I EL "CURS" ES VA ACABAR

Dissabte 20 de juny.
Ahir es va acabar el curs escolar. Per ser la primera vegada que tenia un grup de 6è de primària, la veritat que no m'ho imaginava així... I sabent que era el meu curs nº25, em pensava que seria una festa. Però no. El maleït coronavirus i la gestió de la pandèmia que han fet els nostres ximples  representants ha impedit que aquest curs es desenvolupi amb normalitat i s'acabi tal com es mereix. una llàstima de les grosses. Ahir en el comiat virtual va haver llàgrimes d'emoció (no de tristesa, ja que tots continuen junts el curs que ve), però amb uns muntatges de fotos i vídeos recordant les vivències viscudes, és difícil no sentir-se tocat. És cert que alguns seguien igual de freds com sempre, no sentien res de res, i el tant per cent era clarament masculí. Punt 1: Conyes apart sobre la igualtat de gènere, crec que com a societat tenim un problema quan els nens arriben a la pubertat amb unes actituds assimilades que van des de més mandra de treball a no gestionar les emocions.
Aquests dies, hi ha hagut el retorn d'alguns i algunes alumnes a l'escola. Dues hores dimarts, dues hores dijous durant aquests quinze dies. No entraré en e debat de si calia o no. Això ja ho hem parlat. Però vista l'experiència, cal reconèixer que ha estat molt estrany. Les limitacions de tot tipus (espai, nombre de persones, mascaretes, tipus d'activitat, mobilitat, etc) ho han convertit en un xou més que en una necessitat. I tot acompanyat és clar, de les opinions estúpides de totes aquelles persones que sense tenir-ne ni idea, parlen com si fossin uns experts, i també és clar, de les opinions dels que manen al departament, com sempre, allunyats totalment de la realitat de cada un dels centres. Punt 2: Per tornar així, millor no tornar.
El què més grinyola de tot plegat, és la comparació entre el què hem viscut aquests dies a l'escola, amb el què està passant als carrers i les possibles mesures que es prendran al setembre quan comenci el nou curs. Punt 3: Que quedi clar que no estic en contra de les mesures sanitàries recomanades, com la disminució del nombre de grups, la limitació de contactes amb un mestres o dos i amb el grup concret, la desinfecció i la neteja de mans constant, la mascareta quan torqui i els trons de patis i menjadors. No, em sembla molt correcte i raonable.
Ara bé, si la qüestió és que ens tractin d'imbècils, que vagin a cagar. Si la qüestió és convertir l'escola en una mena de presó pels nens i nenes, que vagin a cagar. Si els infants han de venir a l'escola amb mandra i odi perquè serà L'ÚNIC LLOC ON ES FARAN COMPLIR AQUESTES MESURES, que vagin a cagar! Ja s'ha vist ara. Els nens i nenes van junts pel carrer, juguen a les places, sense mascareta; fan berenars; les famílies i amics queden als bars, a les platges... Llavors arribaven a l'escola, i au, separats, no us toqueu! Sortien de l'escola, i vinga, tots junt anem a jugar junts a tocar i parar. No suporto la incoherència. Mai l'he suportat i intento mantenir-me sempre coherent. Però és que això clama al cel.
I ara ve l'estiu. En menor o major mesura, les famílies faran el màxim de vida normal possible, i moltes, com ja veiem ara, s'ho passaran tot pel folre. I després de tres mesos de fer el què vulguin, entraran a l'escola on se'ls haurà de fer passar tots per "l'aro". Ho sento, però no. Jo vull que l'escola faci el què toca, però o tots o ningú! ja n'hi ha prou de considerar l'escola un lloc on s'estiguin els nens i se'ls ensenyi o eduqui, per després a fora fer tot e contrari. Perquè si les coses van per aquest camí, que és el què sembla, que vagin a cagar!