dijous, 30 de juliol del 2020

ARTEMIS FOWL

Et poses a veure una pel·lícula perquè tens una estona i l'esculls perquè sembla entretinguda. a mesura que vas avançant, vas gaudint dels moments o els aspectes que et satisfan com a distracció, i arrufes el nas amb situacions que no acabes de veure clara. I quan fas el tafaner un cop l'has acabat, descobreixes molts detalls que et fan esbufegar. Anem en aquest ordre.
Artemis Fowl és un noi de dotze anys, que té el mateix nom que el pare. És un nen superdotat, sense mare i que el pare té un feina desconeguda i desapareix de vegades. quan hi és sempre està amb el nano explicant-li llegendes de fades i criatures fantàstiques. a partir del segrest del pare, el nen descobreix que tot aquest món existeix de veritat. Tenim una ciutat de criatures a l'interior de la terra, ben amagades, i d'on ha desaparegut un artefacte que és crucial perquè l'equilibri no es trenqui. Tenim les trifulques habituals amb personatges nous (la fada fia de l'amic del pare, el nan gegant lladregot, la cap de la policia fantàstica, el majordom que ajuda al noi...). Al final tens una peli distreta, que no aporta res de nou (tampoc ens enganyem), però amb unes imatges molt bones, amb uns mons ben representats, i alguna idea ben pensada que li dona punts positius.
Durant la peli van apareixen coses que grinyolen. Per exemple, el dolent indefinit, que no acaba de donar-se a conèixer i no dona joc a res. La filla del majordom que apareix en alguns escena i tampoc aporta res. Un final de pixarrí, en què veus com sembla que tot s'acaba i se'n van i de sobte t'apareixen la fada bona i el pare com si no hagués passat res... explicacions, no és que siguin poques, és que o hi són i la veritat no s'entén com apareixen ni perquè. Final tararí que dona peu a la continuació. I la frase del propi noi dient que és un criminal. ah, sí? Des de quan? No era un noi llest i prou? En què quedem, són una família de lladres? Dona la sensació que hi ha moltes coses que no apareixen a la peli i que fan que no s'entenguin massa coses.
I llavors el repicó arriba quan fas cerca. Primera cosa, són una sèrie de vuit llibres. Ara s'entén que no s'acabi del tot. Realment, ells són lladres (no queda gens clar a la peli, per això sobta quan ho diu). Els personatges estan molt canviats, no són com es diu (la filla del majordom als llibres és la germana; hi ha mare...) sembla que les diferències són moltes (fins i tot l'objecte robat de la peli no apareix en cap llibre). Es veu que s'han gastat molts diners amb la peli, i els ha quedat poc reeixida per mots aspectes, i que han tingut sort de no anar als cinemes perquè hauria estat un fracàs.
la veritat és que tot i les bones intencions, les bones idees que dona i bons moments, té massa llacunes que puguin fer d'ell el successor de Harry Potter. No arriba ni a la sola de les sabates, se'ls ha anat massa la pinça. Tot i això, si només busques entreteniment i no explicacions de tot, aprova.

dimecres, 29 de juliol del 2020

BLACK PANTHER

Tot i tenir les dues pel·lícules del desenllaç final d'Avengers (Infinity war i Endgame), en un lloc força alt de les meves valoracions, no em fa cap mena de vergonya admetre que no he vist totes les pelis de l'univers Marvel. N'hi ha tantes, que tampoc soc conscient de quines són aquestes. Puc dir algunes que segur he vist, i altres que en tinc dubtes. Segurament les de Hulk estarien en aquest grup de no vistes, però desconec quines més.
N'hi havia una però, que tenia clar que no havia vist, Black Panther. I com que n'havia llegit algunes crítiques, que la col·locaven entre les cinc millors de tota la saga, la mantenia a la llista de pelis pendents per veure fins ahir. I passa el què passa quan tens unes expectatives altes amb alguna pel·lícula, que no acaba de convèncer. A veure, està bé, és interessant, entretinguda, amb bons detalls i efectes, però tampoc gran cosa més, la veritat. No té excessiu lligam amb la trama, funciona molt independentment, tot i que Wakanda té un paper fonamental en el desenllaç d'Endgame. Però bé, ja està vista i no està del tot malament, encara que no arribarà massa amunt en el rànquing final (a no ser que no vegi massa coses millors, tenint en compte que la producció està aturada pel covid...)
El nou rei de Wakanda s'enfronta a un mercenari i a un familiar que desconeixia buscant per una banda venjança i per l'altra fer de Wakanda el regne dominant a la terra. Fins llavors, el regne africà restava amagat del món sense fer-lo partícip dels seus avenços tecnològics, ja que la bestiesa humana en faria un ús dolent i perillós coneixent com funciones les persones. a partir d'aquí pimpampum.
Una cosa que em va cridar l'atenció i que crec que demostra que la raça banca és incapaç de fer-se present, és el fet que evidentment, el 99% dels personatges són de raça negra. Totalment lògic, per altra banda. La col·locació al mig de la història d'un agent de la CIA blanc, que acaba a wakanda i tenint un paper important en el desenllaç de la lluita, crec que demostra que els blancs nord-americans són incapaços de fer una peli d'acció negra, i que ho solucionen tot els africans. Ha d'haver el blanc que els ajuda, no fos cas... No sé, potser no és així, però a mi em dona aquesta sensació de fer content als ianquis blanquets que són incapaços de no ficar-se pel mig i tenir un paper important. L'agent de la CIA podria haver sigut també negre! I fins i tot, no caldria donar-li més paer del necessari. Però no, allà el tenim. Què hi farem.
Preparen La segona part, ves a saber quan veurà la llum amb tota la situació mundial. Veurem també cap a on va tot plegat.

dilluns, 27 de juliol del 2020

ATAC A TRAÏCIÓ

S'ha trencat un mite. segur que tots, de petits, davant els insectes que habiten el camp o la muntanya, hem sentit aquella frases que diu. "Si no el molestes, no et farà res" o també "Només et picarà si el molestes". Doncs bé, he de dir que aquesta frase, tot i haver-la utilitzat tant amb el MEC com amb els nens i nenes amb qui he compatir excursions, colònies o campaments, és MENTIDA!!! i un ben negre no et fan res! I a més a més, cosa mai vista, són més intel·ligents del què ens pensem.
Ahir a la tarda, tres vespes van coordinar-se per executa un atac premeditat i traïdor en les nostres carns. anàvem fent una passejada tranquil"la per sobre de Roquetes, quan vaig notar una fiblada descomunal al turmell dret. al mateix moment, el MEC es va posar a cridar. De seguida vam veure els causants d'aquella situació: tres vespes donant-nos voltes i amb actitud fatxenda i provocadora, intentant continuar l'atac. a mi me'n va picar una i al MEC, dues. al darrere dels turmells.
Així doncs, analitzem la situació: anàvem caminant tranquil·lament quan de sobte tres vespes es coordinen i ens taquen per darrere al mateix moment. No em negareu que és sorprenent, estrany i preocupant, no? La veritat és que encara ara flipo per aquesta sincronització. Potser investigaré si això és possible en insectes com aquests. Entenc que ataquin a la vegada en el famós supòsit que les molestes, però així, sense cap motiu aparent? Dimonis, quina coïssor!!
I ara, amb quina tranquil·litat pots anar pel camp? Com pots utilitzar aquella frase sabent que no és certa? Doncs res, a fugir, que és el més sa!

diumenge, 26 de juliol del 2020

ESBORRANT EL PASSAT

L'altre dia, em vaig adonar que el pes del meu correu d'outlook, l'adreça que tinc des de que em vaig crear la primera, era mooooolt gran. De tant en tant anava esborrant correus. Normalment, els que no m'interessen ja els suprimeixo directament, però amb els anys, es van acumulant i acumulant. Erròniament, vaig pensar que el pes minvaria si eliminava correus (ara ja he vist que no 😪). Però m'hi vaig posar. Vaig ordena els correus per antiguitat. El primer, que ja havia superat una anterior esborrada, datava del setembre de 2003!! Fa gairebé disset anys!! Un correu amb una documentació del grup de lleure de Món Jove. Sé que havia superat una neteja de correus perquè el segon correu era del maig de 2007 (dos anys abans del MEC!). I vaig començar a eliminar. Seleccionant correus i eliminat-los de 500 en 500. Mirava de salvar els que tenien fotos antigues interessants (bàsicament de Món Jove). Les descarregava i després eliminava el correu. M'he quedat al 2012.
Mentre feia aquesta eliminació, clar, anava veient noms o títols i em venien molts records al cap. Tenia la sensació, com titulo en aquesta entrada, que esborrant aquests correus, estava eliminant el meu passat. Històries, esdeveniments viscuts dels quals tinc records, i que ara poden desaparèixer del tot si no en tinc cap constància. Sent fred, penso que si en tots aquests anys, no he necessitat de consultar ni recordar re de tot això, senyal que tampoc és tan imprescindible, però clar, a l'hora de pitjar la tecla de "suprimir", sentia un no-sé-què com de disgust-tristesa (imagineu-vos ara que sé que no ha servit per res).
Hi havia els correus d'Avancar, el lloguer de cotxes que utilitzàvem abans. Els correus del projecte de llengua Vedruna que vam estar elaborant, tant a nivell fundació com després a nivell d'escola. Tots els correus de Món Jove, de trobades, reunions, fotos, doodles... i el MJnotícies!! (element imprescindible per mantenir la comunicació i informació entre els monitors i monitores).
Una altra cosa que em va fer gràcia, eren tots els correus que escrivíem abans que existís el whatsapp. Diàlegs i preguntes-respostes que ens anàvem fent per tal de saber les coses. Ara amb el whatsapp, el correu ha perdut importància i aquesta funció més comunicativa. Però era divertit veure cadenes de correus tipus: hola/pots venir avui/ a quina hora/ a les tres o a les quatre/ m'és igual/ quedem a les 16h /ok/ on/ al Plantaciones. Increïble. En deu minuts, cadenes de quinze missatges com aquest. Realment, en algunes coses hem millorat. llàstima de la resta dels mals usos...
I ja està fet... Espero en pocs dies oblidaruna mica aquesta sensació d'esborrament...

dissabte, 25 de juliol del 2020

A DESTRUIR LA MASIA FEMENINA

Sembla que en Riqui Puig i l'Ansu Fati trencaran per fi aquesta tendència del primer equip del Barça de fer pujar nois de la Masia per tal de cedir-os o vendre'ls. Tenim els casos més recents d'Aleñà, Cucurella, Carles Pérez... El seu esclat ha estat tan descarat que no s'atreviran a fer el mateix que amb tots els altres. Si ets de la Masia, queda clar que has de demostrar que ets un fora de sèrie, molt més que qualsevol altre jugador. Si prou difícil és arribar, mantenir-se encara ho és més.
Doncs sembla que amb el Barça femení, faran exactament el mateix. Per una banda, es posen totes les medalles per fer pujar noies de la cantera. L'any passat jugaven i/o debutaven la Clàudia Pina, la Candela, la Carla, la Laia, la Gemma Font, la Bruna... Tenien pocs minuts o molt pocs (potser l'excepció és la Candela), però anaven tenint els seus moments. La continuïtat podria arribar a ser bona de cara a anar donant descans i preparar relleus. A mitja temporada ja van fitxar l'Anna Cgernogorcevic, bon fitxatge, però que diu que no confies en les joves, i ara, les últimes setmanes ha petat tot. La Candela, la Clàudia i la Carla, cedides (la primera al València i les altres dues al Sevilla), i va i fitxen la Gio Queiroz (mig brasilera-ianqui-espanyola) del Madrid (no el Real Tacón, el que ja existia). Si les cedeixes perquè puguin jugar cada setmana 90 minuts i després repescar-les i que compleixin amb la seva funció al Barça, mira, encara bé, però si fan allò de cedir-les in eternum fins que s'acabi el contracte... doncs la veritat, quina llàstima i un cop més quina merda de directiva i cos tècnic, que tornen a posar els noms per davant el planter. S'entén que ho facin, però llavors que no fitxin ningú, no? per seguir donant lloc a les promeses més joves.
Tenim una plantilla molt bona, i mentre els altres equips es van reforçant, el nostre va tirant amb el què té, amb aquestes cessions i incorporacions. Veurem si és suficient per la Champions que començarà en menys d'un mes i per la nova temporada...

divendres, 24 de juliol del 2020

1.000 DIES PRESOS

Fa pocs dies es van complir els 1.000 dies a la presó d'en Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. Un número que ens porta a reflexionar sobre els últims esdeveniments. ni tan sols la pandèmia del covid atura la repressió i la merda que l'estat espanyol continua abocant sobre Catalunya.
Ja hem parlat de la gestió de la crisi, com davant les idees del govern català, dedicaven uns dies a criticar-ho i a riure-se'n, per tal de, pocs dies després, fer exactament el mateix (l'últim exemple, l'obligatorietat de les mascaretes); o com retenien diners i material per no fer-los arribar aquí.
Paral·lelament a tot això, han continuat els judicis contra la mesa del Parlament, contra la Laura Borràs i contra els acusats dins l'anomenada operació Judes (que ara comencen a alliberar).
També ha estat notícia la concessió del tercer grau als presos i preses polítiques, podent per fi passar algunes nits a casa. Semi-llibertat, que en diuen alguns, però com molt bé han fet rectificar, aquesta és una paraula inventada. Ells encara estan presos. O llibertat total o res. Per no variar, els fiscals i tribunals ja s'han posat en marxa per denegar aquest tercer grau.
Un dels moments importants d'aquests dies ha estat la visita del Borbó a Poblet. Després d'anul·lar la visita a Barcelona pels rebrots de covid, finalment van anar a Poblet per veure com estava el poble... jajajaja... Els CDR's, l'ANC, Òmnium, tots van convocar la gent a rebre'ls, i un cop més els mossos espanyols ho van impedir amb les càrregues i empentes habituals. A més, deixaven passar els fatxes amb la bandereta espanyola. Absolutament vomitiu. Altra vegada s'alcen les veus per demanar la dimissió de Buch. I és que realment, m'importa un pepino les legalitats dels mossos i tota aquesta merda. Si no pots evitar que la policia que manes pegui catalans indefensos, fot el camp per dignitat. I ja està. Punt i final. Mentre això no passi, la credibilitat d'aquest govern serà sempre mínima.
També hi ha hagut les eleccions a l'ANC. I un altre cop ha sortit re-escollida l'Elisenda Paluzie. He de reconèixer que no la vaig votar. No sé, potser és una impressió, però la veig tan tranquil·la... No té aquella força a la veu de la Carme Forcadell, no espanta. I crec que la personalitat que encapçali l'Assemblea ha de ser algú amb un tarannà que els polítics tremolin cada vegada que obri la boca, i que en un tres i no res motivi la gent per defensar o atacar el què calgui.
Les trifulques entre els partits al govern continuen, mentre en Puigdemont anuncia la creació d'un nou partit polític que intenti aglutinar el màxim de gent transversal (un altre cop), i la Marta Pascal en crea un altre pels orfes d'UDC. A TV3 tenim la batalla que va provocar l'emissió de Drama, i la Mònica Terribas dimiteix perquè la cosa grinyola.
No sé, tu... la cosa continua gairebé igual. No són temps de fer massa força al carrer si cal mantenir distàncies. Però com comentava després de la lectura de La força de la gent, cal un cop de timó que provoqui de nou l'esperit Urquinaona i que per fi, ho aconseguim. Ara diria, a la tercera va la vençuda, però llavors recordo la frase que he vist en una samarreta:
"Ho tenim a tocar! (Rafael de Casanova, 1714)" Brutal.

dijous, 23 de juliol del 2020

EL CLUB DELS POETES MORTS

En pocs dies, en diversos canals de televisió d'aquest de maca no t'hi fixis, han emès un clàssic: El club dels poetes morts. aquesta pel·lícula és una de les més recomanables en el mon de l'educació, amb una magistral interpretació d'en Robin Williams. quan la van estrenar, un llunyà 1989, ràpidament es va convertir en un fenomen. Tan sols un oscar, al de millor guió original (lluitava contra Tot passejant Miss Daisy i l'actor se'l va endur en Daniel Day Lewis per "El meu peu esquerre"). Sense cap mena de dubte, "El club..." és, de llarg, la més recordada de totes les premiades i nominades d'aquell any.
Jo estava a COU en aquells temps, i recordo que la vam anar a veure amb l'escola, i en vam fer un debat molt interessant. És que aquella història, aquell professor, aquelles mirades dels seus alumnes, els diàlegs... és un tot. Mentre anava reveient-ne trossos aquests dies que l'emetien, m'adonava que no hi havia seqüència que no tingués el seu encant, la seva intenció, el seu rerefons... gairebé tites les escenes tenien un poder que poques pel·lícules tenien. Els anti-cursis diran que és una peli nyonya, previsible, etc... fins i tot falsa. Però la veritat és que segur que molts mestres i professors els agradaria tenir el reconeixement que tenia en John Keating, pe molt personatge fictici que fos. I jo el primer, no us enganyaré pas. En un ofici que sempre es troba en el punt de mira, sentir-se valorat pels alumnes és de les millors sensacions que pots tenir.
És curiós que 31 anys després, i tenint en compte que el tipus d'escola que representa, encara avui en dia és un dels models més potents en qualsevol debat educatiu que es vulgui tenir sobre cinematografia educativa, i, no ens enganyem, molta gent té aquest professor de referent quan es parla d'innovació, motivació, etc. Trenta-un anys després! Hi ha hagut molts intents de fer nous films amb aquesta idea, alguns de més reeixits, i altres per oblidar, però està clar que "El club dels poetes morts" és un far en la filmografia que fa referència a l'educació.
Personalment a més, sempre em portarà a recordar la meva joventut, no només perquè la vam utilitzar a l'escola per fer-ne debat, sinó perquè va tenir un impacte molt gran en mi. Encara no sabia que m'acabaria dedicant a l'educació, però suposo que va servir per a donar inici al què després seria la meva vocació. I per altra banda, sense que hi estigui d'acord, ja que si hi estigués seria un prepotent declarat, alguna vegada alguna família m'hi ha comparat. Ni molt menys m'hi puc comparar, però què voleu que us digui, és un orgull que alguns hi pensin...
OH CAPITÀ, EL MEU CAPITÀ!

dimecres, 22 de juliol del 2020

EL CUQUET DE LA MUNTANYA

Una setmana al Pallars dona per molt o per poc segons com es miri. Cal dir que jo no és que sigui un exemple de persona esportista i de natura. Més aviat em considero una persona força sedentària, la veritat... tot i que preferiria no ser-ho tant. Però la muntanya sempre m'ha cridat. Soc absolutament anti-platja i pro muntanya, això des de sempre. I sempre que puc i en tinc ocasió, miro de fer alguna coseta. Això però, no passa fins l'estiu. Després, quan m'hi poso (a caminar. s'entén) al cap de poca estona ja me'n penedeixo... quin cansament. Les meves cames no estan gens acostumades, la resta del meu cos no acompanya, i l'edat, amb l'historial que arrossego, tampoc ajuda.
Però el poc què faig, val a dir que m'omple molt. Després d'una estona de preguntant-me perquè (i ja no us dic si cal aixeca-se d'hora), de mica en mica vaig trobant-me a gits, i la veritat que la satisfacció d'arribar allà on t'has marcat l'objectiu, uf... és genial. Aquesta setmaneta que comentava m'ha portat a pujar per fi dalt la muntanya del càmping. És cert que amb el cotxe, et plates molt amunt i només et queda vint-trenta minuts fins el cim, però el fet de no saber el camí i fer-ho a l'estil salvatge li va donar un punt de trepidant que altres excursions no tenen. Després va ser la caminada fins l'estany Pudo. Sues horetes, amb un començament cansat, i després tot molt senzill. Un paisatge espectacular i sense massa complicació. Per últim, la més tradicional, la passejada fins l'estany de sant Maurici. així com altres anys havíem arribat també a l'estany de Ratera, aquest cop ens vam quedar fins la cascada. Tres moments muntanyencs (podem afegir la també típica caminada fins a Sant Cugat de la setmana anterior, aquest cop des de casa mateix!), que representen tot el contacte amb la natura d'aquest estiu, a l'espera de que es pugui fer res més.
I un altre cop, m'entra el cuquet de la muntanya. I penso, que guai seria poder almenys un cop al mes, poder fer alguna muntanya, no només per la meva salut i estat físic, sinó per l'estat emocional de satisfacció un cop arribes a dalt.
A la llista de muntanyes feta ja altres vegades tenim Sant Jeroni de Montserrat, La Mola, el Taga, el Montcau i para de comptar. Coses fàcils (el Taga ja més fortet) però que clar, si no començo per aquí, com vull després fer res més amunt? Difícil, la veritat. I un cop en vida normal, el temps per poder fer això no l'acabo de trobar i llavors, tornem a zero de nou, i tot torna a començar. És un peix que es mossega la cua i que no hi ha manera d'aconseguir cap rutina muntanyenca. La intenció hi és.Ja veurem si algun dia s'acompleix.

dimarts, 21 de juliol del 2020

RATXES SUDOKIANES

Un cop més l'estiu ens porta un dels hobbies més habituals dels últims anys. La veritat és que no serien el mateix sense els inefables sudokus. Aquest any, però, alguns canvis. El confinament i poc desplaçament ha provocat que no hagi trobat a les poques papereries que he visitat trobés la revista de cada període de vacances, la dels 168 sudokus de la cadena de passatemps Quiz. La proximitat de la setmana al Pallars em va fer decidir per una altra revista que tenia un nombre força gran de sudokus, tot i que d'un nivell més senzill. Diguem que els "difícils" d'aquesta revista serien els del nivell 4 dels Quiz (dels 6 que té).
Però tot i això hi he trobat dos al·licients nous. El primer és que en aquesta nova revista apareixen de tant en tant el què anomenen sudoku samurai (veure foto). Es tracta de cinc sudokus que queden interelacionats entre ells. Serà xulo enfrontar-s'hi (avui he començat el primer). L'altre al·licient, que dona el nom a aquesta entrada, és el de les ratxes d'imbatibilitat. He volgut anar mirant quants sudokus seguits sense equivocar-me podia fer. Ahir, vaig trencar la ratxa, deixant el rècord en... 96!!! Sí, tu... noranta-sis sudokus seguits sense equivocar-me!! Està prou bé, però no us mentiré dient que no m'ha tocat la pera no arribar al centenar... dimonis, quina llàstima... Però això em motiva a tornar-ho a intentar.
Primer en vaig fer dos i em vaig equivocar al tercer; després en vaig fer cinc, i al sisè tururut; i a partir d'aquí, vaig iniciar aquesta ratxa victoriosa que es va veure trencada ahir. Però bé, som a 21 de juliol, així que, suposem que temps per seguir fent sudokus en tindré, així que ho seguiré intentant fins el setembre segur. Ara vaig a per aquests samurais, i després tocarà revista nova. Som-hi!

dilluns, 20 de juliol del 2020

RECONFINATS FASE ?

Realment és una kk tot plegat. O com he comentat en altres entrades sobre el tema, és un despropòsit total. Estem davant del clàssic exemple d'allò que la persona humana ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. aviat caldrà canviar la dita, perquè no són dues, no... són desenes de vegades. Després de tot el viscut amb el confinament, un podia pensar que no ens tornaria a passar. Jo crec que si va servir d'alguna cosa, és bàsicament als sanitaris. Ells i elles sí que han aprés molt, i estaran preparats (una mica més) davant una nova onada. Serà un caos de nou, perquè els llits i les UCIs i els respiradors seguiran sent insuficients, però almenys els nostres professionals no aniran tan a cegues i ja tindran uns protocols clars des del primer dia.
Ara bé, la resta de la població, haurà après res? En la seva majoria, està clar que no. Ja ho estem veient ara. Quan vam estar tant temps tancats, i de cop i volta, en una setmana vam passar de fase 2 a 3 i la 3 va durar...un dia!!! Això no podia presagiar res de bo. És evident que el tema econòmic i laboral té un pes molt gran a la nostra societat, però... estem parlant de salut, de vida i mort, de viure amb tranquil·litat i poder tornar a fer les activitats que es feien abans. I per culpa dels polítics i els empresaris, això va camí de que no pugui ser així,
Des del primer dia de desconfinament hem vist dos tipus de persones: les que han mirat de seguir anant amb compte, i les que han passat de tot. A mesura que passaven els dies, la gentussa que passava de tot anava augmentant, de manera que ja ens trobem de nou en una situació compromesa. Els contagis han anat augmentant, i en algunes zones de manera alarmant. ara trobem algunes ciutats amb unes recomanacions i restriccions, i clar, ja la tenim liada.
Una de les coses que fa més fàstic són els polítics. Els del govern perquè segueixen demostrant que no en tenen ni idea, i van improvisant cada dia que passa. Rodes de premsa explicant les mesures i que quan acaben, ningú té clar què es pot fer i què no. I els alcaldes, queixant-se del govern. És penós veure com només es queixen els alcaldes que no són del color del govern. Es queixen sociates, podemites i peperos. És igual si tenen o no tenen raó. La qüestió és que si ho diuen els de la Generalitat, ells han d'estar disconformes. Però a veure, ara no s'està parlant de si cal posar més zones blaves o no, estem parlant de salut! No poden deixar les discrepàncies per un altre dia i treballar pel bé de les persones?
Després tenim la gent. Algú dirà que fan el què els polítics permeten. Si van a la platja, é perquè el govern ha dit que es pot. Si van als bars, és perquè el govern ha dit que es pot. Si van de compres, és perquè el govern ha dit que es pot. D'acord, és cert. Però ja hem dit que el govern la va cagar permetent tots aquestes accions sense tenir en compte que això no és un refredat. llavors és quan ha d'actuar el seny i la intel·ligència, o per tal que s'entengui, prioritzar el cap al cor. Una cosa és que es pugui fer, i una altra molt diferent és que jo ho faci. a veure, en el moment en què es van permetre els restaurants, de debò era tan imprescindible? No sé, jo puc viure sense anar a restaurant ni bars. Clar que ho trobo a faltar, i que de tant en tant m'agradaria, però si pots viure sense això, doncs, fes-ho, no? I una cosa és fer una trobada, un dinar... i una altra molt diferent és aquesta necessitat tan imposada i consumista d'anar-hi cada dia, fer dinars i sopars cada dos per tres, etc. D'acord, es pot anar, però home, posem-hi seny i no en fem aquest ús desmesurat, no? Cala anar a la platja cada dia? Ves-hi, però aquest desfici per anar-hi cada dia, és necessari? Per això dic, que d'acord, està permès, però hem d'actuar amb responsabilitat i no convertir el desconfinament en barra lliure.
La restauració és un dels objectius dels assenyats. Evidentment, sap greu, perquè és un gremi precari (pels treballadors) i tancar pot ser la condemna d'un sector a la ruina. Però aquí és on han de tornar a entrar els governs i preveure un pla d'ajuda per aquests i altres tipus d'establiments que es poden veure afectats. Però clar, aquí s'ajuden els bancs i les autopistes. El problema torna a ser el mateix. Els governants, corruptes, donen les ajudes a qui no ho necessita enlloc de dedicar els diners a compensar el tercer sector. Llavors, si tanquen és abocar-los a la desaparició. I si no tanques, estàs col·laborant amb la pandèmia. Per tant, com deia al principi, tot és una KK. Com també ho era la imatge de nosaltres tornant a Barcelona el dissabte, i veure com en direcció contrària, cotxes i cotxes, caravanes i caravanes fugint de la ciutat, escampant el virus per tot Catalunya. Genial.
Poques setmanes després, continua vigent la imatge d'aquell tobogan clausurat al costat d'una terrassa de bar plena a vessar. No, no n'hem après.

diumenge, 19 de juliol del 2020

LA FORÇA DE LA GENT

Després de veure les imatges més importants de la tardor de 2017 en el llibre de fotografies "Dies que duraran anys" d'en Jordi Borràs, ara ha estat el torn de recordar la tardor de 2019. "La força de la gent" és un recull de fotografies dels fets ocorreguts la tardor de 2019, un cop es va saber la sentència dels presos polítics.
Van ser dies on es va veure realment el poder que tenim com a poble quan anem units: l'ocupació de l'aeroport, les manifestacions, Urquinaona, les marxes per la llibertat, el tall de l'AP7... tot van ser moments destacats de la història recent del nostre país i que representen el nostre poder i la seva ràbia.
No només són fotos. Hi ha també texts breus de diferents personalitats,  cal dir que algun d'ells et remouen per dins, et criden, són paraules que demanen i fan veure la veritat d'aquestes paraules que ens diuen que "El poble mana i el govern obeeix". Només que malauradament, el govern no ens obeeix, sinó que se'ns en riu.
Veure algunes de les imatges i recordar allò que va passar et provoca a més alguna sensació de tristesa, de saber greu el fet de no ser-hi en totes. Evidentment, era impossible poder ser a tot arreu, però aquelles en què podies i que per x motius no hi eres, et fa preguntar com pot ser que no hi fos, encara que no pogués ser. Així que llavors et reneix aquella espurna de lluita que et remou i et diu que hi hem de tornar, que ho tornarem a fer, TOT, i que cal tornar a aquella època. Ho hem viscut dues vegades i cal insistir-hi. Cal més de tot, cadascú a allò que pugui, actes més lliristes pels lliristes i actes més radicals per escenificar la lluita del poble, Hi tornarem a ser. Cal la xispa que ho torni a encendre tot de nou, un cop d'efecte que faci despertar la gent. D'oportunitats no en falten, perquè no hi ha setmana que no en facin alguna, els d'allà o els d'aquí. Potser serà quan se sàpiga la veritat del 17-A, perquè davant d'aquest fet, és impossible no reaccionar. O que hi hagi més detencions, no sé... però cal tornar als carrers i seguir lluitant. Evidentment, no és un gram moment per fer-ho degut a la pandèmia, però no podem deixar tampoc que això ens faci refredar, no?
Els dos foto-llibres d'en Jordi Borràs han de ser part de la nostra cultura i record més immediat, que cal revisar de tant en tant i utilitzar-los de recàrrega de bateria.

dissabte, 18 de juliol del 2020

A BARCINO

Ja fa un grapat d'anys em vaig llegir Barcino, de Maria Carme Roca. S'hi explicava en clau de ficció la vida d'en Luci Minici Natal, un romà de Barcino que va guanyar la cursa de quàdrigues en una de les olimpíades de 'edat antiga. Una placa que recorda que aquest fet es troba allà a les restes del temple d'August al costat de la plaça Sant Jaume. És lògic que aquest record donés lloc a una possible història que l'autora va aprofitar amb molt d'encert.
Onze anys després, n'ha escrit una continuació, que segueix la vida de la seva filla Minícia. La valoració general és força bona, es pot fer una lectura interessant, emocionant, i en què la intriga per saber tot el què està passant es manté des de les primeres pàgines. Cal dir però que els continus salts en el temps provoquen més d’un embolic quan el llegeixes. Ara som a l’any 160, ara al 135, ara al 180, ara tornem al 150... És curiós que en el fons, no perds el fil de la història, et situes de seguida en quin oment et trobes, però és cert que per això, cal que cada vegada, quan vas a començar el capítol que et diu en quin any se situa, cal consultar les primeres pàgines on hi ha els personatges, per fer comprovar quants anys té la Minícia (i així saber si estem a la infantesa, joventut, edat adulta,,,), així com els noms d’alguns personatges que surten. La lectura t’ho posa fàcil, i en poques línies aconsegueixes l’objectiu de situar-te, però personalment, ho volia tenir clar abans de començar el capítol. En algun moment et porta a plantejar si no hauria estat millor escriure el llibre seguin la línia del temps, però és una opció que es descarta de seguida, ja que la intriga no seria la mateixa i per tant, l’interès hauria minvat. A més, com que també vas passant per la vida de la protagonista durant molts anys, la lectura seguida seria poc creïble pel temps que també va passant des d’un fet a un altre.
Així que, podem dir que per ser la “primera” lectura íntegra de l’estiu, hem començat amb molt bon peu. Les intrigues familiars a la Barcelona romana donen peu a moltes possibilitats de trames i històries que ens fan conèixer una mica la nostra història més antiga a través de la ficció històrica.

dimecres, 8 de juliol del 2020

DRAMÀTIC

Ens trobem immersos en l'enèsima polèmica sobre l'ús del català a TV3. L'aparició a la pantalla petita d'una minisèrie titulada Drama, ha despertat els instints més bàsics dels hooligans de totes dues bandes.
La sèrie explica les desventures d'una jove que queda embarassada i busca qui deu ser el pare, mentre es va gestant la idea de l'avortament (aquest és el drama). El problema no ha estat que un cop més, la ficció televisiva descriu els joves com a animals assedegats de sexe amb qui sigui i com sigui. Tant a Merlí com a Les de l'hoquei, el sexe és un dels pilars de la trama. A Drama, és gairebé l'únic pilar. I així, observem com el jovent d'avui en dia, entre les hores de feina o d'institut-universitat, el seu únic objectiu és cardar. La veritat que com a educador, és molt depriment que sigui així. Per molt que es reflecteix la realitat, la televisió també té el poder de canviar tendències i mostrar altres maneres de viure. Però clar, mana l'audiència i els diners que es guanya amb la publicitat si en tens molta. I res com el sexe per guanyar espectadors. No, si realment tenim el què ens mereixem, no?
Però justament, aquesta no ha estat la polèmica. La qüestió és que s'utilitza força el castellà com a llengua vehicular de la sèrie. Apareixen molts personatges que parlen exclusivament en castellà, mentre que els catalans ho fan en les dues llengües. Els defensors més acèrrims de la llengua han criticat amb molta força aquest fet, que ha arribat fins i tot al Parlament, i evidentment ha desencadenat una nova batalla campal a les xarxes.
Per ells, el català ha de ser l'única llengua dels mitjans de comunicació, i que ja n'hi ha prou de recular amb aquest tema; que el bilingüisme només és pels catalanoparlants; que la llengua en perill s'ha de cuidar i potenciar com sigui. I pels ciutadans del món, la sèrie reflecteix la realitat de la nostra societat, que no es pot menystenir els castellanoparlants, etc.
Jo, evidentment, estic més a favor de les tesis dels defensors de la terra, però vull fer unes quantes consideracions: Què passa amb el Polònia? Allà també el castellà apareix molt sovint, donat que molts personatges representen l'esta espanyol o els unionistes; moltes cançons són també en castellà. I en canvi es diu que Polònia és salut democràtica.
Hi ha molts grups musicals que s'han decantat clarament a favor del país i de la llengua que també tenen cançons en castellà (sense anar més lluny, l'últim disc de Txarango)
Llavors, què hem de fer? Tot en català o no? A veure, mentre la gent del poble es perd en aquests debats, qui realment té el poder de fer del català una eina imprescindible se'n van de vacances. I no es pot fer perquè no som un país lliure. Un cop més tot passa per la independència. Fins que no siguem un estat independent, no podem treure'ns de sobre certes lloses que no ens deixen aixecar el cap. I compte, que un cop aconseguit, seguiran havent-hi veus que defensaran que el castellà sigui cooficial a Catalunya. No ens equivoquem. Que la gent parli com vulgui (si pot ser en català), però la llengua oficial ha de ser únicament en català. Que sigui necessari per viure, per treballar, per comunicar-se... I sí, la televisió pública ha de ser en català. I si de tant en tant apareix alguna cosa en castellà tampoc cal que ens trenquem les vestidures, sempre que sigui esporàdic i necessari en el context que ens proposen. Castellà gratuït tampoc cal. Aquesta tendència d'ER i comuns d'eixamplar la base... són molt pesats! Que no! Que ells segueixen veient Tele5 i TVE!! I si el programa és de qualitat, ja el veuran, encara que sigui en català! El problema és que els catalans no fem el mateix, i ens empassem merda de les teles espanyoles com a borregos.
Aixi que, deixem-nos de "drames" i tornem a Urquinaona!

dimarts, 7 de juliol del 2020

DANS LA BRUME

Dans la brume = "La bruma" en castellà,  és una pel·lícula francesa de ciència ficció. La traducció en català seria "La boira", i clar, amb aquest títol, el cap se te'n va irremeiablement al clàssic d'Stephen King. En el fons, la premissa és la mateixa, però canviant país i drama coral per més familiar.
En aquest cas, després d'un terratrèmol, apareix de cop una boira espessa, molt sorrenca, que cobreix París sencer. Tota la gent que queda sota la boia mor. I només els que pugen ràpidament als pisos més als de les cases es poden salvar. Però clar, com que la boira no baixa, allà s'han de quedar. Els protagonistes són un matrimoni que tenen una filla amb una malaltia estranya que la fa viure dins una bombolla. Això, evidentment, permet que sobrevisqui, ja que viu en pisos baixos. Els pares han d'anar baixant a canviar la bateria de la bombolla per tal que segueixi respirant oxigen pur. a partir d'aquí, la recerca de com sortir, de mascaretes amb oxigen tipus submarinista es converteix en el més important de tot.
Podem dir que la pel·lícula està molt bé, tenint en compte que segurament té un pressupost alt respecte altres pel·lícules franceses, però a anys-llum dels pressupostos dels blockbsters catastròfics de Hollywood. Per això té molt mèrit que aconsegueixen credibilitat, bons efectes, bones dosis d'emoció i aventura, i també el punt dramàtic necessari per donar-i encara més credibilitat. Tot i això, el voler tenir el fet diferencial per tal que no sigui un happy end típic i tòpic, al meu gust se li gira en contra.
SPOILERS: Personalment m'hauria agradat clarificar exactament d'on ve aquesta boira. Per molt fenomen natural que sigui, com s'ha creat? Com que el 95% de la trama se centra en la família i en els dos avis que acullen la parella al seu àtic, no dona peu a què aparegui cap explicació científica. S'agraeix però, que no hi hagi monstres i aliens per allà al mig menjant-se ningú, No fa falta la seva aparició per dotar d'intriga i nerviosisme a una història. No acaben de treure tot el suc possible a l'espectacularitat de la situació, potser una o dues escenes de més acció haurien anat bé. Però com deia, es centra molt en el drama familiar que viuen, ja que volen salvar la filla i ho intenten, i...
El final, com també comentava, no han volgut fer res clàssic, però per altra banda, el deixen molt obert i sense explicació. Sense necessitat de fer un final ensucrat, potser hauria estat millor fer alguna cosa una mica més xim-pum.
Però tots aquests defectes que comento, són detalls que podrien haver convertit una peli notable en excel·lent, així que la valoració és bona-molt bona.

dilluns, 6 de juliol del 2020

JOJO RABBIT

Una de les pel·lícules revelació de l'any passat, oscar al millor guió adaptat és Jojo Rabbit, de Taika Waititi. És una sàtira divertida del nazisme, on seguim les desventures d'un nen de deu anys, absolutament adoctrinat pel nazisme (el seu amic imaginari és Hitler). se li torcen les idees quan descobreix que la seva mare té amagada a casa una noia jueva, i de mica en mica es van desmuntant les falses creences que tenia el noi sobre tot plegat.
Tot i ser una comèdia negra, té també els seus moments dramàtics, no se'n pot escapar. I és que aquest és un dels grans dilemes. Com poder somriure o fins i tot riure de situacions de la peli, combinat amb el menyspreu i la seriositat del tema que tracta? El famós límit de l'humor. En aquesta pel·lícula crec que troben el punt just entre una cosa i l'altra. Et pots permetre el luxe de riure amb alguns diàlegs o situacions però com a adult, tens molt clar que el rerefons no té cap gràcia. El dubte és si per exemple, utilitzes la pel·lícula per acostar el debat sobre el nazisme als joves, no sé si queda realment clara la bestialitat del moment històric.
Centrant-nos en aquesta, podem parlar d'una bona realització, amb escenes molt interessants on es mostra com n'és de fàcil l'adoctrinament entre els més petits. L'aparició de la noia (en una escena típica de terror), l'aparició de la SS amb les seves salutacions infinites per no trencar el protocol, el capità nazi relegat a un càrrec menor per conducta poc apropiada que no acaba de deixar-se clara... Déu n'hi do la de moments bons que té i que la converteixen en com deia al principi, en una de les pel·lícules revelació de l'any, i en el fons, en una de les millors sense cap mena de dubte. Possiblement sense tant histrionisme hauria aconseguit més reconeixement, però com que el té ben mesurat, es queda en aquest punt intermig que segurament farà que amb el temps, vagi guanyant més mèrits.

dissabte, 4 de juliol del 2020

LA MARE QUE ELS VA CONFINAR

Avui tocava passejada, com les que fèiem quan podíem sortir una hora  a caminar amb el MEC en aquells temps de confinament que sembla que molta gent ha oblidat. Pujada fins el mirador de Torre Baró. Fent aquest camí, hem arribat a topar.nos amb tres festes d'aniversari al carrer. Una d'elles, cridava l'atenció per la furgoneta al mig del parc, d'on treien dues papereres industrials plenes de gel i llaunes. Les tres festes tenien en comú:
- Eren una gentada (al voltant de 30 persones cada una)
- Mascaretes gairebé inexistents.
- Distància de seguretat inexistent.
- Menjar compartit amb les mans.
Independentment de que avui han ordenat el confinament del Segrià pels rebrots apareguts (dubto que aquella gentussa ho sabés, perquè cal estar informats per això, i a Tele5 no crec que la informació del nostre país interessi. Ara em podria passar i dir que si ho haguessin sentit, tampoc els importaria, perquè no deuen saber on és el Segrià. però com que seria una mica classista aquest cometari, no el dic (ah, que sí l'he dit, oi?)
Un cop passada la ràbia del moment, em pregunto perquè la Guàrdia Urbana o els Mossos no patrullen aquestes zones i informen educadament de què estan incomplint les normes. No cal parlar de multes (podríem fer-ho, però com a últim recurs), però sí explicar que no poden estar d'aquesta manera i demanar que compleixin les normes. I si no fan cas, desmantellament de la festa. El tema multes? Ja se sap, en aquest país, si no et multen, no fas cas. És així de trist. Doncs home, per mi, endavant amb les multes.
Perquè a veure... si hi ha gent que pels motius que sigui, no volen complir les normes sanitàries, no es podria ajuntar totes aquestes persones en un mateix terreny? Buscar algun espai, uns mòduls, un lloc on quedessin tancadets, però amb totes les necessitats bàsiques a l'abast i que estiguin allà, tots juntets i sense mascareta.
Hi ha altres mètodes més bèsties. Se'ls podria demanar les dades. I si en un futur rebrot, necessiten assistència mèdica, doncs a veure, en el moment que estigui col·lapsat, i el personal mèdic hagi d'escollir entre salvar un o altre, consultar aquesta llista per tenir algunes dades objectives al respecte. Sí, evidentment és un mètode una mica nazi, i que no s'ha de fer, ja ho sé... Bàsicament perquè "no és just". Però a veure, quan ens haguem d'estar confinats tots per culpa del rebrot, ho estarem també els que segueixen les normes. Això serà just per aquestes persones? Després de gastar litres de sabó i gel, d'anar sempre amb la cara tapada, de no entrar en botigues amb més gent del què toca... hauran de tornar a quedar-se tancats degut a tota la gent que no fa això. Serà just? Oi que no? Doncs, no sé, si ha d'haver injustícia, potser que sigui contra la gentussa que fa el què li dona la gana, no? Que sigui contra aquestes persones que passen de tot, egoistes fins la medul·la. Si algú s'ha de fotre, que siguin ells. I si se'ls ha d'atendre si estan malalts (clar que sí), ni se'l ha d'aïllar quan no cal (d'acord), almenys, que l'administració prengui mesures i faci complir les normes a la força i amb multes, igual que fan amb altra gent més pacífica.

dijous, 2 de juliol del 2020

NI QUATRE DIES HAN PASSAT

No han passat ni quatre dies que vam escriure una entrada sobre el Barça de després del confinament. L'anterior, la trobem al mes de febrer, on ja comentava les inquietuds que provocaven el Barça de Setién.
I com és que ara en tant poc temps en torno a parlar? El motiu, l'empat a a dos de dimarts amb l'Atlètic de Madrid.  A veure, no va ser pas el pitjor partit d'aquest nou (vell) Barça, i clar, un empat amb l'equip de Simeone, és totalment justificable. El problema és que, un cop has perdut el liderat, se suposa que has de guanyar tots els partits, jugant a mossegar a cada pilota perduda, demostrant ambició, ganes i orgull. I la veritat, això no ho vam veure per enlloc. Independentment dels arbitratges, és el Barça qui ha llençat la lliga. Si els àrbitres et compliquen la vida, doncs, tu vas a per totes i fas sis gols. No te'ls poden anular tots, i no et picaran sis penals en contra. És veritat que, no és un tema que ajudi. Atures el penal i el fan repetir perquè Ter Stegen té el peu 5 cm fra la línia. Ells marquen el penal, però no el fan repetir encara que en Correa tingui el peu mig metre dins l'àrea. Quines coses... No xiulen penal quan no deixen saltar en Piqué per rematar una pilota. Però sí xiulen la falta quan l'Arturo fa el mateix amb un defensa de l'Atleti.
Però és igual. Com deia, si el Barça fa sis gols, tot això no seria important. La qüestió és que aquest equip no té ànima. Sobretot perquè tenim uns tècnics mediocres. En Bartomeu es deu pensar que si en Guardiola va passa de ser un entrenador de juvenils al millor del món, ell també pot trobar un entrenador que del no res et tregui èxits. I no, això no passa. D'escollits n'hi ha molt pocs. I de bons entrenadors, també. Però clar, poses en Valverde i després el canvies pel Setién, i què t'esperes? Són entrenadors mediocres pel Barça, amb una plantilla mal planificada i que s'està fent gran. I per això, arribem al minut 85 de partit, quan ens estem jugant la lliga, que fem llavors el SEGON CANVI i entra el TERCER DAVANTER, en aquest cas, l'Ansu Fati. I en Griezmann el treu... al minut 90!! Encara que no hagi complert expectatives, treure el francès perquè jugui 4 minuts quan fa mitja hora que tenim el partit empatat, la veritat és que és de jutjat de guàrdia. I a sobre diu que és que en Suárez ha de jugar sí o sí. Ostres, quina personalitat més forta que té aquest entrenador!!! Quina vergonya!
Ara venem Arthur (23 anys) per Pjanic (30 anys). Que sí, que és molt bo, però altre cop sembla que planifiquem la plantilla vivint del passat enlloc de mirar el futur. Ara només falta que cedim en Riqui i l'Ansu i acabem de destrossar el model Barça que ens va donar tants títols.
Tot un desastre... esperar que el Madrid punxi en dos partits (quan en queden 5) i al Barça li queda el Vilareal entre altres... Ja pot perdre el Madrid, que si el Barça segueix igual, poden estar tranquils.

dimecres, 1 de juliol del 2020

1917

1917 és una pel·lícula de Sam Mendes, que com el seu títol denota, ens trasllada a la primera guerra
mundial. Coincideix que aquest tema l'hem estat treballant aquest curs a l'escola, i per tant, algunes de les coses que vam dir, les veia reflectides al film. Per tant, primera cosa a dir, sembla que la recreació històrica és molt bona.
A mi m'ha agradat força, la veritat. Està molt ben rodada, amb idees d'aquelles fotogèniques que et situen i són una declaració d'intencions del què estem a punt de veure. M'explico, la peli comença amb un paisatge verd, un camp, uns arbres i la càmera es comença a moure. De seguida veiem uns soldats dormint o descansant. Un petit diàleg que fa que dos d'aquests soldats s'aixequin i els anem seguint. De mica en mica, el paisatge va canviant. El verd desapareix, entres al campament de campanya que s'ha muntat, entres a les trinxeres. aquell paisatge bucòlic ha desaparegut. Un cop els expliquen la missió que tenen, continua el viatge per les trinxeres fins que toca sortir d'elles i entrar a la terra de ningú. Un terreny desolat, foradat, en runes, gris, morts...bé, un territori absolutament catastròfic. Un cop entren a les trinxeres enemigues, continua el passeig, fins que tornen a sortir a l'altra banda i recuperem de nou els paisatge verd del camp francès. Simplement per aquest viatge, que ja representa mitja pel·lícula (amb tota la trama que va passant entremig), ja és motiu suficient, perquè, al meu parer, després de veure altres pel·lícules nominades, sigui claríssimament la guanyadora de millor film i direcció (com a mínim oscar a la millor peli, Paràsits es podia queda la millor peli no anglesa, i tots contents).
Sense entrar en comparacions, tenim un rerefons semblant a la genial Salveu el soldat Ryan, ja que els dos protagonistes han de trobar uns batallons de soldats on es troba el germà d'un d'ells, i avisar-los que no ataquin perquè es dirigeixen a una trampa dels alemanys. Les semblances estan en el fet d'uns soldats que han de moure's per territori enemic per trobar uns altres soldats; a partir d'aquí, prou semblances.
Separades per pocs anys, les guerres són molt diferents. realment, aquesta se la coneix per la guerra de les trinxeres, i queda clar el perquè. aquesta franja de mort i destrucció que representaven els dos bàndols enfrontats és brutal. No és en absolut molt sangonosa, la violència que apareix és de fet, poca, concreta i en cap cas gratuïta, allunyant-se d'altres del mateix estil que volen mostrar més l'horror de la sang. Aquesta se centra més en el drama i l'horror del terreny i la situació. Pel·lícules com aquestes donen motius d'existència al cinema, i la llàstima és que amb tantes pel·lícules, les que són molt bones passen desapercebudes o si més no, no acaben de tenir tota la importància que es mereixen, perquè el consumisme constant fa que durin poc més d'un o dos mesos en pantalla gran.