UN ALTRE AL SAC

I ja hi tornem a ser. Un altre 31 de desembre, un altre final d'any. Un altre moment per mirar enrere però sobretot mirar endavant. Un any marcat pel retorn a la normalitat després de la pandèmia, tot i que tornen a bufar vents d'alarma (i la mascareta al metro continua). Sigui com sigui, en aquest aspecte hem anat a millor, ja que veníem de dos anys molt dolents. Això no treu a què tinguem l'esperança que el 2023 sigui millor, en tots els aspectes. Ja tocaria un any per recordar amb entusiasme i no arribar a aquest dia amb ganes de tancar una pàgina.

TEMÀTIQUES DEL 2022

El primer que cal dir és que aquest 2022 s'ha superat el rècord d'entrades en el blog, que es trobava en les 160 del 2020, l'any pandèmic. aquest 2022 acabarà amb 167 articles publicats en 365 dies, que no està gens malament. Té especial mèrit haver aconseguit aquesta fita amb els quatre mesos finals (des de setembre) que hem viscut a nivell d'estrès. Però suposo que el blog seguia sent una manera d'escapar-se d'ell. Penseu que la mitjana d'entrades és de 14 al mes, i el setembre i el novembre es van quedar en 5 i 7 respectivament.

Per altra banda, a nivell de temàtiques, aquest any ha estat molt diferent als anteriors. Les etiquetes de les entrades han estat molt repartides entre els diferents temes dels quals s'acostuma a tractar aquí. Per exemple, l'entrada més repetida, que un cop més és el cinema (tercer any consecutiu i cinquè fent podi), assoleix un 12% del total de l'any. Amb un 12 %, sempre hauria quedat fora d'aquest podi imaginari (4ª el 2018, 5ª 2019 i 2021, i 7ª!!! el 2020).

Com a altres comentaris que es poden fer, tenim que la tv continua al top degut a l'augment del visionat de sèries; aquesta i el futbol ocupen les primeres posicions per segon any consecutiu (el femení, l'Eurocopa femenina i el mundial han tingut força pes); llibres, Barça i Catalunya es mantenen al top five (sorprèn sobretot el cas català, perquè la cosa no està per llençar coets; són més entrades d'indignació que no pas d'il·lusió). 

Així ha quedat el 2022:

- Entrades sobre cinema, un 12%

- Entrades sobre televisió, amb un 11%

- Entrades sobre educació, amb un 10%

- Entrades sobre futbol, un 9%

- Entrades sobre Catalunya i llibres, amb un 8%

- Entrades sobre Barça, quotidià i sorprenent, un 7%

- Entrades sobre món, escola i viatges, un 5%

- Entrades sobre música i teatre, un 3%

- Entrades sobre castells i lleure, amb un 2%

- Tanca el rànquing les entrades sobre el blog, amb un 1% (remuntada assegurada amb l'arribada de l'article 1500 ben aviat).

L'any que ve... més!!!

LES MILLORS DE L'ANY (V)

Després dels rànquings de l'any de sèries de tv i llibres, queda el de pel·lícules. Com he anat comentant en diverses entrades, la sensació és de que no ha estat un any precisament bo en quant a cinema. Tot i així, el problema no és pas la quantitat, això està clar. Fins a 36 articles sobre pel·lícules durant aquest any. Però n'he vist força més que no han merescut cap entrada, i d'aquí aquesta sensació agredolça.

A partir d'aquí, quan mires la llista per fer el rànquing, ràpidament la redueixes a deu. No ha costat gens, cosa que reforça aquesta idea. No he hagut de pensar gens per fer les primeres eliminacions. Resulta però, que l'any passat vaig dir el mateix, i al fer el rànquing em vaig quedar ràpidament en sis, o sigui que potser aquest any no ha estat tan dolent, no? De fet el 2021 i el 2019, enlloc de top ten, vaig fer top five, mentre que 2018 i 2020 sí que van reeixir les deu millors. Mentre estic escrivint, he de prendre una decisió, i decideixo posar només les cinc millors, perquè així m'he de trencar el cap i fer un bona valoració d'elles (si fes les deu, ja estaria decidit). Així, queden fora La vida sense la Sara Amat (sorprenent), Eternals, Belfast, Jurassic World dominion i West Side Story. Som-hi doncs, aquestes han estat per mi, les millors pel·lícules que he vist aquest any:

5a: Avatar 2, el sentit de l'aigua: Vista just ahir, es col·loca en el rànquing perquè és un espectacle per si sola, i que no mereix quedar-se fora d'aquesta llista de les millors pelis de l'any. Potser la podríem col·locar més amunt, però veient quines són aquestes cinc, el més just seria un empat entre les cinc, però cal ordenar-les.

4a: Jo, Tonya, perquè em va agradar força com està filmada aquesta història sobre uns personatges olt peculiars de l'esport. Grans interpretacions per una història increïble.  

3a: Bullet train, perquè m'ho vaig passar tan bé veient una anada de l'olla tarantinada, amb uns girs de 180 graus constants, embolics i violència gratuïta però que fa riure.

2a: Encanto, perquè aquesta família Madrigal i les seves cançons tornen i tornen al meu cap. I clar, No es pot parlar d'en Bruno és de les millors de l'any. Quin error van cometre en no proposar-la pels òscars, perquè hauria guanyat de carrer.

1a: Dear Evan Hansen, perquè el temps que vaig trigar en trobar la manera de veure-la ha estat proporcional a la sorpresa, trama, guió, música... que l'envolten i la han portat a ser considerada una peli digna de debat educatiu.

A veure què ens depararà l'any 2023 en l'aspecte cinèfil... Almenys, no tenir aquesta sensació de buit, i que tingui cada vegada més difícil fer la selecció final.

AVATAR: EL SENTIT DE L'AIGUA

Tretze anys després de trencar rècords a tot el món, James Cameron torna a Pandora. Avatar, The way of water és la continuació de la mítica pel·lícula dels homenots i donotes na'vi. Ens retrobem amb en Jake Sully i la Neytiri, que han format una família amb fills seus, i altres mig adoptats. Però és clar, els humans no volen perdre l'oportunitat de conquerir un planeta amb tanta biodiversitat, així que hi tornen amb més armament i personal per tal d'explotar tota la riquesa del planeta. Però clar, com que els na'vi no els fa cap gràcia, també venen clons avatars dels marines morts per acabar amb la família Sully.

A partir d'aquí, es combinen les imatges espectaculars dels paisatges de Pandora i les seves criatures amb el descobriment dels costums d'una altra ètnia na'vi, els metkayina, que viuen en contacte amb l'aigua i els animals marins, al contrari dels omaticaya, que eren habitants del bosc. L'acceptació, la integració, els conflictes entre els joves de cada tribu... i és clar, la reacció quan finalment els humans els troben i volen acabar amb ells.

Són més de tres hores d'espectacle visual. El director ja sabia que seria la crítica principal que li farien, així que una mica passa d'ella, excusant-se que la gent pot estar veient tres o quatre capítols seguits d'una sèrie, i llavors no pot veure una peli llarga? Car, una mica de raó sí que en té, però això no deixa fora el que realment és, una pel·lícula potser massa llarga. Es podria comprimir un pèl, tampoc molt, perquè tot el què passa té el seu significat, però almenys vint minuts sí que es podrien escurçar. 

I la qualitat? On la tindríem? Home, és bona, està clar. Falta la sorpresa de la primera pel·lícula. A l'estar tan separada en el temps, és una mica una repetició de la trama, però la part humana queda relegada a gairebé res aquest cop. El dubte principal és que, si tenen la intenció de fer dues pelis més, i això serà en poc temps, no com entre la primera i la segona, els guionistes tenen molta feina per tal d'evitar estar veient cada un o dos anys més del mateix. Costa veure per on aniran els trets si ens volen oferir alguna cosa diferent, caldrà que ho organitzin bé. Vull pensar que així ho faran, ja que per alguna cosa, són gent que viu daixò... mireu l'univers Marvel com s'embolica i els desembolica...

Recuperant si n'havia parlat en aquest blog, descobreixo que vaig trigar molt en veure-la (tres anys després de l'estrena) i que em va deixar bé, però poca cosa més. Allà ja parlo de l'excessiva durada. Aquest any, l'he recuperat per posar-me al dia de la segona part, quan de fet el 2021 ja la vaig revisitar, confirmant que algunes vegades passa que hi ha pel·lícules que milloren quan la reveus.

Un cop vista, estic content d'haver-la vist, és un bon final cinematogràfic de l'any, tot i que ara penso que en 3D deu ser la bomba. Visualment, és un deu. 

LIS MILLIRS DI L'INY (II)

L'any passat al costat dels rànquings de llibres i pel·lícules, vaig fer també un rànquing inesperat de sèries de televisió. Allà em preguntava si calia fer-lo o no, si hi hauria continuïtat o no. Aquest any ja no m'ho pregunto. Evidentment que s'ha de fer aquest rànquing, i per dos motius: 

El primer, perquè si l'any passat en van ser disset de diferents (no es compten temporades sinó títols), aquest any n'han estat divuit!!!! Així que si m'ocupa temps del meu lleure i entrades del blog, cal fer el rànquing. I el segon motiu és que, tot i que encara no he repassat les pel·lícules, tinc la sensació que han estat fluixes en general, mentre que les sèries (algunes d'elles) superen en qualitat moltes de les pelis que es fan avui en dia. Les productores es gasten molts diners i inverteixen molt en les sèries, i es nota en la qualitat d'aquestes, i sobretot en les que encapçalaran aquest rànquing.

Aquest any s'han seguit combinant sèries antigues amb sèries actuals, i algunes d'elles, mítiques, han arribat al seu final (com és el cas de  24 i The walking dead). A l'hora de fer el rànquing, tinc molt clares les primeres posicions, també les més bones, i després també estan molt clares les que no em plantejo de tenir-les en les deu primeres posicions.

Primer mirem quines han estat (per ordre de vistes al llarg de l'any): Boba Fett, Anna, El descobriment de les bruixes, Resurrection (dues temporades), Cucut, Moon knight, Obi Wan Kenobi, Siren (tres temporades), 4.400, Big sky (2 minitemporades), 24 (quatre temporades), Miss Marvel, Only murders in the building (dues temporades), House of dragon, Paral·leles, The walking dead (dues minitemporades), The rings of power i She Hulk.

Hi ha tres sèries que no entren en el top five, i podrien ser-hi perfectament, però per motius diferents. Una és The walking dead, i més havent arribat al final total. És veritat que les últimes minitemporades han estat molt més bones que algunes de les anteriors, però la frescor de les altres la deixen fora. Les altres dues són les d'Star Wars. Tant Boba Fett com Obi Wan han estat molt bones i amb un component emocional important, però altra vegada vull dir que la quarta i cinquena classificades, que segurament estarien per sota d'aquestes tres, les mantinc al capdamunt del rànquing per la novetat aportada. Anem a per elles.

5- ANNA: Aquesta sèrie italiana, ha estat una de les sorpreses de l'any i que em van arribar més, per temàtica, protagonistes, etc. Com deia, en aquest cas la sorpresa l'ha portada al cinquè lloc.

4- SIREN: Les tres temporades d'aquesta sèrie han estat del millor de l'any. Trames noves, diferents, i unes interpretacions molt bones. Tot i les trames millorables, altra vegada la sorpresa desempata.

3- 24: I llavors, si la sorpresa dona punts, que fa 24 aquí? Doncs tot i el xurro de l'última temporada, les altres quatre que he vist aquest any, per molt que siguin molt similars, he de reconèixer que l'adrenalina, l'interès i l'emoció que em despertava aquesta sèrie, molt poques ho han aconseguit. Gairebé cap. Per tant, la torno al podi (cal recordar que l'any passat ja va aconseguir el primer lloc).

2- LA CASA DEL DRAC: Per moltes raons, La casa del drac podria haver encapçalat perfectament aquest rànquing. Qualitativament, està per sobre de la guanyadora, Els anells del poder. Però el motiu d'aquesta ja el dic després. Sigui com sigui, aquesta preqüela de Joc de trons, encara que estigui al segon lloc, és un número u claríssim.

1- ELS ANELLS DEL PODER: Llavors perquè The rings of power és la primera de la llista si potser La casa del drac és millor? Doncs perquè el component emocional de les històries de la Terra Mitjana té un pes enorme en la meva persona. Si Tintín representa la meva infància, El senyor dels anells és la meva adolescència i joventut. I els records de tot aquest món tenen una força que cap Targaryen pot superar.

SHE HULK

La darrera sèrie de l'any se l'emporta She Hulk,el nou lliurament de Marvel per la televisió per seguir fent gran el seu univers. No l'he vist al moment en què s'emetia (això va ser a l'estiu o una mica abans). N'estava veient altres, i la veritat és que no m'oferia massa bones vibracions. Ha estat ara, arribant al final de l'any, que buscava una sèrie curta (té 9 capítols), no molt llargs (duren 30 minuts), per tal de poder començar i acabar una sèrie abans de tancar l'any.

I quina ha estat la sensació final? Doncs la veritat és que ha estat una bona barreja. De seguida vaig adonar-me que no era una sèrie com les altres. Si busqueu aventures de superherois Marvel, aquesta no ho és. She Hulk seria una comèdia, però fins i tot en alguns moments podria ser considerada una comèdia anada de l'olla. La història ens presenta la Jenn Walters, cosina d'en Hulk, que en un accident rep els poders del seu cosí i la converteixen també en un ésser verd i fort. A partir d'aquí tenim la lluita habitual entre els dos caràcters: l'advocada tímida en la vida social i la superheroïna admirada per tothom. Aquesta lluita interna et porta el millor dels dos mons en clau de comèdia. Des del primer moment, juguen amb l'espectador/a, fent-lo partícip de que està veient una sèrie de televisió. A cada capítol es dirigeix més d'un cop a la càmera per fer comentaris que impliquen la coneixença de què estàs mirant una sèrie. Aquest doble joc és graciós en un 90% de la temporada, però al meu parer se'ls en va de les mans a l'últim capítol.

Al llarg dels capítols es va desenvolupant la trama, senzilla, ja que la base és la comèdia i no l'aventura, de manera que gairebé es podrien veure els capítols per separat (que tampoc caldria, ja que no agafaries proximitat als personatges recurrents). Amb aquesta mania (de vegades embafadora, i d'altres enriquidora) de lligar trames, tenim una bona colla d'aparicions d'altres sèries o pel·lícules: des del mateix Hulk, fins a en Daredevil (el millor capítol sense dubte), l'Abominació, en Wong... Aquestes aparicions aquí enriqueixen la sèrie. 

Però com deia, l'últim capítol decep molt (segons el meu gust, clar). L'anada de l'olla se'ls escapa, i tens la sensació de que no sabien com acabar-ho (cosa impensable, ja que tot està lligat fins al mínim detall). De manera que senzillament, és un final dolent. De cop i volta ho emboliquen amb la realitat de la marca Marvel, i quan tornen a la trama fan un ximpum sobtat. Així doncs, poem dir que per passar una estona divertida força bé (no es fa llarg, rius, hi ha detalls molt bons), però el final és un nyap. 

ELS MILLORS DE L'ANY (V)

Aquest 2022 ha estat força pobre a nivell lector. Vaig arribar a la meitat de l'any amb el ridícul nombre de 5 llibres llegits. Llavors en donava la culpa sobretot a que dos dels cinc havien estat relacionats amb l'educació, i que cal una lectura més reflexiva que no pas plaent. La segona part de l'any no ha estat exemplar, tot i superar el nombre anterior. Han estat8 llibres més, però clar, cal tenir en compte que hi havia l'estiu enmig. La casualitat ha fet que dins aquests vuit llibres del segon semestre també hi haguessin dos educatius, que han seguit frenant el ritme. Però també ha estat un fet decisiu el no ús del metro cada dia, fet que vulguem o no, ajudava la lectura. Però clar, això vol dir que caldrà reformular el dia a dia per trobar altres moments per llegir, a casa, tranquil, perquè és necessari llegir, llegir i llegir.

Sigui com sigui, aquesta és la llista dels tretze llibre d'aquest any: La lluita a l'exili, Cabells de gebre, Educar adolescents, La escuela no es un parque de atracciones, Ferro i sang, El mentalista, La cura, Les filles del fred, La noia del vestit blau, Educació feminista, Crim en directe, Fundació i Fes que cada classe funcioni.

Triar-ne cinc entre tots aquests ha estat fàcil, tot i alguns dubtes, ja que tampoc han estat llibres especialment brutals. Han estat en general bé, però no han despertat passions fervoroses. Per això, el rànquing de llibres d'aquest any ha quedat de la següent manera (destaco el sisè lloc del llibre d'en Luri, La escuela no es un parque de atracciones. Per pensar-hi).

5è: LA LLUITA A L'EXILI: la continuació del llibre que explica la visió del president Puigdemont, independentment del teu color de samarreta, és imprescindible per entendre tot el què es va fer malament, i així no ens sorprèn com n'estem de fotuts actualment.

4t: FUNDACIÓ: el clàssic d'Isaac Asimov. Un llibre que ja vaig llegir en la meva joventut, però en descobrir la versió catalana, no volia perdre l'oportunitat de rellegir-lo. En un nou context vital, ha estat un alè d'aire fresc i antic a la vegada, que em transportava no pas a Tèrminus, sinó a la meva joventut i als records de les lectures de grans llibres de ciència ficció. M'ha sorprès descobrir que no vaig escriure cap entrada sobre aquest llibre. Em deuria agafar en una època més estressada de tot aquest trimestre estressat. No sé si la recuperaré abans que acabi l'any.

3r: FERRO I SANG: el llibre de ficció històrica, va ser el primer de l'estiu ien tinc bon record, potser més per l'època en què el vaig llegir, però com deia , al no ser un any de grans lectures, podem deixar aquest al podi perfectament.

2n: EL MENTALISTA: els thrillers de la Camilla Lackberg segueixen representats en el rànquing lector de cada any per tercer any consecutiu. El segon lloc l'ocupa un llibre independent de la sèrie de Fjalbacka, perquè aporta una nova història, amb nous personatges, però que et porten dins del misteri igual de bé com sempre. Cal dir que poso aquest. Qualsevol dels altres dos llibres que he llegit aquest any de l'Erica Falck, podrien estar entre els cinc primers enlloc d'algun altre, però ho he volgut fer així.

1r: LA CURA: i patapam, resulta que el primer lloc se l'emporta... un llibre en castellà!!! Mecasun dena, que bé que ho estan fent els espanyols i els seus sequaços traïdors... Bé, que no condeixi el pànic, no passa res, apart de la tristesa més absoluta que hi hagi tanta poca traducció a la nostra llengua de llibres anglesos. Es queda el primer lloc del rànquing per la novetat de temàtica dins els altres representants, que ja són uns clàssics en aquesta classificació.

I ja hem completat el primer resum de l'any dels quatre que en faré. Pel què fa als llibres, espero que aquest 2023 sigui més prolífic, en quantitat, i també en emoció. Per la llista feta als Reis d'orient, crec que almenys, el segon desig es complirà.

IL·LUSIÓ APARCADA

Dimecres es va tancar la fase de grups de la Champions femenina. Després del partit perdut a Munich, havíem de guanyar per ser primeres de grup, i així va ser. 6 a zero i cap a casa. Un altre partit al Camp Nou, ja en plenes obres, de manera que l'aforament està reduït. Ja no som aquells noranta mil de la passada temporada, però almenys el camp no feia pena, es veia plenet i animat amb 30.000 persones incondicionals.

L'equip va bé. Té algunes llacunes en alguns partits, però bé, el dream team d'en Cruyff també perdia, i el Barça de Messi i Guardiola també. Però clar, per guanyar la Champions hi ha poc marge d'error, i qualsevol ensopegada et pot deixar fora de joc. Així que esperem que controlin bé aquests moments i que puguem arribar ben lluny a totes les competicions (Supercopa i Copa de la reina comencen al gener).

Un altre tema és el de les possibles rivals que ens trobarem a quarts. La Il·lusió de la Champions queda aparcada perqè fins el març no es jugaran aquests quarts (tres mesos per preparar-se bé), i no serà fins al febrer que sabrem la rival de quarts i possibles semifinals i final. La qüestió és que de les tres possibles segones que ens poden tocar (Bayern no,que estava al mateix grup), tenim dues bèsties... bé, les dues bèsties (o una i mitja). Les franceses. El PSG ja l'hem superat, no fa tanta por, però clar l'al·licient de jugar contra la Lieke és important. Però és que ens pot tocar el totpoderós Olimpique de Lió. A veure, han fet una fase de grups pobra, amb derrotes i empats, demostrant que no són invencibles, que les podem guanyar, però clar, la mentalitat de les nostres jugadores ha de ser de menjar-se-les, de saber-se superiors i  demostrar-ho. No poden sortir al camp com a Turí o Budapest. Però no ens avancem, perquè tampoc sabem si ens tocarà. Clar que potser és millor trobar-nos-les a quarts (amb dos partits i el segon al Camp Nou), que tornar a veure's en una hipotètica final. Sigui com sigui, les hem de guanyar i trencar el malefici. L'altre equip que ens pot tocar és la Roma de l'Andresa Alves, un altre retrobament.

Però tot això ja ho veurem. Ara toca seguir fent punts a la lliga, i començar a competir les altres copes. Tornaran la Jana, la Cata (molt bé la Gemma, ha guanyat molt en confiança i ho ha fet molt bé quan ha sortit), i a seguir gaudint de la resta, en especial de la Bruna, que està a tope!!! I esperar que no se'ns trenqui ningú del mig del camp, tan fràgil i poc nombrós.

ADEU A SENSE SAL

Tenia un deute pendent. L'agost de 2021 vaig poder anar i veure (per fi, després de dos intents fallits per festes de Gràcia el 2018 i la Mercè el 2019 o 2020) un concert de Sense Sal un grup de Terrassa que m'havia entrat molt bé i n'he fet el seguiment musical. Però allò va ser un concert de pixarrí. Encara amb restriccions per la pandèmia, el concert era asseguts, sense barrejar grups, amb recomanacions de no moure's molt... Va ser un concert, sí, però des d'aquell mateix dia em vaig dir que havia d'anar a un concert de Sense Sal en circumstàncies normals. Aquest era el deute.

I el dia va arribar, i amb connotacions especials i importants per tots dos protagonistes. En el meu cas, va ser l'inici del meu 50è aniversari (quina manera més genial de celebrar-ho); i en el seu cas, potser més gros i tot. Era el seu darrer concert. L'últim. Plegaven. Concert final de comiat. Ja té nassos que els grups que més m'agraden es vagin dissolent (Obrint Pas, Txarango, i ara Sense Sal). Ja és mala sort. Sigui com sigui, cap a allà hi vaig anar, disposat de sentir les seves cançons en directe, i ara sí, dret i saltant. Sí, sí, així va ser. La veritat és que en ´més d'una cançó pensava "De debò tinc 50 anys?", "Què faig aquí botant?". Fets com aquest o el de les excursions salvatges posen en dubte la relació que hi ha entre l'edat i la bogeria.

Però bé, tornem a Sense Sal. El concert va estar molt bé, repassant les seves cançons més conegudes, altres més emblemàtiques... i tot i que s'ensumava l'aroma del comiat, tampoc va ser un concert especialment emotiu o lacrimogen. Es feien algunes referències al fet de tant en tant, els agraïments van ser llargs, i alguna col·laboració amb altres artistes, però no era allò de que a cada cançó pugés algú diferent. Millor, perquè jo en els fons, els volia sentir a elles i ells.

Tinc un pla, Només tenim la veu (amb Minyons fent un pilar de 4 amb enxaneta ajupit), La sortida, Com abans, Senyor Morse, Travessarem muntanyes, Estima lliure, i la darrera de totes, Mira on som, ja creada amb la intenció de ser l'última. Els seguirem sentint, al cotxe, allà on sigui, perquè algunes de les seves cançons ja formen part del meu univers musical per sempre.

EL MILLOR

Finalment s'ha acabat el mundial de futbol més polèmic, i no pas per la pilota. Com acostuma a passar, l'esdeveniment en qüestió s'ha realitzat, els rics, continuen sent encara més rics, i els pobres més pobres. La justícia queda aparcada sempre que a les elits els interessa, i la gent del poble, que és qui té el poder, segueix sense ser-ne conscient, d'aquest poder. Digues-li mundial, digues-li canvi climàtic, o digues-li el què vulguis. Suposo que el proper acte important deuen estar debatent si el fan a Afganistan, Iran, o qualsevol altre lloc que calgui blanquejar. No, és brom, aquests no seran perquè no tenen tants diners per omplir les butxaques de Fifa, Uefa o qui sigui. Us recordo que la Supercopa d'Ecspanya, ja fa uns anys que se celebra a... l'Aràbia Saudita!

Però bé, i com ha anat? Doncs que finalment, Messi és campió del món!!!! El millor que podia passar en aquest mundial. Com deia a "Només queden quatre", Em preguntaven: "Qui vols que guanyi?" I jo deia Messi. Llavors insistien: "Ah, Argentina?" I jo contestava: "No, Argentina, no. Només Messi." Però bé, una cosa no va sense l'altra. La final, jugada amb França, va ser per perdre els nervis. Argentina va fer una molt bona primera part, acabant dos a zero. Però a la segona es va relaxar, igual com va fer amb Holanda, i així li va anar, que el xulopiscines de l'Mbappé els va empatar el partit. Prórroga: Messi marca per fi sense penal. Mbappé torna a empatar (aquest sí, tres gols, dos de penals... l'altre, brutal, què hi farem). I arriben els penals. La sort decideix. I per fi es posa de part dels americans. Argentina campiona. Messi ja té la que li faltava. A veure si per fi deixen de taladrar-nos amb el delinqüent del Maradona i enlairen en Messi com el millor futbolista de la història, renoi!

Marroc no va consumar la sorpresa i va quedar quarta per darrere de Croàcia, amb polèmica pels cants d'un neonazi durant una celebració. No si ja ho deia al principi, que tot està més podrit que el cervell d'un zombi. 

A nivell de la porra, no m'ha anat massa bé. Tot i encertar la campiona, que també té el seu mèrit, els pocs punts de la fase de grups em van deixar sense opcions. I que les altres tres seleccions que van arribar a semifinals ja les tenia eliminades. Doncs res, la sort segueix sent esquiva. I fins d'aquí quatre anys, gaudim de la imatge de la cara d'en Leo, amb la copa del món.

MIG SEGLE

Fer anys és una cosa que fa il·lusió. És un moment que en línies generals, satisfà i alegra el dia. En el meu cas, els anys rodons sempre han estat polèmics. Quan vaig arribar als 30, va ser un moment per aturar-me i pensar en com és que a la meva edat encara anava de colònies i feia de monitor. Vaig començar a pensar que calia deixar pas a les noves fornades, però per altra banda em costava deixar de fer una activitat que m'omplia tant com aquella. Encara ara recordo les colònies, les reunions, etc com un dels meus motius per justificar l'existència. Però així va anar la cosa, que cinc anys després encara estava al peu del canó anat de colònies, i encara vaig trigar 5 anys més a plegar del tot.

Així, als 40, va ser un moment clau. De fet, anys abans, diria que pels 37, ja vaig entrar en una mena de crisi pel significat del número. Als 40, ja no ets jove. T'hi pots sentir, però no ho ets. Com sempre dic fent broma, als 40 et comences a deformar. Va ser un aniversari emocionant, però amb un rerefons de que ja entrava en una nova etapa de la vida. Amb aquest precedent, la proximitat del mig segle no presagiava res de bo, tot i que no he tingut aquesta mateixa sensació de compte enrere per l'apocalipsi que vaig tenir amb els quaranta. Tot i això, defugia en tot moment de parlar del tema. Per una banda, hi havia la part orgullosa dels anys, els cinquanta, quin número més especial, guau... I per l'altra banda, la certesa de que als 50 ets un "senyor". I clar, amb les idees de "bomberu" que encara tinc, els meus pensaments, i fins i tot, de tant en tant les meves accions, no concorden gens a la idea d'un senyor de 50 anys. 

Però el temps és inapel·lable, i el dia arriba. Fas cinquanta anys i cauen amb tot el seu pes a sobre. Si realment el canvi de número representen canvis d'etapa, aquest és dels grossos. Però com bé deien Els Pets, "mentre el cos aguanti, que res no t'espanti".

WHERE THE CRAWDADS SING

On canten els escamarlans. De debò? Aquest és el títol original del llibre La noia salvatge de Delia Owens, llegit ara ja fa tres anys. Com és possible que es pugui canviar de manera tan dràstica un títol quan es fa la traducció, no? Suposo que les editorial espanyoles van pensar que amb un títol així, aquest llibre no arribaria enlloc. I els traductors catalans, enlloc de partir de l'original, ho van fer de la traducció castellana. No sembla que aquest títol original afectés massa les vendes, ja que es convertí en un èxit, i se n'ha fet l'adaptació al cinema aquest mateix any passat.

Tot i el temps que fa, m'aventuro a dir que la pel·lícula és molt fidel al llibre. Rellegint l'entrada al blog que en vaig fer, sembla que sí, realment, compleix el mateix, però ara traslladat al setè art. Era important el càsting, sobretot per escollir bé l'actriu que havia d'interpretar la Kia. I està força encertat. La qüestió és que el títol ens segueix jugant males passades. Quan penses en noia salvatge, vivint sola des de petita a les maresmes, veus una noia deixada, bruta... i no és el cas. justament és una història de superació. I va neta, aprèn a llegir, i fins i tot acaba escrivint un llibre de biologia! realment, dono importància al tema del títol perquè enganya força.

La pel·lícula en sí, està força bé. Com que es manté fidel, no tens cap sorpresa al llarg de les quasi dues hores que dura, però està ben realitzada, de manera que no desagrada. I la veritat, com ja he anat dient, amb els rotllos que he vist aquest any, no em puc pas queixar. Bons paisatges, bones interpretacions... però sense dubte, el llibre és millor, ja que entres més en el cor i el cap dels seus personatges, són més presents a la història que no pas a la pel·lícula. Però bé. 

NOMÉS QUEDEN QUATRE

Després de fer un comentari sobre les setze seleccions classificades pels vuitens del mundial, ja només en queden quatre, les dues que arribaran a la final i decidiran quina és la campiona i les que lluitaran pel 3r i 4t lloc. 

Però no puc deixar passar l'ocasió per celebrar aquells vuitens. Aquells vuit partits havien quedat aparellades vuit seleccions favorites amb vuit no tant favorites. I què va passar? Que de manera sorprenent, van passar totes vuit. Totes? Jajajajajaja.. no pas. En van passar set. Només una de les "ventafocs" fa aconseguir guanyar el seu partit (als penals) i classificar-se per quarts. I per què li dono tanta importància? Doncs perquè aquesta selecció va ser el Marroc, i a qui va eliminar va ser, ni més ni menys que a Ecspanya!!! Va, no es poden queixar, perquè seleccions potents, com Alemanya i Bèlgica ni hi van arribar, a vuitens. Però el plaer de veure com "la roja" dels pebrots tornava a fer el ridícul, no té preu. I sentir marroquins i marroquines celebrant la victòria pels carrers i parlant en català, brutal. Més d'un cervell espanyol va explotar, segur.

Els quarts ja eren una altra cosa. Diumenge, Brasil-Croàcia i Argentina-Holanda. Dissabte, Portugal-Marroc i França-Anglaterra. I van arribar les sorpreses majúscules. Una de les seleccions favorites, i que de fet, havia fet més bons partits, Brasil, queia als penals contra Croàcia Una vegada més, la selecció croata sorprenia i arribava de nou a semifinals. Vinicius, bye-bye... i a més, penal fallat per un altre del Madrid. Però encara més sonada va ser la victòria, un cop més, del Marroc. Per primera vegada, una selecció africana es col·loca entre les quatre millors. I com deia a l'entrada anterior del mundial, em jugava un pèsol a què de les menys favorites, alguna hi arribava. La vaig encertar. Els africans s'enfrontaran a França, de nou classificada i gran favorita per constància. Però a l'altra banda hi ha Argentina, classificada als penals i amb polèmica per l'actitud dels seus jugadors, molt maleducats a l'hora de celebrar el passi. No si ja ho dic quan em pregunten:

- Qui vols que guanyi?

-Messi.

- Ah, Argentina?

- No, no... Argentina no. Només Messi.

La solució, d'aquí una setmana.

LAKEWOOD

I finalment ens posem al dia en aquest blog comentant la pel·lícula que vaig veure el passat dilluns. Per fi una peli que mereix una entrada positiva! En un any força mediocre cinèfilament parlant (que jo hagi vist, clar, segur que n'hi ha de bones que no he vist), arriba aquesta que no n'esperava massa, i em va sorprendre gratament.

Una família. El pare fa un any que va morir en accident de trànsit. La filla petita va a l'escola, i el fill adolescent no vol anar a l'institut fins que la mare l'obliga a aixecar-se del llit (tenen força topades). Ella s'agafa el dia lliure i se'n va a córrer pel bosc. A partir d'aquí, la següent hora de la peli és només la mare (Naomi Watts) al mig del bosc. Primer, mentre va corrent va organitzant el dia amb trucades (a la feina, a les amigues, la família, la mestra, el taller mecànic... (té mèrit anar corrent i parlant... quin "flato" m'agafaria a mi). Tot es torça quan l'avisen que un tirador ha entrat a l'institut del seu fill i ha començat a disparar a professors i alumnes. Primer, l'angoixa per saber si finalment el seu fill ha anat o no a l'institut (l'havia deixat a casa), després l'angoixa perquè està lluny del poble i ha de tornar corrent, fent drecera i caient-se per terra. 

El cor de l'espectador es comença a accelerar quan et comences a imaginar que el tirador és el fill adolescent, cansat de tot, enfadat amb la vida, i comença a rebre trucades que l'indiquen que és possible que sigui així. Però no puc continuar aquesta entrada del blog sense avisar que faré un espòiler gegant com una catedral. Al final no és el seu fill, però sí que està segrestat pel tirador, i al final se salva. Enmig de tot plegat, tot el què viu per dins i les trucades amb policia i tot pesqui.

La pel·lícula em va sorprendre iva aconseguir implicar-me en el què passava, ja sigui per la proximitat amb l'adolescència pel MEC, perquè passa en una escola... i és clar, pel simple fet de pensar que pot ser el seu fill el causant de la tragèdia. És impactant. També és cert que el canvi final, i que no el fill sigui víctima, i que tot acabi bé, etc, acaba endolcint una mica el film. La força emocional i moral que podria tenir si finalment fos el seu fill l'assassí, els motius pels quals s'arriba a aquest límit... ufffff... hauria estat deu vegades més impactant, la veritat. Però ens quedem amb la sensació inicial, i la valorem molt bé, tot i el sucre final.

Gran feina de la Naomi Watts, que defensa sola la pel·lícula durant el 905 des seus minuts.

LA TERRA DE L'ANELL

Sembla que de mica en mica s'està acabat d'ajustar el temps real, el temps present amb les entrades d'aquest blog. Ja va sent hora, i millor sincronitzar-ho ja, perquè venen dates atapeïdes una altra vegada (això és un no parar...)

En aquest cas, volia parlar d'una exposició que es va fer al poble Ecspanyol de Barcelona (quin redimonis de lloc, si no fos pel què representa en el país colonitzat que som, seria una atracció interessant, però no ho puc acceptar ara per ara). Doncs resulta que uns fanàtics de la mitologia del Senyor dels anells van muntar una exposició amb tot d'objectes, vestits, maquetes relacionades amb les pel·lícules realitzades sobre la trilogia. Quan em vaig assabentar que existia aquesta exposició, ja feia un mes que hi era, però no hi havia propaganda visible per enlloc. No va ser fins el penúltim dia de l'expo que vaig anar-hi.

Conclusió, una exposició només recomanada per fans incondicionals de la història de la terra Mitja. El més impressionant sense cap mena de dubte eren les figures a mida real que hi havia, ja que eren còpies exactes dels personatges que apareixen a les pel·lícules. Altres eren més especials, com l'entrada a les mines de Mòria, o les dues torres, però no hi havia res que no despertés una admiració o un record positiu. A més, aquesta visita la realitzava mentre estava veient la sèrie dels Anells del poder, de manera que, com comentava en aquella entrada, les ganes de rellegir, en aquest cas El silmaril·lió, augmentaven exponencialment. 

L'únic problema va ser més personal. Amb la càmera del mòbil espatllada, les fotos les feia amb la càmera digital antiga, i el resultat és força penós. Però va ser un factor decisiu per anar l'endemà a la botiga a canviar-me finalment el mòbil, ja que al cap d'una setmana anava a Madrit per una altra exposició i un partit de futbol, i no podia tenir de record unes fotos desenfocades.

la visita a la terra de l'anell em va servir sobretot, per ser conscient de com ha influenciat en la meva vida la lectura d'aquests llibres i les seves posteriors adaptacions al cinema que són, i ho sento molt pels cinèfils finolis, obres mestres. Bé, en realitat, no ho sento.

ONLY MURDERS IN THE BUILDING (x2)

Segona temporada d'aquesta sèrie de comèdia i intriga (més de la primera que de la segona) amb el trio Steve Martin- Martin Short - Selena Gomez: Només assassinats a l'edifici. La primera temporada ja va acabar amb el començament de la segona, i així es van iniciar una nova tongada de deu capítols que canviaven un assassinat per un altre, però cada vegada més implicats.

Durant aquests nous capítols han pogut desenvolupar més els personatges, ja coneguts, donant entrada a nous i esplaiant més alguns dels secundaris. Una altra vegada apareixen secundaris de luxe, com en aquest cas, la Shirley McLaine com a gran estrella. Són participacions molt curtes, però molt efectives. L'humor ha estat més irònic en aquesta segona temporada, cosa que al meu paladar agraeix més. No sé, tot i que era una continuació, tinc la sensació que m'ha agradat més aquesta part que no pas la primera. I això que la trama s'anava embolicant per aquí i per allí, amb parts que semblava que no duien enlloc però que a l'últim capítol es va encaixant tot de manera mecànica.

La posada en escena final, típicament Agatha Christie, li dóna aquell encant vintage que ja tenen els ses personatges. El doble joc que fan entre la ficció i el fet que comenten contínuament que estan dins una ficció (ja que són protagonistes d'un podcast),es permet alguns moments divertits. Potser el què costa més és el doblatge que fa el gran Joan Pera. És el doblador oficial d'en Martin Short, però no sé, en algunes escenes és una veu molt forçada, massa pallassa.

Així com a la primera temporada vaig descobrir l'assassí ràpidament, aquí ha estat tot més amagat, i fins i tot dins la sorpresa final, al final sorprèn més encara. Molt bon entreteniment. Sobre si calia donar peu o no a tercera temporada, ja ho veurem. Per mi ja ha estat bé fins ara (el bon regust que deixa), però mai se sap. Veurem si el nou assassinat és per fer un final divertit a la temporada o és, un altre cop, per fer el tret d'inici a la tercera. Sabeu una cosa? Hi haurà tercera. A més, el mort final és ni més ni menys que en Paul Rudd (Ant man). Ja tenim nova estella a l'edifici.

PER TINTÍN FINS ALLÀ

Acabem la trilogia de la meva curta estada a la capital del regne veí fent un comentari sobre l'exposició d'Hergè que m'hi va portar. I és que tot va començar amb aquesta expo. Vaig saber que es feia, vaig veure algunes imatges i vaig buscar si es faria a Barcelona, amb resultat negatiu. Pensava que seria interessant anar-la a veure, però la veritat, no sabia ni com encaixar-ho en el calendari, ni evidentment, si valia la pena anar a Madrit per això. Va ser el correu del Barça dient que s'organitzaven autocars per anar a veure el partit del femení al Wanda, que em vaig dir que si lligava els dos esdeveniments, el viatge tenia més sentit.

Així que aquell matí fred vaig estar al voltant d'una hora i mitja immers en aquella exposició sobre el mític autor belga, Hergè. Allà vaig veure coses que ja sabia, i en vaig descobrir d'altres que desconeixia. Dibuixos originals; portades en moltes llengües (fins a 300 portades... sabeu quantes en català? ZERO. f--k Spain); el vídeo d'una entrevista on apareixia dibuixant la cara d'en Tintín i en Milú (brutal); maquetes espectaculars; detalls d'algunes de les seves obres que només són aptes per tintinòfils, com el missatge trencat de L'illa Negra...

Va ser força interessant. He de reconèixer quela part més centrada en Hergè sense Tintín, se'm va fer més avorrida, deixant clar que el què a mi m'agrada és el reporter belga més que no pas l'autor. Potser m'equivoco, però entre el què se sap, el què es creu, i algunes de les afirmacions que apareixen, em fa pensar que realment, era un personatge un pèl misogin i racista, tot i que ho volgués anar maquillant. Qui sap, potser no ho era, però les evidències no l'ajuden massa.

També tenen el seu espai en Jo, la Zette i en Jocko. Cinc novel·les il·lustrades d'aquests personatges que a mi, en la meva infantesa, em van encantar, i sempre vaig trobar a faltar més aventures. Apart de que fan bo el lema de "Allò bo, si és breu, dues vegades bo", Hergè comenta que aquests personatges van ser un encàrrec manat per fer històries més familiars, amb una família normal, no com Tintín, que és un noi sol, sense lligams de cap tipus, lliure. I justament, la llibertat que té Tintín per fer el què vulgui per on vulgui, és el què volia fer l'autor, i per aquest motiu, renegava d'aquests infants i el seu mico, els detestava. Quina llàstima. Quin personatge... potser sí que era una mica... no sé...

MADRIT

Fa just una setmana passava un bon grapat d'hores a Madrit, la capital del "reino". Hi arribava a les 8h del matí, després de set hores (comptant parada de 30minuts) en un autocar. Res comparat amb altres viatges llargs amb aquest transport. També és cert que vaig tenir sort ja que a mig camí, el meu company de viatge va descobrir dos llocs buits i cap a allà es va dirigir, deixant- me a mi amb també dos seients per mi que em van permetre més comoditat per donar cops de cap llargs i curts.

L'arribada té bàsicament tes comentaris destacables. El primer, la temperatura. Al voltant dels 0 graus. Renoi quin dimoni de fred que feia. Sort que vaig tenir l'encert a última hora d'agafar samarreta tèrmica. Però en cap cas comptava estar tot el dia amb els peus congelats. El segon, que ens va deixar a la Puerta de Alcalà, a tres minuts de la font de la Cibeles. Que bonic descobrir que aquesta font a la nit està il·luminada amb la bandera ecsapanyola. Quina rebuda! Quan ja anava a fer la foto per immortalitzar el moment, es van apagar. Oooooh... I el tercer comentari és que a les 8 o hi ha ni una cafeteria oberta! Començaven a aixecar persianes, però no s'hi podia entrar encara. Vaig haver d'esperar gairebé fins les 9h, caminant per no entrar en congelació, per fer un cafè i esmorzar.

Un cop passat aquest moment, el matí va tenir dues parts. L'exposició sobre Hergè, que era un dels dos motius per haver-me desplaçat al cau del llop, tenia les 11h com a hora d'entrada, així que aquelles dues hores van ser de recorregut tranquil per alguns dels espais cèntrics o emblemàtics. Així, el destí principal va ser l'enorme parc del Retiro, ja que almenys, la passejada seria més sana, entre aigua i verd dels arbres. M'hi vaig entretenir força fins que va ser l'hora d'anar cap a l'exposició. Un cop fora, tocava ja pensar en dinar i anar cap al Wanda (que ara ja no és el Wanda). I pe aquest motiu em vaig dirigir cap a les places, la Reial i la del Sol. Aquesta en obres, i l'altra, amb un mercat de Nadal. La veritat és que d'aquest matí passejant entre espanyols, noem podia treure del cap la sensació de mirar-me la gent i pensar "ai, si sabéssiu què en penso del vostre país"... Era una sensació molt estranya.

Després de dinar, ja poca cosa més, agafar el metro (molta gent amb la mascareta posada, no com a aquí) fins l'estadi de l'Atlètic de Madrid per veure com el Barça, tot i jugar xepi-xepi, guanyava per 1 a 6 a les matalasseres. Als afores de l'estadi, les típiques paradetes amb banderes, bufandes i material de tot tipus, com per exemple, banderes de "Viva la Guardia Civil". MaredeDéuSenyor.

La tornada, tranquil·la, i la constatació que realment a Madrit feia un fred que pelava, ja que en arribar a Barcelona a les 3h, podies anar fins i tot amb la jaqueta a la mà.

VUITENS

Explicada ja l'opinió sobre les parts fosques del mundial de Qatar, toca centrar-se en el futbol, si és que té ètica fer-ho. I si no, em sap greu, però també.

La fase de grups ja s'ha acabat, de manera que de les 32 seleccions estatals que van començar fa dues setmanes, ja només en queden la meitat. Setze han hagut de fer les maletes i tornar a casa seva. Entre elles, tenim algunes sorpreses importants, destacant sobretot, Alemanya, Bèlgica i Uruguay, tres de les que optaven a esta, com a mínim entre les quatre millors. Decepció total alemanya, enèsima decepció belga, que diuen que és tan bona aquesta selecció i mai aconsegueix res, i els sud-americans, cridats a trencar l'hegemonia de Brasil i Argentina, s'han quedat amb un pam de nas. Altres mitges decepcions podrien ser Mèxic i Dinamarca.

Però anem a veure què passa ara. Les eliminatòries a partit únic són ruletes on mai saps què pot passar. A partir d'aquí, hi ha la típica lluita entre les seleccions que són teòricament més favorites i les que no. Però clar, quina selecció ha passat a vuitens demostrant el seu potencial? Cap. Algunes, les que van guanyar els dos primers partits, han fet un tercer de patxanga. Així, França podria ser la principal candidata, ja que Brasil va fer llufa al tercer. Ecspanya s'ha classificat de xurro (va estar tres minuts eliminada!!). Argentina ni fu ni fa, i això que molta gent pensava que aquest any sí. Però els seus partits han estat molt pobres. I Anglaterra tres quarts del mateix. Llavors ja passem al grup de les possibles sorpreses, com Croàcia, Portugal, que podria ser possible. Les altres, convidades als vuitens, em jugaria un pèsol que alguna d'elles arriba a semifinals: Estats Units, Japó, Corea del Sud, Austràlia, Camerun, Suïssa, Marroc i Polònia, aniran jugant els seus partits amb l'esperança de donar la campanada. 

Com sempre, arribats a aquest punt, i veient que la meva porra del mundial no té molt futur (Argentina campiona, Uruguai tercera, Ecspanya eliminada a grups), el meu desig pel mundial és que el guanyin les seleccions petites, que arribin el màxim d'elles al final. Però cada cosa al seu temps. Primer, el més important: que Ecspanya caigui el més aviat possible. I després, que Messi també s'ho mereix, no? A veure què passarà.

SETMANA CULER

En poc més d'una setmana he tingut tres experiències culers amb l'equip femení. I a més ha estat un crescendo logístic important. M'explico.

Primer va ser el partit al Johan contra l'Alavés. Feia setmanes que no anava al Johan (no sempre encaixa tot per poder-hi anar). L'equip basc, últim a la classificació, tenia poques possibilitats si l'equip funcionava com havia de fer-ho. I així va ser. Final, 8 a 0, i reservant moltes jugadores que dijous havien d'enfrontar-se al Bayern de Múnic.

I és que quatre dies més tard teníem aquest partit de la lligueta de la Champions contra l'equip més potent del grup que ens havia tocat, les bavareses. El més fort, però lluny del nostre nivell. I tot i que van aguantar tota la primera part sense encaixar cap gol, justificant un ordre defensiu destacable, ben alemany, just començar la segona part va caure el primer gol. I havent d'obrir línies, van venir el segon i el tercer. Les cracks de l'equip contrari, Magull i Stanway van passar desapercebudes totalment, tot i que quan tenien la pilota, veien clarament la diferència de nivell amb els equips de la lliga ecspanyola. Gran resultat que fiança el lideratge del grup, i jugant altra vegada al Camp Nou, que tot i no omplir-se (entre 40.000 i 50.000), va polveritzar el rècord d'assistència en partit de lligueta.

I tres dies després, un dels partits més difícils de la lliga, contra l'Atlètic de Madrid, que està jugant molt millor que la temporada passada, que fou més desastrosa. Com dijous al camp Nou, l'Atleti va obrir les portes del Wanda per disputar aquest partit. Tampoc es va omplir, però feia patxoca (quin camp més bonic, la veritat...). Aquí l'entrenador crec que va cometre un error. L'equip titular era el mateix del dijous (canviant Engen al lloc d'Irene per lesió). I se les veia cansades per l'esforç contra les alemanyes. Per sort, com aquestes, les matalasseres van renunciar pràcticament a l'atac, cosa que va provocar que visquéssim el partit amb normalitat, encara que a la mitja part teníem un justet 1 a 2, per un penal que es va inventar l'àrbitra (escandalós) i l'anulació d'un gol de la Clàudia per no donar llei de l'avantatge. Però és una anècdota, ja que a la segona part, gairebé cada xut va ser gol i vam quedar amb un bestial 1 a 6.

Així, tres partits del femení viscuts en directe: al Johan, al Camp Nou i al Wanda. En aquest últim, he de reconèixer que em pensava que hi hauria més animació entre els seguidors i seguidores que ens vam desplaçar fins allà. Es va cridar i animar poc. Però bé, l'experiència no ens la treu ningú.

Seguim amb uns resultats espectaculars, fruit de joc espectacular, tot i que insuficient crec jo per tornar a guanyar encara la Champions. Encara hi ha algun moment de desajustament que caldrà corregir, tot evitant arribar al maig cansades. Totes les jugadores estan rendint molt bé i poden anar a millor. I evidentment, celebrem el retorn de la Bruna, després de 13 mesos lesionada.

MUNDIAL DE LA VERGONYA

Seguim amb el desfasament en el temps entre la vida real i les entrades d'aquest blog. Ja fa onze dies que va començar el mundial de futbol de Qatar. Sí, al novembre. Sí, a Qatar. Bé, el tema està en el país. Si no es jugués a l'Orient, es jugaria com sempre a l'estiu, com ha de ser. Però no, com que allà fa calor extrema, s'havia de jugar quan no fes tanta calor.

S'han de canviar les dates per tal que es jugui a Qatar? Doncs es canvien. S'han de suspendre totes les lligues (de primeres divisions) per jugar a Qatar? Doncs se suspenen. Que hi ha perill de lesions a mitja temporada quan ha de començar el més important per jugar a Qatar? Doncs, endavant. 

Qatar, un país amb una tradició futbolística impressionant. No ens ha d'estranyar que sigui la seu del mundial, no? Què passa? Que no té estadis de futbol? Doncs es construeixen en temps rècord. Que moren treballadors per les condicions esclavistes d'aquestes construccions? Doncs res, endavant, que total, són immigrants il·legals que no consten en cap llista. Que és un país que no respecta els drets humans? A qui l'importa? Que no hi ha llibertat per dones ni homosexuals ni res que no sigui "estàndard"? Doncs res té importància. Ah sí, hi ha una cosa que sí és important: els diners. Els diners que s'han embutxacat els de la FIFA, els diners que han rebut dels xeics per comprar-los i que votessin Qatar com a seu del campionat.

Una vergonya, una completa vergonya. Però totes les veus crítiques que hi ha ara, on eren quan el Barça va estar uns quants anys portant propaganda d'aquest país (Qatar Airways). Hi ha molta gent amb samarretes amb aquest nom anant amunt i avall. Qatar serà un país feixista amb mundial o sense mundial. Si en tots els anys que se sap que es feia el mundial allí, ningú ha aportat cap prova de la corrupció d'aquesta votació, vol dir que, o no n'han trobat (quins investigadors de pa sucat amb oli) que no les volen trobar (oh quina sorpresa),  o alerta, que potser tot va ser legal, cosa que es diu que els de la FIFA són uns pirats.

Sap greu, però toca criticar tot això, i combinar-ho amb la passió futbolera, perquè un mundial és un mundial, així que un cop dit el què s'havia de dir, analitzarem el campionat.

THE RINGS OF POWER

Seguim amb aquesta sèrie d'entrades que van desincronitzades amb la realitat. És a dir, parlo de fets o situacions que ja fa dies que van passar. I tot gràcies a una de les èpoques d'estrès, cansament i aclaparament més bèsties que recordo. Però res, cal seguir.

Toca parlar d'una de les sèries més esperades dels últims temps, ambientada en el món màgic i de fantasia imaginats per en J.R.R. Tolkien, Els anells del poder. Primer vaig sentir molta ràbia en saber que no la podria veure degut al tema plataformes de pagament. Em nego a pagar per mil plataformes quan no tinc temps de veure el poc que veig amb el què ja tinc. Però tal com va passar amb La casa del drac, hi he pogut accedir de manera poc clara, que ha fet que no pogués veure la versió catalana (doble ràbia).

Els anells del poder es remunta molts anys enrere dels fets del Senyor dels anells. Trobem que la guerra contra Morgoth i Sauron estava acabada, però la Galadriel sospita que està agafant noves forces. Sí, tenim la Galadriel, més jove, així com també tenim l'Elrond, dos dels personatges de la trilogia mítica. Hi ha força trames a la sèrie. Apart de la recerca d'en Sauron per part de la Galadriel, tenim l'arribada d'un istari (no queda clar qui és, però tot apunta a en Gandalf), i que conviu amb les pelosos, avantpassats dels hòbbits. Els nans descobreixen el mithril, cosa que els fa enfrontar, per variar, amb els elfs, que ja parlen de la seva marxa de la terra Mitja. A Númenor trobem l'Elendil i l'Isildur, personatges claus en la mitologia de Tolkien. I veurem com es van creant els anells del poder, tres pels elfs, set pels nans i nou pels homes. I és clar, l'anell únic que els ha de portar a tots a les ombres.

He gaudit moltíssim. Em sap greu no haver-la vist en pantalla més gran, amb més resolució i és clar, en català, per celebrar la llengua i frases que poden passar a ser mítiques com: "Galadriel, vens més molla que un còdol de riu". Total, que ha estat genial. Reviure les històries de a Terra Mitja és per a mi, un retorn a la joventut i a la màgia i fantasia que tant m'han influenciat en el meu oci tant lector com cinèfil. Quines ganes de tornar a llegir El silmarilió (seria la tercera o la quarta vegada), o els contes inconclusos. Necessiti comparar la sèrie amb el què va escriure Tolkien. S'han sentit força veus crítiques. Jo no soc tan purità, la veritat, i menys si m'ho passo bé. Sentir a la tele parlar de Númenor, d'Aule, de Morgoth... oh... és per sentir-se realitzat, què voleu que us digui... En vull més!!!

SEMPR3

El tema d'aquesta entrada és vell, força vell, i més quan vivim immersos en la immediatesa del "tot ja" i el "tot ràpid". Però és que la bogeria diària en la que portem força die vivint, sobretot des del 5 de setembre, impedeix seguir un ritme natural en les coses que passen.

La qüestió és que de cop i volta, fa unes setmanes, en Gerard Piqué surt dient que plega del futbol i que quatre dies després jugarà el seu últim partit al Camp Nou amb el Barça.

Caram... Cert que el seu paper aquesta temporada estava sent secundari ( tot i que no té encara res a envejar als seus companys defenses centrals); cert que l'edat i els embolics viscuts les darreres temporades l'han deixat estigmatitzat; cert també que l'error del partit contra el Bayern a la Champions va ser subjecte de mofa per molta gent; i també és cert que la seva vida privada ja o ho és. ara bé, que tot hagi provocat aquest adeu prematur, o és que prematur, sobtat en plena temporada, ha estat una bomba.

Ds del moment que ho va dir, les crítiques es van acabar per tal de reconèixer la seva trajectòria. Calia acomiadar-lo bé, perquè ha tingut més llums que ombres, les coses com siguin. ha estat un dels puntals del súperBarça que ha enlluernat el món. I no podem anar fent fora la gent que ho ha donat tot per l'equip, siguin com siguin o diguin el què diguin (sempre que no sigui una cosa imperdonable, clar; i no és el cas).

Així que el dia que va marxar, el camp el va acomiadar com es mereixia, com un campió. A més, de tonto no en té ni un pèl, al contrari, semblava tot molt ben planificat, amb el muntatge del vídeo, etc. Això no es fa en un moment d'escalfament, ni en una setmana. Tot semblava seguir un pla. I més quan les seves darreres paraules, "tornaré", les diu mirant i enfocant la llotja de l'estadi. Quin paio... No trigarem massa en veure'l de president, ja ho veureu... Màxim deu anys, segurament abans.

L'últim partit que havia de jugar, però que no ho hauria fet de totes maneres, va fer l'últim acte de servei per l'equip. Conscient que no tenia res a perdre, va anar a buscar l'àrbitre, Gil Manzano, i li va dir el què tots i totes li voldríem dir, que és un penques. resultat? Expulsió i partits de càstig que mai tindrà oportunitat de complir. Gran Piquenbauer!

THE END

 L'estiu de 2015 vaig comença a veure una de les sèries mítiques d'aquest segle: The walking dead. Quan vaig començar, ja feia cinc anys que funcionava, però fins llavors, per qüestions de canals, pagaments, temps i prioritats, no va ser fins aquell juliol que m'hi vaig posar, fent un intensiu fins que em vaig posar al dia aquell hivern, fent la primera entrada sobre la sèries el febrer de 2016.

Des de llavors han estat més de set anys fins arribar al seu final definitiu aquesta setmana mateix. En aquest temps, hem tingut temporades espectaculars i altres més anodines (recordem els capítols pandèmics); alguns episodis increïblement angoixants amb altres repetitius. Al final, no deixa de ser l'adaptació d'uns còmics, i de vegades aquesta adaptació lliga massa segons quines trames.

Pel què fa a aquesta última temporada, ha recuperat bones sensacions, aquella barreja de situacions diverses que acaben coincidint totes en un clímax final. Tot i que ha perdut bona part de la capacitat de sorprendre, és cert que s'han esforçat per deixar un bon gust de boca als seguidors de la saga. ara bé, ho han aconseguit? Personalment crec que a mitges. Pel què fa a la trama que estàvem seguint, és destacable que aquella sensació d'escabatxines generals, on morien uns quants protagonistes de cop ja feia temps que s'havia perdut. Aquest darrer capítol perd un secundari i una del segon nivell d principals. No era una de les cinc primeres, però sí que portava molt temps a la sèrie i havia obtingut un carisma destacat. la seva mort, produïda lentament, ja que és mossegada i de mica en mica es va marcint i tothom es va acomiadant d'ella, és un símil amb la sèrie. A poc a poc, ens hem anat acomiadant d'ella, no de cop. Tots sabíem que s'acabava i hem anat presenciant el seu final al costat, com una cosa natural. Aquest detall ha estat ben cuidat.

El final, així doncs, és digne, amb una societat en reconstrucció un cop més, com hem vist força vegades a la sèrie, fins que apareix un nou grup dolent o més zombis. Sigui com sigui, ha estat un final. Ara bé, la pressió social demanava que reapareguessin dos dels personatges mítics, que havien desaparegut però no eren morts oficialment. I aquí, l'han espifiat. Quan ja està tot tancat, surten allà imatges seves, passant per aquí, passant per alà, amb una veu en off melodramàtica... però és una seqüència final que no aporta res de res. És cert que fer-los aparèixer a Alexandria i acabar amb petons i abraçades de cop i volta, hauria estat massa forçat i poc encertat. Però aquesta alternativa, la veritat és que era innecessària del tot, per molt Rick i Michonne que fossin.

Sigui com sigui, és una sèrie i uns personatges que trobarem a faltar, i que tard o d'hora, qui sap quan, revisitaré per recordar aquelles escenes que en un moment d'aquest capítol final, ens van apareixent com a recordatori, mostrant-nos tants i tants personatges que han anat apareixent.

DEAR EVAN HANSEN

Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que et criden l'atenció quan veus el tràiler si et trobes dins d'algun d'aquests grups: t'agraden els musicals o t'agraden les pel·lícules amb moralina educativa. Tot i això, ha costat poder-la trobaren obert per veure-la, però un cop aconseguit... ufff. Déu n'hi do.

Dins la simplicitat que té potser en alguns moments, la lectura entre línies de tot el què ens està explicant, i alguns dels diàlegs o monòlegs que sents són especialment potents i forts. és cert que després de tanta mediocritat en les pel·lícules d'aquest 2022, aquesta ha estat, per poc que tingués, una llum dins la foscor. M'ha agradat força (molt en alguns trams) i m'ha arribat endins des del minut zero.

La pel·lícula és la versió cinematogràfica d'un musical de Broadway que va aconseguir un bon grapat de premis.

La trama ens porta a conèixer l'Evan Hansen, un noi d'institut, segurament el què seria segon de batxillerat aquí), amb algunes dificultats, no tant cognitives sinó de relació. Si el passessin per la màquina podria ser el què s'anomena un noi amb trastorn de l'aspecte autista. Només parla amb un altre noi, el qual en una ocasió ja li deixa clar que no són amics, sinó que ho són les seves famílies, tot i que el veiem sovint fent-li costat o aconsellant-lo. Té un parell de trobades amb un altre noi especial, amb molts problemes de conducta i del qual tothom s'allunya. Aquest noi, s'apodera d'una carta de l'Evan que s'escriu a si mateix com a part de la teràpia que li recomana el seu psiquiatra (dic psiquiatra i no psicòleg per la quantitat de pastilles que es pren). El dia que en Connor (el noi problemàtic se suïcida), li descobreixen aquesta carta i tothom es pensa que l'ha escrita ell per a l'Evan, passant a ser considerat l'únic amic que tenia. Ell no s'atreveix a dir la veritat, i a partir d'aquí la bola es va fent més i més grossa.

La pel·lícula posa sobre la taula l'estat emocional de molts dels nostres joves, que amb 16,17 anys ja s'han de medicar per angoixes, pors, i altres problemes. Posa sobre la taula com tractem a la gent "diferent". És brutal la imatge de l'Evan menjant sol al menjador, al costat del pòster gegant de "La diversitat ens fa més rics". Posa sobre la taula tots aquests nois i noies que se senten sols en la seva adolescència i joventut pel simple fet de ser diferents de la "norma acceptada per la societat". I tot amenitzat per cançons que queden lluny de ser enganxoses. No busquen la melodia fàcil per cantar i ballar. La força de les cançons està en la lletra i en l'emoció com la canten els actors i actrius, que formen part d'un càsting molt ben fet.

Tenia por perquè des del dia que vaig veure el tràiler, la tenia una mica sobrevalorada, n'esperava molt. I així com amb Ciutats de paper (que em va passar el mateix) vaig sortir més decebut, aquest cop les expectatives s'han acomplert. El patiment que experimentava el meu cap i el meu cos a mesura que s'anava acostant el moment en què se sabés la veritat era molt gran. Patia perquè els nois i noies estaven creant una cosa molt bonica però que tenia de base una gran mentida, i la sensació de "ai, ai, ai... no se'n pot anar tot a la merda" era enorme. Quina llàstima que no hi hagi més ressò de la pel·lícula, absolutament recomanada per a tots els instituts del món.

PUPURRI DESIGUAL

Ja fa temps que repassant l'any cinèfil, comento que és pobre en quant a qualitat. Però a l'hora de la veritat, trobem algunes que destaquen per sobre de les altres. Aquest any, tres quarts del mateix. La sensació és que poques pel·lícules han superat els mínim de qualitat que fan que estigui satisfet d'haver-la vist en acabar.

Un abona mostra d'això que dic és que moltes, com ja he comentat en anteriors entrades, no han tingut cap entrada al blog per ser comentades. no valia la pena ni dir que no valen la pena. O per altra banda, l'entrada que ens ocupa, que repassa les darreres que he vist d'una sola tacada i confirmen el què estic dient.

De les cinc pelis, la que he xalat més, però que no és diguem-ne, un exemple de cinema, és La guerra del planeta dels simis. Tercera part de la trilogia que es va obrir amb la nova versió del Planeta dels simis. Havia vist les dues primeres fa mooooolttemps, i tot i que no em desagradaren, mai havia tingut un gran interès en veure'n el final. Fins que ho vaig fer, i dins la mediocritat d'aquest any, se'n surt dignament.

No tenen la mateixa sort La princesa i Red. La primera és una peli d'aventures en "plan ninja" però amb una princesa que es carrega tothom que se li fica al davant, en un intent, suposo, de convertir al dona en també una justiciera. Divertida, però no aporta res. Red, és una peli Disney estrenada directament a plataforma, que té com a valor positiu que apareix el tema de la regla en un intent de normalitzar-la dins la infància i adolescència, però que acaba caient també en els típics més tòpics.

I finalment, dos clàssics. En una entrada de fa gairebé un any, Clàssica o bona, ja em preguntava fins a quin punt hem de reveure pel·lícules que ens van maca la infància i adolescència i joventut, ja que algunes d'elles, en veure-les ara, amb ulls de segle XXI, perden tot el seu encant. Tot i que ja ho deia fa un any, he tornat a caure. El MEC volia veure una peli de por i vaig pensar en Poltergeist com a iniciació. Jo em vaig avorrir, però és que el MEC també! Jo a la seva edat m'hauria cagat de por! I allà el veies, sense immutar-se quan se li comença a desfer la cara a un dels actors, o altres moments. Aix... una altra peli antiga que recordava amb afecte era L'exprés de Chicago, amb la parella Wilder-Pryor. recordava què em feia riure, i com em quedava igual d'ample en reveure-la. res, que com deia allà, ens fem grans...

PARALLELES

Després de The house of dragon, i mentre vaig enllestint el final de TWD, i veient Els anells del poder, he tingut temps per una sèrie més familiar, Paralleles. Arribada a través de la plataforma Disney*, es tracta d'una sèrie francesa de ciència ficció, de només sis episodis, i que posa en pràctica la famosa dita de "Allò bo, si és beu, dues vegades bo". A veure, no és que sigui bona d'allò que en diem, bona-bona, però almenys distreu força. Diríem sense voler ser classista, que per ser francesa, està prou bé. Sí, podria passar per americana perfectament, per com estan cuidats els detalls, per un càsting ben fet, etc. Sé que queda fatal això que dic, i la veritat és que evidentment, no pel fet de ser nord-americana, vol dir que estigui ben feta. No és això, però els que anem mirant sèries d'aquest tipus, ja ens entenem què vull dir.

Una colla d'amics, celebren un aniversari dins un búnquer abandonat (tot molt normal fins aquí), fins que un soroll estrany fa que tres d'ells desapareguin i aparegui un home enlloc seu. De seguida veiem que aquest home és un dels nois però amb vint o trenta anys més. Al cap d'una estona, tornem al moment del búnquer i qui ara desapareix són els altres dos. Ens trobem llavors, seguint el fil de dues trames que coexisteixen en universos paral·lels, i al llarg dels capítols miren cada un de tornar al moment zero, a la normalitat.

Història interessant, a la qual es podria treure molt més suc, però sis capítols no donen per massa més que provocar el conflicte i arreglar-lo. Molt bona interpretació dels actors i actrius principals i secundaris, i bones subtrames (una mica vistes, però que sempre acompanyen bé). Com deia, sense ser res de l'altre món, res espectacular, tampoc es queda curta i compleix amb escreix el seu propòsit d'entreteniment. 

ALLARGANT RATXES

Han passat 100 dies des del 22 de juliol, quan en l'última entrada sobre el Wordle, repassava els diferents jocs i explicava que amb el d'accents en castellà havia arribat als 100 encerts en 100 dies, és a dir també amb un 100%. Doncs cent dies després, escric de nou sobre aquest joc, havent arribat a les dues-centes partides del d'accents amb castellà i seguim sense cap errada, amb un 100% d'encerts, i per tant, 200 partides, 200 encerts. Quina barbaritat!

La resta de partides, han tingut força mèrits assolits. Analitzem-les un cop més:

- El wordle original, en català, continua el rècord en 163. D'ençà d'aquell dia, vaig tenir una errada i ara en porto 91 seguits, lluny encara del rècord, però vaig fent.

- El wordle de l'ARA, després de la decepció de trencar la ratxa quan en duia 97, a només tres de la centena, no n'he errat més i estic ja fent rècord amb 119 seguits, esperem que demà 120.

- El wordle en anglès, manté també el rècord en 41, i ara estic amb 14 seguides. Va haver un dia que em vaig despistar i vaig tornar a zero, però bé, amb esperança d'arribar algun dia a 42.

- El primer del castellà, just avui he superat l'antic rècord, que estava en 118, i ja estic als 119!

- I el wordle científic, vaig tenir una errada després del juliol, però ara ja he superat també el rècord anterior i estic a 71 seguides. Dir que vaig encertar un dia a la primera, perquè sempre començava amb "Curie" fins que va ser la paraula a endevinar.

Així doncs, dels sis jocs, tenim 4 en què estic allargant rècords els tres castellans i el de l'ARA), i tinc dos, que vaig de camí (un lluny perquè en falten molts dies, el català, i l'altre també lluny perquè és el difícil en anglès).

Veurem d'aquí un temps, abans que acabi l'any, com estem en cada un dels jocs. Creuem els dits.

JA TOCAVA, NO? (2)

Si fa quatre dies publicava una entrada sobre el Barça masculí, després de dos mesos sense fer-ne cap, ara també toca de l'equip femení, que des del Gamper de l'agost no n'havia dit tampoc res.

En aquella entrada parlava de la facilitat amb què ens traiem de sobre els equips més fluixets, i com ens va costar els equips més ossos, amenitzat per una crítica i preocupació per la gran quantitat de lesionades que teníem, més el poc mig del camp que hi havia. Dos mesos després, les preocupacions són gairebé les mateixes. L'únic positiu potser ha estat que finalment van fitxar una altra migcampista (i quina una), la Keira Walsh, campiona de l'Eurocopa i eliminada de la Champions, cosa que va facilitar el fitxatge. Tot i això, el mig del camp continua coix, ja que en són 4 oficials (com l'any passat), a l'espera de la Vicki que està jugant amb Ecspanya i la típica reconversió de davanteres que també comentava a l'agost.

Ja portem uns quants partits de lliga i dos de Champions. Tot victòries. Llavors, cal preocupar-se? Doncs una mica sí. Excepte en alguns partits, l'equip ha tingut més dificultats per tirar els partits endavant. O bé ha trigat molt en venir el primer gol, o n'hem fet menys... Han jugat fins ara 8 partits. Només en un, han arribat a la mitja part amb més de 2 gols fets (el 9 a 0 al Benfica). N'hi ha hagut 3 que a la primera part n'havíem fet 2, dos partits que arribem amb un sol gol, i fins i tot dos partits que acabem els primers 45 minuts sense haver perforat la porteria contrària. Hem guanyat els patits, però ens està costant més, sense cap mena de dubte. 

Es troba a faltar l'Alèxia, s'ha notat quan no ha jugat l'Aitana... sigui com sigui, no podem badar ni mica. Avui, el partit amb el Llevant ha quedat per 2 a 1! No vull patir, però... aviat toca jugar contra el Madrid a la lliga, i contra el Bayern (venjança) al Camp Nou. Esperem que la màquina estigui ja ben engreixada. Que no tinguem més lesionades, que s'acabin de recuperar algunes, i que els fitxatges més polèmics, com la Geyse i la Salma, comencin a demostrar que s'ho mereixen.

Anem a veure-les: La Lucy, complint amb solvència, no s'esperava menys, molt gran. La Laia Codina, lesionada. La Núria, ha tornat de la lesió, ha complert bé quan ha jugat. La Walsh, sense ser espectacular, però es nota com porta equilibri al mig, súper necessària. Salma, avui primers minuts, tornava de lesió. La Geyse, ha fet gols i és una davantera empipadora, un pèl individualista, però ja se sabia, no? La Vicki, esperant que torni d'Ecspanya. L'Emma, gairebé inèdita, pocs minuts i lesionada. Allò que dèiem, de vuit fitxatges, quatre ja han estat o estan lesionades. Sort que tenim fons d'armari...