lesbianisme, promiscuïtat, pobresa, mentida, ludopatia, alcoholisme, accident, trauma, família... I els que em deixo. I potser aquesta llista excessivament llarga, provoca que en cap en concret s'acabi d'aprofundir. Segurament també és el què busquen, molts temes perquè tothom trobi aquell amb què s'identifica, i a partir d'aquí, lliure de poder opinar-hi.
Així doncs, veient la televisió que s'ofereix avui en dia, ha estat una bona oportunitat. No cal estar sempre mirant sèries estrangeres, que hi ha gent que sembli que només visqui per Netflix. Que potser no és tan bona? Però si no donem oportunitats als de casa, després ens queixarem que tots marxen.

LITTLE WOMEN

Little women, Donetes o Mujercitas. Tres maneres d'anomenar un dels llibres més clàssics de la literatura nord-americana, que va escriure Louise May Alcott a la dècada dels 60... del segle XIX!!! Les ments tancades creuen que és una novel·la o pel·lícula cursi, guiant-se pel títols i les imatges de noies jovenetes juntes i rient. res més lluny de la realitat. justament, un dels fils conductors de la història és la rebel·lió d'una de les noies, la Jo March, que renega de les expectatives que s'esperen de les dones a la societat, refusa el matrimoni, etc. No he llegit la novel·la original. El meu contacte amb aquesta història és a través del còmic, ja que era una de les històries de la col·lecció "Grandes novelas ilustradas" que em van acompanyar en la meva joventut i tantes idees per obres de teatre m'han donat, acostant-me a moltes novel·les i autors de manera més lúdica.
L'any passat es va estrenar una nova versió cinematogràfica, de la mà de la Greta Gerwig. És només la seva segona pel·lícula. La primera, Lady Bird, que ja en vam parlar i lloar en el seu moment. I amb només aquestes dues, tres nominacions als Oscars. alguna cosa hi haurà d'especial, doncs... Bona part de la culpa, se l'emporta la protagonista, la Saiorse Ronan (també Lady Bird) i que amb només 26 anys, ha estat 4 vegades nominada als Oscars. Increïble, però realment és una actriu que omple la pantalla i que està creixent molt. Esperem que faci bones eleccions, que tingui sort i ningú l'espatlli.
Ara sí, la peli. Doncs a veure, coneixent la trama i tot plegat, sense arribar a il·luminar com l'anterior pel·lícula de la directora, però realment, està molt ben feta. Combina els flashbacks bé, però en algun moment una mica massa acceleradament. Tot i això, vas seguint bé, i realment, està molt ben interpretada, no només per la principal, sinó per la resta d'actrius. Un genial treball de càsting ben fet, doncs, moltes vegades és clau pel destí d'una peli. Doncs sense tenir les sorpreses, ja que la història és coneguda, la vius bé, ben dissenyada, amb gràcia, amb distracció, i es nota el caràcter feminista de la cinta, en els temps que corren ara.
Per ara ja he vist 3 de les "teòricament" millors pelis de l'any: Paràsits, Joker i Little women, i la veritat és que no veig cap molt millor que les altres. Totes tenen factors bons i gairebé cap dolent, però per mi no destaca cap molt per sobre de les altres. Next stop, 1917.

I EL "CURS" ES VA ACABAR

Dissabte 20 de juny.
Ahir es va acabar el curs escolar. Per ser la primera vegada que tenia un grup de 6è de primària, la veritat que no m'ho imaginava així... I sabent que era el meu curs nº25, em pensava que seria una festa. Però no. El maleït coronavirus i la gestió de la pandèmia que han fet els nostres ximples  representants ha impedit que aquest curs es desenvolupi amb normalitat i s'acabi tal com es mereix. una llàstima de les grosses. Ahir en el comiat virtual va haver llàgrimes d'emoció (no de tristesa, ja que tots continuen junts el curs que ve), però amb uns muntatges de fotos i vídeos recordant les vivències viscudes, és difícil no sentir-se tocat. És cert que alguns seguien igual de freds com sempre, no sentien res de res, i el tant per cent era clarament masculí. Punt 1: Conyes apart sobre la igualtat de gènere, crec que com a societat tenim un problema quan els nens arriben a la pubertat amb unes actituds assimilades que van des de més mandra de treball a no gestionar les emocions.
Aquests dies, hi ha hagut el retorn d'alguns i algunes alumnes a l'escola. Dues hores dimarts, dues hores dijous durant aquests quinze dies. No entraré en e debat de si calia o no. Això ja ho hem parlat. Però vista l'experiència, cal reconèixer que ha estat molt estrany. Les limitacions de tot tipus (espai, nombre de persones, mascaretes, tipus d'activitat, mobilitat, etc) ho han convertit en un xou més que en una necessitat. I tot acompanyat és clar, de les opinions estúpides de totes aquelles persones que sense tenir-ne ni idea, parlen com si fossin uns experts, i també és clar, de les opinions dels que manen al departament, com sempre, allunyats totalment de la realitat de cada un dels centres. Punt 2: Per tornar així, millor no tornar.
El què més grinyola de tot plegat, és la comparació entre el què hem viscut aquests dies a l'escola, amb el què està passant als carrers i les possibles mesures que es prendran al setembre quan comenci el nou curs. Punt 3: Que quedi clar que no estic en contra de les mesures sanitàries recomanades, com la disminució del nombre de grups, la limitació de contactes amb un mestres o dos i amb el grup concret, la desinfecció i la neteja de mans constant, la mascareta quan torqui i els trons de patis i menjadors. No, em sembla molt correcte i raonable.
Ara bé, si la qüestió és que ens tractin d'imbècils, que vagin a cagar. Si la qüestió és convertir l'escola en una mena de presó pels nens i nenes, que vagin a cagar. Si els infants han de venir a l'escola amb mandra i odi perquè serà L'ÚNIC LLOC ON ES FARAN COMPLIR AQUESTES MESURES, que vagin a cagar! Ja s'ha vist ara. Els nens i nenes van junts pel carrer, juguen a les places, sense mascareta; fan berenars; les famílies i amics queden als bars, a les platges... Llavors arribaven a l'escola, i au, separats, no us toqueu! Sortien de l'escola, i vinga, tots junt anem a jugar junts a tocar i parar. No suporto la incoherència. Mai l'he suportat i intento mantenir-me sempre coherent. Però és que això clama al cel.
I ara ve l'estiu. En menor o major mesura, les famílies faran el màxim de vida normal possible, i moltes, com ja veiem ara, s'ho passaran tot pel folre. I després de tres mesos de fer el què vulguin, entraran a l'escola on se'ls haurà de fer passar tots per "l'aro". Ho sento, però no. Jo vull que l'escola faci el què toca, però o tots o ningú! ja n'hi ha prou de considerar l'escola un lloc on s'estiguin els nens i se'ls ensenyi o eduqui, per després a fora fer tot e contrari. Perquè si les coses van per aquest camí, que és el què sembla, que vagin a cagar!

CATS

No ho he pogut evitar. Era impossible que no acabés passant. Encara que totes les crítiques siguin negatives, que totes les opinions parlessin de ridícul i fracàs, que no senti ningú dient res bo de la pel·lícula. L'havia de veure en el moment que en tingués l'ocasió. I aquesta era avui, dia en què les "classes" del curs escolar acabaven. No era cinema, fet més habitual en temps normals, però sí en un sofà.
Cats, un dels musicals més famosos del món, rècords de taquilla inclosos, obra mestra d'Andrew Lloyd-Webber, la van convertir en peça del setè art l'any passat, i com deia, ningú la deixa ben parada. Li diuen de tot. Per això, possiblement, amb unes expectatives baixíssimes, doncs tampoc m'ha semblat tan malament. A veure, primera i gran consideració: Cats és una peça teatral, està fet i concebuda per ser representada en un escenari. La força de les cançons, coreografies, escenografia, moviments, etc, són per desenvolupar-se en un teatre. Per cert, gairebé ningú sap que un febrer vaig passar un cap de setmana a Madrid, sí, sí, Madrit!! per tal de veure-la en un teatre (en castellà, què hi farem, no es pot tenir tot...)
Bé, feta la primera i gran consideració, ja queda clar, que evidentment, no queda massa bé feta pel·lícula, ja que perd no tota la força, però sí un bon 90%. L'escenografia, imita la teatral, i llavors li dona un aire irreal, però crec sincerament que està fet expressament. Han volgut representar la mida real dels objectes i els espais, però com veus persones vestides de gats, queda com estrany. És evident que tot plegat li dona una imatge com surrealista. Els actors i actrius canten bé. Potser la inclusió d'estrelles (Judi Dench i Ian McKellen) està fet més per atraure públic que no pas per la qualitat musical dels dos ran actors. Això ha sortit bé en altres muntatges, però en aquest queda impostat, sobretot ella fent de Deuteronomy.

Ara bé, la música és potent, i hi ha cançons que estan molt ben realitzades, com la del propi Deuteronomy, la de la parella de Mungojerrie i Rumpleteezer, Mr. Mistopheles, Shimbleshanks, Macavity... Aquestes tenen molta força, o bé pel ritme, la imatge o l'emoció. Altres, han perdut. Durant l'estona de veure la peli, hi havia altibaixos. He començat a baix, però després la cosa ha millorat molt, i a partir d'un moment, anàvem pujant i baixant depenent de la cançó. Total, que jo no la desterraria del món, però evidentment, està a anys llum del musical. 

L'INTERCANVI

Després d'una bona temporada rellegint llibres que tenia a la prestatgeria, finalment, gràcies a la iniciativa de Llibreries obertes, disposo de tres novetats, de la qual ja n'he llegit la primera: L'intercanvi, de Rebecca Fleet.
Es tracta d'un thriller podríem dir que tou, senzillet. Es pot dir que compleix amb la consigna que han de tenir totes les novel·les d'aquest estil, el manteniment de l'atenció i l'interès en saber per on es va desenvolupant la trama. Va jugant a tres bandes. L'actualitat en dos fronts i el passat. Són tongades de les tres que es van alternant consecutivament i que permeten seguir el fil de la història sense dubtes i amb tranquil·litat.
La trama ens porta a veure com una parella anglesa, passa una setmana de vacances utilitzant aquest sistema que algunes persones utilitzen, que és el de l'intercanvi de cases. Vull passar les vacances a tal lloc, una altra gent vol venir on tu vius i es pacta un intercanvi entre les cases. Quan la parella arriba a la casa on passaran aquests dies, ella s'adona que un secret del passat no està tan oblidat com voldria creure. A més aquests dies eren una oportunitat per salvar definitivament la parella. La qüestió és qui vivia en aquesta casa i ara està a la seva?
Veiem com els fets del passat tronen a escena i mentre anem descobrint tot el què va passar, anem fent suposicions sobre el què està passant en el present.
Com deia, no està malament, manté la intriga, però al final és un text i una història un pèl tova. Seria perfectament l'argument d'una pel·lícula d'aquelles que passen els diumenges a la tarda (no sé si encara ho fan). És gairebé més important la crisi de la parella, com es va produir, el què fa la noia mentre el marit cau en un pou, que no pas el quid de la qüestió, que és saber què va passar. Però en definitiva ha estat força distret i motivador per llegir. A més no és molt llarga, així que això li juga a favor. Convertir-la en una obra d'aquestes de 500 pàgines l'hauria fet molt pesada. L'autora ha sabut jugar amb tots els aspectes.

OBRIR O NO OBRIR

Aquesta entrada podria ser un capítol més de la sèrie CONFINATS, però és massa concret i específic com per merèixer un tractament diferent.
La setmana passada ja van obrir escoles de territoris que entraven a la fase 2 de desconfinament. Aquesta setmana toca les que encara no ho havien fet, i clar, entre elles, les de Barcelona. Aquests dies hem assistit a una batalla dialèctica entre els que creuen que calia obrir i els que no, els que pensaven que així no n'hi ha prou amb els que deien que d'aquesta manera no, els que deien que l'escola no és una guarderia i els que diuen que és un servei públic.
Al mig de tot plegat, com sempre, els nens i nenes, assistint un cop més a la inutilitat amb què han estat ningunejats, i els mestres i les mestres, que poc poden dir al respecte, sent com són els veritables pals de paller de l'assumpte.
Personalment, jo anava llegint els articles i opinions de tots tipus. Llegia un que deia que no s'havia d'obrir i pensava: "I tant, té raó". A continuació llegia una persona que deia que sí que cal obrir les escoles, i pensava: "I tant, té raó". Per tant, d'entrada dir que tant els arguments a favor com els arguments en contra, tenen la seva part de raó. I és per això que la polèmica és enorme, perquè en el fons, estem parlant d'una activitat que influeix en la vida de milions de persones al país: infants, adolescents, pares i mares, avis i àvies. Fins i tot els que no tenen fills o no es dediquen a l'educació, opinen sobre el tema!! (aquests sí que no tenen massa criteri).
El terme mig en aquest tema és impossible. Jo, per exemple, penso que és important que els nens i nenes puguin tornar a l'escola, retrobar-se, acomiadar-se, tancar el curs d'una manera més o menys normal. Però clar, fer-ho en aquestes condicions, les distàncies i tota la pesca, és bàsicament, com he comentat en altres entrades, anti-natural i va en contra del què ha de ser l'escola. Era una llàstima acabar el curs només telemàticament, però també és penós acabar-lo amb uns quants sense poder somriure perquè estàs tapat per una mascareta.
Jo aniré a l'escola. Tot i que no m'agrada gens fer-ho en aquestes condicions, hi aniré. I ho faré perquè penso que tinc una responsabilitat amb els alumnes que he tingut aquests últims anys. No entendria que ells hi anessin i no em trobessin a mi. I no ho dic amb afany de protagonisme o per donar.me importància, no és això. Però si he estat dos anys seguits amb ells (i amb alguns tres dels últims quatre), no sé, em sembla que els conec força com per voler acomiadar-me d'ells, aj que l'any que ve ja seran a l'ESO.
Per tant, benvinguda incongruència, però les coses són així. I el més important seguirà sent com enfocarem el proper curs, perquè aquest, encara que sigui políticament incorrecte dir-ho, es va acabar el 12 de març. Hem fet altres coses, però en cap cas el què teòricament és escola.

EL DARRER TERMINATOR

Quan fa moooolts anys, James Cameron va rodar Terminator, encara no sabia que estava creant un dels personatges de ciència ficció més coneguts del cinema (ni que estava donant fama internacional a un milhomes anomenat Arnold Schwarzenegger - per cer, l'he escrit de memòria i tan sols m'he equivocat en dues lletres-). Tampoc sabia que pocs anys després, faria una de les millors pelis d'aquest gènere, amb la segona part, Terminator 2. Va ser tot un fenomen, amb uns efectes fins llavors mai vistos, gràcies a la quantitat immensa de dòlars que hi van posar.
A partir de llavors, s'ha volgut allargar la franquícia de mil maneres, ja sense els actors, actrius, guionistes i directors originals. El primer intent, Terminator 3, que donava continuïtat a la saga, seguint-la allà on la van deixar. Té molts crítics, i encara que evidentment no té el carisma de les altres, tampoc estava tan malament. Les altre dues, Terminator Salvation i Terminator Genesis (altre cop amb l'austríac) no acabaven de donar massa de nou.
I llavors és una torna James Cameron i agafa la història allà on ell la va deixar, després de la segona part. Clar, això ja és una clar mostra d'intencions al respecte. I el què aconsegueix és una mica una colla de despropòsits que com les anteriors, no aporten res a la saga. El millor es va quedar a Terminator 2, i a partir d'aquí, pelis de molta acció, interessants des del punt de vista dels efectes especials, per nostàlgics de la saga, però res més. Acció, acció i més acció. Com sempre, cal saber quan dir prou. Tornar a veure la Sarah Connor original, amb més de 60 anys, o el propi Schwarzenegger, amb 70, fa passar una ica de vergonyeta. Realment, no calia veure'ls en aquest estat. Sobretot a ella, ja allunyada del món del cinema, vol aparentar sent tant una dona dura, que sembla que en ca moment estigui gaudint del què fa. Una amargada amb totes les de la llei. Els han volgut recuperar igual que van fer amb les noves entregues d'Star Wars amb el Luke, el Han i la Leia, però n els ha quedat tan bé. De totes maneres, ha estat una estona d'acció distreta per preparar setmanes complicades, tot i que haurà passat, sense pena ni glòria, igual que les dues anteriors, que soc incapaç de recordar-ne res.

LA SEGONA DE LA CRIADA

Més d'un mes després d'acabar la primera temporada (coses del confinament total), he enllestit ja la segona temporada de la sèrie The handmaid's tale.
Tretze episodis que ens han retornat a Gilead aquest nou país sortit del cop d'estat als USA per una colla de fanàtics religiosos masclistes per donar resposta als problemes de fertilitat entre altres coses, però que evidentment, aquest fet és el que dona peu a la trama sencera. Aquesta nova temporada aprofundeix encara més en els personatges, les seves virtuts i els seus temors. veiem que els bons tenen les seves anades d'olla i els dolents tenen algun moment de lucidesa. Personatges nous també, que tot i seguir en un rol secundari, aporten moments molt destacats dins la història.
Els patiments de la June te'ls vas fent propis. Pateixes amb ella quan pateix, aguantes la respiració en els moments en que està intentant sortir d'aquest món que l'ha convertit en una esclava en mas d'un matrimoni i una societat tremendament radical.
Veiem en algun moment com actua Canadà davant els seus nous veïns, hem vist l'evolució de "l'embaràs" de la June, i com acaba tot, amb sorpresa final. Bé, sorpresa a mitges, primer perquè hi ha tercera temporada, i segon perquè ja es veia que això no acabaria així. És molt xocant veure aquesta societat. Viuen amb totes les tecnologies i avenços de l'època actual, però les cases on viuen els comandants semblen ancorades al segle XIX, al qual pertany la seva manera de pensar. 
Moments de gran dramatisme van acompanyats de molta reflexió sobre el món en el què vivim. Ara mateix, amb els propis USA en plena revolució anti-racista, no cal ser cap geni per veure en el merdós del Trump una còpia de les idees de creació de Gilead. Per tant, tot i ser una obra de ficció (recordem que és l'adaptació d'un llibre), fa por pensar que tampoc estem tan lluny. En qualsevol moment poden pujar al poder una colla de sonats amb metralletes per fer anar el país cap a on volen, el control de la població i l'extermini o esclavatge pels que són o pensen diferent. Estremeix adonar-se de tant gent que hi ha amb aquestes idees, la veritat.
Bé tornant a la sèrie, veurem cap a on va evolucionant, ja que els darrers esdeveniments comencen a plantejar una revolta dins l'estat. veurem si es compleix o veurem com el poderós torna a aixafar el just.

L'INFORME PHAETON

Punt 1: L'informe Phaeton, és un llibre de l'Albert Salvadó, d'aquests que aquests dies he rellegit perquè dubtava si el seu lloc era la prestatgeria o era la bossa de llibres d'intercanvi.
Punt 2: a mesura que l'anava llegint, a partir d'una mica més de la meitat, tenia la sensació de que no el vaig acabar la primera vegada qe e vaig llegir. Moments de pesadesa, no pas de desinterès, em feien adonar que no em sonava res del què llegia més enllà d'aquelles pàgines finals. No, no em sonava gens el final.
Punt 3: Per ara s'ha quedat a la prestatgeria, però els dubtes hi continuen sent. Així doncs, què li passa a quest llibre que me'l vull quedar però també pot anar a la saca? Tenint aquesta sensació, pot ser possible que l'altra vegada el deixés de llegir perquè no podia més?
A veure si podem donar resposta a aquestes preguntes. Jo crec que hi ha dos aspectes claus que són clars per tenir aquest dilema. Per una banda, tenim la trama. A mi m'ha encantat. La possibilitat de pensar que la història que ens han ensenyat no és certa. Que Pangea, va existir, però no amb homes de Neanderthal, sinó amb una civilització molt avançada que fou la causant del gran cataclisme (conegut actualment com el diluvi universal). Hi ha dos punts de partida bàsics. El primer, el fet que vuitanta cultures antigues, repartides per tot el món recullen en els seus escrits un moment de desastre ecològic, tipus inundació, amb un personatge que salva algunes espècies (nosaltres el coneixem com a Noè). Això fa pensar que realment, alguna de grossa va passar fa molts anys. L'altre aspecte a tenir en compte, és que els avenços científics i tecnològics dels últims 200 anys són brutals. realment és possible que hi hagessin uns milions d'anys amb l'ésser humà primitiu en aquell estat sense evolucionar? La trama del llibre, és molt interessant i em cridava molt l'atenció.
Quin ha estat el problema? La manera d'escriure'l, ple de referències bibliogràfiques, de cites d'autors, pensadors... el llenguatge utilitzat en alguns passatges, que feien llegir en diagonal més d'un tros. En alguns moments, era molt pesat llegir segons quins capítols perquè tot i anar avançant, el llenguatge utilitzat feia la lectura molt pesada. Si no hagués estat per l'interès en saber més i mes, potser l'hauria tornat a deixar.
El moment que he xalat més és quan un dels personatges exposa el què va passar en aquells anys, però de manera que ho explica com una història de ficció, sense dissertacions filosòfiques ni científiques, amb diàlegs entre els protagonistes d'aquells temps, etc. Això ho diu tot. Així que el dubte existeix. Una idea brillant, però complicada de llegir. Si hagués optat per fer-ne una ficció més amena, seria més assequible, tot i que llavors, ningú es prendria aquesta idea seriosament, quan justament l'autor, vol que ens ho plantegem de debò. I si el què ens han explicat, no fos veritat?

CONFINATS XII

1 de juny. Ja som al sisè mes de l'any, el que normalment representava el final de curs i començament
de les vacances escolars. El de l'inici de l'estiu. tres conceptes que tornaran a repetir-se: començarà l'estiu, les vacances d'escola i s'acaba el cole. Però clar, no és el mateix de sempre.
avui entren alguns territoris a la fase 2 de desconfinament. Les seves llibertats de moviment i de coses a fer van augmentant a poc a poc, esperant que la gent actuï amb seny i no s'hagin de fer passes enrere.
A Barcelona continuem a la fase 1, i la veritat, sembla mentida que no tornem a la fase 0, veient com hi ha get que passa de tot. Per sort, som més els que estem complint la normativa tal com diuen. Per així crida més l'atenció i indigna veure segons quines actituds d'algunes persones, però també de l'administració, que per una banda, sembla que l'únic que l'interessa és l'economia i per l'altra no actua amb contundència davant les mostres de no-respecte. Cada vegada que sortim a caminar i ens trobem amb grups molt nombrosos, sense respectar distàncies, ni dur mascareta, se m'encén la ràbia i em creix el desig de què els passin coses dolentes (bàsicament que agafin el virus, sense pair desgràcies personals, tampoc cal). Però em fot molt que alguns estiguem encara complint normes i altra gent amb les mateixes necessitats s'ho passin pel "forro".
I aquí és quan entra un dels temes estrella: la re-obertura de centres escolars. La majoria de famílies han optat per no dur-hi els nens i nenes. veurem com va a Barcelona la setmana que ve (si passem de fase). La veritat és que per anar-hi en aquestes condicions, millor no cal. L'escola és lloc de contacte emocional i físic. Sense aquest contacte, i sotmesos a tantes restriccions (d'espai, de companys...) es perd tot el positiu que pugui tenir una acció educativa. A les escoles no volem cap nova normalitat. Volem la normalitat. La resta, són disbarats.
Mentre, el gobierno d'Ecspanya continua anant a la seva, aconseguint ficar-se en contra la ultradreta que cada cop va guanyant més adeptes. Mentre que a Catalunya, les baralles entre els partits independentistes són cada vegada més evidents, les ganes de marxar d'Espanya continuen creixent. Sí, si no fóssim dins d'Espanya les coses haurien anat d'una altra manera. Segur. I ja està. No cal trencar-se les vestidures per això. És una realitat. Per desgràcia, no ho podem demostrar. així que aconseguim la independència, i a la propera pandèmia ho demostrem. L'estat espanyol està afeblit, però la seva força bruta està creixent. si no ho aprofitem, perdrem una oportunitat d'or. Però mentre hi hagi tants Judes al poder, ho tenim fotut. Només el poble salva el poble.
Sigui com sigui, toca seguir esperant veure com evoluciona la crisi sanitària, com es desconfinant, i a veure si anem cada vegada a millor. Que s'acabi d'una vegada aquesta situació per poder oblidar-la d'una vegada!