EL CUQUET DE LA MUNTANYA

Una setmana al Pallars dona per molt o per poc segons com es miri. Cal dir que jo no és que sigui un exemple de persona esportista i de natura. Més aviat em considero una persona força sedentària, la veritat... tot i que preferiria no ser-ho tant. Però la muntanya sempre m'ha cridat. Soc absolutament anti-platja i pro muntanya, això des de sempre. I sempre que puc i en tinc ocasió, miro de fer alguna coseta. Això però, no passa fins l'estiu. Després, quan m'hi poso (a caminar. s'entén) al cap de poca estona ja me'n penedeixo... quin cansament. Les meves cames no estan gens acostumades, la resta del meu cos no acompanya, i l'edat, amb l'historial que arrossego, tampoc ajuda.
Però el poc què faig, val a dir que m'omple molt. Després d'una estona de preguntant-me perquè (i ja no us dic si cal aixeca-se d'hora), de mica en mica vaig trobant-me a gits, i la veritat que la satisfacció d'arribar allà on t'has marcat l'objectiu, uf... és genial. Aquesta setmaneta que comentava m'ha portat a pujar per fi dalt la muntanya del càmping. És cert que amb el cotxe, et plates molt amunt i només et queda vint-trenta minuts fins el cim, però el fet de no saber el camí i fer-ho a l'estil salvatge li va donar un punt de trepidant que altres excursions no tenen. Després va ser la caminada fins l'estany Pudo. Sues horetes, amb un començament cansat, i després tot molt senzill. Un paisatge espectacular i sense massa complicació. Per últim, la més tradicional, la passejada fins l'estany de sant Maurici. així com altres anys havíem arribat també a l'estany de Ratera, aquest cop ens vam quedar fins la cascada. Tres moments muntanyencs (podem afegir la també típica caminada fins a Sant Cugat de la setmana anterior, aquest cop des de casa mateix!), que representen tot el contacte amb la natura d'aquest estiu, a l'espera de que es pugui fer res més.
I un altre cop, m'entra el cuquet de la muntanya. I penso, que guai seria poder almenys un cop al mes, poder fer alguna muntanya, no només per la meva salut i estat físic, sinó per l'estat emocional de satisfacció un cop arribes a dalt.
A la llista de muntanyes feta ja altres vegades tenim Sant Jeroni de Montserrat, La Mola, el Taga, el Montcau i para de comptar. Coses fàcils (el Taga ja més fortet) però que clar, si no començo per aquí, com vull després fer res més amunt? Difícil, la veritat. I un cop en vida normal, el temps per poder fer això no l'acabo de trobar i llavors, tornem a zero de nou, i tot torna a començar. És un peix que es mossega la cua i que no hi ha manera d'aconseguir cap rutina muntanyenca. La intenció hi és.Ja veurem si algun dia s'acompleix.