UNCHARTED

De vegades anar al cinema amb les expectatives baixes et comporta sorpreses ben agradables, de la mateixa manera que anar-hi amb expectatives altes et pot dur a decepcions. Un bon exemple d'aquest segon ca va ser la darrera pel·lícula al cine de l'any passat, i un exemple del primer cas seria la segona d'aquest any, Uncharted.

Hi anava sense esperar gran cosa. M'imaginava un seguit d'aventures sense solta ni volta, més aviat exagerat i fals. I pam! Sorpresa! Em trobo amb una molt entretinguda pel·lícula d'aventures d'aquelles que a mi m'agrada dir "com les antigues". Hereva de les mítiques com Indiana Jones, Els goonies... últimament costava veure exemples de l'estil. "La búsqueda" en va ser un bon retorn als orígens. I per fi, els últims anys sembla que torna a haver interès en recuperar aquestes històries plenes d'acció sense parar, amb intrigues, tresors, sorpreses, enigmes, trampes i tota la resta de característiques que hauria d'haver en una pel·lícula que vulgui entretenir de manera ben feta. Així, les noves de Jumanji i la més nova Jungle cruise en serien la mostra més recent.

I Uncharted, és clar. basada en un vídeojoc, trobem la cacera del tresor de tota la vida (en aquest cas de Magallanes), amb traces d'història i molta acció combinada amb humor, però de manera intel·ligent. Els protagonistes, ben trobats, donen constantment vida a la història. La trama no perd interès i les contínues trampes i traïcions ens fan anar de bòlit. A veure, no és cap meravella del setè art, però sense cap mena de dubte, et fa passar una estona molt entretinguda. Total, que vaig xalar com un nen, què voleu que us digui!

Cal destacar també que bona part de la història té lloc a Barcelona. I la veritat, fa gràcia veure els nostres carrers i alguns dels emblemes de la ciutat enmig d'una peli de Hollywood. l català hi surt, cosa que encara ens omple de més alegria. Però malauradament, no tot són bones notícies. El primer moment que apareix Barcelona, va acompanyat de música de sevillanes. a mare que els va parir. Una música que representa Ecspanya, però clar, en cap cas representa la capital catalana. Però això encara hi ha qui li costa. estrany, ja que com deia, el català surt a la peli. Sembla fet per acontentar les oligarquies ecspanyoles. El meu desig seria que quan surti res català en qualsevol producció estrangera, no hi hagi ni rastre de caràcters ibèrics. Però per això, ja se sap, via Urquinaona...

No ens desviem més per acabar recordant la bona estona passada al cinema. Però un darrer apunt. Aquesta mania en fer escenes post-crèdits, ja comença a ser pesada. Una cosa és fer-ne una (que deixa porta oberta però tampoc molt), i una altra és fer-ne dues, sent la segona gairebé el començament d'una altra pel·lícula. Aquesta no cal, la veritat. Són molt pesats.