THE CREATOR

Hi havia ganes de tornar a la pantalla gran, i tenia entre cella i cella des del visionat dels seus tràilers d'aquesta pel·lícula de ciència ficció. Si em descuido, me l'acabo perdent. Només tres setmanes han estat suficients per reduir el passi als cinemes a una sola sessió, o fins i tot desaparèixer de la cartellera en algunes sales. L'arribada constant de noves pelis i el fet de no tenir el suport de molt públic són fets determinants perquè passi aquesta desgràcia. Però s'ho mereix?

Doncs crec que no. He gaudit força de la pel·lícula. A veure, a l'hora de la veritat, la trama de la història és un pupurri de diferents històries reconeixibles en altres films. Ens expliquen que no paren de crear-se robots, i en un moment determinat, les I.A. fan esclatar una bomba nuclear a Los Àngeles, i a partir d'aquí, els USA volen exterminar tots els robots del planeta, cosa que els enfronta als països d'Àsia que no hi veuen perill. 

Un ex-agent que va patir la pèrdua de la seva dona en un atac mal organitzat és l'encarregat de descobrir l'arma que han creat els robots per acabar la guerra. Aquesta arma és una nena-robot que anirem veient com pot ser que sigui tan perillosa. A partir d'aquí, lluites, persecucions, i aventures que com deia, és d'allò més habitual. Què té aquesta peli que hagi passat la barrera de la rutina en el meu paladar cinèfil. Doncs que al principi estàs veient unes imatges, tens unes idees prefixades, i juntament amb el protagonista, vas vivint el canvi d'opinió de tot el què està passant, i acabes canviant de bàndol de manera claríssima. Com et penses una cosa pel què t'han dit, i descobreixes les mentides fins al punt de sentir-te tan enredat que al final humanitzes els robots.

Ostres, el canvi patit a mesura que avançava la pel·lícula és el què més m'ha agradat de tota ella. Apart és clar, de tots els efectes visuals, que són molt bons. Se'ls han gastat en aquests efectes, gràcies en part a no comptar amb cap estrella dins el repartiment. Però sí, ha estat un blockbuster de molt bon veure, un encert. D'aquí poques setmanes, anem per un altre!

TRUQUEN A LA PORTA

Després de No one will save you, i abans de tornar al cinema per la porta gran, he aconseguit veure la darrera pel·lícula de M. Night Shyamalan, Truquen a la porta. Ostres, no ´se què té aquest director, però les seves pel·lícules em tenen sempre intrigat, fins al punt de voler-les veure com sigui, algunes en pantalla gran, d'altres en pantalla petita com és aquest últim cas. Fins i tot la que està considerada el seu gran fracàs, Airbender, per mi és, no diré bona, però sí especial i súper emocionant. Per desgràcia, ens hem quedat sense continuació, no s'atreveix (això és el què em penso). Doncs amb la quantitat de pel·lícules de merda que hi ha al mercat, no entenc com no s'hi llença. Bé sí, pels diners que costaria i que potser no recuperaria.

El sisè sentit, Senyals, L'incident, El bosc, La jove de l'aigua, Old...tantes i tantes pel·lícules que flirtegen entre la por i el suspens, l'emoció i els nervis, la sorpresa i l'espant. Crec que hi ha pocs directors dels quals hagi vist tantes pelis (exceptuant els grans, clar)

En aquest cas, trobem a una parella d'homes que passen les vacances en una casa enmig del bosc i apareixen de manera violenta a casa seva quatre desconeguts que els diuen que són gent normal com ells, però que han tingut una visió. La humanitat quedarà destruïda si no mor un d'ells tres. Han de decidir qui morirà. Si no ho fan, aniran passant desgràcies fins l'Apocalipsi final. Com és normal, no s'ho creuen i els prenen per bojos, així que... és veritat el què diuen que està passant o s'ho inventen?

No seré jo qui expliqui com continua ni el final. En aquest cas, no puc fer espòilers com altres vegades. L'emoció està servida. La intriga i els nervis estan sobre la taula, i les sorpreses que van passant a mesura que passen els minuts de la peli, li van donant aquest toc Shyamalan tan habitual i fantàstic. Tots els ingredients per passar una estona (no puc dir bona, perquè clar, et posen nerviós i intranquil), però ja s'entén que paga la pena veure-la per viure de nou aquests nervis.

LA PUNTUAL

Repassant quan va ser que es va emetre el programa El llop, descobreixo que feia un any i mig. És curiós, perquè tenia la sensació de que feia molt menys. Exagerant, diria, que mig any, que ja sé que no, però el record d'aquest programa el tinc ben viu a la memòria.

Per aquest motiu, he seguit veient i gaudint de la segona temporada. En aquest cas, l'Àngel Llàcer i els seus col·laboradors ha buscat actors i actrius amateurs per interpretar L'auca del senyor Esteve. Un cop més, tot l procés que hem vist al llarg de vuit setmanes ha estat d'una precisió ben calculada per aconseguir captar el públic. Han jugat amb les mateixes armes que a la primera temporada i, altra vegada, hem caigut a les seves xarxes de manera irremeiable.

L'emoció dels càstings, l'encara més emoció dels dies d'stage al laboratori per decidir l'equip artístic, els assaigs, les sorpreses... tot lligat de manera exquisida i totalment respectuosa per buscar, no ens enganyem, la llagrimeta dels espectadors i espectadores. I ja us puc ben assegurar que les han trobat, les llagrimetes, i tant. No sé què té aquest programa, la manera de fer-se, però la veritat és que emfatitzo molt amb tot el què hi passa, i potser per això m'hi involucro emocionalment del tot.

La senzillesa dels 11 homes i dones que actuen a l'obra és tan gran, que, com ja comentava a l'anterior edició, es veu sinceritat a cada escena que ens han muntat. Segur que els muntadors són uns professionals de bandera, escollint perfectament allò que volen ensenyar. Sigui com sigui, m'he emocionat de nou.

Per cert, en un programa, en Llàcer deixa anar una frase que en els dies que corren a les escoles, me la vaig apuntar perquè és molt representativa del moment actual de canvis estúpids que s'acosten per estribord. Va dir: "Com més coses se saben, millor es fan les coses".

Acabaven parlant d'una possible tercera temporada. I com no podia ser d'altra manera, ara ja toca un musical!

UWCL ADULTERADA

Ja han quedat definits els quatre grups de la Champions League femenina d'aquesta temporada. I com els darrers anys des de que té aquest funcionament, tenen lloc sorpreses desconcertants. És evident que és millor sistema que abans, però no és massa just.

Perquè ens entenguem: el sots-campió de l'any passat, el Wolfsburg, aquest any no hi serà, ja que ha quedat eliminat a les rondes prèvies. I com les alemanyes, l'Arsenal, el ManU i la Juventus. Estem parlant de que d'Anglaterra, flamant campiona d'Europa, només queda el Chelsea, els altres tres grans, fora. L'Arsenal mateix, va ser semifinalista l'any passat, així que dels 4, dos no jugaran aquest any. La veritat, desvirtua una mica la competició, al meu parer. 

El fet que només hi hagi 4 grups, fa que només 4 equips campions de lliga (Ecspanya, Anglaterra, França i Alemanya) tinguin el lloc assegurat, mentre que els altres 12 s'ho han de guanyar en dues rondes prèvies. I passa el què passa. És cert que així també els grups queden més desequilibrats, perquè sinó, tots els grups serien molt potents i podrien quedar favorits eliminats a la primera fase, però clar, això també passa ara, no? I per altra banda, els països amb equips diguem-ne, més modestos, tenen almenys alguna possibilitat de disputar la competició, perquè de l'altra manera, dels 16 equips, dotze ja serien d'aquests països més potents. 

És evident que totes les fórmules són dolentes (a o ser que augmentin els grups ien facin sis o vuit com a la Champions masculina), però tenir una competició sense equips tan potents com les finalistes de l'any passat o les angleses, ho veig com més descafeïnat. Però pels nostres interessos,, també és millor, no? Així ja tenim alguns dels equips més forts fora de joc, i com sempre, haurem d'esperar a veure si aquest any és el de la revenja contra les lioneses. Com ja vaig dir, prefereixo que les elimini algú altre, i més aquest any, que no estem massa fines.

Demà divendres sorteig, i començarem a veure quin serà el nostre camí per la final de Bilbao, que espero ser-hi com fa dos anys, però amb millor resultat.

ERRADA A L'ÚLTIM MINUT

Fa exactament cent dies (bé, algun més), que vaig fer la darrera entrada parlant d'una de les activitats que m'omplen les estones d'oci: els jocs. Era el 4 de juliol i tenia tot l'estiu per davant 😢😢😢😢😢 Pensava que un cop passat, explicaria com havia anat, però ho he anat deixant... per què serà?

Si ho faig avui és perquè un dels jocs, el wordle científic, arribava aquell dia als 200 encerts, cosa que tenia molt mèrit perquè té un vocabulari de vegades molt elevat. Doncs ja ho veieu a la imatge. Cap errada, i ja hem arribat als 300 encerts, sent ja la ratxa més llarga de qualsevol altre joc disputat. Hi ha un tema a aclarir, que és que als wordles ecspanyols, no es fa reset si un dia t'oblides, així que els dos dies que em vaig despistar no em van deixar el comptador a zero com sí m'ha passat en els altres. I com estan aquests altres? 

Doncs malament. Malament perquè darrerament m'equivoco força i no arribo a encertar la paraula. A veure, tots estan entre el 97% i el 99% d'encerts, però he anat fallant de tant en tant. El més greu va ser el wordle dels accents, que tenia el rècord a 121 i vaig fallar quan feia el 120. Increïble. De manera que allà està encara el rècord. El castellà a seques, continua el rècord de 93 i em vaig acostant lentament. EN anglès, català i ARA, acabo de començar de nou per haver fallat, i els rècords continuen en 95, 138 i 108 respectivament. Ja obvio els números del mòbil anterior per no embolicar la troca. A veure si puc canviar les ratxes.

Dels sudokus, tres quarts del mateix. Les últimes setmanes m'he anat equivocant i ara estic recomençant una nova sèrie, tenint la ratxa en 173 seguits que hi vaig arribar aquest estiu. I sobre el cuestionados, doncs prou bé, la veritat. Falta poquet per tancar lliga, cinc dies, i si no hi ha sorpreses, assoliré la meva millor posició (va ser 346 l'últim mes), ja que ara estic a 242. També he superat el rècord de punts, que estava en 1378 i ara ja estic a 1408. A veure com acaba la setmana. Partides guanyades 546 per 406 de perdudes (vaig fent forat de mica en mica). I de trofeus, déu n'hi do: 60 podis (13-38-19) de 89 partides, que vol dir premi en un 67%!!!! Aquí sí que puc estar content. A les lligues privades en porto 6 de 35, és una altra història. I de torneigs, sis podis més (2-2-2).

Si no hi ha cap esdeveniment important, ens retrobem per Nadal parlant d'aquest tema.

NO ONE WILL SAVE YOU

Mentre espero un millor moment per anar a pantalla gran pel blockbuster del moment, he dedicat una hora i mitja per aparcar les sèries i veure No one will save you, una pel·lícula de terror alienígena. El resum seria: "Com els ´últims cinc minuts poden llençar per la borda tota l'emoció viscuda fins aquell moment". I és que si busques aquesta peli per internet, el 99% de les entrades són de l'estil "el final explicat", "indignació pel final", "el director explica el final", i coses per l'estil.

Estem davant d'una pel·lícula amb temàtica més que coneguda, però amb un fet diferencial. Només hi ha una protagonista (que vil aïllada de la resta del poble per un fet tràgic ocorregut al passat), i com que viu sola, no parla amb ningú, de manera que no hi ha diàlegs en tota la pel·lícula. Fins i tot quan es troba amb algunes persones quan va al poble, només es miren, no intercanvien paraula. Això li dona un ambient més angoixant. La noia està sola davant del perill, absolutament sola. I aquí entren els tocs de M. Night Shyamalan, amb els extraterrestres que venen a la terra a conquerir el planeta i van casa per casa a veure qui troben. 

El primer contacte amb l'alien, com es va amagant d'ell i com acaba, és digne de les millors pelis d'aquest estil. Et posen nerviós, i algun ensurt que no t'esperes, tot i anar amb el cul apretat tota l'estona. El segon dia, ja va tenint cosetes (perquè alguns humans ja estan posseïts), però és quan arriba la nit que la protagonista torna a enfrontar-se a la invasió només amb l'ús del seu enginy. Arriba un moment que penses que pobra noia, no té un minut de descans. Per això, al final, primer penses que tant d'esforç, mira pel què ha servit, tot i que és lògic que si venen et's d'una altra galàxia, una noia poca cosa té a fer apart d'una mica de resistència.

Però llavors arriba el final, que la veritat, et deixa amb cara de tontu. Sí, et pots imaginar el què, però sigui com sigui, grinyola força, per moltes explicacions que trobis a la xarxa. Però bé, la gairebé hora i mitja anterior, objectiu assolit de desconnexió.

ESGOTAMENT

Fa poc més d'un any publicava una entrada que començava així: "Semblava que no s'havia d'acabar mai, però per fi, ha passat el setembre, i amb ell un dels inicis més convulsos en la història de les escoles del país."

L'entrada en qüestió és titulava "Final del despropòsit". Un any després, aquelles paraules, aquells insults, em semblen ben poca cosa. He estat dient aquests dies que he viscut el setembre més llarg de la meva vida. No s'acabava mai. Ha estat com un llarg via crucis, un túnel en el qual no veies el final. Hem començat de nou abans d'hora, amb l'afegit, teòricament positiu, de ser hores lectives al 100%
sense l'invent de l'hora de lleure. Però que el dit no ens tapi la lluna. La desaparició del caos d'aquesta hora de lleure, perquè era un caos i un, com deia, un despropòsit, no ha arreglat res, res de res. De fet, ha provocat que els mestres no tinguessin ni aquelles hores per seguir preparant el curs, per intentar que quan arribi Nadal, estigui tal com hauria d'estar l'antic 12 de setembre. I no diguem mentides, si es diu que no hi ha per tant, serà perquè hi haurà coses que s'hauran deixat de fer. 

El curs comença potes enlaire, amb tot per fer. I segons com, pitjor. Sembla com si no s'hagués après del què va passar el curs passat, i s'han comès errors de previsió importants. 

Després tenim el tema dels nens i nenes. L'any passat, com es començava tan d'hora, hi havia 'ordre de procurar donar descansos, sortir a l'exterior sempre que fos possible, etc. Aquest any, es veu que els i les alumnes no es cansen, ni passen calor a les aules a més de 30 graus. Aquest consell havia desaparegut. Alguns mestres, que mirem de ser coherents i racionals, hem optat per seguir donant aquests descansos, però hi ha mestres que no respiren si algú superior no els ho diu, de manera que han tingut els nens i nenes tancats i treballant com si estiguessin en rutina normal.

No, no és normal començar d'aquest manera. I els psicòpates que ens governen es veuen totalment legitimats pel silenci dels milers de mestres i professorat que no mouen un dit més en favor dels nanos. Penós per totes bandes. Així que el curs torna a començar malament, amb la gent fastiguejada i amb unes maneres de fer que poc tenen a veure amb la realitat de les trinxeres. Que Déu ens agafi confessats.

OBJECTIU MONTSERRAT - ETAPA 2

Després de tenir-ho en repòs a l'imaginari, la decisió està presa i he començat a posar fil a l'agulla. L'objectiu és fer la caminada de Barcelona a Montserrat tot coincidint quan faci un any del 28 de juny, i així de passada , tornar a estar al lloc on reposa. Aquesta és la idea i no sé pas com serà la logística de tot plegat. Per començar, el dia 28 és dia de feina a l'escola encara. Això és un escull, però salvable al meu entendre. Després és si sol o acompanyat. Evidentment, no obligaré a ningú a fer la caminada. Llavors, si és sol, no serà la de caminar per la nit, així que caldrà veure com s'organitza. Però tot això ja vindrà.

El què toca ara és anar enfortint les cames i és clar, dominar el camí. La caminada tindrà sis etapes. 1: Barcelona-Sant Cugat; 2: Sant Cugat - Les Planes; 3: Les Planes-Ullastrell; 4: Ullastrell-Olesa; 5: Olesa-Aeri; 6: Aeri-Monestir. La idea és anar fent etapes individuals i algunes de juntes, per anar practicant i arribar al juny en les millors condicions. Com que la primera etapa és l'excursió clàssica que no hi ha hagut any (dels últims) que no l'hagi fet, la dono per superada. Així, avui he fet per primer cop la segona etapa, des de Sant Cugat fins a Les Fonts.

El record de quan vaig fer aquesta excursió el primer any que vaig treballar a l'escola m'ha acompanyat durant tot el camí. He començat des de l'estació de Volperelles (després de Sant Cugat Centre). Això caldrà recalibrar-ho, perquè clar, quan he fet la clàssica, sempre he abat fins aquesta estació. Des d'allà, he anat per la urbanització, he creuat l'autopista i he anat fent camí fins arribar a l'estació de Les Fonts, des d'on he tornat. Dues hores, comptant cinc minuts d'aturada i quinze d'anar fins un mirador i tornar. Així que calculo una hora i quaranta-cinc minuts per fer aquest tram.

El rècord del tram 1 el tinc en una hora i 25 minuts, per tant, trams 1 i 2 serien 3 hores i deu, més creuar Sant Cugat, que no serà menys de mitja hora. Per tant estem parlant d'un màxim (espero) de 4 hores. Ja ho veurem, perquè donada la facilitat del camí (no té pèrdua, bes senyalitzat a més de les indicacions que jo duia), el següent repte serà fer aquests dos trams junts i comprovar el temps total. La idea seria fer-ho aquest novembre.

De l'etapa 2, apart de ser senzilla i ben fàcil, no té misteri. La gràcia de creuar l'autopista, descobrir l'escola japonesa, i aquest mirador que he trobat que m'ha fet veure per primer cop Montserrat allà al fons. La veritat, m'ha semblat lluny. Destacar també les cases de rics que hi ha a l'entrada de Les Fonts... renoi...

AHSOKA

The mandalorian, Andor, Boba Fett, Obi Wan i ara, Ahsoka. La franquícia d'Star Wars en mans de Disney ja ha parit fins a cinc sèries diferents i iguals entre elles. Ningú discuteix que The mandalorian és la més encertada (i l'única que gaudeix de dues temporades i a punt de la tercera). Les altres quatre estan bé, sí, sobretot si ets fan de les pel·lícules originals. Però és cert que quan en l'imaginari i al preconscient tens una sèrie d'idees, algunes d'aquestes sèries et canvien algunes coses que fan grinyolar tot l'encaix, per molt que siguin personatge ja existents en les sèries animades (Clone Wars...) És la diferència amb el MCU, que està tot dissenyat d'antuvi, o almenys, van estar a temps de redreçar-ho tot abans que es compliqués.

En tot cas, aquesta darrera sèrie, Ahsoka, no és la pitjor de les altres quatre, però tampoc podem negar que no aporta grans dosis d'il·lusió. Un cop més el més carismàtic (entre cometes) és la participació d'en Hayden Christensen interpretant l'Anakyn Skywalker, que s'han empescat per posar-lo com a mentor de la jove padawan Ahsoka. És evident que si no fan aparèixer personatges emblemàtics de les pel·lícules principals, els al·licients per veure aquestes sèries seria molt menor. També apareix en C3PO i Mon Mothma (personatge secundari però que va fent les seves aparicions).

Ahsoka és doncs, una jedi que va fent la seva feina intentant acabar amb qualsevol signe de l'antic imperi en els nous dies de la república. Això és el què em referia al primer paràgraf. Si en Luke (i la Leia) eren els últims jedis, clar, ara per fer aquetes sèries, en surten de sota les pedres, com a supervivents de la ràtzia que l'emperador efectua a l'inici de seu imperi. Total, que l'Ahsoka i els seus amics segueixen la pista del retorn del Gran Almirall Thrawn, un clàssic dels dolents a les novel·les de la saga que s'han anat publicant (molt abans del rodatge dels capítols 1, 2 i 3). De fet, quan es parlava dels capítols 7, 8 i 9, els fans reclamaven que fossin sobre el què ja estava escrit (Thrawn inclòs) enlloc d'empescar-se coses noves. Evidentment, no els van fer cas.

Com deia, no és la pitjor sèrie. És distreta, té coses interessants, però poca cosa més. De fet, sembla molt una sèrie per posar la dona al capdavant d'absolutament tot (dels 4 dolents, dos homes i dues dones), dels 4 bons (tres dones i un home). La majoria dels duels tenen lloc entre dues dones. En Thrawn, per cert, tot i ser un dolent molt dolent, el seu paper a la sèrie (apareix només als capítols finals) es redueix a passejar amunt i avall i donar unes quantes ordres, però en cap cas se'l veu com un dolent poderós. Doncs res. És evident que el final de la temporada dona peu a una continuació. Veurem si s'animen o no, i si finalment fan encaixar totes les peces del trencaclosques, per molt que ara semblin parts independents, encara que vagin apareixent en sèries d'altri (Boba Fett i la pròpia Ahsoka apareixen a The mandalorian).

VISTES EN DIRECTE

Després d'un estiu mogut pel futbol femení, la competició casolana va prenent forma mentre encara s'estan decidint els grups d'aquesta Champions adulterada. L'estiu mogut pel mundial disputat a l'agost i evidentment, tot l'enrenou que han tingut les noies que formaven el combinat ecspanyol. 

Així, amb poca preparació, començava la lliga, i l'equip va guanyar el primer partit sense pena ni glòria. Després de l'aturada de seleccions amb el conseqüent enrenou altra vegada en boca de tothom, la lliga ha tornat, i en vuit dies s'han disputat tres partits, els dos que tocaven i el pendent de la primera jornada per la vaga. La sort ha fet que els dos partits de casa els hagi pogut viure al Johan, on no hi anava des de feia ja moooolt temps. Podia veure in situ el què m'havia semblat per la televisió en els dos partits jugats a fora: que falta frescor, automatismes, i que tot costa molt.

Doncs després dels dos partits (València 6-0 i Reial Societat 3-0), puc dir que la imatge de l'equip és millor (i més contra les basques que no pas contra les valencianes). S'ha recuperat gol, tot i que dos de les dianes txés van ser en pròpia porta. Però almenys es veuen més intencions d'anar a jugar bé i mirar de fer-ho com saben que no pas als dos primers partits. Ara bé, se les veu una mica cansades, com si estiguessin ja al mes d'abril, confirmant el fet que han viscut un estiu de poc descans i amb un mal rotllo a la selecció ecspanyola que les ha afectat en el rendiment del seu joc ara en aquest inici. Manquen automatismes, no s'acaben de torbar del tot... però la superioritat segueix sent claríssima i els partits es guanyen. El pitjor enemic de l'equip són les pròpies jugadores. Cal que juguin tots els partits amb humilitat i amb mentalitat d'anar a per totes sigui qui sigui el rival.

Pel què fa a les rotacions, un dels temes que més em preocupen de la gestió del Jonatan, una mica de tot. Tenint en compte només l'equip titular, a la porteria, de 4 partits, dos per la Sandra i dos per la Cata. Pobra Gemma, aquest any ho té fotut. A la defensa, cap ha jugat els quatre: Bronze, Mapi, Irene i Ona n'han fet tres, i han entrat Marta (2), Jana i Brugts fent de lateral esquerra. Al mig, Patri, ha fet pòquer, mentre Aitana i Pina han fet tres, Engen dos i la Vicki un. A la davantera, l'Alèxia ha fet tres partits de killer i l'altre ha estat per la Bruna; la Mariona ha entrat dos cops i la Brugts un altre, mentre que a la dreta, Graham també ha fet pòquer.

Així, només dues jugadores els han fet tots quatre. Tot i haver alguna rotació, les poques que hi ha hagut ja en són més de les què m'esperava, tot sigui dit. Ha jugat algun minut la Keira, sortint de la lesió, l'Oshoala i la Lucia. Es mantenen sense jugar, a part de la Gemma i les lesionades Frido i Salma, la Dragoni, que encara no l'hem vist ni un minut. Estrany.

ONLY MURDERS IN THE BUILDING (x3)

La tercera temporada de Només assassinats a l'edifici va començar amb el final de la segona. Aquesta acabava amb un nou personatge, que interpreta en Paul Rudd, caient mort el dia de l'estrena de la nova obra que dirigeix el personatge que interpreta en Martin Short.

Però al primer episodi, de seguida es posa en dubte el títol de la sèrie, ja que no mor a l'edifici en qüestió, així que en un interessant canvi de guió, l'actor apareix recuperat (després sabrem que havia estat enverinat) però no dura massa més, ja que el llencen pel forat de l'ascensor. Ja tenim nova trama en aquesta sèrie de comèdia i intriga que combina l'ambient sa d'una sèrie de crim gens fosca, amb la comèdia que aporten els seus personatges principals. Cal dir que potser en aquesta temporada se'ls veu més histriònics que mai, i de vegades grinyolen les ganyotes d'en Martin o la histèria d'en Short (no ajuda gens la veu d'en Joan Pera en aquest personatge ; per molt que de jove encaixés, en aquesta sèrie gens).

Els flashbacks ens permeten gaudir d'en Paul Rudd, però la pantalla es queda petita quan apareix un nou personatge, que interpreta una actriu de l'obra de teatre. Ni més ni menys que la Meryl Streep. És que és tan bona, que fins i tot el seu paper secundari eclipsa a tots els altres. L'obra de teatre es converteix en un musical per tal de salvar-la de la crítica, i les tres cançons que apareixen estan molt ben creades, no són un nyap per sortir del pas, sinó que són dignes cançons de musical. També apareix un actor dels joves "d'antas"", en Mathew Broderick, l'etern noiet convertit en un actor de 60 anys, interpretant-se a si mateix. 

Aquesta sèrie té la virtut d'incloure detalls com aquest que eleven el llistó de qualitat. Amb actors i actrius més o menys desconeguts, no tindria res. Però amb aquesta colla, t'ho passes bé. Cal destacar també la feina de la tercera del grup, la Selena Gómez, que apareix tal com és, inflada degut a la medicació que ha de prendre per la malaltia que pateix. Enlloc d'amagar-se, surt i tira pel dret, trencant el mite del culte al cos. Molt bé per ella.

Així doncs, m'ho he passat força bé amb la sèrie, segurament més que amb la segona temporada, fent valer la bona feina dels creadors i guionistes per no deixar-la llanguir. Finalment, dir que tindrem quarta, ja que al final, té lloc l'assassinat (o intent) d'una altra persona a l'edifici en qüestió.

FA UNA SETMANA...

Algun dia caldrà reflexionar sobre com anem els mestres en aquests inicis de curs absolutament salvatges que ens deixen esgotats, talment com si fóssim ja al tercer trimestre. Mentre això no canviï, seguirem veient etapes més o menys llargues de desconnexió del blog.

Així doncs, fa una setmana es van complir sis anys (sis!) dels fets del primer d'octubre de 2017. Aquest any, coincidia denou en cap de setmana. El dia 30 a les escoles i el dia 1 amb les porres i les urnes. Bé, ja se sap que dates com aquestes tenen ja un record simbòlic i la conseqüent cara de lluç quan veus que sis anys després, els governants que van col·laborar en aquell fet històric ara estan barallant-se i pactant presidents ecspanyols.

Sigui com sigui, els actes que es van organitzar per recordar aquells dies són un clar reflex de com estem com a societat independentista. Que a tots els del carrer ens agrada criticar la desunió dels partits polítics. Que les entitats independentistes s'omplen la boca de demanar unitat. I què fan elles? Doncs tenim CDR's organitzant els seus actes, l'ANC els seus, el CxR per la tarda, Òmnium que no és ni l'ombra del què se n'espera... Les pròpies entitats que tant critiquen la desunió, fent actes per separat. Així, les fotos del dia queden ben deslluïdes. Enlloc d'un macroacte unitari amb milers de persones, en fem tres per tal que no es vegi tan ple. Jugada mestra. Ja poden criticar les polítics, si ells també són incapaços de coordinar-se junts. I l'esquerra independentista jove (la de la mani alternativa de la Diada), aquests només se'ls sent un cop l'any.

Uns diran que no es poden barrejar amb els crema-contenidors, i els altres que no poden anar amb les tietes. L'exemple dels partits ha calat. Com pot ser que no entenguin que les coses només han funcionat bé quan ho hem fet tot junts? Els grans, els petits, els avis amb el lliri, els joves encaputxats, de dretes i esquerres... Tots junts. Després que no vagin donant lliçons d'unitat si des del carrer també som incapaços de dur-la a la pràctica.