I, TONYA

Està sent un any per ara força cinèfil, no a les sales, on només hi he anat una vegada, sinó en pel·lícules a casa. La que avui ens ocupa m'ha deixat sense paraules. Allunyada dels meus gustos habituals, aquest film, gairebé independent, ha estat un repartiment d'estones sorprenents. I aquí m'he de tirar pedres a mi mateix. Hi ha pelis que les puc veure des de la planxa, o a trossos, aprofitant estones lliures, i d'altres que vull veure al sofà, des de l'inici al final. El meu error, i gran, va ser pensar que Jo, Tonya era una que podia anar veient a estones, i ara sé que hauria merescut més atenció i ser considerada de les especials. però clar, no ho sabia. Ni em podia imaginar que em captivaria de la manera que ho ha fet. Em pensava que seria un entreteniment i prou. I no. 

Jo, Tonya explica la història de la patinadora sobre gel dels USA, Tonya Harding. De família humil, sense estudis, amb una mare molt xunga, patina des dels 4 anys i es converteix en una figura mundial en aconseguir un moviment que ningú havia fet mai, i ella se'n fa experta. El matrimoni amb un paio de dubtosa moralitat provoca més d'un conflicte, però el fet més recordat és l'agressió que va patir una companya seva per part d'uns delinqüents, pagats pel seu marit. La seva vinculació mai s'ha provat del tot, encara que va ser jutjada i condemnada per encobriment.

La pel·lícula segueix la trajectòria de la Tonya, però ho fa amb una filmació peculiar. Alterna les escenes de la seva vida amb altres que representen els diferents protagonistes mentre són entrevistats per una imaginària cadena de televisió, talment com si gravessin un documental. També hi ha escenes que contenen frases dels personatges dirigint-se directament a l'espectador. A aquesta manera de filmar la pel·lícula se li ha de sumar el vocabulari utilitzat i els fets explicats des de l'òptica real de la societat en què vivien els protagonistes: socioeconòmicament molt pobres, nivell baix de cultura, i 4 paraulotes de cada tres paraules dites. Tot plegat aconsegueix captar molt l'atenció de l'espectador. I sí, la Margott Robbie ho fa força bé, però qui s'emporta l'ovació (i de fet més d'un premi, entre ells l'òscar a actriu secundària), és l'Alison que interpreta la mare de la Tonya. Brutal. Quin paper. Ho fa tan bé aquesta interpretació d'una mare freda, sense emocions, absolutament buida d'amor cap a la seva filla. Increïble el moment en què sembla que va adonar-li suport i es descobreix que porta una gravadora amagada per fer confessar la seva filla. 

Si els fets reals són com explica la pel·lícula, realment és un culebrot de primera magnitud. Fins i tot ja a partir de mitja pel·lícula, acabes connectant amb la Tonya, que tot i mostrar-se ruda i despectiva amb tothom, empatitzes i la converteixes en una anti-heroïna de calaix. Com molt bé diu, el públic necessita tenir algú a qui estimar, però també a algú a qui odiar.