25 ANYS

Quan el setembre passat pensava en el curs que anava a començar, em venien força coses al cap: era el primer any que duia un grups de sisè; era el tercer any que feia de tutor d'un bon grapat de nois i noies; després de dos anys en blanc, tornaria a fer obra de teatre i quina una en preparava...; i és clar, pensava en què era el meu curs nº 25. Sí, per les meves mans ja han passat, no 25 generacions perquè he anat repetint grups, però sí 25 inicis de curs, 25 convivències, 25 Carnestoltes; 25 celebracions de Nadal i altres festes, 25x3 avaluacions i un llarg etcètera. No es pot dir cada dia que arribes a aquest aniversari, i en un mateix centre. Així com el Messi sempre ha jugat al Barça de professional, jo també he estat a la mateixa escola.
Però vet aquí que arriba el covid i el confinament. I el què havia de ser una celebració grandiosa, s'ha convertit en un nyap. Res d'emocionant, res d'especial... Aquests 25 cursos hauran arribat sense poder tenir contacte amb cap alumne ni company. No s'ha pogut fer cap esment perquè poca cosa a celebrar teníem en aquest final de curs tan poc agradós per tothom.
Com que l'escola té l'estranya mania de celebrar els 25 anys quan fas els 26 (amb l'excusa que compten des del contracte i per tant, oficialment, no porto 25 anys) tindrem una segona oportunitat d'aquí un any, i esperem que llavors sí, podem celebrar-ho espectacularment.
Si tanco els ulls i penso en tot aquest temps, em trobo molts moments: els inicis dubitatius, els dubtes al segon any si realment servia per això o no, el descobriment a partir del 4t any de saber del cert en què consisteix aquesta feina; les moltes obres de teatre, la feinada que representen i la satisfacció aconseguida a nivell de grup i individual; els moments divertits i alegres amb els nens i nenes; les complicitats; molts dels companys i companyes amb qui he coincidit; la creació de Món Jove; la creació dels Geganters i Timbalers; la sensació de llibertat i tenir carta blanca en realitzar segons quines activitats... Més val quedar-se amb aquests records que no pas amb els dolents. Està clar que un dels moments més durs va ser afrontar la mort d'un alumne. La càrrega emocional d'aquells dies va ser brutal i dins la desgràcia, va servir per créixer com a persona i com a mestre. També s'ha de destacar l'època de fiscalització del meu treball per la tergiversació d'unes paraules i que alguns companys van aprofitar per fer mal i la direcció de l'escola no va actuar com d'ella s'espera. Els enfrontaments amb companys també són aspectes negatius d'aquests anys. Per sort. els positius i agradables superen en escreix els altres. I per això seguirem treballant com fins ara, costi el què costi. Per ells i elles.