UNCHARTED

De vegades anar al cinema amb les expectatives baixes et comporta sorpreses ben agradables, de la mateixa manera que anar-hi amb expectatives altes et pot dur a decepcions. Un bon exemple d'aquest segon ca va ser la darrera pel·lícula al cine de l'any passat, i un exemple del primer cas seria la segona d'aquest any, Uncharted.

Hi anava sense esperar gran cosa. M'imaginava un seguit d'aventures sense solta ni volta, més aviat exagerat i fals. I pam! Sorpresa! Em trobo amb una molt entretinguda pel·lícula d'aventures d'aquelles que a mi m'agrada dir "com les antigues". Hereva de les mítiques com Indiana Jones, Els goonies... últimament costava veure exemples de l'estil. "La búsqueda" en va ser un bon retorn als orígens. I per fi, els últims anys sembla que torna a haver interès en recuperar aquestes històries plenes d'acció sense parar, amb intrigues, tresors, sorpreses, enigmes, trampes i tota la resta de característiques que hauria d'haver en una pel·lícula que vulgui entretenir de manera ben feta. Així, les noves de Jumanji i la més nova Jungle cruise en serien la mostra més recent.

I Uncharted, és clar. basada en un vídeojoc, trobem la cacera del tresor de tota la vida (en aquest cas de Magallanes), amb traces d'història i molta acció combinada amb humor, però de manera intel·ligent. Els protagonistes, ben trobats, donen constantment vida a la història. La trama no perd interès i les contínues trampes i traïcions ens fan anar de bòlit. A veure, no és cap meravella del setè art, però sense cap mena de dubte, et fa passar una estona molt entretinguda. Total, que vaig xalar com un nen, què voleu que us digui!

Cal destacar també que bona part de la història té lloc a Barcelona. I la veritat, fa gràcia veure els nostres carrers i alguns dels emblemes de la ciutat enmig d'una peli de Hollywood. l català hi surt, cosa que encara ens omple de més alegria. Però malauradament, no tot són bones notícies. El primer moment que apareix Barcelona, va acompanyat de música de sevillanes. a mare que els va parir. Una música que representa Ecspanya, però clar, en cap cas representa la capital catalana. Però això encara hi ha qui li costa. estrany, ja que com deia, el català surt a la peli. Sembla fet per acontentar les oligarquies ecspanyoles. El meu desig seria que quan surti res català en qualsevol producció estrangera, no hi hagi ni rastre de caràcters ibèrics. Però per això, ja se sap, via Urquinaona...

No ens desviem més per acabar recordant la bona estona passada al cinema. Però un darrer apunt. Aquesta mania en fer escenes post-crèdits, ja comença a ser pesada. Una cosa és fer-ne una (que deixa porta oberta però tampoc molt), i una altra és fer-ne dues, sent la segona gairebé el començament d'una altra pel·lícula. Aquesta no cal, la veritat. Són molt pesats. 

UN COP MÉS...

 

ANNA

Muntanya russa de sensacions i maleïts prejudicis que fem sense tenir-ne ni idea. Tot comença amb una recomanació al diari sobre sèries que tracten futurs distòpics amb extinció pel mig. Allà hi apareixia "Y, l'últim home", i també una altra, Anna, que vaig veure que podia seguir-la per Disney +.

Per tant, em disposo a veure-la ara que feia la pausa entre temporades de 24. En començar, tot i que ho havia llegit, confirmo que és una sèrie italiana, ja que es basa en un llibre de l'escriptor italià, Niccoló Ammaniti, i que també és el director de la sèrie. I amb els primers minuts, ja començo a dubtar. Ui, serà cutre... no serà espectacular... Quins prejudicis, no? Realment, com som els humans que n'estem plens d'ells, i no serà perquè diguem que no n'hem de tenir. Espero que aquesta experiència em serveixi.

Total, que després dels meus dubtes inicials, de mica en mica, em vaig empapant d'aquest relat, i s'ha convertit en una sorpresa molt agradable pel meu gust. No hi busqueu moltes novetats e el tema, ni espectacularitat ni res d'això, però no sé per quin motiu, l'he trobat ben feta, ben orquestrada, amb moments impactants i de debat ètic claríssims. Sense posar-i un deu, li poso un excel·lent sense dubte. Ja es agradaria a moltes altres sèries tenir el toc de qualitat d'aquesta. A veure, té també les seves rareses, però en conjunt atrapa i remou per dins.

Explica la història d'un món que ha patit una pandèmia brutal i que han mort tots els adults (i joves) a partir de 16 anys. Se centra en l'Anna, una noia d'uns 14 anys, que viu amb el seu germanastre en una casa de camp, i que s'encarrega d'aconseguir provisions, fins que un dia una "tribu" de canalla s'emporta el germà, i ella emprèn la recerca. 

Dins d'aquesta trama, els diferents personatges que apareixen tenen un caràcter i un tarannà especial, sobretot l'Angèlica, la líder dels blaus, que és una harpia de grans dimensions. L'incident pre-pandèmic amb què la coneixem és bèstia, i la seva cruesa no hauria de ser un impediment per passar l'escena a les escoles per parlar dels grupets i lideratges negatius. I tantes altres coses a comentar, a part del clàssic com cal organitzar-se en una situació com aquesta, sabent que als setze anys et mors. No sé si hi haurà continuació, però personalment m'agradaria que la fes.

Per acabar de rematar el tema, sis mesos després del rodatge, arriba la pandèmia de la covid. El què deurien pensar els que estaven involucrats en aquesta sèrie, no m'ho puc ni imaginar... Perquè la veritat, sembla ser fet a posta. I no, el llibre es va escriure força abans.

BOBA FETT

Després de la irrupció de Boba Fett al capítol final de la segona temporada de The mandalorian, Disney ha optat per seguir engrandint l'univers d'Star Wars a partir d'aquest mític personatge de les pel·lícules inicials. Ja comentava en aquella entrada com és de ben curiós aquest caçarecompenses. Apareix tímidament entre l'episodi 5 i 6... què deuen ser en total? Cinc minuts? I en tan poc temps, és un dels emblemes de la saga. És molt curiós.Així que finalment, els ideòlegs de les noves trames, talment com si volguessin imitar l'univers Marvel, estan muntant tot un entremat d'històries (en porten dues) que ja s'han trobat dues vegades.

He de dir que, independentment de la qualitat de la sèrie, aquest intent de transformar un dels dolents més dolents de les inicials en un protagonista amb el que pots arribar a empatitzar, a mi, personalment, m'ha costat. Bona Fett no m'ha caigut mai bé. Primer congela en han Solo, i després gairebé aconsegueix frustrar el rescat a Tatooine. Quan en Sarlaac se l'empassa, doncs li diem bon vent i barca nova. A la sèrie, se'ns presenta un home darrere la cuirassa, amb els seus neguits i les seves pors, que refà la seva vida i fins i tot sembla bo. Si no fos pel què sabem de les pel·lícules anteriors, podríem veure'l com un protagonista positiu, bo. I per això crea una contradicció que acompanya tots i cada un dels capítols.

De la sèrie, hem de dir que bé. Bé i prou. Si no ets un seguidor de Star Wars, potser fins i tot la pots trobar només passable, i poc interessant. Però els fans incondicionals la veuen, se l'empassen i l'aplaudeixen. jo em considero seguidor de la saga, però he de reconèixer que no m'ha cridat massa. S'estrenava un capítol per setmana, i en cap cas tenia el desig de veure'l de seguida, sinó que ja el miraria quan tingués una estona, anant totalment descompensat amb l'estrena. De fet, he vist el final tres setmanes després de la seva emissió. I jo crec que això ho diu tot. A veure, està bé, distreu, i com deia, pels fans és molt interessant veure engrandir l'univers i no quedar-se només amb el què teníem. Però no sé, m'ha sabut a poc, apart dels inconvenients que comentava al principi. The mandalorian la vaig trobar més interessant, la veritat.

I potser els creadors també ho sabien. Perquè, si no, qui els manava, al cap de quatre capítols, dedicar-ne un d'exclusiu a continuar la sèrie del mandalorià. Per mi, és una mica trampa, perquè i no l'has vist, no saps que està passant i et quedes amb un pam de nas. si l'has vist i no veus Boba Fett, et perds un tema molt important que té a veure amb les temporades mandalorianes. no sé, trobo que no toca. Pr molt que es vulguin unir i anar alhora, no es pot fer de manera tan descarada.

L'aparició d'en Luke Skywalker, que ho acaba lligant tot plegat, no deixa de ser com veure un fantasma, tot i que en el moment de la trama, després d'Endor, està ben viu. Però tens una sensació estranya de tot plegat. 

veurem cap a on va tot plegat. Ara s'iniciarà la sèrie d'Obi Wan Kenobi, i veurem què en fan de tot plegat. Per molt que cregui que Boba Fett no hagi estat a l'alçada, no per això renegarem mai d'Star Wars. 

Aquest és el camí.

CABELLS DE GEBRE

Cabells de gebre és una novel·la de Teresa Sagrera, de la qual ja vaig llegir Sal roja (escrita conjuntament amb en Ramon Gasch). Un obra de ficció històrica que ens trasllada a mitjans del segle XIV on seguim la vida d'una dona, pagesa, amb molts coneixements sobre les herbes i els seus poders curatius. Ja ens podem imaginar que tindrem una història de cacera de bruixes, i en part és així. De fet, el subtítol de l'obra és "Per bruixa i metzinera". Però a l'hora de la veritat, tot i ser el personatge principal, la seva història es veu a estones eclipsada per altes trames. La més destacada és seguir una mica el panorama polític del regne, amb Bernat de Cabrera com a conseller del rei Pere III. 

I aquí és on, al meu parer, la cosa es torça. La història dels reis catalans és molt complexa. Molt. Mooooolt. I aquí la van tractant ara una mica, ara per sobre, ara deixem anar una idea, un fet que passa... i clar, tinc la sensació que a l'estar tan poc desenvolupat (enteneu-me, que requereix més extensió per explicar bé la situació del regne i tots els embolics reails), acaba embolicant molt la trama principal, i en el fons, té una influència relativa a la història. Es podria fer la narració sense fer cap esment a les històries del rei Pere, ja que la intervenció d'en Bernat de Cabrera, es pot entendre sense donar massa més explicacions. 

Així, la història d'aquesta dona la podem seguir, però en cap moment ho acabes vivint en primera persona. No et fas teva la protagonista en cap moment. Fins i tot decep molt el desenllaç previ al final. Tal com anaven les coses, el final lògic seria que la cremessin. Que se salvi i que segueixi fent la seva vida "normal", no té ni cap ni peus en una societat tan extremista en aquests temes com era l'edat mitja. Per mi no és gens creïble, amb tot el què passa, que no mori per bruixa.

És per això que no he acabat de trobar-li el què a aquesta novel·la. I és una llàstima, perquè podria tenir molt potencial si s'hagués centrat en ella i el seu voltant de manera més clara que no pas tan per sobre. Ep, que està bé, eh, però no ha estat suficient, no em cridava.

PER PLORAR

A mi el què em sap greu és que hi hagi gent que pensi que l'únic que ens preocupa als mestres és que ens retallin les vacances. Home, segur que hi ha mestres que pensen així. A totes les feines hi ha dropos i inútils que estan treballant en allò només per tenir un sou, sense importar-li els motius o la importància del què té entre mans. Però també és cert que hi ha molts mestres que exerceixen el seu ofici perquè hi creuen, i volen aportar el seu mini granet de sorra a fer un món millor.

Però les últimes decisions preses unilateralment pel govern posen a prova la paciència dels més sants i santes en la matèria. De fet justament això que preocupa tant a la societat, que és que els mestres facin menys vacances, no es veu (per ara) alterat. Són els nens i nenes que veuen reduïdes les seves vacances. És veritat. Els gairebé tres mesos són molt temps. Però la solució no és aquesta. Que els nens passin de 85 dies a 80 no soluciona res.

Parlen del dèficit d'aprenentatge provocat per les vacances. Sí, perden alguns hàbits, però insisteixo, no crec que per fer cinc dies menys de vacances els recuperin o no els perdin. Si es vol reduir el temps de vacances escolars, ha de passar per una reorganització de la vida laboral de la nostra societat. Les feines actuals de pares i mares han d'anar centrades en: primer la família i després la feina. Només així pots reformular TOT el calendari (no només dels infants) per tal de racionalitzar-lo i repartir-lo millor. Perquè, si comencem abans i posem dies de lliure disposició a tort i dret, els pares i mares podran demanar festa aquells dies? El què s'està provocant és que ara els problemes de conciliació quedin més repartits que abans. Estan entossudits en canviar dinàmiques, organitzacions, calendaris de les escoles mentre la resta de la societat continua funcionant igual. No és això companys, no és això. Si la nostra societat és una merda, no és per l'escola. I canviant-la a ella, no arregles res, només que segueixi sent un oasi dins el desert de la imbecilitat i la mala educació.

Els defensors d'aquest avançament de curs parlen també dels infants més desfavorits, aquells que quan
comencen les vacances no tenen accès a cap activitat de lleure o educativa, i estan aquests tres mesos deixats de la mà de déu. Insisteixen que aquest avançament els afavoreix. Sí, clar, però tornem-hi. Cinc dies? Organitzar tot aquest desgavell per només cinc dies? El problema plantejat és molt greu (més que el retard d'aprenentatges), però la solució seria la d'invertir i posar tots els recursos necessaris per fer que aquests nens i nenes tinguin unes vacances de qualitat, oferint-los el servei que tan necessiten. Aquests cinc dies no els canviaran la vida.

I llavors què tenim? Equips directius havent de fer horaris diferents pel setembre  i per la resta del curs. Que tots els serveis per tenir l'escola a punt han d'estar finiquitats (neteja, material, etc...) abans de l'habitual. Si preparar el curs en una setmana era gairebé una quimera, ara en dos dies no sé quin adjectiu posar-li. Caldrà invertir aquests dos dies en organitzar bé les classes, i tota la paperassa inútil deixar-la per les tardes del setembre. Sempre que no ens facin alguna jugada bruta més, cosa que seria del tot possible. Perquè no sé qui pagarà les estades dels nens i nenes fins les 17h de la tarda.

La que han embolicat, una cortina de fum per tapar la seva incompetència per resoldre els veritables problemes de l'educació. Problemes que venen en forma de canvi de currículum, que ens la volen colar i ara ens distreuen amb aquest altre tema. Són uns...

24 (x6)

Ja fa uns dies que vaig acabar la sisena temporada (en queden 3) de la sèrie 24. Poques coses noves tinc a afegir a tot el què ja he comentat sobre aquesta sèrie. Per mi segueix tenint la capacitat de mantenir-te atent fins que es resol la cisi del dia. Evidentment, a mesura que avança, va perdent frescor i novetats, i cal estirar d'altres estratègies per poder allargar sense que sembli repetitiu.

Una de les coses que fan els guionistes per aconseguir-ho, és barrejar trames dins un mateix problema, com ha passat en aquesta tongada. Quan sembla que tot està resolt, s'obre una nova problemàtica amb uns personatges diferents. Tot i que està tot perfectament lligat i sincronitzat, està clar que aquest cop ha semblat potser una mica excessiu.

Un dels líders dolents de temporades anteriors, que sembla ser un dels que manega els fils de totes les conspiracions, resulta ser el germà del protagonista. No sé si ho tenien pensat d'antuvi, però és cert que la notícia és si més no, sorprenent, així com també l'aparició i implicació del seu pare. Ja és casual que siguin just ells qui està darrere de to des del principi. Al meu parer, una mica forçat. Almenys, continuen tirant d'estrelles, i en el pare veiem en James Cromwell.

També que un personatge tan secundari com en Wayne Palmer, aparegui de sobte com a president dels USA, és gairebé surrealista. La resta de secundaris habituals, a l'alçada, com sempre, però només hi ha una "mort" sorprenent en tots aquest capítols. El nou vicepresident, es converteix ràpidament en un dels personatges més dolents, no perquè sigui el dolent de la peli, sinó perquè es fa odiar amb les seves decisions. Al cap d'uns capítols, es torna dòcil.

Així doncs, tot i que sense dubte la sèrie comença a denotar signes de cansament, segueix sent una bona estona d'adrenalina pura que compleixen perfectament el seu objectiu d'esbargiment i desconnexió de la vida diària, cosa que és molt i molt necessària. Això sí, enlloc de donar una sèrie de marge per seguir amb la següent temporada, aquest cop passarem per dues o tres abans de tornar-hi.

PER FI!

No sé quants partits fa... o sé quantes setmanes o quants mesos... però per fi, ahir, el Barça va tornar a semblar-se al Barça. Potser acabarà sent flor d'estiu, o qui sap, potser comença a arrencar, però sigui com sigui, ahir van jugar un partidàs. I per fi, van guanyar a un equip gran!

Tocava jugar contra l'Atlètic de Madrid. El partit ho tenia tot. Rival directe (si guanyàvem ens posàvem quarts), és l'Atlètic de Madrid, és un gran, i la setmana venia escalfada per la polèmica entre els entrenadors sobre els seus estils de joc personals. A més, tornava LuisSuarez, Dani Alves, debutaven els nous... i la traca final... Gil Manzano!!! I cap dels factors va decebre gens.

Insisteixo en el primer punt: partidàs del Barça, remuntant un 0 a 1 i guanyant 4-2. Toc, control precisió, pressió, espais... i patir fins al final. Però victòria claríssima, tot i el joc brut de l'Altlètic i la incompetència arbitral. L'únic que no va brillar va ser el més nou de tots, l'Aubameyang, que estava fred i no va entrar mai al partit. no entenc massa perquè el va posar, quan encara no sap a què juguem i el què ens hi juguem. Calia més sang calenta. Per sang calenta, la del jove Alves, anant a totes, marcant el quart i fent una celebració de foto, i l'anada de l'olla que va provocar l'expulsió (i felicitat del Manzano). Sí, era targeta vermella clara, aquí i a la Xina Popular... excepte si ets el Casemiro, clar. 

La defensa cal millorar. Juguen bé, són bons, però encara els rivals tenen un percentatge molt alt d'encert. Per cert, Suárez va marcar i va demanar disculpes a l'afició. Crec que té clar que amb nosaltres no hi havia problema. Al davant, bon debut d'Adama (ai en Dembélé, que mes val que no jugui més), en Ferran bon partit, i Gavi... bé, Gavi juga bé a tot arreu, tot i que a l'extrem, no és el més indicat per desbordar defenses... Total, que tot va anar rodat i ben rodat... excepte l'àrbitre. Feia temps que no ens venia ningú a provocar com en Gil Manzano (des d'en Vinicius). Entre les faltes seves que no xiulava, les nostres que no eren i sí les xiulava... Els madrilenys avançant la pilota 5 metres a cada falta que llançaven, i l'única vegada que ho fem nosaltres i ens diu que més enrere... Les targetes, el deixar-se intimidar pels xulos de Madrid sense treure ni una groga per protestar... Tantes i tantes... Quin paio més inútil, per favor...

Per sort, tot va acabar bé, i ara només toca creuar els dits i esperar que sigui l'inici de millors temps.

1.300

Des de que vaig assolir l'entrada número 1.000, els recordatoris en números assenyalats han deixat de ser l'habitual de cada centena. Així, després de temps celebrant la 600. 700. 800, etc, després del miler, no vaig escriure res per la número 1.100. Aquell dia tenia un motiu, però, i era la proximitat d'un altre número més simbòlic, com era la 1.111.

Un cop superat aquell moment, la 1.200 va passar totalment desapercebuda, i per això volia fer esment de la 1.300, que és la fita que vam assolir ahir. O sigui, que aquesta d'ara mateix és la 1.301 exactament.

No ens allargarem massa en explicacions, és una dada i poca cosa més. Això sí, buscant, he trobat la que seria la meitat d'aquest número, és a dir, la 650. Aquesta data del 6 de gener de 2017, i vull comentar dues coses. La primera, explicar que en ella parlo de les vigílies del dia de reis, amb algunes situacions poc delmeu gust. La segona cosa, que ja havia comentat en altres celebracions, és constatar un fet brutal. Per escriure les primeres 650 entrades vaig necessitar ni més ni menys que 10 anys i dos mesos (122 mesos doncs). En canvi, per fer les següents 650, fins arribar a la data d'avui, he necessitat 5 anys i un mes (61 mesos). Exactament la meitat de temps! És una dada brutal, què voleu que us digui... I no serà perquè tingui menys feina, això ja us ho ben asseguro... 

No sé si faré cap entrada per la 1.400. Si no la faig serà perquè ja estaré preparant la celebració de la 1.500, que aquí sí que hi haurà festa grossa! Anem a fer previsió per veure si m'hi acosto... Profetitzo que caurà cap a l'estiu de 2023. En un any i mig més o menys. Em mullo i dic juliol de 2023. Potser a l'entrada 1.400, si me'n recordo, ho recalculo.

EL LLOP

Mentre les cadenes espanyoles repeteixen els seus formats mancats d'intel·ligència i on es mostra la gent fent el burro més animal, i exposant-se a l'escarni públic per exposar els seus instints, a la teletrés, la que abans era la nostra i cada vegada és més la seva, fan el mateix però més nostrat. Per això, apart dels clàssics que se segueixen fent, com el Polònia o El foraster (serà el de sempre, però és més culte que el què ofereixen les ecspanyoles), ara han estrenat un altre programa de càstings i talent show a la catalana. 

En aquest cas, han fet una crida als milers d'actors i actrius del país amateurs, perquè l'Àngel Llàcer vol fer una versió de Terra Baixa, el clàssic d'Àngel Guimerà, amb onze escollits després de passar uns quants programes i sessions de prova. En el fons, és un altre programa de càstings que busca gent, i veiem com fan la seva interpretació davant els jutges; veiem la gent a qui diuen que sí i s'emocionen, i a la gent que diu que no. Però clar, és ben diferent. Aquí no guanya un. Aquí guanyen onze, ja que els escollits formaran un equip per representar 'obra teatral, no s'hauran d'eliminar entre ells. Hi ha un objectiu al final, que és mostrar al públic la seva feina. Té un començament i un final, i quan hagin acabat, quedarà el bon record, no caldrà fer seguiment dels concursants, gent anònima que seguirà fent la seva vida.

Per tant, tenim un programa d'entreteniment en què veiem més que gent deixant-se la veu, però sobretot gent que no ve a mostrar-se les seves gràcies. Ells volen fer l'obra i es mostren com són, no hi ha palla, és el què hi ha. Els muntadors ja s'encarregaran de posar el toc dramàtic i de culebrot, però la naturalitat de la gent es palpa. Alguns es queixen perquè és cosa del Llàcer. És veritat, és una persona que et pot agradar molt i també pot ser que n'acabis fart. Ami personalment, em sembla bé. Crec que és la persona ideal per fer aquest programa, buscar la gent i dirigir-la. T'agradarà o no la persona, però el talent i el carisma el té, i no estem com per anar menyspreant la gent bon que tenim al país.

Pel què fa a Terra baixa, quan vaig fer BUP i COU, a la meva escola encara vivien molt de glòries passades (i això que ja feia més de quinze anys de la mort del dictador, però no ens van inculcar massa amor per la literatura del país, i llavors no, però més tard ho he trobat a faltar. Per això, terra Baixa, més o menys la tinc coneguda només pel títol i l'autor. Em sap greu, és així. Però això no m'impedeix de seguir setmanalment el procés de creació de l'obra. Més d'alguna cosa de profit en trauré per a ús propi a l'escola. Així que, per molts anys facin programes com aquest!

I, TONYA

Està sent un any per ara força cinèfil, no a les sales, on només hi he anat una vegada, sinó en pel·lícules a casa. La que avui ens ocupa m'ha deixat sense paraules. Allunyada dels meus gustos habituals, aquest film, gairebé independent, ha estat un repartiment d'estones sorprenents. I aquí m'he de tirar pedres a mi mateix. Hi ha pelis que les puc veure des de la planxa, o a trossos, aprofitant estones lliures, i d'altres que vull veure al sofà, des de l'inici al final. El meu error, i gran, va ser pensar que Jo, Tonya era una que podia anar veient a estones, i ara sé que hauria merescut més atenció i ser considerada de les especials. però clar, no ho sabia. Ni em podia imaginar que em captivaria de la manera que ho ha fet. Em pensava que seria un entreteniment i prou. I no. 

Jo, Tonya explica la història de la patinadora sobre gel dels USA, Tonya Harding. De família humil, sense estudis, amb una mare molt xunga, patina des dels 4 anys i es converteix en una figura mundial en aconseguir un moviment que ningú havia fet mai, i ella se'n fa experta. El matrimoni amb un paio de dubtosa moralitat provoca més d'un conflicte, però el fet més recordat és l'agressió que va patir una companya seva per part d'uns delinqüents, pagats pel seu marit. La seva vinculació mai s'ha provat del tot, encara que va ser jutjada i condemnada per encobriment.

La pel·lícula segueix la trajectòria de la Tonya, però ho fa amb una filmació peculiar. Alterna les escenes de la seva vida amb altres que representen els diferents protagonistes mentre són entrevistats per una imaginària cadena de televisió, talment com si gravessin un documental. També hi ha escenes que contenen frases dels personatges dirigint-se directament a l'espectador. A aquesta manera de filmar la pel·lícula se li ha de sumar el vocabulari utilitzat i els fets explicats des de l'òptica real de la societat en què vivien els protagonistes: socioeconòmicament molt pobres, nivell baix de cultura, i 4 paraulotes de cada tres paraules dites. Tot plegat aconsegueix captar molt l'atenció de l'espectador. I sí, la Margott Robbie ho fa força bé, però qui s'emporta l'ovació (i de fet més d'un premi, entre ells l'òscar a actriu secundària), és l'Alison que interpreta la mare de la Tonya. Brutal. Quin paper. Ho fa tan bé aquesta interpretació d'una mare freda, sense emocions, absolutament buida d'amor cap a la seva filla. Increïble el moment en què sembla que va adonar-li suport i es descobreix que porta una gravadora amagada per fer confessar la seva filla. 

Si els fets reals són com explica la pel·lícula, realment és un culebrot de primera magnitud. Fins i tot ja a partir de mitja pel·lícula, acabes connectant amb la Tonya, que tot i mostrar-se ruda i despectiva amb tothom, empatitzes i la converteixes en una anti-heroïna de calaix. Com molt bé diu, el públic necessita tenir algú a qui estimar, però també a algú a qui odiar.